LES ACTIVITATS DEL CLUB, NOTÍCIES, OPINIONS, ARTICLES..., UN ESPAI PER PARTICIPAR, COL·LABORAR, COMENTAR, PROMOURE I DIVULGAR L'AFECCIÓ PER LA LITERATURA I LA LECTURA.
-----------------------------------------------------------------

divendres, 28 de setembre del 2007

Complanta en homenatge a l'Antònia (Quim Curbet)

Sé que aquesta complanta monòdica que estic començant no agradaria del tot als vells militants del POUM. Ells no eren amics de les floritures estilístiques, ni de la lírica aplicada a l’exercici de la memòria. Ells sabien que la política, fins i tot la més generosa, no és una qüestió de bons sentiments. No s’estaven de punyetes, els agradava anar al gra, perquè tenien moltes coses a fer i tot un món per començar-lo a construir de nou. El temps corria a la contra i l’enemic, un enemic potent, nombrós i temible, els encalçava sense treva. Però a mi, Antònia, m’has de deixar anar per les branques, m’has de permetre que m’enfili a l’olivera del teu carrer, per poder contemplar els dies clars de la teva vida i l’eterna frescor del teu somriure insubornable. Més enllà d’un passat d’imatges en blanc i negre, m’has de deixar imaginar-te en color, m’has de deixar que m’enfili per les paraules, Antònia. Què seria de nosaltres si no existissin les paraules? Sense paraules, per no existir, no existirien les idees, i les idees, Antònia, ens sobreviuran a tots. Tots nosaltres som fills de les idees, d’un grapat d’idees, que se’ns escolarien entre els dits, com la sorra de la platja, si no fos pel poder d’atracció dels mots. Probablement el primer concepte que vas aprendre i el primer que ens vas ensenyar a nosaltres fou el que es sintetitza i es condensa en la paraula “fraternitat”. La teva idea d’aquest concepte no era només una intuïció brodada en una bandera, un projecte imprès en una tesi o una consigna buida. La paraula “fraternitat” la portaves penjada de les entranyes, perquè ja se sap que la gent d’esquerres, a falta d’ànima immortal, pengen d’allà on poden els seus sentiments. La paraula “fraternitat” és un sentiment genuí de la gent d’esquerres, que tu expressaves amb els ulls i amb el gest, amb les paraules i amb els silencis. La fraternitat, per tu i pels teus, no era un concepte imputable en la columna dels drets sinó en la de les obligacions morals. Tu sabies el que ara molts ignoren: que la fraternitat és el que ens distingeix dels animals. Ells, pobrets, només coneixen fins allà on arriba l’amor. Tu sabies que calia anar molt més enllà de l’amor. Més enllà de l’amor hi ha la fraternitat i més enllà de la fraternitat s’estén una terra anomenada “justícia”. Hi ha gent, encara ara, que no sap ben bé el que és la justícia ni com s’ha de distribuïr. Tu, Antònia, ho tenies clar, per tu la justícia era un sinònim de la paraula “igualtat” i s’impartia a l’escola. Tu tenies fe en una justícia que s’imparteix bàsicament a través de la pedagogia. Vas fer de mestra, però a més vas crear escoles, vas enderrocar murs i vas obrir finestres. Estaves orgullosa de les teves finestres, per on s’escolava la llum imparable del coneixement. Hi ha països generosos on es venera eternament els pares de la pàtria, nosaltres hauríem de fer el mateix amb els mestres de la República. Ells van ser els pares de la nostra pàtria, ells van acatar les lleis i van saber impartir justícia, l’única justícia que ens pot fer sentir lliures. Sense paraules, per no existir, no existirien ni els records, però, per sort, les paraules existeixen i les paraules persisteixen, i tu, Antònia, tu i els teus, sereu sempre presents en la nostra història quotidiana, perquè el teu nom i el teu record seran sempre sinònims de la paraula “fraternitat” i de la paraula “justícia” i del mot que encara ara ens uneix a tots, perquè la llibertat és una idea i les idees no moren mai. Deixeu-me, amigues i amics, per acabar aquesta complanta, alçar la veu avui aquí, sota la placa d’aquest carrer que porta el teu nom, Antònia, alçar la veu amb un crit que s’ha de fer sentir des de Sant Narcís fins a Vista Alegre, de Banyuls fins a París i d’Ultramort a Barcelona, un crit que resumeix la teva lluita i les nostres vides. Amigues i amics, conciutadans i conciutadanes, companyes i companys, en nom de l’Antònia: visca la llibertat! (Llegit en l'Homenatge Popular del dia 27 de setembre de 2007)

Un altre Auschwitz és possible * (Eva Piquer)

Imre Kertész **
El premi Nobel hongarès Imre Kertész,
supervivent de l'Holocaust nazi, alerta del perill que la història es repeteixi.
El títol d'aquest llibre s'ha de llegir com una amenaça, no pas com una reivindicació. Ho va advertir ahir a Barcelona el Nobel hongarès Imre Kertész (Budapest, 1929): "El que ha passat una vegada pot tornar a passar; hi ha el perill que es repeteixi. Després d'Auschwitz no ha passat res de substancial en la nostra vida quotidiana, de la qual va sorgir aquell horror. Encara no ha passat res que pugui refutar Auschwitz". L'any 2004, l'escriptor va viatjar a la capital catalana per presentar-hi Liquidació, la primera novel.la que va escriure ja amb l'etiqueta de premi Nobel. Ara hi ha tornat per parlar d'un llibre imprescindible per intentar entendre l'autor: Dossier K. (Acantilado), una autobiografia a dues veus que té forma d'entrevista. Kertész pregunta i Kertész respon. A l'hora de dialogar amb si mateix, aquest supervivent del nazisme i de l'estalinisme ha recuperat el periodista que porta dintre (va treballar fugaçment en un rotatiu de Budapest després del seu pas pels camps de concentració) i s'ha fet aquelles preguntes que tenia ganes d'aclarir. Les respon totes sense excepció, esplaiant-se de gust, ni que sigui a costa d'exposar les pròpies contradiccions. Contra Adorno La història europea, els lligams entre ficció i realitat, les motivacions de l'art i els anteriors llibres de Kertész desfilen per unes pàgines que, com tota l'obra de l'hongarès, tenen l'Holocaust com a teló de fons. Un cop més, l'autor desmunta la frase d'Adorno segons la qual és bàrbar escriure poesia després d'Auschwitz. I ho fa sense embuts: "Aquesta frase és una bomba fètida moral que infesta de forma supèrflua l'aire, que de totes maneres ja feia pudor". Dit això, ho argumenta:"No puc imaginar que una ment com la d'Adorno demani a l'art que renunciï a representar el trauma més gran del segle XX. D'una banda és cert que l'assassinat industrialitzat de milions de persones no pot servir de base per al plaer estètic. Però, ¿hem de considerar per això una barbàrie els poemes de Celan o de Miklós Radnóti? És un acudit dolent, i ja està". El premi Nobel també reflexiona sobre la creació literària: "No vaig començar a escriure perquè poseia talent sinó al contrari: quan vaig decidir escriure una novel.la, també vaig decidir, de passada, tenir talent. El necessitava per acabar la feina. M'havia d'esforçar a escriure un bon llibre, no pas per vanitat, sinó per la naturalesa de la cosa. Encara que sembli mentida, aquestes confessions d'Imre Kertész en primera persona ens les hem de creure a mitges. Contenen tanta autenticitat com les seves novel.les, però tampoc més. "Tot el que dic en relació als fets històrics és veritat; la resta, no necessàriament".
El suïcidi enfront de la "vergonya de seguir vivint"
La banalització de l'Holocaust és tan gran que Auschwitz s'ha convertit en un parc temàtic per a turistes, lamenta Kertész. "Us recomano que no hi aneu -diu l'escriptor als periodistes catalans-. En canvi, només tres quilòmetres més enllà hi ha Birkenau, l'autèntic camp d'extermini: allà, si et concentres, si que encara es pot percebre una mica aquella irracionalitat malvada al servei de la mort". "T'ocupa encara la idea del suïcidi?", es pregunta Kertész en el llibre Dossier K. I Kertész respón: M'ocupa, però no com abans, en temps de la dictadura, en què semblava l'única alternativa..." El primer Kertész interromp: "Vols acabar la frase?". I el segon continua: "Per descomptat: [el suïcidi semblava] l'única alternativa a la vergonya de seguir vivint". A l'hotel de Montjuïc on ahir va tenir lloc la trobada amb la premsa, el Nobel de literatura de 2002 va explicar: "El sentiment de culpa del supervivent és bastant boirós. La consciència de culpa ve del fet que el supervivent a hagut de col.laborar amb la maquinària totalitària, ha hagut d'entendre d'alguna manera el funcionament del totalitarisme. No s'hi pot fer res: aquest és el preu de sobreviure". Pell de gallina. * Article publicat per Eva Piquer al diari AVUI a la secció Cultura i Espectacles. 27 de setembre de 2007
** Fotografia extreta de elpais.com