En Manel Ballester, del Club de lectura de poesia, ens envia aquest poema de
Deborha Digges, poeta nordamericana, nascuda a Jefferson City (Missouri), el 6 de febrer de 1950. Va ensenyar redacció i anglès a les universitats de New York, Boston, Columbia i Tufts
Ha escrit quatre llibres de poesia, entre ells Vesper Vigilis i Rouhg Music. És també traductora de poemes de la poeta cubana Maria Elena Cruz Varela.
D'aquest poema que ens envia, ens adjunta també la traducció al català, de la que n'és autor.
The wind blows
through the doors of my heart.
It scatters my sheet music
that climbs like waves from the
piano, free of the keys.
Now the notes stripped, black
butterflies,
flattened against the screens.
The wind through my heart
blows all my candles out.
In my heart and its rooms is dark
and windy.
From the mantle smashes birds’
nests, teacups
full of stars as the wind winds
round,
a mist of sorts that rises and bends
and blows
or is blown through the rooms of my
heart
that shatters the windows,
rakes the bedsheets as though
someone
had just made love. And my dresses
they are lifted like brides come to
rest
on the bedstead, crucifixes,
dresses tangled in trees in the
rooms
of my heart. To save them
I’ve thrown flowers to fields,
so that someone would pick them up
and know where they came from.
Come the bees now clinging to
flowered curtains.
Off with the clothesline pinning
anything, my mother’s trousseau.
It is not for me to say what is this
wind
or how it came to blow through the
rooms of my heart.
Wing after wing, through the rooms
of the dead
the wind does not blow. Nor the
basement, no wheezing,
no wind choking the cobwebs in our
hair.
It is cool here, quiet, a quilt
spread on soil.
But we will never lie down again.
*** Deborah Digges (Missouri 1950 – Massachussets
2009). Guanyadora d’alguns dels més importants premis literaris del seu país,
professora a diferents universitats, Deborah Digges és, al meu parer, una de
les més importants poetes nord-americanes de la segona meitat del segle XX.
Aquest és un dels darrers poemes seus publicat poc abans del seu suïcidi, a més
d’una excel·lent mostra del tipus de poesia que conreava.
. . . . . . . .
(Versió catalana pròpia)
THE WIND BLOWS...
Un cop de vent sobtat
em travessa les portes
del cor
i escampa els fulls de
música,
que salten com ones
del piano lliures de claus.
Les notes, papallones
negres,
jeuen ara aixafades
contra els cortinatges.
El vent que em traspassa
el cor
apaga totes les
flames.
Al cor i als seus
salons regnen la foscor i el vent.
Nius d’ocell i copes
de te plenes d’estels
s’esmicolen a les
lleixes
al pas de l’aire,
que creix vaporós i es
doblega i bufa
o és empès dins els espais
del cor
rebentant finestres,
desfent els llençols
com si algú
acabés de fer-hi
l’amor. La meva roba voleia,
com núvies que vénen a
estirar-se
al llit, crucifixos,
vestits penjats als
arbres dins les habitacions
del cor. Per rescatar-los
he escampat flors pels
camps;
qui sap, potser les reculli
algú
i sàpiga d’on han
vingut.
Ara arriben abelles que
s’enganxen a les cortines de flors.
A fora, sense res que
el fixi a l’estenedor, l’aixovar de la mare.
No em pertoca de dir
quin vent és
o com és que travessa
les estances del cor.
Amb batec d’ales, de
la mort resseguint-ne els espais,
cap vent bufa. Ni alena
res al soterrani,
ni cap ventada ens
colga teranyines als cabells.
És fresc això,
tranquil; un domàs estès al terra.
Però no ens hi ajaurem
de nou.
*** Traduir, sobretot quan es
tracta de poesia, és gairebé impossible. Les llengües són dotades d’una càrrega
polisèmica intrínseca, de múltiple significació, denotació i connotació, amén
de l’idiolecte propi de cadascú, que és inútil reduir per complet a les altres
i que només per aproximació distant poden fer-se accessibles. El que aquí
proposo és, doncs, tan sols, el que prefereixo anomenar versió, és a dir, l’expressió en català d’una lectura meva del
poema. Òbviament, qui pugui, que es quedi només amb l’original, que per això hi
és.
