LES ACTIVITATS DEL CLUB, NOTÍCIES, OPINIONS, ARTICLES..., UN ESPAI PER PARTICIPAR, COL·LABORAR, COMENTAR, PROMOURE I DIVULGAR L'AFECCIÓ PER LA LITERATURA I LA LECTURA.
-----------------------------------------------------------------

dissabte, 23 de gener de 2010

UNA POETA (JA EN MAJÚSCULA) - Manel Martínez Ballester




El Club  de lectura de poesia de Sant Narcís, va tenir el plaer, dijous, i  parlo d’un plaer farcit de plenitud, d’aplegar-se al voltant de la jove poeta Laia Noguera (Calella, 1983) i del seu últim poemari publicat, Triomf.

He de dir, i aquesta és una confessió que li vaig fer “en viu”, i repeteixo de gust ara més públicament, que la primera vegada que vaig llegir-la em va agradar, és cert, però amb un sentiment o idea paral·lel que es tractava d’una poesia en bona part reductible al joc verbal amb la llengua (compte, en això que dic, sensualitats només les literàries). Aquest joc no és pas rebutjable per ell mateix quan és autèntic, només cal recordar el casos del Trilce de Vallejo o del nostrat Espriu, per posar dos exemples propers entre molts altres. Al contrari, dona lloc a veritables troballes tant formals com de sentit. Però a mi em semblava, i em sembla, que li sostrau a l’obra, la que sigui, totes aquelles quasi infinites potencialitats lligades a la resemantització del sentit. Al capdavall, els éssers humans estem aparentment condemnats a cercar-lo o esperar-lo o donar-lo per fet.

Bé. Doncs ara he de dir que Triomf, tot i no haver perdut aquest joc de recerca, que hi és i amb resultats notables, va enllà, molt més enllà de l’enlluernament visual. Triomf perd sang:  Perdo sang, ens confessa el subjecte poètic, però només per (poder?) preguntar-nos sense transició:  Tu com ho fas?

Quants universos deuen cabre entre una confessió que ens esquitxa i el salt abrupte a un interrogant que ens angoixa?

És aquí que arrelaria.
De vegades em perdo.
Perdo sang.
Tu com ho fas?
Estic sola.
De vegades els ulls se m’omplen de sol i puc mirar-te.
Llavors em reconec.
Havia volgut recórrer totes les muntanyes.
Però admetre que no-res.

El llibre és dividit, grosso modo, en dues parts. La primera són els “triomfs” (primer, segon i tercer), que han estat bastits sobre el fons de tres músiques diferents que l’alè poètic de l’autora enfila en collaret, i que són, en aquest ordre, el Trio opus 50 de Txaikovski, la Sonata 21 de Beethoven i el Requiem de Mozart. Els poemes del tercer triomf segueixen els moviments de l’obra del de Salzburg, Introitus, Kyrie, etcètera. Amb alguns “incisos” en forma de petits poemes intercalats a tall de uns molt particulars frames que vénen d’alguna manera a “emmarcar-ho” tot, tots tan contundents i densos com ara,

És delicat, una flor.
No és deixar anar.
No és arribar.
És lliure.
És com endur-se.
On és la decisió.
Això de dintre.

La segona part són els “estralls”. El llibre és, així, construït una mica com una simfonia (asimètrica, com apunta en un vers la poeta), va i ve, es perd per instants el fil que es recupera, versos repetits exactes d’una punta a l’altra, mots que surten contínuament, fórmules que retopen... A part d’una estructura no visible a primera vista, però realment existent de poemari edificat (parts, poemes, conjunt) sobre el número tres, número místic on n’hi hagin. Of course, coses que sé i us puc comunicar per haver-nos-les fet saber l’autora, no pas per una implícita saviesa meva per complet absent.

És, sens dubte, un llibre de maduresa, pel cap baix poètica: una despullada densitat. La poeta, molt jove, fuig, d’altra banda, cosa que pel meu cantó li agraeixo pel broc més gros i li atorga solidesa i credibilitat, de les sempre tant temptadores en l’early time com promptes a fregar el ridícul grans sentències sobre la vida i la mort, o l’amor. Collonut. Obre perspectives, ofereix un constructe honest, treballat, acabat, ple de sentit i de sentits. No és que no s’hi puguin trobar febleses, sobretot si s’hi busquen, algun poema “fluixeja”, alguna assonància de més s’hi detecta, com també alguna concessió al tòpic, però, francament, em sembla pecata minuta tenint en compte el nivell mig del conjunt. Crec que el premi Miquel de Palol que va merèixer és (valgui) merescut i no es pot oblidar que els premis gironins són dels poquíssims del país amb prestigi i confiança guanyats a pols.

No m’estenc en dades biogràfiques, abundants, perquè les podeu trobar fàcilment per Internet o altres mitjans. Us deixo un dels poemes que m’ha semblat personalment més aconseguit i poèticament brillant com a paga i senyal,

Es transfigura.
L’home que va percebre en la boira els ulls de l’absolut.
Tu que t’abandones amb les mans.
Jo que hi veig la pregunta de ser-me.
El procés de caminar tocant els troncs.
Ara que es posa a ploure.
L’home que palpava les pedres.
Tu que vas a poc a poc per sentir-te de debò.
Jo que obro els ulls.
Deixa que entri una mica de llum.
Només vull veure’t el perfil.
L’home que cercava.
Tu que ets un riu.
Jo que entro a casa.

Llegiu el poemari, ben llegit, no és massa llarg, paga la pena. Us commourà.

 Manuel Martinez Ballester
  
Triomf, de Laia Noguera, editorial Columna, Barcelona 2009.