CLUB DE LECTURA "SANT NARCÍS"1

LECTURA GENER (GRUP A) - L'AGULLA DAURADA - MONTSERRAT ROIG

2012-01-19T01:59:00.007+01:00

L'agulla daurada. Palau d'hivern (Leningrad)

Imatge: blogs.xtec.cat

El grup A del Club de lectura Sant Narcís, llegim durant aquest mes de gener L'Agulla daurada, de Montserrat Roig.

La tertúlia serà el dia 14 de febrer, a les 8 del vespre al Punt de lectura de Sant Narcís.

"Aquell hivern, la neu arribà d'hora a Leningrad. Els primers borrallons van caure el 14 d'octubre de 1941 i el 31 ja hi havia un gruix de deu centímetres. Els ciutadans per primera vegada no s'alegraven en veure el gebre a la matinada. A finals de setembre s'havien exhaurit el carbó i el petroli dels magatzems. En algunes zones, la temperatura arribà a quaranta graus sota zero. Grups de nois i noies van marxar als boscos del voltant per tallar la llenya dels arbres. Amb les mans enterques i els rostres congelats, s'enfrontaven al nevàs, al fred urent i a les bombes dels alemanys. Encara avui els cossos de molts d'ells jeuen enterrats en aquells boscos. Però no talaren ni un sol arbre dels parcs i jardins que creixen des que es fundà Leningrad. I començà un fet dolorós: la crema de llibres. La biblioteca -a casa hi havia molts llibres- serví per a escalfar-nos. La selecció va ser molt dura. Triàvem i tornàvem a triar. Primer vam llençar les revistes alemanyes a l'estufa. Després, velles revistes franceses de la Illustration, i, en acabat, les enciclopèdies. Més tard, els mobles. Però no ens atrevíem a llençar els llibres de literatura i, encara menys, els clàssics. La mare, per guarir-me de la tristesa, m'ensenyà francès. Les lectures em van salvar. Tot el dia m'estava sola amb els llibres i ara sé que la tradició culta és resistir. Jo tenia por de baixar al soterrani quan bombardejaven i m'arrapava a un llibre mentre sentia els espetecs i xiulets damunt meu. L'Alexandra Koss tenia vuit anys quan, un dia, la mare li va fer un regal. Entre la paperaza que havien salvat del foc hi havia un vell llibre, relligat de pell i amb il·lustracions al carbó. Era un Quixot en francès, una versió íntegra que havien llegit els avis i els besavis. El va llegir i va començar a entendre les darreres raons de la resistència al bloqueig. Les aventures del cavaller de la Manxa es convertiren en la seva mitologia infantil. Tots els soldats que anaven i venien del front eren esprimatxats i valents, austers i estirats, d'una moralitat absoluta, despullada de tota convenció. Com Puixkin, com Malaiovski, com Dostoievski, l'Alexandra trobava en el Quixot les raons d'un món irracional i absurd, les claus per a entendre què significa un setge en una ciutat moderna. Tots els soldats eren el Quixot. No hi podia haver capaltre model literari que es vinculés tan estretament amb la realitat russa. Puixkin havia dit que Brutus o Pèricles, transportats a Rússia, es convertirien''' en simples fatxendes. Però el Quixot, no. Al Quixot s'encaraven el món ideal i el món real, de la mateixa manera que dins la nena Alexandra convivien el món de les bombes que mataven i el món de l'hipopòtam [imaginari] que regalava pomes. Don Quixot era, segons la famosa frase de Coleridge, «la personificació de la raó i del sentit moral despullats de tot judici i comprensió». I és així com la seva mare salvà l'Alexandra de morir de tristesa".

El Poder de la Palabra

www.epdlp.com

JAUME CABRÉ - TARDOR DE 2012, DE NOU AL CLUB DE LECTURA

2011-09-13T20:43:00.000+02:00

Quan li vaig enviar a en Jaume un correu felicitant-lo per la publicació de Jo confesso, vaig aprofitar l'avinentesa per convidar-lo a tornar al Club de lectura, perquè, tal com vam fer amb Les veus del Pamano, poguèssim escoltar d'ell mateix el procés de creació de la novel·la i poder fer la tertúlia sobre la mateixa. I a fe que tindrem ocasió d'haver-la llegit.
Si per venir per en l'anterior ocasió ens va emplaçar a un any i mig vista, en aquesta ocasió hem quedat per LA TARDOR DE 2012.
Esperarem, i tant que esperarem!

MIQUEL PAIROLÍ, RECORDANT-TE!

2011-07-06T16:57:00.006+02:00

Recordant en Miquel, aquest és un fragment -el començament-, de Cera, la seva novel·la on no cita Girona però que tota ella és Girona, i que vaig llegir al Punt de trobada (el punt exacte on sitúa la novel·la el fragment) de la Rambla de la Llibertat de Girona, participant en les "XII hores de lectura viva".

PROCESSÓ D'AGOST

"Quan la comitiva que duia el cos jacent del bisbe va aparèixer al capdamunt de la Rambla, vaig fer uns passos enrere per refugiar-me sota les arcades de pedra. La mare es va adonar del moviment i amb una mirada i un gest apenes perceptible però enèrgic em va ordenar que em situés altre cop al seu costat. Per sortir de casa, s'havia posat un vestit negre, cenyit al cos amb un cinturó, i s'havia cobert amb mantellina, com si anèssim a l'església. Però ens havíem aturat a la Rambla, a esperar, entre la gentada, que passés l'enterrament. Al costat nostre, un home amb americana fosca, camisa blanca i corbata negra, llançava a terra la cigarreta amb què havia entretingut l'estona i trepitjava la burilla, sabates negres de cordons, enllustrades i punxagudes. Altres dones de negre, com la mare, amb el cap cobert, tenien a les mans un rosari o el llibre de les devocions. Un bosc de mitges negres. En el matí d'agost, calorós, el negre embafava tant com la xafogor.

Suàvem, callàvem"...

IN MEMORIAM! EN MIQUEL PAIROLÍ ENS HA DEIXAT...

2011-07-06T16:55:00.000+02:00

Acabo de rebre la notícia, en Miquel ens ha deixat. M'afegeixo al que diu en Lluís Freixas al facebook: "Miquel tenim un deute amb tu.

El Club de lectura Sant Narcís vam acollir en diferents ocasions en Miquel a casa nostra. Vam presentar dos llibres seus: Exploracions i Cera. Va formar part del jurat del nostre Premi de narrativa i el vam tenir present a un parell de tertúlies del Club. Sempre disposat a col·laborar.lara

És per això que sentim profundament la seva pèrdua i jo, personalment, d'una manera especial. Havíem forjat una bona i clara amistat.

Miquel, adéu! Et tindrem sempre present. Descansa en pau

VI PREMI DE NARRATIVA SANT NARCÍS 2011

2011-06-10T19:29:00.003+02:00

Benvinguda i Acta del Jurat, de designació dels guanyadors

Bon dia, benvinguts,

avui celebrem l’acte literari per excel·lència d’entre tots els que l’Associació de Veïns , des del Punt de lectura, organitzem en el transcurs del curs.

Un any més, el sisè, hem convocat el Premi de narrativa Sant Narcís i hem continuat tenint una resposta important: trenta-un participants. Alguns, de diverses poblacions de les nostres comarques, d’altres, de més enllà d’elles.

En les bases es van introduir algunes modificacions respecte de les edicions anteriors: algunes de tipus tècnic, d’altres de concepte, totes elles, però, fetes per anar donant més cos al premi. Modificacions no fetes perquè si, sinó escoltant els consells dels membres del jurat.

Si l’any 2008 publicàvem el llibre que reunia els treballs premiats entre els anys 2006-2008, i manifestàvem la voluntat de fer-ho cada tres anys, l’any vinent, toca. Tornarem a tenir entre les mans un nou llibre i així els que varen ser premiats veuran reproduïts els seus relats en paper imprès, just premi al seu esforç i a haver merescut el premi.

El resultat de les deliberacions del jurat queda reflectit en la següent

Acta:

El jurat del VI Premi de Narrativa Sant Narcís 2011, format per Núria Martí (escriptora i professora de llengua catalana), Josep Campmajó (escriptor i empresari) i Oriol Ponsatí-Murlà (editor i professor de filosofia), s’ha reunit el dia tres de juny de dos mil onze, a les 19 h. al Centre Cívic de Sant Narcís, seu dels convocants, per deliberar a l'entorn dels originals rebuts, en els termes i terminis establerts en les bases del premi, i atorgar els guardons corresponents.

S’han rebut en aquesta convocatòria un total de trenta-un treballs, que han optat a un primer i a un segon premi, en una sola categoria.

El jurat, atenent als seus judicis i valoracions, han designat:

- Atorgar el PRIMER PREMI, dotat amb 800 euros i el trofeu instituït per la organització, a Jordi Masó i Rahola, de La Roca del Vallès, per l'obra: VINT-I-DOS MICRORELATS DE DESAMOR.

- Atorgar el SEGON PREMI, dotat amb 400 euros i el trofeu instituït per la organització, a Damià Bardera i Poch, de Viladamat, per l’obra: UNS ANYS DE PROPINA I ALTRES CONTES.

- Ha actuat com a secretari del jurat, sense vot, en Lluís Gil, coordinador del Club de lectura Sant Narcís, convocant del Premi.

Sant Narcís (Girona), a tres de juny de dos mil onze.

VI PREMI DE NARRATIVA SANT NARCÍS 2011

2011-03-16T23:33:00.000+01:00

EL PUNT DE LECTURA ÉS L'ESPAI DE REFERÈNCIA DE LES ACTIVITATS LITERÀRIES DEL BARRI. ÉS UN PROJECTE CONJUNT DE L'ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE SANT NARCÍS I L'AJUNTAMENT DE GIRONA

Bases del VI Premi Narrativa Sant Narcís 2011: la nova edició augmenta la dotació dels premis

odalitat: narrativa. Organitza i convoca: Punt de lectura Sant Narcís(Associació de Veïns del barri de Sant Narcís - Ajuntament de Girona). Col·laboren: Ajuntament de Girona - Centre cívic Sant Narcís, CCG (Curbet Comunicació Gràfica) i El Dimoni [eldimoni.com].

Participants

Podran optar al VI Premi de Narrativa Sant Narcís 2011 les obres de creació literària, originals i inèdites, en llengua catalana i que no hagin estat premiades a cap altre concurs. No hi podran prendre part els guanyadors de les dues últimes edicions del premi. Només s'admetrà una obra per autor.

Premis: 800 i 400 €

S'estableixen un primer i un segon premi, per a una única categoria, sense limitació d'edat. La dotació econòmica dels premis serà de 800 i 400 €, respectivament.

Els treballs hauran de respectar les següents condicions

Els treballs podran ser d'una sola unitat narrativa o podran ser reculls de relats curts. L'extensió dels treballs s'estableix en un mínim de 20 fulls i un màxim de 30, mida DIN-A4. Es presentaran per quadruplicat, escrits a doble espai i per una sola cara i enquadernats amb espiral. El tipus de lletra haurà de ser Arial o Times New Roman, cos 12. Caldrà aportar suport informàtic. A la portada dels treballs haurà de constar-hi obligatòriament el títol de l'obra. S'companyarà un sobre tancat amb les dades de l'autor (nom i cognoms o pseudònim, si s'escau, edat i adreça completa), així com un telèfon de contacte i correu-e (si se'n disposa). Els treballs i el sobre esmentat, s'entregaran o s'enviaran en un sobre tancat en el qual s'indicarà "VI Premi de Narrativa Sant Narcís (Punt de lectura Sant Narcís)" i el títol de l'obra.

El Punt de lectura Sant Narcís -convocant del premi- podrà conservar una còpia dels treballs guanyadors i publicar-los, totalment o parcial, en alguna de les seves publicacions en paper o digitals i/o en d'altres de possibles col·laboradors. Els treballs guardonats es publicaran al bloc del Club de lectura Sant Narcís [clubdelecturasantnarcis1.blogspot.com], al periòdic-eeldimoni.com i en el volum II dels Premis de Narrativa Sant Narcís (Recull de relats guanyadors), que s'editarà el 2012.

Un cop adjudicats els premis, els treballs no guardonats es podran recollir al Centre cívic deSant Narcís. La presentació de treballs suposa l'acceptació de les bases en la seva totalitat.

Terminis

El termini de presentació dels treballs es fixa en les 20 h. del dia 30 d'abril de 2011. Els que s'enviïn per correu (haurà de ser certificat) i arribin fora de termini de la data assenyalada, s'acceptaran si la data d'enviament és la fixada en aquest apartat.

Es lliuraran o s'enviaran a: Centre cívic Sant Narcís. Plaça de l'Assumpció, 27 / CP 17005 Girona (Gironès). Telèfon: 972 237 063.

Lliurament dels premis

Els premis seran lliurats en el transcurs de l'acte que es celebrarà el diumenge -5 de juny de 2011 (diumenge de la Festa Major)-, a les 11 del matí, al Teatre del Centre cívic de Sant Narcís.

Jurat

El jurat estarà integrat per: Núria Martí Constans, escriptora i professora de llengua catalana; Josep Campmajó Caparrós, escriptor i empresari; i Oriol Ponsatí-Murlà, editor i professor de filosofia.

Altres informacions

Les presents bases es podran recollir a: Centre cívic Sant Narcís (recepció), de 9 a 13 h. i de 15 a 20 h. Punt de lectura Sant Narcís, de dimarts a divendres, de 17.30 a 20 h.

Es podran demanar també a lluisgil(arrova)eldimoni.com i es podran consultar i descarregar a www.gencat.cat (cultura i premis literaris) i a El Dimoni [eldimoni.com]:

> Bases del V Premi de Narrativa Sant Narcís 2011 [clic aquí, pdf]

Qualsevol dubte sobre les bases serà aclarit en el seu moment pel jurat i l'entitat convocant. Per a qualsevol altra informació contactar amb Lluís Gil, coordinador del Punt de lectura i membre de l'AV de Sant Narcís. Girona. Telèfons 972 230 790 o 649 438 873.

Lluís Gil i Miquel Massegú són coordinadors del Club de lectura Sant Narcís
Lluís Gil Aban és coordinador del bloc Contes al blog, del del Club de lectura Sant Narcís
i del bloc de l'Associació de Veïns del barri de Sant Narcís [lluisgil(arrova)eldimoni.com]

:: Històric 2010

> L'olotí Miquel Pascal i el narcisenc Oriol Ponsatí-Murlà,
premis de Narrativa 2010 de Sant Narcís

:: Històric 2009

> 40 relats originals van optar al IV Premi de Narrativa:
Pau Saavedra guanya el Premi de Narrativa 2009

Font: eldimoni.com

VI PREMI DE NARRATIVA SANT NARCÍS 2011 - GIRONA

2011-03-09T00:41:00.000+01:00

Bases VI Premi Narrativa Sant Narcís 2011

*Modalitat

Narrativa

*Convoca

Punt de lectura Sant Narcís

(Associació de Veïns de Sant Narcís – Ajuntament de Girona)

*Col·laboradors

Ajuntament de Girona

CCG (Curbet Comunicació Gràfica)

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (eldimoni.com)

*Participants

Podran optar al VI Premi de narrativa Sant Narcís les obres de creació literària, originals i inèdites, en llengua catalana i que no hagin estat premiades a cap altre concurs.

No hi podran prendre part els guanyadors de les dues últimes edicions del premi.

Només s’admetrà una obra per autor.

*Premis

S’estableixen un primer i un segon premi, per a una única categoria, sense limitació d’edat.

La dotació econòmica dels premis serà de 800 i 400 €, respectivament.

*Treballs

Hauran de respectar les següents condicions:

- Els treballs podran ser d’una sola unitat narrativa o podran ser reculls de relats curts.

- L’extensió dels treballs s’estableix en un mínim de 20 fulls i un màxim de 30, tamany DIN-A4.

- Es presentaran per quadruplicat, escrits a doble espai i per una sola cara i enquadernats amb espiral.

- El tipus de lletra haurà de ser Arial o Times New Roman, mida 12.

- Caldrà aportar suport informàtic.

- A la portada dels treballs haurà de constar-hi obligatòriament el títol de l’obra.

- S’acompanyarà un sobre tancat amb les dades de l’autor (nom i cognoms o pseudònim, si s’escau, edat i adreça completa), així com un telèfon de contacte i correu electrònic (si se’n disposa).

- Els treballs i el sobre esmentat, s’entregaran o s’enviaran en un sobre tancat en el qual s’indicarà “VI PREMI DE NARRATIVA SANT NARCÍS” (Punt de lectura Sant Narcís) i el títol de l’obra.

- El Punt de lectura Sant Narcís, convocant del premi, podrà conservar una còpia dels treballs guanyadors i publicar-los, totalment o parcial, en alguna de les seves publicacions en paper o digitals i/o en d’altres de possibles col·laboradors.

- Els treballs guardonats es publicaran al blog del Club de lectura Sant Narcís (http://clubdelecturasantnarcis1.blogspot.com), al periòdic digital eldimoni.com i en el volum II de Premis de narrativa Sant Narcís – Recull de relats guanyadors, que s’editarà el 2012.

- Un cop adjudicats els premis, els treballs no guardonats es podran recollir al Centre Cívic de Sant Narcís.

- La presentació de treballs suposa l’acceptació de les bases en la seva totalitat.

*Terminis

El termini de presentació es fixa en les 20:00 h.del dia 30 d’abril de 2011. Els que s’enviïn per correu

(haurà de ser certificat), i arribin fora de termini de la data assenyalada, s’acceptaran si la data

d’enviament és la fixada en aquest apartat.

Es lliuraran o s’enviaran a: Centre Cívic Sant Narcís. Plaça de l’Assumpció, 27 / 17005 Girona

(El Gironès) / Telèfon: 972.237.063

*Lliurament dels premis

Els premis seran lliurats en el transcurs de l’acte que es celebrarà el diumenge 5 de juny de 2011 (diumenge de la Festa Major), a les 11 del matí, al Teatre del Centre Cívic de Sant Narcís.

*Jurat

El jurat estarà integrat per:

Núria Martí Constans. Escriptora i professora de llengua catalana. Josep Campmajó Caparrós. Escriptor i empresari i Oriol Ponsatí-Murlà. Editor i Professor de Filosofia.

*Altres informacions

Les presents bases es podran recollir a:

Centre Cívic Sant Narcís (recepció), de 9:00 a 13:00 h. I de 15:00 a 20:00 h. Punt de lectura

Sant Narcís, de dimarts a divendres, de 17:30 a 20:00 h.

Es podran demanar també a: lluisgil(arrova)eldimoni.com i es podran consultar i baixar

www.gencat.cat (cultura i premis literaris) i a El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (eldimoni.com).

Qualsevol dubte sobre les bases serà aclarit en el seu moment pel jurat i l’entitat convocant.

Per a qualsevol altra informació contactar amb Lluís Gil, coordinador del Punt de lectura i membre

de l’A.V. de Sant Narcís. Girona. Telèfons 972.230.790 o 649.438.873.

DANY COL·LATERAL (El prèstec interbibliotecari)

2011-02-17T18:14:00.003+01:00

L'absorció de Caixa Girona deixa en suspens la major part del sistema de préstec interbibliotecari gestionat per la Diputació

Fa uns mesos que anem de corcoll amb el prèstec interbibliotecari, servei que està en suspens fins que la Fundació Caixa de Girona de la Caixa, en període de reestructuració, decideixi si el reprèn.

Els clubs de lectura ens veiem perjudicats pel fet de no tenir aquest servei en funcionament ja que és el mitjà per poder disposar dels llibres que llegim.

Esperem que es restableixi aviat.

Si voleu llegir tot l'article, cliqueu http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/371027-dany-colmlateral.html

Article publicat el 16 de febrer de 2011

Imatge: El Punt

ELS LLIBRES QUE LLEGIM ELS CLUBS DE LECTURA - FEBRER 2011

2011-02-17T17:56:00.000+01:00

El grup A del Club de lectura Sant Narcís, llegim aquest mes "Hores prohibides", de Núria Martí.
"A principis del segle XX, una dona jove viu una passió prohibida, un enardiment que no havia sentit mai abans i que la trasbalsa tota. On la conduirà aquest amor? Quan la seva vida fa un gir inesperat, haurà de ser valenta per tirar endavant. Religió, sexe, sentiment i dolor marquen l'existència de la Caterina en una època en que les emocions es callaven i els pecats mataven"
(De la contraportada del llibre).

CINQUENA XERRADA DEL CICLE "EL PLAER DE LLEGIR" - Cristina Cervià

2011-02-17T17:45:00.000+01:00

Cinquena xerrada del Cicle "El plaer de llegir", Cicle de xerrades sobre literatura i la lectura i activitats paral·leles.

Totes les informacions les trobareu al blog: http://elplaerdellegir1.blogspot.com

Dimarts 15 de febrer, a les 8 del vespre, al Centre cívic Sant Narcís, la cinquena xerrada del Cicle "El plaer de llegir" a càrrec de Cristina Cervià: "LLEGIR EL QUE NO HI ESCRIT".

QUARTA XERRADA DEL CICLE "EL PLAER DE LLEGIR" - Lluís Lucero

2011-01-12T23:03:00.009+01:00

Quarta xerrada del Cicle "El plaer de llegir", Cicle de xerrades sobre literatura i la lectura i activitats paral·leles.

Totes les informacions les trobareu al blog: http://elplaerdellegir1.blogspot.com

Dimarts 18 de gener, a les 8 del vespre, al Centre cívic Sant Narcís, la quarta xerrada del Cicle "El plaer de llegir" a càrrec de Lluís Lucero: "LA POR, I ELS PERILLS, DE LLEGIR POESIA".

TERCERA XERRADA DEL CICLE "EL PLAER DE LLEGIR" - Pep Admetlla

2010-12-18T16:18:00.006+01:00

Tercera xerrada del Cicle "El plaer de llegir", Cicle de xerrades sobre literatura i la lectura.

Totes les informacions les trobareu al blog: http://elplaerdellegir1.blogspot.com

Dimarts 21 de desembre, a les 8 del vespre, al Centre cívic Sant Narcís, la tercera xerrada del Cicle "El plaer de llegir" a càrrec de Pep Admetlla: "L'EUPALINOS COM A EXCUSA I ALTRES LECTURES".

SEGONA XERRADA DEL CICLE "EL PLAER DE LLEGIR" - Margarida Casacuberta

2010-11-14T23:15:00.000+01:00

Segona xerrada del Cicle "El plaer de llegir", Cicle de xerrades sobre literatura i la lectura i ctivitats paral·leles.

Totes les informacions les trobareu al blog: http://elplaerdellegir1.blogspot.com

Dimarts 16 de novembre, a les 8 del vespre, al Centre cívic Sant Narcís, la segona xerrada del Cicle "El plaer de llegir" a càrrec de Margarida Casacuberta, que ens parlarà dels CLÀSSICS CATALANS CONTEMPORANIS.

ELS LLIBRES QUE LLEGIM ELS CLUBS DE LECTURA - NOVEMBRE 2010

2010-11-09T10:33:00.002+01:00

El grup B del Club de lectura Sant Narcís llegeixen "Yo acuso". És un recull dels discursos i assaigs de la parlamentaria holandesa d'origen somalí Ayaan Hirsi Ali. En aquests articles relata la situació de la dona en el món islàmic i en defensa els seus drets. Analitza la situació del món musulmà i les causes de la situació precària dels països islàmics.

La somalí Ayaan Hirsi Ali es una feroz crítica del ulticulturalismo y de la incapacidad del mundo islámico para afrontar una Ilustración que devuelva los derechos a las mujeres y acabe con la sumisión a Dios.

Hirsi Ali está harta, con toda razón, de occidentales empeñados en fomentar y en financiar la educación religiosa de los inmigrantes musulmanes y de sus hijos.

El grup A del Club de lectura de Sant Narcís llegeixen "Els jugadors de Whist", de Vicenç Pagès Jordà. ¿Es poden revisitar els últims trenta anys sense nostàlgia ni revengisme? ¿Es pot ambientar una novel·la a Figueres utilitzant referents de la cultura pop? Els jugadors de whist demostra que sí. Als vint anys, la filla del protagonista es casa amb un pelao que condueix una mini-retroexcavadora. A mesura que la boda avança, ressorgeix un passat que inclou un castell, un joc, una mort, un Empordà que no és de postal. La novel·la comença com El pare de la núvia, però després s’empelta de Mystic River i d’American Beauty.

El Club de lectura de poesia llegeixen "Ecce Homo", d'Agustí Bartra.

Un arc de sols immòbils s´estenia sobre el món

i al nord de la teva ànima s´alçava un menhir
de plenilunis...
.
Ajaguda en un llit de quars allunyaves un vent
mort de la teva gorja, mentre les algues
et posaven braçalets,
.
i arribaven llaguts i besos,
tendresa d´aigua i jonc,
un silenci amb el seu pont a l´esquena...

(Fragment de la cinquena elegia)
Novembre, 1964

OLOR DE COLÒNIA

2010-10-27T22:46:00.000+02:00

Ahir, al Club de lectura, vam gaudir de la visita de la Sílvia Alcántara per fer la tertúlia sobre el seu llibre "Olor de colònia".

Ens va parlar de com va iniciar l'escriptura de la novel·la, de com varen anar apareixent els personatges, més enllà dels que en un principi havia pensat i de què volia mostrar amb el que anava escrivint: explicar de quina manera es vivia en aquell món tancat i gris on tot ho decidien el capellà i l'amo de la fàbrica. Tot es feia allí. Era el lloc on es creixia, voltats de tot allò que els era necessari: l'escola, l'església, el lloc de treball, les botigues, la vivenda...

Només es valorava el treball, tothom havia de treballar: els homes, les dones i els infants així que assolien l'edat de fer-ho que era quan acabaven els "estudis", és a dir les "quatre regles" i llegir i escriure.

Un món, en definitiva, proper a un esclavatge en el que el que la submissió era la regla, en el que el silenci era la norma.

L'homenatge de l'autora ha estat, amb l'escriptura d'Olor de colònia, justament això, "donar veu" a totes aquelles persones que no la varen varen poder fer sentir durant tants anys.

La tertúlia ha format part del Cicle "El plaer de llegir".

SÍLVIA ALCÁNTARA - Tertúlia sobre OLOR DE COLÒNIA

2010-10-25T21:22:00.006+02:00

Demà a les 8 del vespre, al Punt de lectura de Sant Narcís (Centre cívic), els dos grups del Club de lectura Sant Narcís faran la seva tertúlia habitual, en aquesta ocasió, conjunta, amb Sílvia Alcántara autora de la novel·la Olor de colònia.

La tertúlia serà oberta a tothom que vulgui assistir-hi.

Amb aquest enllaç es pot veure i escoltar un vídeo que recull una entrevista feta a l'autora, al programa L'hora del lector, el març de 2009: http://www.tv3.cat/videos/1075719

XERRADA INAUGURAL DEL CICLE "EL PLAER DE LLEGIR"

2010-10-19T16:57:00.000+02:00

Avui comença el Cicle "El plaer de llegi", Cicle de xerrades sobre literatura i la lectura i activitats paral·leles. Totes les informacions les trobareu al blog: http://elplaerdellegir1.blogspot.com

Aquest vespre, a les 8, al Centre cívic, xerrada inaugural del Cicle "El plaer de llegir" a càrrec de la Mariàngela Vilallonga que ens parlarà del CLÀSSICS GRECOLLATINS.

SENYORS DELS MOTS - Article de Manel Ballester

2010-09-13T19:45:00.003+02:00

Acte d'entrega dels premis 2010

SENYORS DELS MOTS

(V Premi de Narrativa 2010 de Sant Narcís, Girona)

En aquest país nostre tan donat a la convocatòria de premis literaris de tota mena, secundats per una veritable rècula d’aspirants a les més o menys consistents glòries literàries, el benefici o perjudici dels quals és objecte de més d’un dubte i de dos, n’hi ha alguns l’existència dels quals se justifica sola, i és que oferir la possibilitat i l’espai, l’estímul, a una part bàsicament delimitada de la població i amb un horitzó d’”expectatives” dins del camp literari també acotat, de fer conèixer, de treure a fora coses que un o una qualsevol de nosaltres ha anat escrivint sense pensar en la seva publicitat directa o bé que un o una porta a dins sense haver-se atrevit a fer el pas endavant d’escriure-les, sense cap altra prima que el pur plaer (o dolor) obtinguts a l’hora d’escriure-ho i el de mostrar-ho als altres, és raó suficient perquè se li atorgui (al premi) cèdula d’habitabilitat completa dins el devenir social i cultural de cada dia. És, de fet, la microactivitat maonera múltiple realment existent arreu que basteix o permet (en fertilitza el sòl) que es basteixin a la llarga els casals literaris principals de la llengua. Al capdavall, la llengua és de tots i entre tots la fem. Passem.

Enguany, el primer i el segon premis de la convocatòria han estat adjudicats, respectivament, a Miquel Pascal i Pujadas, d’Olot, i Oriol Ponsatí-Murlà, de Girona. Tots dos per un recull de contes de substància palpable si bé de característiques diferents.

El conte ha estat definit de moltes maneres i sovint i no tornarem ara sobre el tema. Diguem només que dels diversos trets que se li atribueixen n’hi ha dos que, al nostre parer, són més definidors, més essencials que els altres: la intensitat i la densitat. És a dir, la situació o argument han d’estar plantejats d’una manera intensa, i han de ser dits amb la més gran economia de paraules possible, hi han d’estar condensats. Ni un mot de més. Aquesta és la raó que subjau a l’èxit dels anomenats micro-relats o microcontes, que poden consistir en una sola frase. Un dels més famosos, si no el que més, del gran uruguaià Augusto Monterroso, fa així:

Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.

Autors de l’anomenada de Poe o Txèjov, per posar tan sols dos exemples entre moltíssims més, han estat autors remarcables de contes, igual que, en català, Calders o Trabal i, ara, Monzó, tots ells autèntics senyors d’aquests dominis.

Anant als premiats. Miquel Pascal, el primer premi, presenta un bloc de 32 contes, que titula “Instantànies urbanes”, tot fregant la ratlla no ben determinada que separa el conte normal del micro. Els seus textos s’avenen consaiderablement, pel que fa a la forma, als dos trets que s’han esmentat abans com a bàsics del gènere: la intensitat, tot i que desigual de l’un a l’altre text, es conjumina amb una condensació duta a l’extrem, fins al punt que ara i adés adquireixen color gairebé d’aforisme, de paradoxa o de proposició, a voltes amb caramulls d’absurd. Dos exemples:

Set

Era jove i tenia una gran set de coneixement. Sadollava precàriament aquesta ansietat dia rere dia. Finalment va trobar una font de raig ample i abundós cabdal. Gaudí de cada instant, de cada segon, mentre saludava el senyor de les tenebres.

Exactitud

Vaig ser tan exacte expressant la meva opinió que el meu oponent no va dubtar en construir-me en la meva cara un massís muntanyós. Vist el detall es diria que pot ser Montserrat i tot.

Oriol Ponsatí-Murlà obtingué el segon premi amb un recull de 10 contes (ell en diu microcontes) que titula “I no saber què fer-ne”. Els seus textos són manifestament més llargs, segueixen un discurs lògic de final quasi sempre sobtós, imprevisible o il·lògic, i són d’un nivell literari alt i treballat, vull dir que l’espontaneïtat (aparent) que sovint es percep en Pascal aquí és elaboració i polit final, per dir-ho d’alguna manera. L’autor sap què mourà al lector (i a ell mateix, esclar: si ja no “funciona” en l’autor no funcionarà en el lector) i en busca la complicitat. I ho aconsegueix. Coi que sí. És impossible, per la llargada dels textos i les característiques d’aquest espai, reproduir-ne íntegrament cap, però us en faig a mans un fragment del que m’ha semblat un dels millors per obrir boca:

El llum

Un repic violent de campanes desperta E en el precís instant que endinsava per quarta vegada el ganivet de l’embotit entre les costelles del seu pare. Gira maquinalment el cap per veure quina hora marca el ràdio-despertador. Gairebé tres quarts d’onze. Aleshores s’adona que entre ell i la tauleta de nit, hi ha un altre cos. E enfonsa la cara plana en el coixí, aguanta un moment la respiració i s’esforça a recordar. Res. Li balla vagament pel cap haver quedat amb algú, la nit abans, segurament per anar a prendre alguna cosa. És evident que no va tornar sol a casa, però amb qui ha dormit? ...

Us en recomano la lectura. No us n’imaginaríeu el que segueix i de quina manera.

Els podeu trobar publicats al diari digital El dimoni de Santa Eugènia (http://www.eldimoni.com/)

i, aviat segurament, al Blog del Club de lectura de Sant Narcís (http://clubdelecturasantnarcis1.blogspot.com/).

Busqueu-los, val la pena.

Manuel Ballester

RELATS GUANYADORS V PREMI NARRATIVA 2010

2010-08-09T01:11:00.006+02:00

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter http://www.eldimoni.com, ha publicat els treballs guanyadors del V Premi de narrativa 2010, en la categoria de majors de 17 anys: Instantànies Urbanes, de Miquel Pascal, d'Olot i I no saber que fer-ne. 10 microcontes, de 'Oriol Ponsatí-Murlà, de Girona.

Ambdós són reculls de relats breus.

Els podeu llegir íntegres punxant els següents enllaços:

http://www.eldimoni.com/article.php?id_article=5501

http://www.eldimoni.com/article.php?id_article=5500

CLUB DE LECTURA PER A JOVES - Volem començar el mes d'octubre!!

2010-08-02T01:56:00.003+02:00

El Punt de lectura de Sant Narcís ens hem proposat posar en marxa després de l'estiu el Club de lectura per a joves. Només cal que reunir les condicions que s'especifiquen al cartell i acostar-se, per fer la inscripció, al Centre Cívic del barri o bé trucar a en Lluís Gil o enviar-li un correu.

La coordinadora i conductora del Club serà la Cristina Juher, amb qui es concretaran els detalls de funcionament: lectures, com obtenir els llibres, dia de la tertúlia...

Amb aquest ja serem els dos grups del Club de narrativa, el de Poesia i el Jove. No està gens malament.

Escampeu la notícia!

ELS LLIBRES PER SETEMBRE DELS NOSTRES CLUBS DE LECTURA - Lectures d'estiu

2010-07-28T02:05:00.000+02:00

El grup A (narrativa) llegeix aquest estiu Bearn, de Llorenç Villalonga

[Palma de Mallorca, 1897-1980].

Bearn és una novel·la de maduresa, de la maduresa d'en Llorenç Villalonga. A les catàstrofes grotesques de dona Obdúlia Montcada i de Palmira i a la neurosi i civilitzada melancolia d'Alícia Dillon i Sílvia Ocampo ha succeït el seny de Maria Antònia, exquisidesa femenina entrevista ja per l'autor des de la seva primera obra i que sembla contrafigurar persones que li han estat, al món, particularment estimades. (http://lletra.uoc.edu)

El grup B (narrativa) llegeix aquest estiu La casa de la memoria,

de Lucia Graves [Devon, Gran Bretanya, 1943]

"El barri jueu situat al casc antic de Girona amagava una història dins les seves humides parets de pedra. Cinc segles han hagut de passar perque la vida del call jueu retorni a l'espai de la nostra memòria gràcies a Lucía Graves. "La casa de la memoria" es la història d'una part del poble jueu quan, un matí d'abril de 1492, reben la terrible notícia de que han de deixar casa seva i sortir del regne dels Reis Catòlics cap a altres paisos en els quals encara hacia otros países en los que pudieran ser todavía bien recibidos. Un acontexement que canvia radicalment la vida d'Alba, la jove protagonista"... (www.ucm.es)

El Club de lectura de poesia llegeix aquest estiu Joan Maragall

[Barcelona, 1860-1911)

El Club de lectura de poesia llegeixen aquest estiu l'obra poètica de Joan Maragall, del que enguany es commemora el cent cinquanta aniversari del seu naixement i els cent anys de la seva mort.

JOSÉ SARAMAGO . IN MEMORIAM

2010-06-22T15:25:00.009+02:00

Saramago a Playa Quemada, Lanzarote (Canàries) (Foto: El País)

Ha mort José Saramago, al que, segons explicava Olga Merino, ahir, a El Periódico de Catalunya, a les pàgines de icult/cultura, "l'haurien d'haver batejat com José de Sousa, que és com es deia l'home que el va engendrar, però el funcionari de torn al registre civil va decidir afegir pel seu compte el motiu amb el que es coneixia a la família al poble: els saramago. Aquest és el nom en portugués d'una planta de les crucíferes semblant a la que en castellà es coneix com a jaramago, un rave silvestre, una mala herba que brota a la vora dels marges, un ferratge bast que va servir per menjar en temps de fam."

En un fragment, a El País es pot llegir: ...La literatura és el que fa inevitable pensar.
És la paraula escrita, la que hi ha al llibre, la que fa pensar... (fragment d'una entrevista a Alphalibros.)

Vaig començar a llegir Saramago amb El evangelio según Jesucristo -llibre que seria condemnat per la jerarquia catòlica portuguesa i exclós com a candidat al Premi Literari Europeu-, exclusió que va motivar l'exili voluntari de Saramago a Lanzarote . Després ja molts altres varen vanir rodats: Memorial del convento, El año de la muerte de Ricardo Reis, Ensayo sobre la ceguera, La balsa de piedra, Viaje a Portugal, El hombre duplicado, La caverna... i els seus contes!
Saramago ens deixa una obra important, polèmica sens dubte però d'una lucidesa aclaparadora, i, fidel als seus orígens, que varen presidir la seva vida, el testimoni, la defensa i la lluita contra totes aquelles causes que ell considerava injustes. En el començament del seu discurs d'acceptació del Nobel -l'any 1988- deia ..."L'home més savi que he conegut en tota la meva vida no sabia ni llegir ni escriure." i, més endavant una frase definitòria i contundent ..."Només callaré quan em mori. Vivim en un sistema que ha portat el capitalisme a la gosadia més absoluta i aquesta és una forma evident de totalitarisme."

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Exigencia/estetica/compromiso/etico/
elpepucul/20100618elpepucul_6/Tes
...........................................
http://saramago.blogspot.com/

Gironins. MARIA ROSA CULLELL OLIVERAS. Poeta

2010-06-11T10:42:00.000+02:00

La propera trobada del Club de lectura de poesia serà el dia 21, a l'hora i lloc habitual i la lectura proposada forma part del poemari de Maria Rosa Cullell, membre del club.

El text que ve a continuació és el corresponent a la secció "GIRONINS", que cada divendres publica al suplement de Girona, de La Vanguardia, l'Oriol Ponsatí-Murlà, també membre del Club. Aquest va ser publicat el 28 de maig de 2010.

Interessar-se per tot: viure poèticament

Tot just fa una setmana, naixia a Girona una nova iniciativa, promoguda per l'Associació Ad´Art. Es diu Domèstica i durant dos dies (20 i 21 de maig) ha convertit cases particulars, seus d'entitats i comerços del centre de Girona en escenaris d'exhibició de fotografia, pintura, dansa, poesia, música... Una de les participants d'aquesta primera edició de Domèstica ha estat la infatigable Maria Rosa Cullell Oliveras (Anglès, 1965), que hi ha presentat Poesia a la carta. Qualsevol persona que, a Girona, acostumi a assistir a recitals de poesia l´haurà coneguda. No no més perquè és oient i rapsoda habitual d'esdeveniments poètics sinó perquè és la mena de persona sempre disposada a col·laborar activament en tota mena d'accions innovadores i que aportin vida a la ciutat. El periple vital de Maria Rosa Cullell ens dibuixa una persona d'una inquietud infinita i sempre disposada a convertir la seva vitalitat poètica en un instrument d'expressió personal i d'aproximació als altres. Hi deu haver poques coses per les quals la Maria Rosa no s´hagi interessat. Al seu Anglès natal, amb el grup de teatre La Bambolina, va iniciar-se en l'art dramàtic.També a Anglès se li va despertar la passió per la poesia gràcies al seu contacte amb l´Associació Cultural Floricel. Ha estat voluntària com a enllaç de protocol en la delegació governamental de Moçambic en els Jocs Olímpics del 92, ha actuat al Festival de Teatre Amateur (Fitag) de Girona, ha actuat en el migmetratge Ypandèmia, dirigit per Jaume Casas i seleccionat al Festival de Cinema de Girona, ha recitat en la mostra d'art efímer Caos Total, de Figueres, o al festival d'art MaMa de Madremanya, ha col·laborat durant tres anys com a locutora radiofònica al programa La Roda, de Ràdio Sant Gregori, i és rapsoda habitual de les Nits Poètiques al Lateral i dels recitals a El Cafè, de Girona. Una de les coses que més sorprén, però, de Maria Rosa Cullell és que combina amb tota naturalitat el cultiu de les lletres i dels números (és funcionaria de la Diputació de Girona i a les hores de feina remena moltes més factures que no pas poemes) i segurament això l'ha portat a formar part del comité organitzador del Banc del Temps a Girona, una iniciativa amb més d'un centenar de socis que aporten al banc hores de dedicació personal, una inversió que dóna com a interès únic l'intercanvi de coneixements i d'experiències. El ventall d'inquietuds de Maria Rosa Cullel sembla inacabable. O potser no. Potser podríem aplicar-li aquella dita antiga que diu: Sóc humà,i res d'humà no m'és alié.

ACTA DEL JURAT V PREMI DE NARRATIVA 2010

2010-06-10T00:10:00.000+02:00

Josep Campmajó i Núria Martí (membres del jurat)

Lluís Gil (secretari del jurat)

Marti Carreras (president A.V.)

ACTA DE LA REUNIÓ DEL JURAT DEL V PREMI DE NARRATIVA 2010

El jurat del V Premi de Narrativa 2010, premi convocat pel Club de lectura Sant Narcís, de l'Associació de Veïns del barri de Sant Narcís, de Girona, s'ha reunit en el dia d'avui, quatre de juny de dos mil nou, a les 12:00 h. al Centre Cívic de Sant Narcís, seu de l'esmentada Associació, per deliberar a l'entorn de les narracions rebudes en els termes i terminis establerts en les bases de la convocatòria.

S'han rebut un total de 48 originals, dels quals, d'acord amb les categories de participació que a les esmentades bases s'especifiquen, 47 pertanyen a la categoria A (majors de 17 anys) i 1 a la categoria B (fins a 17 anys).

El jurat, format per Núria Martí (escriptora i professora de llengua catalana), Josep Campmajó (escriptor i empresari) i Feliu Antúnez (metge i escriptor), atenent als seus judicis i valoracions, han acordat proclamar els guanyadors següents:

Categoria A (majors de 17 anys)

PRIMER PREMI, dotat amb 750 euros i el trofeu “Numulit de Sant Narcíus”i, a l'obra “Instantànies Urbanes”, presentada amb el pseudònim El gatot, l'autor de la qual és Miquel Pascal, d'Olot.

SEGON PREMI, dotat amb 450 euros i el trofeu “Numulit de Sant Narcís”, a l'obra “I no saber què fer-ne. 10 Microcontes”, l'autor de la qual és Oriol Ponsatí-Murlà, de Girona.

Categoria B (menors de 17 anys)

El jurat ha considerat declarar deserts els premis d'aquesta categoria.

Ha actuat com a secretari del jurat, sense vot, Lluís Gil, coordinador del Club de lectura Sant Narcís, convocant del Premi.

Sant Narcís, a quatre de juny de dos mil deu.

V PREMI DE NARRATIVA 2010 - SANT NARCIS - COMÈDIA MUSICAL

2010-06-08T02:02:00.006+02:00

L'amic Pere García, home de teatre i crític teatral, que va assistir a l'estrena d'aquest espectacle al Teatre de Salt, amb motiu dels premis 3 de Març, i que també ho va fer diumenge passat al Teatre del Centre cívic de Sant Narcís, amb motiu de l'acte d'entrega dels guardons als guanyadors del V Premi de narrativa 2010, ens ha enviat la seva crítica:

Els animals de la faula de EL LLIBRE DE LES BÈSTIES de RAMÓN LLULL, són una excusa per retratar algunes de les facetes més tenebroses de la condició humana. Per això, quan l’any 1995 COMEDIANTS van decidir fer un espectacle teatral a partir del text de Llull, emprant tota la seva desbordant fantasia i una gran maquinaria escènica van aconseguir una funció amb escenes bellísimes, però sols en comptats moments l’espectacle mostrava la tendresa amb que l’autor es mirava els animals presentats, tot i què el que en retratava, n’era la part més fosca.

A l’entrega dels PREMIS 3 DE MARÇ de Salt, vam tenir un petit tast del espectacle teatral titulat BESTIARI, fet pels germans TITON i FERRAN FRAUCA amb música de JOAN SADURNÍ, a partir del poemari L’ALTRE LLIBRE DE LES BÈSTIES, original de SALVADOR SUNYER i AYMERIC. Diumenge passat, i dins els actes d’entrega d’un altre premi literari –V PREMI DE NARRATIVA 2010, del Club de Lectura de Sant Narcís-, formant part de la programació de la Festa Major del barri, n’hem vist una nova, que no definitiva versió, corregida i augmentada.

A mida que va creixent l’espectacle va creixent la nostra admiració, ja que què a partir d’uns medis més que limitats, un piano i quatre ninots, la poesia i màgia dels textos de SUNYER arriben a l’espectador, de totes les edats, explicats amb una gràcia extraordinària per uns grans “rondallaires”, que no sols saben explicar, si no que a més canten i ballen de meravella. Dominadors dels recursos escènics tenen ben repartit el joc i mentre la TITON es mou amb gran seguretat en els moments musicals, en FERRAN li serveix de perfecte contrapunt en els narratius. A la versió vista a Sant Narcís, hi hem descobert més gestualitat sàviament col.locada i una petita coreografia amb la que aconsegueixen un dels moments més aplaudits de la funció, i que van haver de repetir a petició del públic.

La música de JOAN SADURNÍ, te un paper fonamental dins l’espectacle, adaptada molt encertadament a cada bestiola que s’ha de representar. Un ventall de diferents estils musicals es desplegat al llarg de la funció i enduts per la nostra afició al teatre musical, confessarem que l’havanera-tango per “la vaca” va ser el moment més lluït d’una representació plena d’encerts.

SADURNÍ va dir al final, que esta treballant en nous temes (nous animals), per completar el BESTIARI, esperarem en candeletes que el treball arribi a la seva fi. Llavors en gaudirem un altre cop “a tutti pleni”. Però si us plau, no us aparteu del camí seguit fins ara. Es el més dret per aconseguir un producte que hauria de tenir una llarga, llarga vida.

Pere García Vidal
Fotos: Lluís Gil

ACTES D'ENTREGA DELS GUARDON DEL V PREMI DE NARRATIVA 2010

2010-05-29T01:06:00.018+02:00

El proper 6 de juny, diumenge de la Festa Major del barri, a dos quarts de dotze del migdia, al teatre del Centre cívic de Sant Narcís, es celebrarà l'acte d'entrega dels guardons del V Premi de narrativa 2010, convocat pel Club de lectura, de l'A.V. de Sant Narcís.

L'acte es desenvoluparà així:

> Presentarà l'acte Lluís Gil (Punt de lectura de Sant Narcís - Club de lectura Sant Narcís).
> Carme Sunyer i Bover, professora de literatura catalana, ens parlarà del poemari de Salvador Sunyer i Aimeric, L'altre llibre de les bèsties.
> Entrega dels guardons als guanyadors del V Premi de narrativa 2010.
> Representació de la comèdia musical, sobre textos del llibre L'altre llibre de les bèsties, de Salvador Sunyer i Aimeric, a càrrec de:

Joan Sadurní, piano

Titón Frauca, mezzosoprano

Ferran Frauca, cantant i actor

[...] És un llibre, mig en broma mig seriós, dedicat als infants aprenents de lector i als adolescents amb ganes de volar més enllà de les seves fantasies i les seves contradiccions amb ironia, bon humor i temps...

UNA POÈTICA DEL DESVETLLAMENT (Roger Costa-Pau, poeta) - Manuel Ballester

2010-05-20T19:50:00.008+02:00

Roger Costa-Pau

Al llarg del temps, el temps dilatat que exigeixen els universals humans, els éssers, els homes, les dones, van descobrint, no solament que són portadors d’emocions, sinó també a madurar-les i expressar-les de la millor manera possible. —Excepció feta, esclar, de les patologies i malvestats més o menys conscients, que dissort o natura ha abocat en abundància entre nosaltres.

És aquesta recerca, en el seu sentit, no ja més noble, sinó més humà —en la mesura que allò humà és allò arrabassat a la natura—, que ens ha dut als vastos camps anomenats de l’art i la literatura. I dins d’ells, potser, dit sigui sense ànim de predicació, la poesia ha estat una de les troballes més pròximes, amb la música, a la manifestació més adequada de la seva essència profunda, del, diguem-ho així, being core. I dins la poesia, no dubtaríem gaire a dir que, tant per la forma com pel fons, l’haikú o haikai és una de les maneres més essencials, potser pures, de dur aquesta manifestació a terme.

Molt sintèticament, l’haikú és una estructura composta bàsicament de disset síl·labes, sovint de tres versos, que per la seva capacitat de síntesi i senzillesa formal no requereix ni signes ortogràfics ni puntuacions. Provinent en principi del Japó, si bé amb antecedents a la Xina, el nom d’haikú —haikai sembla més primitiu— es consolidà al segle XIX al Japó i així passà a Occident, on fou rebut com una manera de fer poesia menys complicada i racionalitzada que la que s’estava fent per aquests verals. En l’adaptació occidental s’alliberà així mateix, ara i adés, de la referència quasi obligada a la natura i/o a l’estació de l’any.

Roger Costa-Pau, un dels poetes qui sap si més (relativament) desconeguts en relació amb la qualitat de la seva obra, no excessiva però intensament poètica, fou el guanyador del premi Joan Teixidor, d’haikús, l’any 2009, premi que ha estat editat per Viena amb el títol I en qui, l’ofec?, per ell mateix ja prou suggeridor. El llibre és compost pels vint-i-un haikús que optaven al premi i s’hi ha afegit, a efectes de publicació i amb sort per al lector, una selecció de poemes brevíssims, a tall d’kaikús també o tankas, que emmarquen i ajuden a completar el sentit del cos d’haikús central. Conté, així mateix, diverses il·lustracions, al meu parer extraordinàriament potents i ajustades al que l’haikú és, fetes per l’artista Roser Bover. Gosaria dir que són en si mateixes haikús buidats de síl·labes, reduccions d’una poètica als seus camps d’energia darrers, una mena d’equivalents, dins el visible, de la partícula de Déu de la física. El llibre inclou tres cites, una de Isidre Martínez Marzo, una altra de Víctor Sunyol i la tercera d’Agustí Bartra; jo diria, compte fet del que s’ha apuntat abans sobre l’autor, que és tota una declaració d’intencions. El recull d’haikús pròpiament dit comença així,

sagnosa i fonda

la llum que l'heura augura

silent en l'amunt

i el darrer diu,

i en qui als ulls l'ofec

-reprès l'ullal en daga-

ingràvida mar?

Al fons la sang augura, què?, esperança?, l'heura s'enfilarà i trobarà la llum, la claror o la calidesa necessàries per una vida, diguem-ne, realment existent, això és, sentida, pensada, com una mena de itaquiàssic camí d'una autoconsciència cap a la consciència de si, què és, en el fons, un nosaltres. Passa que aquest viatge no és gratuït, ni planer ni calm: hi ha esculls, pedregams, defalliments, cadàvers i/o trossos de carn i esperits propis que cal anar-se deixant, sisplau-amb-grat-o-força, pels congosts i escarpadures de la ruta, que són multitud. Sobretot perquè es tracta d'un trajecte bàsicament interior.

Diu el poeta en l'últim poema del llibre,

hi hagué més temps de caure avall i de més foc

i volíem el càntic i el verd malva de les aigües abraçants...

i és que tota cosa viva es troba en el viatge, no pas en l'illa, lloc, ell mateix, que per ser punt i final, arribada, és d'una absoluta feredat.

Els haikús de Roger Costa-Pau són d'una bellesa extraordinària, només equiparable a la seva rica, complexa simplicitat,

...si negra a l'avenc

la sembra i tota l'ombra

de no saber-te

Us adoneu, és clar, com el lector que això escriu, de com significants i significats s'ajoquen junts, de la bellíssima combinació sonora dels dígrafs -gr,br-, de la força com som abraçats pel joc de les vocals obertes, de l'oposició i resignificació mútues de la sembra i l'ombra, de la germanor entre l'avenc negre i el desconeixement de tu... O aquest altra,

i en qui al cos l'ofec

-fulgent en el bleix la sal-

sinuosa mar?

Una mar sinuosa? Més aviat és, el nostre, un rumb sinuós, en mar tant com en terra. I què me'n dieu de la -permeteu-me l'adjectiu, gens encomanat del poeta, fragorosa contradictio in terminis, però plena de sentits fulgent en el bleix la sal...?

Fa ja molts anys, els de l'Amèrica del Nord editaren el llibre d'un economista, Schumacher, titulat Small is beautiful, que ha estat qualificat com un dels més influents en el seu camp durant anys i panys. Doncs bé, és cert, la minimalitat aparent de Roger Costa-Pau -gens inesperada, és continuació i evolució de la seva veu poètica, vegeu-ne els poemaris anteriors -és bellíssima, densíssima, i, fet i fet, immesurable ja que ateny al fonament més soterrat de tots nosaltres. I el destorba. I el trava, com un amant a l'altra llit.

Llegiu el poeta. En un pais de felinies maules, com el nostre, que un nom, una poesia, no soni o no retrunyi abans, ara i després arreu, no vol dir que no resplandeixi tant o més que els altres. Llegiu-lo, no us en penedireu.

*** Roger Costa-Pau, I en qui, l’ofec?, Viena, 2009 (XLII Premi de poesia Joan Teixidor)

Manuel Ballester

ELS LLIBRES QUE LLEGIM ELS CLUBS DE LECTURA - MAIG 2010

2010-05-19T20:27:00.000+02:00

Club de lectura narrativa, grup A: El camino, de Miguel Delibes.

Éste texto de Delibes, narra los sentimientos de un chaval antes de volver a la ciudad. El chaval siente que las cosas y el valle, sus propios amigos tiran de él, clavándole los recuerdos; el deseo de permanencia es evidente. No quiere volver y todo es un herbívero de vivencias en su cabeza, que le impiden conciliar el sueño, obligándole a reconstruir las instantáneas de todo lo que ha vivido y sentido, mientras ha estado allí.

Club de lectura narrativa, grup B: Petons de diumenge, de Sílvia Soler.

Síilvia Soler ha creat amb Petons de Diumenge una excel·lent novel.la que ella mateixa defineix com un homenatge a les dones que van fer petites revolucions durant el franquisme. Una època marcada per l’estricta moral religiosa que vetava a les parelles a demostrar el seu amor.
Silvia Soler ha aconseguit amb aquesta novel·la el Premi Pudenci Bertrana. Un guardó de prestigi que en anteriors ocasions han aconseguit autors de l’alçada de Quim Monzó, Sergi Pàmies, Baltasar Porcel, Manuel de Pedrolo entre altres escriptors de primera fila.

Club de lectura de poesia: Magnòlia en mà, de Anna Hernández-Turné.

El Club han llegit la poesia de l'Anna i, d'aquest poemari i altres n'han parlat amb l'autora el passat dilluns.

XIV
　
cerqui pas a comprener, ni mai a lo desfar, ni a tornar començar res.
me perdèri coma un se pèrd sens se voler trobar.
arribar per s’escafar
se marcar per se tirar
sens coas sens primièr avís.
suprimir

revirat a l'occità per Jaumes privat

V PREMI DE NARRATIVA 2010 - PUNT DE LECTURA SANT NARCIS - CLUB DE LECTURA (GIRONA)

2010-05-02T08:58:00.003+02:00

El "Punt de lectura Sant Narcís - Club de lectura", del qual en soc el coordinador, de l'Associació de Veïns de Sant Narcís, de Girona, acabem de convocar el V Premi de narrativa 2010. Es pot optar als seus guardons, en dues categories d'edat i té una dotació econòmica per 1er. i 2ón premi en cada una d'elles.

Els treballs premiats es fan públics i s'entreguen en el transcurs de la Festa Major del barri, sempre el primer cap de setmana de Juny.

Les Bases es poden consultar en el següent enllaç: http://www.eldimoni.com/sant-narcis-narrativa-2010.pdf

(4 pàgines).

Els treballs premiats es publiquen en el periòdic digital http://www.eldimoni.com/, on també es poden llegir tots els premiats des de l'any 2006 (primera convocatòria).

Cada 3 anys, els premiats es publiquen en format llibre.

Algú s'anima a participar-hi?

EL "PEN TEAM"

2010-04-27T22:30:00.003+02:00

En Miquel Martín, escriptor empordanès, de Begur, amic blocaire, va publicar aquest article al Diari de Girona. El seu article de Sant Jordi, fi, agut, irònic, però ple de raó. Ens ha semblat que els seguidors del nostre blog, que no llegeixen aquest diari, valia la pena que en tinguin l'oportunitat de llegir-lo.

Gerard Piqué ha publicat un llibre. No sé què hi explica, però tant me fa. Suposo que tant li fa a tothom, el que compta és que l'ha escrit en Piqué, aquell central del Barça tan alt, tan guapo i tan generosament pagat. Només per això (o per tot això) l'obra ha estat una de les més venudes aquest Sant Jordi.
Tothom té dret a escriure llibres, sento sovint. Sí, només faltaria. I tothom té dret a preparar l'allioli amb els alls que vulgui, se li negui o no, i a disfressar-se de prostituta per carnaval. De fet, Piqué no és l'únic futbolista (o cantant o torero o presentador) que s'ha atrevit a escriure un llibre o ha encarregat a un negre que l'hi escrivís. El que em pregunto és què passaria si als escriptors se'ns acudís fer, posem per cas, de futbolistes. Tothom té dret també a jugar a futbol, no? Doncs som-hi. A mi em ve de gust fer de Guardiola, ves per on.
M'he dibuixat un rudimentari camp de futbol en una llibreta, com aquelles d'en Van Gaal, i després de diverses provatures aquesta és una de les possibles alineacions que se m'ha ocorregut. L'Emili Teixidor a la porteria: quan el veig amb aquella gorra-boina en alguna de les fotos, em recorda irremeiablement el mític Ricardo Zamora i em transmet aquella confiança i serenor indispensables per als bons porters. Centrals: en Quim Monzó i en Josep Maria Fonalleras; el primer té la corpulència massissa i intimidatòria d'un lliure basc; el segon, la presència i el bigoti masculí -també n'hi ha de femenins- de Migueli. Com a lateral més defensiu, per a marcatges a l'home, en Jaume Cabré, tenaç i incansable com en Xapi Ferrer. A l'altre costat de la defensa, amb tota la banda lliure per pujar i baixar, l'Alves de Lliçà d'Amunt: en Lluís Oliván. Que em perdoni, però a en Vicenç Pagès el veig, si cal, repartint llenya, recuperant pilotes sense arronsar la cama, com un encreuament entre l'Asensi i en Martí Filosia. A l'ImmaMonsó, en canvi, me l'imagino repartint joc, marcant els temps del matx, cervell de l'equip (de Xavi, perquè ens entenguem). En Sergi Pàmies l'he situat de mitja punta, menut, murri i movedís com en Messi o el Maradona dels bons temps. Obrint el camp, d'extrem dret, en Toni Sala, incisiu i tècnic, cercant la passada definitiva. I a l'altra banda, fent anar de corcoll els defenses i centrant pilotes a tort i a dret, l'Empar Moliner. Per rematar la feina a l'àrea petita, un davanter centre que es mogui amb elegància i velocitat, com una fura dins el cau: en Lluís Muntada.
Ho faríem de pena, d'acord. Però pitjor que un futbolista escrivint llibres?

Miquel Martìn. Escriptor.
25 d'abril de 2010

ENTREVISTA D'EN MANEL BALLESTER A L'ORIOL PONSATÍ

2010-04-24T14:26:00.000+02:00

-- Explica'ns alguna cosa de tu mateix, Oriol, d'on ets, que has fet fins ara, que fas..., que les lectores i els lectors et situïn, vaja.

-Ostres, espero que les altres preguntes siguin una mica més fàcils. Definir-se a un mateix és sempre complicat, tant o més que definir els altres. Vaig néixer a Figueres, pocs dies abans de la mort de Pau VI, però als 8 anys vaig venir a Girona. Després he viscut també una temporada al Bages i una altra a Roma, i la veritat és que no m'acabo de sentir gaire d'enlloc. He estudiat i continuo estudiant una mica de filosofia i una mica de música (piano i orgue) i actualment dedico bona part del temps a explicar filosofia a la Universitat de Girona, a editar llibres —coordino les publicacions de l'editorial Accent—, a fer recitals de poesia i a guixar diaris —actualment La Vanguardia.

-- Com va començar aquesta afició per la música, la literatura, la representació..., i de passada, universalitzant-ho una mica, si és que això és possible, creus que en aquesta mena de coses hi tenen a veure més l'herència o l'ambient familiars o l'educació o el grup o l'atzar...

-Naturalment, el meu entorn familiar hi ha tingut una importància decisiva. No pas perquè a casa ningú hagi fet gaire res semblant al que he fet jo —tots fan coses força més interessants, em temo...— sinó perquè he tingut la sort de rebre una educació que em donava les eines per poder decidir de manera força lliure a què em volia dedicar. I a partir d’aquí, diria que els gustos personals han fet la resta. Estudiar filosofia, música, recitar poesia, escriure o editar llibres, per a mi són tot accents diferents d'una mateixa cosa que m'agrada anomenar "humanisme". El que passa és que d'humanista no se n'arriba a ser mai, és més aviat una tendència, una predisposició. Per això, em sembla que sempre em sabré aprenent de tot el que faig.

-- Es fàcilment compaginable la gestió cultural amb la creació, dues coses que tu sembla que duguis endavant sense esqueixar-te per enlloc?

-Aquí has tocat un punt molt sensible i que fa anys que intento resoldre. Com que no me n'he sortit i començo a sospitar que no me'n sortiré mai, estic en procés de liquidar el problema i mirar de conviure-hi. És el que en podríem dir la conciliació de la vida activa i la vida contemplativa. Jo tinc la necessitat de realitzar-me a tots dos nivells, perquè m'agrada molt estar sol, llegir, rumiar, escriure, cultivar-me. Però alhora m'agrada fer coses, implicar-me socialment, crear una editorial, organitzar festivals de música, fer merder. Com molt bé dius, són dues dimensions que sovint es claven garrotades i et poden fer perdre l'oremus. Però la condició humana ja és força això, em sembla. Plató ho exemplificava amb aquell mite del carro tirat per dos cavalls, un que tira cap amunt —cap al cultiu de l'intel·lecte, cap a l'amor...— i l'altre que tira cap avall —cap als estocs de magatzem, el correu electrònic i el mòbil sonant tot el dia....

-- Ets el director editorial d'Accent editorial. Com va sorgir la idea?, quina és la filosofia o els criteris que guien el que editeu?, i encara, atesa la proliferació d'uns anys ençà d'editorials petites totes a la recerca del seu nínxol dins aquest camp, quin creus que és el secret que permetrà o permet, si no l'èxit, com a mínim el manteniment de l'activitat a la llarga sense minva del nivell de qualitat d'allò que s'edita (no tan sols pel que fa a la qualitat 'material' dels llibres, sinó a l'alçada del llistó de selecció del que s'edita)?

Accent va sorgir en un context de canvi tecnològic molt important. Els darrers cent anys, els llibres s'havien imprès en sistema offset, un sistema que té uns costos força elevats de preimpressió (preparació de plaques, fotocomposició...) i per tant fa molt rendibles tiratges llargs de llibres, però és ruïnós en cas de tiratges curts. Des de fa uns anys ha aparegut un nou sistema d'impressió que és el digital. Per entendre'ns, és com quan imprimim un document amb la impressora de casa, només que la "impressora" d'una impremta digital és 100 vegades més gran que la nostra i té una qualitat d'impressió, a hores d'ara, també òptima. A Girona hi ha una empresa de serveis editorials (EAP SL) que des de 2003 utilitza aquest sistema d'impressió per als llibres del segell acadèmic "Documenta Universitaria". Ens va semblar que valia la pena aplicar aquest mateix sistema d'impressió a llibres dirigits a un públic més ampli que l'universitari però que sempre serà, tanmateix, un públic d'uns pocs centenars de lectors. I així va néixer Accent. La nostra vocació és doble: d'una banda, omplir llacunes de clàssics universals que crec que hauríem de tenir en català i no tenim, o tenim descatalogats: Freud, Nietzche, Diderot, Stravinsky, More.... I de l'altra, publicar originals literaris en català, des de Palau i Fabre i Enric Casasses fins a autors més joves com Lluís Freixas, Pau Planas o Maria Cabrera. D'alguns d'aquests llibres no n'hem venut més de 200 exemplars, i això no obstant ens sembla important de publicar-los. Ara, una cosa així només la pots fer quan pots imprimir de manera digital.

-- Com a músic, com a escriptor, que et satisfà més, compondre o interpretar, escriure o llegir/recitar?, o l'una cosa no la pots concebre sense l'altra?
-Jo em considero una persona molt poc creativa. Escric, però poc i lentament, i només ho ensenyo als amics, havent sopat i quan han begut suficientment. Quan ets jove vols ser un gran compositor, un gran poeta, un gran pianista... Però fer-se gran, en part, vol dir adonar-se que hi ha moltes coses que no cal esmerçar-se a fer perquè ja n'hi ha molts altres que ho fan millor que tu. I procures trobar el foradet on et sembla que pots fer alguna cosa que et faci sentir bé i que, si pot ser, aporti alguna cosa als qui t'envolten.

-- A nivell personal, què has fet el darrer any i quins són els projectes en què treballes o les "actuacions" que estàs preparant?
-L'any passat va ser un any molt mogut des del punt de vista de projectes personals, acadèmics, artístics. Vaig llegir la tesi doctoral, vaig fer la primera interpretació en solitari al nostre país d'una obra per a piano d'Erik Satie que requereix estar tocant durant 20 hores seguides, vaig recitar en diversos punts del país la versió íntegra de laUrsonate, de Kurt Schwitters, el poema fonètic més llarg i important que tenim, etcètera. Aquest any està sent molt intens des del punt de vista acadèmic i he deixat altres projectes una mica en quarantena. Intentar ensenyar filosofia a la universitat és una tasca molt absorbent, i a la Universitat de Girona tenim la sort de tenir estudiants molt bons, que t'obliguen a llegir i a estudiar molt. Ells segurament no ho sospiten, però qui més hi aprèn —amb diferència— a les meves classes, sóc jo.

-- Què et sembla el panorama actual de l'art, la música i la literatura a Girona, o, dit d'una altra manera, com veus el moment actual de la vida cultural gironina?, i la del dia de demà?
-Em sembla que Girona està fent passos endavant des d'un punt de vista cultural. No vull pas dir de cultura institucional, naturalment. Institucionalment, aquests darrers anys s'han perpetrat bajanades inimaginables, com la inauguració d'un Palau de Congressos que ens han volgut vendre com a Auditori però que té una programació del tot deficient, sobretot en música contemporània, o el Bòlit, que és un Centre d'Art Contemporani "superguai" que té més pressupost que tots els centres cívics de Girona junts i on s'hi poden veure exposicions infumables com "La comunitat inconfessable", un poti-poti mental on ningú —ni el comissari, n'estic segur!— hi entén res de res. En fi, un drama. Però al costat d'això, com sempre, hi ha els grans esforços individuals que fan que Girona, malgrat els disbarats dels polítics, sigui cada dia un referent més clar en matèria cultural. Aquest darrer any han publicat llibres importantíssims Lluís Freixas, Vicenç Pagès, Lluís Muntada o Xavier Cortadellas, tots ells de comarques gironines. Fa ben poc, sota els auspicis de Xavier Pla, la UdG ha dut a terme un simposi sobre Maurras a Catalunya que no s'havia atrevit a fer ningú i que ha provocat un escàndol considerable entre els intel·lectuals benpensants de Barcelona. En fi, que Girona sempre serà Girona. És un lloc trist, on qui té ganes de fer coses acaba sortint-ne escaldat ben aviat, però malgrat tot hi ha gent perseverant que amb grans esforços individuals aconsegueix fer-la una mica habitable.

-- Fes-nos deu cèntims ara sobre com veus la de Catalunya i la de l'àmbit sencer que abasten la llengua i la cultura pròpiament catalanes.
-Bé, si per "àmbit sencer" et refereixes als Països Catalans, et diré que tenim molt mala peça al teler. La comunitat de llengua i cultura que constitueixen el Principat, el País Valencià, les Illes, la Franja d'Aragó i, si vols, fins i tot la Catalunya Nord —de l'Alguer no cal ni parlar-ne...—, ja és quelcom altament fràgil. Però des d'un punt de vista polític, la unitat em sembla un acudit. Quan sento independentistes parlar de la independència dels PPCC penso que no han travessat mai de la seva vida el Sénia, pobrets. Catalunya —el Principat— ha de fer, tard o d'hora —i jo espero que sigui ben aviat— un canvi de rumb polític radical. Ha de separar-se d'Espanya per raons òbvies, perquè amb aquesta colla d'energúmens no hi tenim res a veure, no hi hem tingut mai res a veure, de fet. El problema dels espanyols no és que siguin de dretes o d'esquerres. És que són espanyols. I punt. Ben aviat Catalunya tindrà un Estat propi i aleshores el panorama cultural també canviarà radicalment. Jo somio des de fa anys en una llibreria on tots els llibres en espanyol estiguin a l'apartat de "Literatura estrangera". Aleshores, el mercat editorial català tindrà les coses més fàcils. Serem una mica més normals. I la resta de comunitats autònomes catalanoparlants, si ho volen, tindran sempre la porta oberta per pujar al nostre carro. Però primer ens hem de separar nosaltres. És claríssim.

-- Una de tòpica. Digue'm tres llibres que salvaries en qualsevol cas de ser oblidats, o, si ho prefereixes, que convertiries en lectura (quasi) obligada o almenys altament recomanable, a tall d'imprescindibles o d'articles de primera necessitat.
-Mira, em sembla que de llibres "de lectura obligada" n'hi ha tants que automàticament deixen de ser de lectura obligada perquè no els podríem llegir tots ni en una vida. Tot i així, a mi hi ha llibres que m'han marcat especialment i que rellegeixo periòdicament —que, com deia Fuster, és l'única manera de llegir—. Et podria dir, sobretot, L'Odissea, d'Homer en la nostra genial traducció de Riba, El baró rampant, de Calvino, i Memòries d'Adrià, de Yourcenar. Tot i així, el llibre que continuo tenint permanentment a l'abast de la mà i que consulto més sovint és, òbviament, la Bíblia.

-- Tot i que indirectament ja ha estat contestat, diries, d'una manera específica, que hi ha vida de densitat autèntica, literàriament i artística parlant, "al marge" o independentment de Barcelona?
-Mira, les possibilitats que de Barcelona en surti un escriptor com Vicenç Pagès, per posar només un exemple, em semblen ara mateix força remotes. Algú que viu a Barcelona està sotmès diàriament a un empobriment lingüístic galopant i, finalment, la metròpoli t'ofereix una perspectiva molt poc afinada dels processos humans, dels canvis i la subtilesa de les relacions humanes, que és el que hauria d'interessar a un escriptor. Em sembla que és realment significatiu que una novel·la de retrat generacional tan important com Els jugadors de whist hagi estat escrita per algú nascut a Figueres.

-- Per últim, detectes noves propostes poètiques al país, noves generacions, poesia d'una matèria que no tan sols soni o ompli sinó que sents que pot perdurar i, de fet, perdurarà?
-Mai com ara s'havien fet tants festivals i recitals de poesia a Catalunya. Les oportunitats d'escoltar noves veus són gairebé diàries i el temps es cuidarà de dir quines perduren i quines no. El que trobo a faltar és que, enmig de tant de rebombori poètic, es faci tan difícil escoltar els clàssics. Avui és molt més fàcil assistir a un recital on "el poeta llegeix els seus poemes" que no pas sentir recitar Ausiàs March, Verdaguer, Carner o Ferrater. Per això fa una colla d'anys que faig de rapsode, però no recito mai coses pròpies, sinó d'altri. Perquè crec que si perdem la perspectiva de la nostra tradició —i la tradició poètica catalana és literalment espectacular, ja la voldrien molts països!—, les noves veus tampoc no trepitjaran terra ferma.

ELS LLIBRES QUE LLEGEIXEN ELS CLUBS DE LECTURA - ABRIL 2010

2010-03-30T19:10:00.019+02:00

Club de lectura narrativa, grup A: Lleó, l'africà, d'Amin Maalouf.
Hassan al-Wazzan, fill de Mohamed l'Alamí, dit Lleó l'Africà, va ser capturat el 1518, en tornar d'un pelegrinatge a la Meca, per pirates sicilians, que el van oferir com a obsequi a Lleó X, el gran papa del Renaixement. Ens trobem en el pas del segle XV al XVI, època de la reconquesta de Granada, de la presa del Caire pels otomans, de l'imperi negre musulmà dels Askia, època de Giulio de Mèdici i del saqueig de Roma pels soldats de Carles V. A partir d'aquestes dades, Amin Maalouf ha construït l'autobiografia imaginària d'un personatge que, fill d'Orient i d'Occident, fill d'Àfrica i d'Europa, encarna l'home cosmopolita que es guia per la passió de viure i l'instint de felicitat.Lleó l'Africà ha estat considerada una de les millors novel·les històriques de tots els temps. (Fragment: www.pro.cat).

Club de lectura narrativa, grup B: Els dimarts amb Morrit, de Mitch Albom.

Morrie Schwartz, el vell professor, es mor. Mitch, el seu antic alumne, el va a veure cada dimarts per escoltar els seus consells i aprendre la gran lliçó de la vida. Les últimes classes de Morrie ensenyen a Mitch el valor de les paraules, la riquesa de les emocions, el plaer de la ironia, la dignitat de l'home. Els dimarts amb Morrie és un relat emocionant i verídic que ha colpit la consciència de milions de lectors (ha encapçalat la llista de llibres més venuts a Estats Units) i que explica amb senzillesa una situació límit inevitable: la mort. (http://guillemmontardit.net)

Club de lectura de poesia: I en qui, l'ofec, de Roger Costa-Pau

El poemari continua tractant temes recurrents de l'autor, com ara l'amor, el sentit de la superació o la revolta. Com és habitual en la poesia de Roger Costa-Pau, el lector no passarà per alt un treball singular en l'àmbit de la llengua i de les imatges, un treball que persegueix un fort lirisme, bellesa i musicalitat per donar essència i plenitud al vers. La il·lustració de portada ha anat a càrrec de la gironina Roser Bover.

(Fragment de l'article de Daniel Bonaventura, al Diari de Girona)

L'HORA DEL CONTE AL PUNT DE LECTURA DE SANT NARCÍS - 16 D'ABRIL

2010-03-30T18:30:00.000+02:00

El proper 16 d'Abril, al Punt de lectura de Sant Narcís, a 2/4 de 6, la companyia Va de Contes, explicarà els CONTES VIATGERS, CONTES DEL MÓN.

Feu-ho saber a tothom que li agradin els contes. Us hi esperem!

NÈIXER, CRÈIXER, REPRODUIR-SE. PERSISTIR - (MANEL BALLESTER)

2010-03-29T13:41:00.006+02:00

Néixer, créixer, reproduir-se. Persistir

(Maria Cabrera. Poeta)

S’ha abusat molt de la rosa en poesia, tant que ara ja sembla carrincló servir-se’n ni que sigui en l’ús més agre i poc romàntic que algú es pugui empescar. Però avui li traurem un moment les arnes només perquè ens serveixi de puntal, u, per justificar el títol d’aquest comentari, i, dos, perquè la poesia, com la rosa, com qualsevol planta o ésser viu, també neix, creix, es reprodueix i, si s’ho paga, persisteix. (Espero que trobeu l’ús puntual que es fa aquí de la rosa, a tall de palanca, tan poc romàntic com els temps, potser, reclamen.)

I ara ja podem dir que la Maria Cabrera, gironina, jove, sàvia, però, sobretot, poeta, va néixer un dia de cos, fa tan pocs anys que no cal ni dir-los, i va renéixer per segona vegada en la poesia amb la publicació d’un poemari, Jonàs, situat ja més enllà del que solament promet alguna cosa per al futur i en canvi dóna de cert en el present, per passar poc després, amb el seu segon poemari, a demostrar que, efectivament, ha crescut i s’ha reproduït, i que persisteix i persistirà.

Vam tenir la poeta a la darrere trobada del grup de poesia de sant Narcís. El tema, parlar de La matinada clara, el seu segon poemari publicat. Vam metrallar-la amb preguntes, disquisicions i tortures altres de tota mena. Vam fer-la llegir. És cert, el poema neix quan el concep el poeta (o quan l’escriu, que fóra, aquesta, discussió llarga i fonda), reneix després múltiples cops cada vegada que el llegeix algú, però torna a néixer, i potser sobretot, quan es fa oral, quan és dit en alta veu. La oralitat és sens dubte una constant bàsica en poesia, possiblement no l’abasti tota, segur, hi ha poesia que a més és feta per ser vista, llegida, contemplada i, encara, en silenci, per molt clamorós que aquest sigui interiorment. Però la oralitat és important. El poema canvia. No tots els autors saben llegir poesia en veu alta. Ni tots els que llegeixen poesia en veu alta, en saben, tot sigui dit. De vegades, aquest llegir en alt esdevé només una rutina emfàtica o una actuació que disfressa i distancia en lloc d’aclarir i acostar. No és el cas de la Maria. El seu dir ha crescut i madurat junt amb el seu jo poètic. Diu d’una manera que se sent autèntica i que ens diu que a sota no hi ha buidor, sinó paraula plena, sentit i emoció, veritable, mediada i translúcida emoció. La bona. La que aporta coses. La que possibilita una experiència de transformació interior.

... cap a les set del maití la llum s’encengué tota, tota; les gavines xisclaven i esbarriaven el cel, i tot l’aire del món em sembla que també, i a mi se’m deslligà alguna cosa de dins, com si de cop els ossos haguessin desaprès a aguantar-me dreta, o com si hagués obert les portes d’un gran colomar...

Prosa poètica. Poesia. Alta. Esplèndida. Aquell dir (aparentment) senzill, fluid, vast, com el del clàssic, gran. Hi ha molt treball formal, en aquest llibre, molta varietat. Res és casual, tot s’hi elabora. I els accents canvien durant el recorregut que surt, i d’alguna manera torna, a aquesta matinada clara que dóna títol al llibre.

... però a les tardes, quan es fa fosc i es fa trist, tinc cor de vella, i el cos se’m doblega per tornar a la terra. I llavors la veu em surt a batzegades, i les històries que són meves se’m moren orfes al pou de la gola. I, llavors, ja no puc deixar de pensar en totes les aixetes que degoten soles a les cuines humils dels pisos de barriada.

Quina imatge tan d’interior (amb recursos, però, que són tots elements d’exterior!) enclaustrada soledat i ofec, no us sembla? No la trobeu tan clara com bellíssima en la seva asfíxia? No us hi envoleu d’aquell vol aire a través de l’aire que us salva?

Doncs aquesta és la poeta. Maria Cabrera. La poesia que és. La que quedarà.

*** La matinada clara. Maria Cabrera. Accent editorial. Girona

Sies.tv

UN POEMA DE CARL SANDBURG - Manel Ballester

2010-02-17T00:17:00.003+01:00

Un nou poema que ens envia en Manel Ballester, traducció seva inclosa.

Carl Sandburg (1878-1967) http://en.wikipedia.org/wiki/Carl_Sandburg fou un destacadíssim poeta nord-americà, fill d’emigrants suecs a Illinois, que exercí el periodisme a Chicago durant molts anys i guanyà els més importants premis de poesia del seu país, havent estat un dels escasíssims poetes al qual li fou concedit el Pulitzer dues vegades. Veieu-ne una petita mostra. Com sempre, a sota hi ha l’original en anglès per qui vulgui llegir-lo directament en aquesta llengua. http://carl-sandburg.com/biography.htm

I. NOIES

Sóc el Gran Camí Blanc de la ciutat.

Si em pregunten quin desig tinc, contesto:

“Noies, fresques com flors boscanes del país,

de rostres joves farts d’estables i vaques,

els ulls frissosos de l’alba per desvelar el meu misteri,

noies esveltes i dúctils de tornejades cames

i arc irresistible a les menudes espatlles,

amb el saber dels prats que ploren suaument en

les cendres del meu misteri.

II. NO EN QUEDA RES

Arrugues recolzades en els retrets sorgits de qui es capfica

sobre les cares pintades de les dones a

North Clark Street, Chicago

Roses,

roses roges,

esclafades

per la pluja i el vent

igual que boques de dones

colpejades pels punys

d'homes que ho fan sovint.

Oh, les petites roses,

les fulles trencades,

els pètals trossejats: tu que li

esventares el roig color

cap al sol

tot just ahir.

III. HOME

Heus aquí el que el meu cor desitja que al món n’hi hagués més:

una nit ho vaig sentir en l’aire, mentre escoltava,

una mare entonant una cançó suau al seu fill, agitat i inquiet

en la foscor.

. . . . . . .

Aquí teniu l’original anglès.

I. CHICKENS

I am The Great White Way of the city:

When you ask what is my desire, I answer:

"Girls fresh as country wild flowers,

With young faces tired of the cows and barns,

Eager in their eyes as the dawn to find my mysteries,

Slender supple girls with shapely legs,

Lure in the arch of their little shoulders

And wisdom from the prairies to cry only softly at

          the ashes of my mysteries."

                           II. USED UP

    Lines based on certain regrets that come with rumination

               upon the painted faces of women on

                   North Clark Street, Chicago

               Roses,

             Red roses,

               Crushed

In the rain and wind

Like mouths of women

Beaten by the fists of

Men using them.

     O little roses

     And broken leaves

     And petal wisps:

You that so flung your crimson

     To the sun

Only yesterday.

                            III. HOME

Here is a thing my heart wishes the world had more of:

I heard it in the air of one night when I listened

To a mother singing softly to a child restless and angry

     in the darkness.

EL TALENT DESCONEGUT. L’Anna Hernández-Turné

2010-02-10T00:44:00.003+01:00

En Manel M. Ballester, coordinador del Club de lectura de Poesia de Sant Narcís, ens fa arribar el seu article sobre el recital que l'Anna Hernandez-Turné, membre de l'esmentat club, va fer a la biblioteca Joan Vinyoli, a Santa Coloma de Farners,el passat 29 de gener.

Anna Herández-Turné

"Sense ànim d’escatir el tenebrós misteri de si fou primer l’ou o la gallina, en tots els àmbits d’origen genuïnament humà —el quart món de què parlava Popper més o menys— acostuma a haver-hi una certa estructura de gestió basada en ramats extensos i escassos, però omnipotents, pastors. D’aquests, uns quants controlen, orienten i emmarquen ideològicament l’economia. Uns altres el regne, més imprecís però no pas menys material, de l’ànima. Els de més enllà les aigües turbulents i tan emporcades ara i adés de la política. I, per suposat, els qui tenen el bastó i remenen aquesta tova de substàncies viscerals, incloses les esmentades abans, que anomenem literatura, art, creativitat i, en general, cultura. Dic pastors, però, si us ho estimeu més, digueu-ne poders fàctics, gurús, mandarins, patums o el que us roti. Mestres, fins i tot.

I si és cert que això passa en tota societat i país, ho és tant o més en societats i països petits i històricament forçats a una condició precària, si no a la deprecació, com ara el nostre. Dit d’una altra manera, en el pessebre cultural català ni són tots els que hi ha ni hi ha tots els que són. O totes.

Bé, la precedent digressió és per poder dir que l’Anna Hernández-Turné, companya del nostre grup de poesia, és una poeta de les de coses per dir i manera i ofici provats per fer-ho que en virtut del funcionament tàcit o volgut —tàcit i volgut— del propi i particular català stablishment ha de veure’s reduïda a la categoria de talent desconegut o conegut de molt pocs, marginal, gairebé outsider, fins al punt d’estar publicada i traduïda per una editorial occitana (!) i no per una d’aquí —per expressar-ho de la manera més gràfica possible.

El divendres 29 de gener l’Anna va fer un recital a la biblioteca Joan Vinyoli de Santa Coloma de Farners. Es tracta d’un auditori petit, acollidor, però potser una mica fred per a aquesta mena d’a ctivitats que, tot i així, la sola presència d’una Anna amb roba senzilla i només la seva veu, els seus papers i un tamboret, sense cap altre suport, va saber omplir d’una hora d’intensitat densa, quasi religiosa, fluent, acompanyada d’un silenciós i complet abandó per part dels qui hi érem a la seva paraula, poètica i viva.

t’escric des del quart cafè que em manté la carn desperta

...

i em migparteixo. o ja migpartida quan el cap es va desfer

del cos i va quedar-se les ales oblidant el fibló.

cap alat.

no vaig enlloc.

i t’escric des del quart cafè que em manté la carn desperta

La poesia és de mot clar, transparent, aferrat al terra, al sòl d’una vida dividida en moments que s’intenten retenir a fi de desballestar-los un per un i mirar de recompondre’ls després. Cosa que, com és natural, sol revelar-se impossible. I tanmateix, és just d’aquest cantell tràgic, afilat, de la vida que sovint prenen embranzida, ferms, la necessitat o el voler poètics. Lluny de mi dir-li benvingut, però és matèria de la matèria més pròpia i característica dels éssers humans.

L’Anna Hernández-Turné ha aconseguit, i d’aquí que hagi parlat abans d’ofici ja que això és el resultat d’un procés —no útil ni recomanable ni tan sols desitjable en tots els casos— un gran despullament. Jo no sé si, des del punt de vista de la teoria, cada poema porta sota el braç la seva forma, però sí que em sembla que aquesta és una afirmació vàlida per a gairebé tota poesia que hagi cristal·litzat en algun lloc, en una veu. Pròpia, personal, diferenciada. Allò, que en un afany de taxonomització descuidat solem anomenar estil,

la grapa i butllofes a l’entrecuix.

la desmemòria.

marmelleta, marmelló.

El mot sempre en el veïnatge d’una carn i un pols feréstec de desig —insatisfet, raó per la qual roman com a desig: ferida-forat ↔ desig sutura—. Per al subjecte poètic, el sexe, no sé si dir el genital, connota un plus més que el que denota: la representació gairebé d’un esberlament. Fenedura que, en paral·lel a l’esquinç entre la cosa i el mot, serveix alhora de tomba —o de recer— i de catalitzador: el verb, com a acció i com a logos, en tant que grapa provisional que clou. La identitat és això, una por, ens dispari o ens replegui.

la realitat és una mosca

o, com a mínim, afegeixo pel meu compte, el rastre que deixen les seves cagaradetes. Tant i tan poc.

embrionàriament despertar, ser enmig de la vida sota pena de la sísifa tasca de la memòria d’un peix

...

i cerco 360º per recs, sota aspersors. 270º en trenes esbotzades en portes. 180º en cruïlles amb un xamfrà de llum. 90º en un número 13 d’un carrer perpendicular al mar. no hi arribarem. 0º

L’Anna, last but not least, té també textos en castellà. A tall de bons informadors, hem de deixar constància que són d’un nivell d’escriptura i domini d’aquesta llengua excepcionals, d’un elevat i conreat nivell, expressiu i poètic, que ja voldrien per a ells mateixos molts dels qui rebutgen l’ús o el coneixement de la d’aquest país.

Madrid y no encontrarse. beberse la caída

a ras de suelo y mentirse. y cerrarse la boca

por no poder cerrarse los poros

por no poder cerrarse en barricada.

y digamos que parto, que me dispongo,

me dispongo a ir

...

Madrid es la posibilidad, la sala donde me extravié

Madrid y me borro

Perdoneu, però d’això se’n diu poesia (catalana) en castellà de la bona, de la que queda".

Manel Martínez Ballester.

Mireu de trobar l’Anna, la poeta, mireu de llegir-la, de pair-la dins les vostres vísceres. I si podeu, perseguiu de fer-ho en directe, sentint-la dir. No us en penedireu.

Ara mateix, la podeu trobar aquí: http://magnoliaenma.blogspot.com/

UNA POETA (JA EN MAJÚSCULA) - Manel Martínez Ballester

2010-01-23T23:46:00.000+01:00

El Club de lectura de poesia de Sant Narcís, va tenir el plaer, dijous, i parlo d’un plaer farcit de plenitud, d’aplegar-se al voltant de la jove poeta Laia Noguera (Calella, 1983) i del seu últim poemari publicat, Triomf.

He de dir, i aquesta és una confessió que li vaig fer “en viu”, i repeteixo de gust ara més públicament, que la primera vegada que vaig llegir-la em va agradar, és cert, però amb un sentiment o idea paral·lel que es tractava d’una poesia en bona part reductible al joc verbal amb la llengua (compte, en això que dic, sensualitats només les literàries). Aquest joc no és pas rebutjable per ell mateix quan és autèntic, només cal recordar el casos del Trilce de Vallejo o del nostrat Espriu, per posar dos exemples propers entre molts altres. Al contrari, dona lloc a veritables troballes tant formals com de sentit. Però a mi em semblava, i em sembla, que li sostrau a l’obra, la que sigui, totes aquelles quasi infinites potencialitats lligades a la resemantització del sentit. Al capdavall, els éssers humans estem aparentment condemnats a cercar-lo o esperar-lo o donar-lo per fet.

Bé. Doncs ara he de dir que Triomf, tot i no haver perdut aquest joc de recerca, que hi és i amb resultats notables, va enllà, molt més enllà de l’enlluernament visual. Triomf perd sang: Perdo sang, ens confessa el subjecte poètic, però només per (poder?) preguntar-nos sense transició: Tu com ho fas?

Quants universos deuen cabre entre una confessió que ens esquitxa i el salt abrupte a un interrogant que ens angoixa?

És aquí que arrelaria.

De vegades em perdo.

Perdo sang.

Tu com ho fas?

Estic sola.

De vegades els ulls se m’omplen de sol i puc mirar-te.

Llavors em reconec.

Havia volgut recórrer totes les muntanyes.

Però admetre que no-res.

El llibre és dividit, grosso modo, en dues parts. La primera són els “triomfs” (primer, segon i tercer), que han estat bastits sobre el fons de tres músiques diferents que l’alè poètic de l’autora enfila en collaret, i que són, en aquest ordre, el Trio opus 50 de Txaikovski, la Sonata 21 de Beethoven i el Requiem de Mozart. Els poemes del tercer triomf segueixen els moviments de l’obra del de Salzburg, Introitus, Kyrie, etcètera. Amb alguns “incisos” en forma de petits poemes intercalats a tall de uns molt particulars frames que vénen d’alguna manera a “emmarcar-ho” tot, tots tan contundents i densos com ara,

És delicat, una flor.

No és deixar anar.

No és arribar.

És lliure.

És com endur-se.

On és la decisió.

Això de dintre.

La segona part són els “estralls”. El llibre és, així, construït una mica com una simfonia (asimètrica, com apunta en un vers la poeta), va i ve, es perd per instants el fil que es recupera, versos repetits exactes d’una punta a l’altra, mots que surten contínuament, fórmules que retopen... A part d’una estructura no visible a primera vista, però realment existent de poemari edificat (parts, poemes, conjunt) sobre el número tres, número místic on n’hi hagin. Of course, coses que sé i us puc comunicar per haver-nos-les fet saber l’autora, no pas per una implícita saviesa meva per complet absent.

És, sens dubte, un llibre de maduresa, pel cap baix poètica: una despullada densitat. La poeta, molt jove, fuig, d’altra banda, cosa que pel meu cantó li agraeixo pel broc més gros i li atorga solidesa i credibilitat, de les sempre tant temptadores en l’early time com promptes a fregar el ridícul grans sentències sobre la vida i la mort, o l’amor. Collonut. Obre perspectives, ofereix un constructe honest, treballat, acabat, ple de sentit i de sentits. No és que no s’hi puguin trobar febleses, sobretot si s’hi busquen, algun poema “fluixeja”, alguna assonància de més s’hi detecta, com també alguna concessió al tòpic, però, francament, em sembla pecata minuta tenint en compte el nivell mig del conjunt. Crec que el premi Miquel de Palol que va merèixer és (valgui) merescut i no es pot oblidar que els premis gironins són dels poquíssims del país amb prestigi i confiança guanyats a pols.

No m’estenc en dades biogràfiques, abundants, perquè les podeu trobar fàcilment per Internet o altres mitjans. Us deixo un dels poemes que m’ha semblat personalment més aconseguit i poèticament brillant com a paga i senyal,

Es transfigura.

L’home que va percebre en la boira els ulls de l’absolut.

Tu que t’abandones amb les mans.

Jo que hi veig la pregunta de ser-me.

El procés de caminar tocant els troncs.

Ara que es posa a ploure.

L’home que palpava les pedres.

Tu que vas a poc a poc per sentir-te de debò.

Jo que obro els ulls.

Deixa que entri una mica de llum.

Només vull veure’t el perfil.

L’home que cercava.

Tu que ets un riu.

Jo que entro a casa.

Llegiu el poemari, ben llegit, no és massa llarg, paga la pena. Us commourà.

Manuel Martinez Ballester

* Triomf, de Laia Noguera, editorial Columna, Barcelona 2009.

EL CLUB DE LECTURA SANT NARCÍS (NARRATIVA - A), LLEGIM "WINESBURG, OHIO" *

2010-01-17T19:05:00.000+01:00

Els del Club de lectura Sant Narcís de narrativa (grup A) llegim, pel febrer, Winesburg, Ohio.

La tertúlia serà el 9 de febrer, al Punt de lectura de Sant Narcís, a les 8 del vespre.

Es tracta del títol més aclamat de l'escriptor nord-americà Sherwood Anderson, per a molts un dels escriptors més importants de la literatura moderna del seu país, i al que es considera el precusor de l'anomenada "generació perduda" de Steinbeck, Faulkner, Hemingway, Fitzgerald i Ford. Els relats que integren el llibre reflecteixen la soledat i la frustració dels habitants d'un petit poble de l'Amèrica profunda de començaments del segle XX, tots ells relacionats a través de la figura d'un periodista local.

* Premi Llibreter 2009

Viena Editorial i Acantilado

ELS COMPANYS DEL CLUB DE LECTURA DE POESIA, LLEGEIXEN LAIA NOGUERA

2010-01-07T23:01:00.006+01:00

Els companys del Club de lectura de poesia llegeixen, el gener,

Laia Noguera http://sites.google.com/site/laianogueraiclofent/

Triomf és el poemari amb què la jove poeta Laia Noguera (Calella, 1983) ha guanyat el Premi Miquel de Palol de Poesia 2009. Es tracta de seixanta poemes d’intensa inspiració musical que celebren el triomf de l’existència sobre les ombres del fracàs, del dolor, de l’absurd i de la mort. La primera part consta de tres “triomfs” desiguals quant a extensió: el Primer triomf (tres poemes) neix del Trio opus 50 a la memòria d’un gran artista, de Txaikovsky; el Segon (tres poemes) neda sobre la Sonata núm. 21, opus 53, Bosc de pedres, de Beethoven, i el Tercer (vint-i-un poemes) ressegueix l’estructura del Rèquiem de Mozart. La segona part, Estralls, aplega trenta-tres poemes que caminen embolcallats en l’atmosfera musical de Chopin i Haydn. Laia Noguera, entén, amb Vinyoli, que la poesia és la música de les paraules, però a Triomf du aquesta idea més enllà, perquè les paraules són, aquí, solistes que naveguen dins la simfonia de la vida en cerca d’un jo gojós i serè, un jo reconciliat amb el món i meravellat davant el miracle d’existir.

Heus aquí una mostra:

Kyrie

Brindar amb allò que hi ha darrere.
Per celebrar-ho.
Com una copa buida.
Per agrair-ho.
Repeticions de gustos, de textures.
Repeticions de pells, t’estimo.
Hi ha un no-sé-què tràgic rere les coses vives.
Tot aquest sofriment d’on vinc.
Per celebrar-ho.
No renuncio a res.
Les hemorràgies, perdre’s, tu com ho fas.
El més estrany és estar viu.

A la tertúlia del dia 21 de gener, dijous, a les 8 del vespre, al Punt de lectura de Sant Narcís (C.Cívic) hi assistirà l'autora.

ALBERT CAMUS - 50 ANYS DE LA SEVA MORT

2010-01-05T16:43:00.000+01:00

Recordo quan, ja fa una colla d'anys, va caure a les meves mans el primer llibre d'Albert Camus, La Pesta.
Eren anys en els que Camus http://www.epdlp.com/escritor.php?id=1537 es va convertir en un referent: el seu esperit inconformista, la seva integritat i compromís personal i intel·lectual envers els més febles i contra la injustícia, la seva honestedat -fins a les darreres conseqüències- amb el seu compromís polític amb el Partit Comunista, abandonant-lo per considerar que havien traït als independentistes algerians i per la seva denúncia insistent del totalitarisme estalinista.
Després de La Pesta, seguirien Cal·lígula, Estado de sitio, El mite de Sísif, l'Home revoltat, L'estranger,... I a finals de 1994 l'aparició d'El primer home, publicació pòstuma, de caire autobiogràfic, del manuscrit que es va trobar en el lloc on va morir, a conseqüència d'un accident de cotxe que va succeir la nit del 4 de gener de 1960, a la carretera de Villebrin, a la Borgonya francesa.

Penso que el seu testimoni continua siguent vàlid i la seva obra de plena actualitat. Llegiu-lo i ho veureu.
Aquesta és la carta que va enviar al senyor Germain, el seu admirat i estimat mestre, quan li van concedir el Premi Nobel de Literatura, l'any 1957, publicada a El Primer home.

19 de novembre de 1957

Estimat senyor Germain:

Vaig esperar a que s'apagués un xic la fressa que m'ha envoltat tots aquests dies abans de parlar-li de tot cor. He rebut un honor massa gran, que no he cercat ni he demanat. Quan vaig saber la notícia, però, vaig pensar primer de tot amb la meva mare i després en vostè. Sense vostè, sense la mà afectuosa que va estendre al nen pobre que jo era, sense el seu ensenyament i el seu exemple, no hauria succeït res de tot això. No és que doni massa importància a un honor com aquest. Però ofereix, si més no, l'oportunitat de dir-li el que vostè ha estat i segueix essent per a mi, i d'afirmar que els seus esforços, el seu treball i el cor generós que vostè hi va posar continuen sempre vius en un dels seus petits alumnes, que, malgrat els anys, no ha deixat de ser el seu alumne agraït.

L'abraço amb totes les meves forces.

Albert Camus

6 HORES DE LECTURA VIVA I PARTICIPADA - MARIA ÀNGELS ANGLADA

2009-12-20T01:51:00.009+01:00

Ahir es varen celebrar les 6 hores de lectura viva i participada sobre Maria Àngels Anglada, al Punt de lectura de Sant Narcís, activitat organitzada pel Club de lectura. Una vintena de lectors hi van intervenir llegint fragments en prosa [Paradís amb poetes, L'agent del rei, La grua estontola, La daurada Parmèlia i altres contes, El violí d'Auschwitz, Herois i Déus,...] i de poesia [Díptic, Kyparíssia, Arieta,...]Després de la lectura, a les 4, Francesca Uccella, membre de la Càtedra Maria Àngels Anglada, de la Universitat de Girona, va explicar els Itineraris Literaris creats a Vic, Figueres i Girona, per recòrrer els llocs significats en la vida de l'escriptora i la relació amb la seva obra literària, itineraris que pot fer tothom i que s'ofereixen a les escoles com un recurs educatiu.Per tancar l'acte, Lluís Lucero, poeta, va llegir uns poemes d'Anglada.

XERRADA DE XAVIER CORTADELLAS - "QUÈ ÉS UN CONTE?"

2009-12-19T14:16:00.000+01:00

Dimecres passat, 16 de desembre, l'escriptor Xavier Cortadellas ens va explicar què és un conte i quines condicions ha de reunir per ser considerat com a tal. A més, ho va il·lustrar amb cites, comentaris i exemples d'autors especialistes en el gènere, com Borges, Monzó, Piglia, entre d'altres.
I, entre altres coses, ens va dir que "...un conte ha d'estar escrit amb la voluntat de fer literatura".

DOS RETRATS DE L'ORIOL

2009-12-07T20:12:00.006+01:00

Fa uns dies, l'Oriol ens enviava aquest correu:

Benvolguts,

aquestes últimes setmanes ens han deixat dos grans llibreters gironins: en Pere Rodeja (Pere de Can Geli) i en Feliu Matamala (fundador de la llibreria Les Voltes). Per a nosaltres, que passem bona part del temps envoltats de llibres i parlant de llibres, les llibreries són botigues especials, i els llibreters que ara ens han deixat eren l'ànima de dues de les llibreries més importants de Girona.
Us adjunto, per recordar en Pere Rodeja i en Feliu Matamala, dos retrats que els vaig dedicar fa uns mesos a La Vanguardia.

Els dos apunts anteriors a aquest són aquests dos retrats als quals es refereix.

ALLÒ QUE JA NO ES PORTA: L'ESPERIT DE SERVEI - Oriol Ponsatí-Murlà

2009-12-07T18:24:00.006+01:00

Pere Rodeja i Ponsatí

Els protagonistes indi s c u t i b l e sd'aquesta setmana (mal sigui una sola setmana a l'any...)són els llibres. Però darrere de cada llibre hi ha una cadena de protagonistes secundaris: l'autor, l'editor, l'impressor, el distribuïdor... i el llibreter. D'aquest últim en depèn, en realitat, la sort final d'un llibre. Només cal que el llibreter amagui un títol en un racó poc visible i no es vendrà. Només cal que el situï a l'aparador o en un lloc destacat de la llibreria i en vendrà tants com vulgui. Ell és qui aconsella el comprador indecís, qui li mostra les diverses edicions d'una mateixa obra, qui li dóna motius per comprar-ne una o una altra. De llibreters que responguin a aquesta descripció, avui a casa nostra, cada dia ens en queden menys.
Són poc a poc substituïts, devorats, pels supermercats del llibre, on som atesos ser dependents que vendrien amb el mateix interès llibres que remolatxes. A Girona, afortunadament, encara ens en queden uns quants i fins i tot tenim el goig de veure com al costat d'establiments històrics com la llibreria Empúries, la 22, o les Voltes, obren nous comerços, com la Llibreteria. El llorer de la veterania, però, se l'emporta la Llibreria Geli, establerta al número 18 de l'Argenteria des de fa 129 anys. I parlar d'aquesta llibreria és parlar d'en Pere Rodeja (Sarrià de Ter, 1931), en Pere de can Geli, com el coneixen la majoria dels gironins.

En Pere Rodeja Ponsatí (no, no som parents) fa anys que està oficialment jubilat i ha deixat la llibreria en mans d'un altre Pere, el seu fill. Però ha servit els clients de can Geli durant més de 60 anys i és l'ànima d'aquest establiment.

Són molts els parroquians que, quan entren a la llibreria, s'hi dirigeixen directament per

demanar-li un títol, convençuts que la memòria de Pere Rodeja és molt més fiable que qualsevol ordinador. Ell arrufa una mica les celles, fa un moment de silenci i desapareix a la rebotiga, on l'espera un fons imponent de més de 150.000 llibres. Torna al cap d'una estona, no amb un llibre, sinó amb tres edicions diferents del mateix títol i s'entretè el temps que faci falta comentant-les amb el client. Per ell el seu ofici no té altre secret que l'esperit de servei. I aquest esperit, avui totalment démodé, li ha valgut la confiança renovada de

diverses generacions de gironins.

Des de darrere del taulell de can Geli, en Pere Rodeja ha estat testimoni del canvi radical que ha sofert la Girona de les últimes dècades. Al centre de la llibreria encara hi senyoreja una imatge de sant Josep, testimoni dels inicis de can Geli com a llibreria religiosa (Librería de S. José de Francisco Geli). Però sota els ulls de fusta del sant, cada dia hi desfilen menys capellans ensotanats i més estudiants universitàries amb les anques a l'aire. Tanmateix, per en Pere Rodeja, cada client que creua la porta, habitual o esporàdic, és la raó de ser del seu ofici i això ha fet que can Geli visqués amb tota naturalitat els canvis vertiginosos de la Girona contemporània. La història s'ha anat sedimentant poc a poc en els prestatges d'aquesta llibreria, els mateixos prestatges dels quals en Pere Rodeja treia la pols
als catorze anys i davant dels quals ara juga amb les seves nétes.