Punt de lectura

Aviat podrem posar en marxa el Punt de Lectura. -------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Club de lectura jove

Sembla que van per bon camí les possibilitats de que aquesta tardor poguem posar en marxa el Club de lectura per a joves. Hem contactat amb una persona que en formaria part, i que, a més, en seria el coordinador.

Probablement ho podrem anunciar a principis de setembre. Llavors serà el moment de concretar els detalls (llibres a llegir, periodicitat, nombre de participants, funcionament intern, edats, etc...). Si coneixeu joves que els pugui interessar formar-ne part, preferentment del barri, cal que es posin en contacte amb nosaltres a través de: - El blog: http://clubdelecturasantnarcís.blogspot.com (comentaris, al final d'aquest text) - El correu-e: lluisgil@eldimoni.com - Els telèfons: 649 438 873 - 972 230 790 (lluís gil) ----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Frases de capçalera

Després d'uns dies a la nostra capçalera, les guardem per que tothom les pugui llegir i veure qui les ha dit i a on.

* * * *

“La lectura és una de les formes de la felicitat. Un bon llibre es gaudeix al moment de llegir-lo i crea un clos particular i càlid al qual, passat el temps, sempre s’hi pot tornar”.

Miquel Pairolí . “Exploracions” (fragment de l’epíleg) CCG Edicions. Febrer 2006

"Com en una casa, a les novel.les s'hi sol entrar per la porta. I després, la resta, és el plaer de llegir".

Jaume Cabré. "La matèria de l'esperit" (fragment de: 2. Al principi hi havia la paraula). Proa. La mirada literària. Novembre 2005

"El amor a las bibliotecas, como la mayor parte de los amores, hay que aprenderlo".

Alberto Manguel. "La biblioteca de noche" (pàg. 23) Alianza Editorial. Alianza Literaria. 2007

"La literatura és vida feta lletra"

Joaquim Pijoan. "Sayonara Barcelona" Edicions Proa. Col.lecció A Tot Vent. 2007

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

D'una entrevista a Joan Margarit *

El diari Avui, de 8 d'Agost, publica una entrevista al poeta Joan Margarit. Aquest és un extracte d'algunes respostes sobre diferents temes:

Sobre la vida... "Els qui passen per la vida eludint els problemes estan condemnats a ser uns tontos integrals. Enfront de la duressa de la vida, no serveixen les eines alienes ni els entreteniments". Sobre la poesia... " De poesia només n'hi ha de bona i de dolenta. La bona no és entreteniment, en absolut. Si vols riure, no vagis a buscar un poema. Els poemes els rellegeixes, com també tornes a escoltar una sonata de Mozart". " Un bon poema flueix amb tanta naturalitat que sembla fàcil de fer... Sempre hi ha qui es pensa que farà cinc poemes com els de Machado en una tarda... Sobre el caminante no hay camino se hace camino al andar no en poden dir res, perquè ja ho ha dit tot Machado. " Si no entens un poema, la culpa és del poeta". " El poeta fa el poema i cada lector n'extreu les pròpies variants sentimentals. El poema és un acte d'intel.ligència sentimental". Sobre l'ofici de poeta... " Té una part d'aprenentatge, aprens a fer de poeta com aprens a fer de paleta... El que fa de poeta al cap de vint anys pot veure que s'ha equivocat i que no és poeta". Sobre la llengua... " Vaig estar molts anys equivocat. Era inculte en la meva llengua materna, i vaig triar per fer poesia la llengua de cultura. L'altra dia vaig trobar una carpeta amb cent sonets meus en castellà, molt dolents. Havia fet un acte de fe personal afirmant que era poeta, però alguna cosa no funcionava. Em cartejava amb Miquel Martí i Pol, en català, i un dia ell va donar a llegir una carta meva a la seva filla. Li va preguntar si creia que la persona que havia escrit aquella carta podria fer poemes en català, i ella va respondre que si. Va ser el detonant del meu canvi de llengua literària". Sobre la originalitat del poeta... " No hi ha res de nou sota la capa del cel. El millor poeta del món es limita a afegir un matís al que ja han dit abans. Però la riquesa és el matís, en l'art i en la vida". Sobre la relació entre la vida i la literatura.. " La poesia separada de la vida cau en un buit espantós. La poesia t'ajuda a viure millor. No hi ha altra cosa en aquest món... Només una cosa consola: la veritat. Una mentida no ha consolat mai". Sobre el pas del temps... " L'obsessió del poeta vell és anar més a fons amb menys recursos... Ara demano molt més a cada vers i si és massa brillant em fa nosa... El procés artístic d'autodepuració no s'acaba mai". " Neruda diu que la vida comença amb un nen que plora i acaba amb un viatger amb un sac. El nen és maco, però prefereixo fer un café amb el viatger". " Costa molt donar sentit a la vida, perquè a priori no en té. És< style="font-weight: bold;">Sobre el reconeixement com a poeta... " L'únic reconeixement que importa te'l dóna la gent que estimes. Quan deixa de ser íntim, és més ampul.lós però menys important. Una mirada d'admiració d'un fill val més que totes les creus de Sant Jordi del món". * Entrevista d'Eva Piquer, feta a Colera, i publicada a l'Avui del 8 d'Agost de 2007, a les pàgines de Cultura. UN POEMA INÈDIT* VIATGE Una estació d'andanes cansades. De crepuscle difícil. Imagino que sóc algun dels passatgers que baixen, que tu m'esperes en una altra casa. Quan el temps va acabant-se, somiar és desolat. Ja sense temps, estic pensant en tu dintre d'un tren parat a una ciutat on no he estat mai. El tren arrenca i passa per davant d'unes cases. Hi ha una finestra que, amb la llum encesa, mostra un interior: és un instant amb la vaga sospita d'unes vides. Tampoc és gaire més el que jo sé del que sempre n'hem dit el nostre amor. * Publicat a les mateixes pàgines de l'Avui. -----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Pedres de Girona

El passeig per Pedres de Girona m'ha sorprès i alhora m'ha impactat. He recorregut indrets trepitjats moltes vegades, de gran i de menut, però han estat els d'infant els que més m'han vingut a la memòria. La meva infància, fins als dotze anys, va transcórrer en estret contacte amb les pedres del Barri Vell. Vaig viure al número 1 del carrer dels Alemanys. Al primer col.legi que vaig anar va ser a les Escolàpies -avui Pia Almoina - després als "hermanus" Maristes de la Inmaculada, dits també "els de dalt". Els meus "patis", i de tants altres, on jugàvem, varen ser la Plaça dels Lladoners, la Plaça dels Apòstols i la Plaça de Sant Domènec. El lloc, però, més màgic i misteriós era el cuartel dels Alemanys. No era net com ara, hi entràvem per un forat i d'amagat. Als nostres pares no els agradava. Era tot emboscat i el que havíem de procurar era que no se'ns hi fes fosc. Recordo la meva mare cridant-me des del balcó. I recordo alguns veins: la Magdalena i el seu home, i la Dolors la seva filla; la Rosa, la Sra. Pilar Picó, el rector del Carme, l'Isidre Vicens, en Taberner (impressor), la seva dona i la seva filla la Teresa; en Pradell, un veí un tant misteriós, les monges de La Sopa, i tants d'altres... I recordo també els seminaristes, amb la seva sotana i la faixa vermella que es posaven quan sortien a passeig, de dos en dos, i els canonges i el bisbe Cartanyà -en Pepet vermell-, que li dèiem. I el Calvari -el Camí de la Creu - amb les seves capelles en les que no hi faltaven mai flors -flors dels marges gairebé sempre -, en unes més que en altres, segons es decantava la devoció per una o altra "estació".

Això és un petit bocí dels meus primers anys entre les pedres de Girona. De les pedres n'ha parlat molta gent: capellans, historiadors, narradors, poetes... (és cert que diferents combinacions poden recaure en una sola persona). No seré,doncs, jo qui ara en parli. D'entre el que jo he llegit, sempre he admirat el text que transcric a continuació. És un fragment del començament del llibre "Girona matèria i memòria" d'en Narcís Comadira.

Text (fragment) del llibre "Girona matèria i memòria", d'en Narcís Comadira. Fotografies de Carme Masià. Editat per Editorial Empúries i l'Ajuntament de Girona, en primera edició, el desembre de 1989.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

El Club de lectura al Despertador

Al número 11 del Despertador, revista de l'Associació de Veïns de Sant Narcís, que s'edita cada trimestre, anunciàvem que a partir del número 12, el Club de lectura col.laboraria amb tres planes de les quatre amb que s'augmentava l'edició de la revista. Tal dit, tal fet. Tenim a les mans aquest número i les tres planes porten un munt de notícies i informacions: les activitats del Club; un resum, breu, dels tres últims llibres que hem llegit, extractes d'articles, recomanacions, etc... La Nuri, en Marcel i la Cristina, companys del Club, que tenen cura d'aquestes pàgines, han encetat una bona feina, que duen a terme amb la coordinació general de la Cristina Casanova. El Despertador informa de les activitats generals de l'Associació de Veïns i publica informacions també de caire general, entrevistes a personatges del barri, concursos, etc... Per part nostra, aquest és , doncs, el compromís: continuar fent-vos saber què fem, informar-vos i esperar les vostres opinions i col.laboracions. Hi comptem! -----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Escriptors del Club

LAURA* Marcel Bartumeus**

Potser perquè no està massa acostumada a sentir-lo, el telèfon ha hagut de sonar vàries vegades fins que la Dolors s'ha aixecat a agafar-lo. També és veritat, però, que no és fàcil destorbar-la en plena migdiada; acabada la telenovela, els documents d'animals són la millor fórmula per restar fora de combat una bona estona. Amb els ulls encara mig clucs, doncs, ha creuat el menjador fins al moble que hi ha al costat de la porta i ha pres dèbilment l'aparell confiant no haver d'atendre res d'important. -Si, digui'm? -Hola, bona tarda -fa una veu greu i a l'hora tremolosa-. Vostè deu ser la mare de la Laura, si no m'equivoco. -No, no s'equivoca -respon la Dolors estranyada, pensant en la d'anys que feia que ningú trucava demanant per la seva filla. -Bé, sí... sóc en Xavier, un amic de la Laura de fa molt de temps. Suposo que ella ja no deu viure aquí, no? -Mare de Déu santíssima, si en fa d'anys que va marxar! -exclama la Dolors-. Just fer els dinou que se'n va anar a Girona a estudiar i encara és allà... i poc que tornarà a Palamós. El poble ha crescut moltíssim en els últims anys però a ella encara se li fa petit. Per un moment els dos s'han quedat callats. L'únic que tenen en comú no sembla unir-los prou per allargar la conversa gaire més ennlà de la formalitat. Finalment, però, és la Dolors qui pregunta. - No ets pas d'aquí tu, oi? -Que se'm nota molt? -intenta amagar l'accent. -Home, una mica sí, però no ho deia pas per això. La Laura, encara que no tant com jo voldria, va venint per aquí de tant en tant. M'estranya que en tants anys no us hàgiu trobat mai. No, veurà... jo sóc de Barcelona, el que passa és que hem estiuejat tota la vida aquí dalt amb els meus pares. Ens estàvem al carrer de l'esglèsia, una mica més avall del forn de la senyora Conxita. -Doncs no estem pas massa lluny! -No, ara ja no hi som allà. Fa cosa de quatre o cinc anys que elsmeus pares es van fer fer una casa als alocs ija no baixem gaire al poble. Bé, ells encara, perquè estan jubilats i es passen mitja setmana allà i l'altra mitja a Barcelona. A nosaltres, en canvi, quan hi anem no hi ha qui ens tregui de casa. -I ben fet que feu! Creu-me que a l'estiu, amb la gentada que es passeja per tot arreu, donen ganes de marxar. Però que hi farem -sospira-, aquí ens ha tocat néixer i aquí morirem si Déu vol. -Així em diu que la Laura està be, no? -prova en Xavier ara que sembla que han agafat una mica més de confiança. -Sí, però sort en tinc de la petita que encara em fa companyia perquè si fos per la Laura... És que arafa quatre anys ens va deixar el meu marit, al cel sia, i si no arriba a ser per la Sandra... -Em sap greu... -No te n'ha de saber pas, de greu, però si que és veritat que preferiria tenir la Laura més a prop. La Sandra qualsevol dia farà la seva i no sé què serà de mi, tota sola... Ai, perdona noi. No crec que t'interessin massa aquestes històries. No, bé...

-Ja li diré a la Laura que has trucat que segur li farà molta il.lusió. O si vols, dóna'm un telèfon i ja li diré que et piqui quan la vegi. No, no es molesti. Estic content de veure que està bé, això és tot el que volia saber. Ha estat molt amable i sento haver-la molestada. Adéu. Sense temps per reaccionar, la veu d'en Xavier s'ha fos sota la monotonia compassada del to del telèfon mentre al televisor un cadell de lleó resta immòbil com si guaités la Dolors. -No em miris amb aquesta cara -li retreu ella amenaçant la cria amb el comandament a distància-. Que hi ha coses que ni de gran arribarà mai a entendre.

* * * *

Sempre he volgut creure que la vida em depararia moltes sorpreses però quan la mare m'explicà la conversa que havia tingut amb en Xavier dies abans, no podia ni imaginarme el que allò acabaria significant. Aquell diumenge vam anar amb en Pere a Palamós. La mare volia celebrar el dia de la mare! Quina bestiesa. És cert, però, que des de la mort del pare fa coses una mica extravagants i suposo que si la Sandra i jo no hi parem una mica d'atenció n'arribarem a veure de l'alçada d'un campanar. Amb el temps, he arribat a pensar que el dinar d'aquell diumenge era només una excusa per acabar-me dient que en Xavier havia trucat. Però calia fer-ho davant de tothom? Gairebé m'ennuego amb el dinar quan vaig rebre l'encàrrec. Em vaig posar tan vermella que fins i tot a la Sandra, que coneixia la nostra història, li sabé greu la manera com m'ho havia etzibat la mare. És clar que ella no podia saber res del que havia passat entre nosaltres però bé s'ho podia imaginar. No pot ser que un paio que truca a casa després de deu anys de silenci sigui només un simple conegut. I mentre la mare s'encuriosia en saber d'on havia sortit aquell Xavier, a en Pere se li sortien els ulls de les òrbites en veure que la pronúncia del seu nom m'alterava les funcions com feia temps que no veia. Tot i el primer sotrac, però, encara vaig sortirme'n amb prou habilitat. -Deuen voler organitzar algun d'aquells sopars d'excompanys d'adolescència que estan tan de moda últimament. Per mi si no torna a trucar, millor. Em fa un pal haver de baixar a "can txava" per veure gent que ni recordo com es deia... -Vés que no vulguin organitzar-lo a Palamós i te n'hagis d'ocupar tu -afegí en Pere que no volia donar per morta aquella conversa. -Poc que em va dir res de cap sopar -digué, sempre innocent, la mare. Va dir que trucava per veure com estaves... -Sabeu a qui vaig veure ahir a l'Spectrum? -saltà la Sandra-. La Miriam de cal Toti amb en Carles de l'estanc. Era la primera parella que se li coneixia a la Miriam després de nou anys de relació amb en Robert de cals Cunill. Certament era una notícia bomba que la Sandra s'encarregà de fer més pomposa i llaminera per desviar l'atenció. De mentida no en digué cap, però pels que coneixem la Miriam de fa temps es feia difícil d'imaginar-se-la tal com la pintava una germana. Tot i no creure'm la meitat del que ella explicava, em vaig afegir a les xafarderies amb gran delit persuadint als de la taul a oblidar-se d'en Xavier i la seva estúpida trucada. Del que no em vaig salvar fou de l'interrogatori de després. Només entrar al cotxe, camí de casa en Pere encetà una bateria de preguntes que encara no sé com va ser capaç de formular. Si no hagués estat perquè el conec de fa anys, hauria jurat que feia de detectiu en pràctiques. Però ni ell pretenia guanyar-se la vida destapant infidelitats ni jo estava disposada a sotmetre'm a l'agresivitat de la seva gelosia. No havia fet res que pogués ser recriminat i tenia la consciència ben tranquil.la... fins al moment. -Que et creus que em fa gaire gràcia que aquell degenerat em vagi al darrera? -vaig fingir, farta dels seus retrets-. Un cop algú em va explicar que una anciana a punt de morir li recriminava al seu germà els abusos sexuals a que l'havia sotmès quan tots dos eren petits. Mai n'havien parlat anteriorment fins a aquell moment però la dona jurava i perjurava que aquells episodis d'infantesa l'havien marcada de per vida i l'havien convertit en una persona trista i infeliç, incapaç de mantenir relacions sexuals amb cap altra home. En l'actualitat, probablement s'hagués fet lesbiana però en aquella època això només hauria fet que empitjorar la situació. De segur que hagués pogut trobar un exemple millor per fer-me entendre, tot i que si he de ser sincera, tampoc sé del cert quin era el missatge que n'havíem d'extreure de la meva paràbola. Sigui com sigui, la història de la vella reprimida fou suficient per donar un tomb de cent vuitanta graus a l'interrogatori i passar, amb el permís de la pobra velleta, del banc dels acusats a ser la víctima potencial d'aquell degenerat en què s'havia convertit en Xavier. Ara m'adono que, tot i tenir estils diferents, la Sandra i jo estàvem tallades per un mateix patró. Només algú com en Pere podia empassar-se un intent de relat desesperat com aquell. L'objectiu, però, s'havia assolit: neta de sospites encara em restava temps per gaudir del curt trajecte que ens quedava -fins a Cassà, en Pere no es donà per satisfet -fent volar coloms sobre el perquè d'aquella aparició. Poc podia imaginar que els primers revolts de Palamós, farcits de retrets i males cares, acabarien a la Devesa en un plàcid viatge interior cap al record més entranyable de la meva adolescència. I aquest record fou el que d'ençà d'aquell dia m'anà acompanyant, cada cop més aferrat a la meva persona, fins a convertir-se en una vertadera obsessió. No en vaig ser conscient, però, fins al cap de gairebé un mes, just quan creia que les cabòries havien passat vida arrossegades per la manca de successos. Com era d'esperar, en Xavier no havia tornat a trucar i jo ja havia desistit de preguntar-li-ho més cops a la mare per por a aixecar sospites. Mancada de bones notícies i sense la complicitat de la mare em vaig trobar, inconscientment, regirant-li la correspondència amb l'objectiu de trobar la darrera factura de telèfon, la que m'obriria les portes a explorar de nou un passat que tant se'm feia present per aquelles dates. Déu sap que no vaig anar a Palamós amb aquella intenció --només que m'hagués aturat a pensar un segon m'hauria estalviat una situació ben penosa-, però quan vaig veure el sobre amb el logotip color color caqui en forma de "T", el cor se m'accelerà com quan tenia divuit anys. La mare feinejava distreta a la cuina i la Sandra encara trigaria a arribar, així que vaig veure clar que no podia perdre aquella oportunitat que em brindava el destí. Com ja he dit al principi, la vida ens ofereix a diari moltes sorpreses, i la casualitat d'aquelles circumstàncies n'era una. Probablement, la que més anhelava en aquells moments. La decepció va ser, però, monumental -i aquell fou el senyal que m'advertí que les coses se m'escapaven de les mans -, quan vaig adonar-me del model de factura que tenia entre les mans. La ràbia fou més forta que el sentit comú i a crits vaig recriminar a la mare com era que no tenia la factura detallada amb totes les trucades. Ella no entenia com una cosa tant insignificant era capaç de posar-me els pèls de punta. La companyia, per tal de netejar la seva imatge, havia llançat una campanya pseudoecologista d'estalvi de paper i aplicava una reducció de seixanta cèntims a aquells usuaris que preferissin el rebut mensual sense detallar. Admeto que no vaig guardar gaire les formes quan vaig maleir Greenpeace i la mare que els va parir però és que em costava creure que vint duros ronyosos fossin els responsables de la meva dissort i de la meva mala llet que arrossegava. Ara me'n faig creus de l'espectacle que vaig arribar a muntar per una cosa tant fora de lloc. Per molt detallada que demanis la factura, només hi apareixen les trucades realitzades, però mai les rebudes. Quan la Sandra va arribar, doncs, jo abandonava l'escena amb la cua entre cames i traient foc pels queixals. En aquell estat, més valia no compartir taula amb ningú si no volíem vessar la sang al riu. Però lluny de rendir-me, aquell episodi insòlit de la factura semblà un revulsiu per a la meva investigació. Un cop asserenada, vaig veure clar que cercar el telèfon d'algú de qui coneixia el nom era una tasca ben senzilla. Tenia encara dues opcions i cap de les dues exigia l'ajut de cap persona, no fos cas que la tornés a vessar. La primera, i la que tenia més a mà, era trucar a la companyia telefònica perquè em facilitessin les ditxoses nou xifres. Sense pensar-m'ho dos cops, doncs, vaig ficar-me al cotxe i vaig marcar el número d'informació telefònica. Després d'un parell de tons va sortir la típica musiqueta d'espera, llargament sentida però mai ben escoltada, fins que una veu enllaunada se m'adreçà amb bona educació. -Buenos dias. Este es el servicio de atención al cliente de la compañía telefónica. Si quiere ser atendido en castellano pulse uno o diga castellano. Si vol ser atès en català, premi dos o digui català. Víctima de la meva pròpia ingenuïtat se m'escapà un petit somriure. Ja havia oblidat que en aquesta mena de serveis parlar amb algú de carn i ossos s'ha convertit gairebé en una utopia. Malgrat tot, encara podia resistir-me a la trista imatge de veure'm conversar amb una màquina, així que vaig prémer el dos i vaig esperar nous esdeveniments. -Si vol parlar amb el departament comercial, premi u, amb facturació, el dos, amb avaries, el tres. Per a qualsevol altra consulta premi el quatre. Suposo que era tant poc freqüent la meva demanda que no crec que hi hagués cap departament especialitzat a resoldre aquella mena de casos així que vaig optar per la darrera opció, la que, deben segur, acabem escollint la majoria dels que no sabem ben bé què volem. -Expliqui breument, el motiu de la seva consulta. -Aquesta si que era broma. A veure com m'ho feia jo per explicar-li a una màquina que un ex-xicot meu de feia deu anys m'havia trucat a ca la mare per veure com estava i que els de casa ja començaven a preguntar-se si em passava res de greu a causa de la meva estranya actitud. I tot això, a sobre, amb brevetat! -Voldria que em facilitessin el número d'una trucada que vaig rebre ara fa uns dies. -Un moment si us plau. -Passada amb relatiu èxit la prova, no vaig haver d'esperar més de tres minuts perquè aparegués, a la fi, algú amb qui poder parlar de tu a tu. -Bon dia, l'atén Loreta Repiso, en què el puc ajudar? -Hola, voldria que em facilitessin el número d'una trucada que vaig rebre ara fa uns dies. -El seu número, si us plau? -El nou set dos, seixanta quatre, vint-i-cinc, setanta dos. -El seu nom si us plau? -Laura Vilella. -No és vostè la titular,no? -No, és ma mare. Fa cosa d'un mes va rebre una trucada una mica estranya i m'ha demanat quemiri de saber qui la hi va fer -vaig córrer a dir. -Ho sento senyora Vilella, aquesta informació només lapot sol.licitar la persona titular. -És que... -vaig titubejar -està malalta i no es pot moure del llit. -En aquest cas necessitaria una autorització signada per el titular. Buf -vaig sospirar-. La pobra està a les últimes. Si gairebé no reconeix a ningú de la família. -Aleshores el que ens cal és un certificat d'invalidesa. "Collons amb els de la companyia! Que difícil m'ho estaven posant. -I no podríem fer una petita excepció, senyoreta? Total, és la meva mare. -Ho sento senyora Vilella, aquesta informació només la pot sol.licitar la persona titular. Per un moment em va semblar que m'havien tornat a posar amb la veu programada del principi. Maleïda telefonista! Vaig penjar resignada i molt preocupada. No tenia gens clar com me les empescaria per fer trucar la mare. De cua d'ull, des de la finestra del cotxe, la vaig veure al balcó, suposo que estranyada de veure'm encara allà aparcada. Em sentia espiada, conscient que per convèncer-la em caldria molta més astúcia de la que havia demostrat fins al moment.. No podia tornar a pujar i suplicar-li que truqués a la companyia, Ja havia fet prou disbarats aquell dia, així que vaig treure les claus i vaig donar el contacte. En passar just per davant de casa vaig treure la mà per la finestra per acomiadar-me. Volia que sabés que encara em funcionaven tots els sentits, que prou que em farien falta per quan tornés a visitar-la.

* * * *

Aquella mateixa setmana vaig tornar a passar per casa la mare. Era totalment conscient que hagués estat millor deixar un temps de prudència i reflexió entre visita i visita però els nervis no em deixaven pensar amb claredat. M’estava comportant com una autèntica adolescent, ho sabia, però no hi podia fer res. Al cap i a la fi, no n’hi ha prou de saber que el tabac mata per deixar de fumar. Vaig decidir no anar amb segones; calia afrontar el problema de cara i ser franca per una vegada a la vida. - Mama –li vaig dir amb autoritat-, hauries de trucar a la companyia de telèfons perquè et diguin quin és el número de la persona que va trucar aquí, a casa, aquest dia i aquesta hora. Demanar-li-ho de viva veu suposava per mi una implicació que no volia mostrar, així que vaig allargar-li un paperet amb les coordenades exactes: “24 d’abril, entre les 16:00 i les 17:00 hores aproximadament”. - Ja t’ho diré jo qui va trucar el vint-i-quatre d’abril a aquesta hora. En Xavier, el teu amic de Barcelona. Deu ser que sentir el nom d’en Xavier en boca de ma mare em provoca sempre una reacció molt concreta perquè vaig notar com se’m tallava la respiració i em faltava l’aire de nou. - Però si d’això ja fa més d’un mes, com pot ser que te’n recordis –vaig encertar a dir amb un fil de veu. - Et conec com si t’hagués parit, mai més ben dit. Si només cal veure com et comportes darrerament, filla. - I es pot saber com em comporto? - Mira, Laura, m’estalviaré el sermó perquè ja vas sent grandeta. Només espero que sàpigues el que et fas perquè seguint per aquest camí l’únic que aconseguiràs és que també en Pere se t’escapi. Ara resultava que mentre jo jugava a lladres i a serenos tothom estava al corrent de les meves passes. Ja ho deia jo que anar a veure la mare dos cops en una setmana no podia ser una bona idea. Havia tocat fons, i això era el més positiu de tot; les coses ja no podrien anar pitjor. No tenia cap intenció d’aguantar estoicament el pal que se’m venia a sobre així que, traient pit, vaig encarar amb valentia el segon assalt. - A en Pere no l’hi fiquis que no hi té res a veure. Què hi ha de dolent en voler saber com li van les coses a un vell amic? - No ho sé, Laura, però amb mi no hi comptis. - Va, mama, és una simple trucada i ja està. - Que no. No prendré part en aquesta història.

Veient que les paraules no duien enlloc vaig passar a l’acció directa. Vaig agafar el telèfon, vaig marcar el número de la companyia, vaig escollir l’opció “altaveu” i vaig deixar l’auricular damunt la taula. Els tons repicaven per tota la casa com les campanes de Santa Maria. Sabia que el volum estava al màxim perquè la mare començava a sordejar –jo mateixa li ho vaig programar així quan li vam regalar el telèfon– però poc imaginava que la potència d’aquell petit aparell fos tanta. Un to. La mare s’ho mirava incrèdula com dient “no seràs capaç”, mentre amb el meu posat fatxenda jo li responia “i tant que ho seré”. Dos tons. La tensió començava a fer l’ambient irrespirable mentre la mare, amb el seu neguit, mostrava els primers signes de debilitat. Tres tons. La mare ja no semblava ella. Se li havia transfigurat la cara de l’angoixamentre el meu somriure de satisfacció s’eixamplava com un acordió. Finalment, algú, a l’altra banda del fil, va despenjar mentre la mare, renegant com mai ho ha fet, es llançava damunt l’auricular.

- Buenos días. Este es el servicio de atención al cliente de la compañía telefónica... Eureka! Sabia que no s’hi podria resistir. La mare era d’aquelles que al principi d’haver-hi la televisió no s’aixecava de la cadira fins als anuncis per no faltar al respecte al presentador de les notícies. A partir d’aquell moment, però, la tensió es va traslladar al meu bàndol. La mare havia desconnectat l’altaveu i s’havia tancat al rebedor per tal que no la sentís. Era el seu moment de rebequeria, la manera de dir-me que m’havia passat de la ratlla. Però encara no havia entrat que ja tornava a sortir, mostrant-me l’auricular que subjectava amb totes dues mans. - Què fas? –vaig preguntar alarmada. - Però si és una màquina la que parla –respongué furiosa. Per un moment vaig pensar que havia penjat. Però no. Dèbilment, se sentia encara una veueta que donava les opcions pertinents. - Ja, però de seguida s’hi posen. Corre, corre, que la telefonista ja hi deu ser. La mare es tornà a ficar al rebedor però aquest cop la vaig seguir enganxant també la seva orella al telèfon. Temia que allò dels uns i els dosos la posés massa nerviosa i ho acabés engegant tot a dida. - ... departament comercial premi u, amb facturació, el dos, amb averies, el tres. Per qualsevol altra consulta premi el quatre. - El quatre –li vaig indicar. - Expliqui, breument, el motiu de la seva consulta. - Què vols que hi digui, aquí –va fer la mare com si es trobés davant la casella 201 del formulari de la declaració d’hisenda. - Deixa’m mama, que el temps corre. Vaig intentar arrabassar-li el telèfon però el tenia agafat amb tanta força que vaig haver de parlar de gairell, compartint micròfon amb la mare i sentint com el seu alè em tombava. - Voldria saber el número d’una persona que ens va trucar a casa ara fa uns dies. - Un moment si us plau. En aquell moment vaig veure que no la necessitava per a res. Tan llesta per unes coses i tan curta per d’altres. Si des del primer moment m’hagués fet passar per ella ara ja ho tindria tot solucionat. En fi, ara ja hi estàvem ficades així, que millor que parlés la titular de veritat, no fos cas que calguessin dades massa personals per sol·licitar el número. - Bon dia, l’atén Susanna Moreno, en que el puc ajudar? Cansada de compartir polls amb la mare, em vaig desenganxar de la seva orella i vaig córrer cap al seu dormitori a buscar l’altre telèfon. - Bé, jo... és que... hi ha un número que voldria saber. - Un número de què, senyora? Podria ser més explícita? - Que fa unes setmanes em va telefonar una persona i voldria saber des d’on em trucava. - Molt bé, senyora. Em pot dir el seu número de telèfon, si és tan amable? - El seixanta quatre, vint-i-cinc, setanta dos. - Amb el noranta tres? - No, perdoni, truco des de Palamós. - Nou set dos, doncs. És vostè la titular de la línia? - Si, Dolors Vern. - Molt bé senyora Vern, quan va rebre aquesta trucada? - El 24 d’abril, a primera hora de la tarda. - Ho sento senyora Vern, però per telèfon no li podré facilitar aquesta dada. - Hòstia! –aquesta era jo. - Perdoni? –va respondre la telefonista. - No, res –va dir la mare–. I com puc saber qui em va trucar aquell dia? - El registre de trucades al qual jo tinc accés per pantalla correspon als darrers quinze dies. Fora d’aquest termini hauria de fer la sol·licitud per escrit i enviar-la per correu ordinari o fax juntament amb una fotocòpia del seu carnet d’identitat. - I què més –vaig saltar totalment fora de les meves caselles–. I si vol li adjunto la partida de naixement i les escriptures del pis. - Laura! –em va cridar la mare–. Vols fer el favor de callar! - Perdoni, qui és qui parla? - Sóc la Laura, la filla de la titular. I espero que aquest títol em doni dret a cantar-li’n quatre de fresques. És que s’han tornat bojos, o què? Vostè creu que és normal que per un simple telèfon haguem de fer tot això que ens ha dit? - Laura, si no surts d’aquí ara mateix penjo i s’ha acabat per sempre tota aquesta història d’en Xavier! –tornava a cridar la mare. Vaig penjar, més per amor propi que per les amenaces de la mare. Sabia que tampoc d’aquesta manera aconseguiria el número així que no calia insistir. I tampoc pensava suplicarli a la mare que em signés la fotuda sol·licitud. Encara em quedava una engruna d’orgull i no pensava regalar-la als de la maleïda companyia de telèfons. Esgotada la primera de les opcions, doncs, encara em quedava una última carta per jugar. Vaig marxar de casa d’una revolada per no sentir els crits de la mare. “I ara on vas si es pot saber!”, cridava des de la porta. No. No es podia saber. Prou bestieses havia fet ja com per anunciar-li’n la propera. Tampoc era res de l’altre món, res que no estigués justificat per la meva ànsia de trobar en Xavier d’una vegada per totes. Però la mare, després d’aquella experiència telefònica, tampoc estava preparada per escoltar discursos fora del políticament correcte. En cinc minuts em vaig plantar a la biblioteca municipal. Feia una pila d’anys que no trepitjava aquella sala. De fet, ni aquella ni cap que s’hi assemblés. Un cop acabada la carrera se’m van passar les ganes de seguir regirant llibres sense saber ben bé què hi buscava. En Pere tampoc ha estat mai amant de la literatura, fora de llegir el suplement d’esports del diari, així que la pròpia inèrcia em va dur a oblidar aquelles lleixes plenes de volums de matèries que, segons com, es fa difícil de creure que puguin interessar a algú. Tanmateix, aquesta vegada, el retrobament amb la biblioteca va ser molt gratificant ja que vaig adonar-me que els llibres cada cop tenien menys protagonisme i havien de compartir cartellera amb els vídeos, els DVD, els CD’s, les revistes, els diaris i, com no, la joia: Internet. Aquest era el meu objectiu. L’avantatge era clar: podia accedir gratuïtament a mitja hora de connexió sense que això suposés estar pendent de si en Pere entrava o no per la porta de casa. A la biblioteca, n’estava convençuda, no s’hi aproparia per res del món així que tenia via lliure per remenar per la xarxa fins trobar alguna dada que em conduís, de pet, a l’amagatall d’en Xavier. Abans de seure davant la pantalla, però, vaig haver de superar els típics tràmits burocràtics ja que no era usuària habitual del servei. Omplir un formulari, esperar que em donessin el carnet i amb ell, una contrasenya per accedir a l’ordinador. Mamat, si ho comparem amb el que m’havia trobat fins aleshores. Però el senyoret Xavier Montalt no sortia per enlloc. Tres buscadors diferents i ni a les pàgines grogues no en sabien res. És que no era ningú? Ja m’imaginava que no havia arribat a ser cap eminència en el camp de la investigació ni cap lletrat de prestigi, però tampoc concebia que fos capaç de passar tan desapercebut com per no ser esmentat ni en una sola plana. Que ni tan sols l’havien multat mai per aparcar en zona blava o és que havia decidit esfumar-se sense donar senyals de vida a ningú? Fins i tot se’m va passar pel cap l’estúpida idea de pensar que aquell dia m’havia trucat per acomiadar-se abans del seu traspàs final. Quan vaig veure que els meus pensaments s’apropaven al deliri vaig acabar la sessió i vaig sortir a que em toqués l’aire. Realment, un ordinador pot fer parar boja a qualsevol. I si no que li diguin als informàtics, que no en conec cap que hi toqui del tot. En resum, nou fracàs a la butxaca i la mare suposadament esperant, plantada a l’escala, la meva resposta. I com que en el fons sóc una bleda, vaig tornar per disculpar-me per la meva actitud i mirar de fer les paus. Sabia que no em seria fàcil però tampoc m’esperava aquella rebuda... o millor dit, aquella falta de rebuda. Em va obrir la Sandra, que, com sempre, havia arribat massa tard per presenciar la moguda. La mare era a l’habitació i no en volia sortir. Estava molt disgustada amb mi i no tenia ganes de veure’m. No vaig voler destorbar-la. Em feia càrrec del meu comportament i respectava la seva decisió. Dinaríem amb la Sandra i potser més tard sortiria perquè en poguéssim parlar. Si més no, no aguantaria massa estona amb l’estómac buit. En el fons vaig agrair un moment de tranquil·litat enmig d’aquell desgavell d’anades i ingudes i d’intents fracassats per trobar en Xavier. Estava en tensió i necessitava buidar el pap si no volia saltar pels aires. I qui millor que la meva germaneta per confiar-li les bajanades que em desfilaven pel cap en aquells moments. Potser la pobra sempre arribava a misses dites, però estava al corrent de tot... i més que ho estaria després de parlar-hi.

* * * *

Efectivament, en Xavier havia estat el meu primer amor. Això la Sandra ja ho sabia. El que potser desconeixia era la intensitat amb la que vaig viure aquella relació i la profunda marca que em deixà un cop acabada. Tenia disset anys i ja em creia quasi una dona. Ell, en tenia dos més que jo però encara era un nen, o així el veia jo. Vam passar un estiu inoblidable mentre descobríem què era allò de fer-se gran. El primer petó, però, no va arribar fins la darrera setmana. Tot l’agost que se m’insinuava mentre jo em resignava, juganera, a obrir-li el meu cor. Al poble, això no estava ben vist i prou que se n’ocupaven de recordar-m’ho cada dia. Els pares sospitaven alguna cosa i em controlaven constantment. Veure’ns no era gens fàcil i tampoc teníem els mitjans per marxar de Palamós, que és el que en més d’una ocasió hauríem desitjat. Recordo un dia que en Xavier va fer l’acte d’amor més esbojarrat que mai ningú ha fet per mi. Feia tres dies que no ens vèiem i aquella nit havia convençut els pares perquè em deixessin sortir fins tard. Era dissabte i totes les meves amigues tenien permís per arribar a casa a les tres. Tot estava preparat perquè passéssim la nit plegats, les dues colles, i així poder estar junts sense aixecar sospites. Ara no recordo què va passar però l’únic que sé és que no ens vam trobar per enlloc i cadascú va acabar fent la seva. Vaig arribar a casa feta pols; poques oportunitats més tindria per presentar-me a casa a aquelles hores sense guanyar-me una esbroncada monumental. Quan feia uns vint minuts que era al llit, donant voltes com un pollastre a l’ast, va sonar el timbre de baix. L’ensurt em paralitzà i mentre pensava si llevarme o no, la mare se m’avançava i ja estava camí de la porta. Mai m’hagués imaginat que en Xavier s’atrevís a presentar-se a casa a quarts de quatre dient que jo tenia les claus de casa seva i que no hi podia entrar. La mare es va veure forçada a obrir-lo tot i no creure’s ni una sola paraula del que deia. Amb cara d’impotència i mal humor em va fer saltar del llit per donar-li les claus que ràpidament vaig fer veure que buscava. Quan va ser a dalt i el vaig tenir davant només se li va acudir de dir-me que tenia moltes ganes de veure’m i que no podia anar-se’n a dormir sense fer-ho. El vaig fer fora de males maneres ja que sabia que la mare estava rere la porta controlant que aquella inesperada trobada no s’allargués en excés. El cor em glatia esbojarrat mentre un pessigolleig malmirrós m’eriçava la pell. Aquella nit, quan pensava en ell, se’m dibuixava un somriure que ja mai més se m’esborraria dels llavis. Tot aquell somni d’adolescent, però, es va estroncar aquell mateix hivern. Iniciat el curs, ell va tornar a Barcelona mentre jo em seguia passejant pels mateixos carrers per on ens havíem enamorat setmanes abans. Em vaig sentir molt sola en aquells mesos tan freds i vaig buscar consol en altres llocs, deixant de banda l’amor que sentia per ell i oblidant la felicitat dels dies passats al seu costat. Em vaig allunyar de tot i de tothom, així en Xavier passava a ser tan inabastable com els que tenia més a prop. Culpava els pares de la meva situació i odiava la Sandra per tenir la sort de ser encara una nena. Al institut ja ningú em reconeixia. Vaig canviar les amigues de tota la vida per una colla de nois de qui tothom parlava malament i vaig tacar el meu currículum escolar amb més suspensos dels que mai havia vist.

* * * *

Mentre parlava i revivia el meu passat, el rostre de la Sandra es debatia entre d’interès i el consol. No, no volia que sentís pena per mi; prou que havien patit ella i els de casa amb la meva ira adolescent. Fins aleshores no havia estat conscient del mal que els havia causat i de l’odi que els havia tingut pel sol fet de voler el millor per mi. I malgrat adonar-me de tot allò i tenir la Sandra al davant, de nou vaig ser incapaç d’obrir la boca. M’emmirallava en els seus ulls intentant demanar-li perdó amb la mirada però cap gest ni cap ombra de la meva cara perfilaven el més mínim signe de penediment. Amb la mare mai havia estat fàcil. Amb el pare, simplement impossible. Pensava, però, que amb la Sandra hauria pogut ser diferent però ni tan sols en aquelles condicions vaig ser capaç de parlar-li de res que no fos en Xavier. Suposo que ho vaig acceptar amb resignació. Era prou valenta per aventurar-me en el passat més dolorós però a l’hora, incapaç de rendir-me a l’amor més proper. El fet és que aquell hivern vaig arribar a canviar tant que quan fórem de nou a l’estiu ni tan sols en Xavier em reconeixia. En pocs mesos els nostres camins havien divergit fins a convertir-nos en dos desconeguts. Ell seguia amb la innocència de l’últim petó mentre jo carregava amb la grisor del meu desfici. - Te’n recordes d’aquella carta que et vaig demanar que li donessis? –li vaig dir a la Sandra que feia estona que havia emmudit–. Encara la guardo. És aquí, a l’habitació. Vaig aixecar-me en un moviment reflex mentre la Sandra em mirava atònita. No sabia si seguir-me o deixar-me sola en un moment que es preveia de molta intimitat. Va semblar que preferia deixar-me però la vaig fermar amb seguretat, tot mostrant-li el perdó que de paraula no li sabia expressar. L’habitació estava com sempre, com els últims nou anys. El llit de vuitanta, l’escriptori amb els calaixos plens d’apunts esgrogueïts, l’armari que ara em semblava excessivament petit i un parell de lleixes que la mare havia fet servir per recuperar algun dels peluixos als quals havia renunciat en els meus darrers anys a casa. No vaig haver de regirar gens. El sobre, perfectament conservat, estava el primer en la capsa on guardava la muntanya de cartes que havia acumulat en tots aquells anys. - No el va voler ni obrir- va recordar la Sandra. - I encara és aquí, esperant ser llegida.

* * * *

Vam llegir la carta plegades, a poc a poc i en veu molt baixa. Mentre els meus ulls lliscaven entre aquelles línies el temps semblava haver-se aturat. Era a la mateixa cambra on l’havia escrita, els mateixos mobles, les mateixes olors, els llençols que em protegien de la rosada, el regust amarg de paraules massa feixugues... Per un moment, fins i tot vaig oblidar que la Sandra era al meu costat. El seu plor em va fer adonar que també les meves llàgrimes eren les d’anys enrere. Vam quedar-nos en silenci, abraçades damunt del llit perdent-nos en aquells estius que ens havien fet dones. Viatjàvem en els nostres pensaments per trobar-nos després en els records i compartir uns moments que només així podem sentir que veritablement han passat. La complicitat fou tanta que ens quedarem mig endormiscades refent la nostra adolescència fins que la mare, que també semblava voler tenir el seu paper, va entrar a l’habitació. - Què hi feu aquí, totes dues? - Mare! –em vaig sorprendre-. Ens hem quedat adormides. - Sandra, que no hauries de ser fora, ja? La Sandra va mirar l’hora i va saltar del llit abans que l’agulla tingués temps a bellugar-se de nou. Jo, mentrestant, m’estirava mandrosa. Notava l’escalfor de la mà esquerra suada, la que m’havia pres la Sandra i ja no havia deixat. No crec que la mare hagi entrat per escalfarme l’altre, vaig pensar. - Encara estàs enfadada amb mi? –li vaig dir. - Ja m’ha passat una mica. - Pensava que estaríem així fins Nadal. - No n’hi ha per menys, filla. Me n’has fet una... - Ja sé que tot plegat pot semblar molt estrany però necessito saber què volia en Xavier. Tan difícil és d’entendre, això? - Si vol res, ja tornarà a trucar. Tu el que has de fer és estar pel que has d’estar i deixar de perseguir aquest Xavier com si fossis un gos faldiller. - Veus aquesta carta, mare? –vaig fer mostrant-li els papers doblegats–. La vaig escriure fa gairebé deu anys. El més important no és el que hi diu, ni qui la va escriure, ni tan sols a qui va adreçada. A part de moltes paraules, mare, s’hi barregen les llàgrimes de dos temps. Com el dia que la vaig escriure, en aquest mateix llit, encara avui em desfaig en llegir-la. Com vols que miri endavant si segueixo ofegant-me en els mateixos plors de quan era una cria? La mare se’m quedà mirant amb la mateixa cara d’impotència que feia quan el pare ens castigava i ella no hi podia fer res. - I per què no fas com ell, i truques a sons pares? - Mare, com vols que trobi un telèfon que fa deu anys que no sé ni on para. - Dona, si vols pregunto pel poble. Algú els deu conèixer, no? Amb tants anys que fa que vénen... - I tu què saps si encara estiuegen aquí? - Coi, que m’ho va dir el mateix Xavier. Que tenen una casa nova als alocs i s’hi passen moltes temporades. Com que estan jubilats... - I perquè no m’ho deies abans? Es pot saber en què penses? Per no voler-s’hi ficar, trobo que la va clavar. Vaig sortir encara més atrafegada que la vegada anterior sense ni acomiadar-me de la mare i amb la carta encofurnada a la butxaca del darrera dels texans. La cosa era tan senzilla com anar on vivia abans en Xavier i preguntar a la senyora Maria, la propietària que els llogava el pis, quina era la nova adreça dels Montalt. Ara si que m’hi veia a prop. A una dona tan xafardera com la senyora Maria no se li podia escapar una informació tan valuosa com aquella.

* * * *

Passejar-me pels carrers de Palamós és una acció que em mena, inevitablement, cap a la infantesa. Ja no pels indrets i les gents sinó per aquella agradable sensació de despreocupació que no valorem prou de petits però que tant enyorem anys després. És l’hora on el temps perd tota importància i només resta l’espai. En aquests vells carrers les corredisses no volen dir presses sinó jocs de pati d’escola, i la remor d’aquella mainada es barreja amb les converses reposades d’uns avis que, asseguts vora el mar, reben la salabror del passat en respirar la frescor de les onades. Molts cops, per Palamós, m’encanto amb reflexions d’aquest estil. Per caminava més en vertical que no pas en direcció a ca la senyora Maria. Seria tan xafardera com sempre? Feia anys que no hi parlava, i el poc que en sabia m’ho explicava la mare, que preferia no ser massa explícita pel que feia a la vida dels altres. Si hagués perdut la memòria o s’hagués quedat muda ja m’ho hauria dit, així que no havia de patir... la trobaria com sempre, fent veure que escombrava el portal de casa per poder parar millor l’orella en les converses dels altres. - Senyora Maria, no cal que fregui tant que acabarà desfent les llambordes! -Vaig pensar que una mica d’humor em faria més fàcil la feina. - Ai, filla. Que no saps com ho deixen de brut aquests de les obres. Fa mesos que treballen aquí al davant i la pols arriba fins al patí del darrera. - Doncs sembla que encara en tenen per dies, no? - Tot l’estiu s’hi estaran segur i vés que no s’allargui encara més. - Senyora Maria, que sap on viuen ara els Montalt, aquella família de Barcelona a qui llogava el pis de dalt ara fa uns anys? - En Josep i la Remei? - Sí. És que estem mirant de reunir-nos uns quants d’aquells que sempre anàvem junts a l’estiu i hauria de contactar amb en Xavier, el seu fill, i com que no trobo el telèfon per enlloc... - Ui, en Xavier! Si fa d’anys que no el veig. Està casat i té una filla de quatre o cinc anys, al menys. Com es deia la nena...? Bé, ara no me’n recordo. És que als grans la memòria ja ens falla, saps? - Està segura d’això que diu? Deu ser algun dels seus germans grans el que ja és pare. Se’n recorda? Hi havia el Jordi i el Carles. - Ara em fas dubtar. Fa tant que no parlo amb la Remei que potser sí que m’estic confonent. I vosaltres què? No us animeu amb en Pere? - Em sembla que costarà una mica. Ja ho tenim al cap però ens esperarem encara un parell d’anys a estar una mica més situats. - Avui dia és molt difícil pujar una criatura. Ja feu bé d’esperar una mica. - Llavors, on diu que viuen ara en Josep i la Remei? –vaig tallar-la secament veient que ens anàvem de tema. - Si vols et puc donar l’adreça exacta. La tinc per aquí apuntada. Passa, passa, que te la busco. - No es preocupi. Ja m’espero aquí, així vigilaré els manobres que no en facin de les seves. Si l’hagués acompanyat a dins no m’hauria pogut estalviar la sessió de fotos antigues que en més d’una ocasió havia hagut de suportar la mare. Si a ella ja se li feia pesat, per mi hagués estat una tortura. A part d’això, tenia el cap massa espès com per seguir el fil d’una conversa, per molt banal que fos. En Xavier tenia una filla? I la mare no m’ho havia dit? Era impossible. Aquestes coses se saben per molt que faci anys que no veus una persona. De segur que es referia a en Jordi o en Carles que per edat ja els tocaria. - Mira, filla, aquí la tens –va dir la senyora Maria lliurant-me l’adreça en un paper–. També hi ha el telèfon però jo no me’n fiaria gaire. És un mòbil i amb el que canvien avui dia les coses, segur que ja se l’han donat de baixa per passar-se a una altra companyia. - Gràcies senyora Maria. I no em parli de companyies de telèfons que ja sé com les gasten. I no es preocupi, que quan em quedi embarassada serà de les primeres en saber-ho –vaig respondre-li a mode d’agraïment. “Carrer del Montgrí, 3”. Ben bé com si es tractés de l’enèsima prova d’aquesta inacabable gimcana en la que m’havia ficat en Xavier. La zona dels alocs m’era una autèntica desconeguda i encara més els noms dels seus carrers. Vaig refer el camí fins a trobar el cotxe i el vaig encarar cap al veïnat de torres de segona residència amb més extensió de gespa de la que mai podran gaudir els del primer equip de futbol del Palamós. La idea era apropar-m’hi i preguntar a algun veí per la casa en qüestió però aviat em vaig adonar que allò seria una quimera. Aquella barriada estava més deserta que els prostíbuls de carretera a mig matí així que només em quedava tenir paciència i recorre’m tots els racons fins a trobar la finca amagada dels Montalt. La mare m’havia dit que en els últims anys hi havien construït molt; me’n vaig adonar després dels primers deu minuts de recerca infructuosa. De petita hi havíem vingut alguna vegada en bicicleta però, al contrari del que succeeix amb tots els indrets per on passes quan no aixeques un pam de terra, els alocs sobrepassaven amb escreix les mesures del meu record. Quan ja feia més d’un quart d’hora que resseguia aquells carrers i començava a repetir trams massa sovint vaig decidir parar a preguntar a algun veí que es trobés a casa. Va ser mentre mirava distreta per les finestres d’una d’elles per copsar-ne el moviment del interior que algun penjat, seguidor dels de Ferrari, se’m va creuar davant obligant-me a frenar bruscament. Per sort, anava a trenta i el cotxe va respondre a l’instant. - Però seràs imbècil! Que no veus que hi ha més espai aquí que al circuit de Montmeló? Ràpidament, però, em vaig haver de menjar aquelles paraules. - Hòstia Pere, què hi fots tu aquí? Tots dos vam baixar dels cotxes cagant llets. A ell se’l veia més que irritat mentre la meva sorpresa inicial es va transformar, a expenses del que entreveia, en una necessitat imperiosa d’atacar com a millor estratègia per a la defensa. - Això mateix et pregunto jo. Es pot saber què hi busques aquí? - Res que t’hagi de preocupar –No em vaig atrevir a dir-li-ho, tot i ser conscient que sabia perfectament a què ens referíem–. I tu, des de quan et dediques a seguir-me? - Des que la nostra relació se’n va a prendre pel sac! - Però què t’empatolles? - Mira, Laura, no et facis més la tonta. Ta mare m’ha trucat desesperada per que t’aturi abans no sigui massa tard. Què pretens buscant en Xavier d’aquesta manera? - Em cago en la mare... - Per què no ens calmem tots una mica, marxem a casa i en parlem tranquil·lament? - No sé si tenim ja massa coses a parlar, tu i jo. - Insinues res? - No ho sé, Pere. Tota aquesta història m’està fent parar boja. - Seràs capaç d’engegar-ho tot a la merda per un tio que fa deu anys que no veus i que tampoc saps si té ganes de tornar-te a veure? Laura, desperta! El que sigui que passés entre vosaltres és part del passat. No deixis que aquests fantasmes t’impedeixin viure el futur. - No són fantasmes! Jo mateixa em sento més viva des que vaig rebre aquella maleïda trucada. Necessito veure’l per saber com em sento quan el tingui davant. El més segur és que me n’adoni que la nostra oportunitat ja va passar però només et demano que em permetis fer aquest pas tota sola. - I si te’n tornes a enamorar? - És un risc que hem de córrer. Tampoc podem viure com ho hem estat fent aquestes últimes setmanes. - Si vols marxem a casa i mirem d’arreglar les coses, però si decideixes quedar-te aquí, amb mi no hi comptis. No penso recollir-te quan em vinguis a buscar de nou. Amb la mateixa pressa amb la que havia sortit del cotxe, s’hi va tornar a ficar i fent gala del seu motor turbodiesel va fer una derrapada de ral·li i es va acomiadar, peu a fons, amb una fumarada que ni els autobusos de la Sarfa. Encara que m’ho hagués repensat i volgués seguirlo m’hauria estat impossible. L’espectacle dels crits i el grinyolar final de les rodes del Golf van revolucionar la pau d’aquells carrers que creia solitaris. Com bolets de tarda plujosa d’octubre van sortir alguns veïns encuriosits per l’enrenou. La discussió amb en Pere m’havia deixat molt mal sabor de boca. Jo també veia que havia imprès tanta velocitat a la meva vida que controlar-la ja no estava a les meves mans. No volia acabar la relació d’aquella manera però tampoc podia seguir amb la farsa per gaire més temps. Em sabia greu haver-li fet mal perquè no s’ho mereixia però tampoc crec que fos una cosa que es pogués arreglar amb un simple elecció. En Xavier, en el seu dia, també em va posar entre l’espasa i la paret i així vam acabar. Qui sap si estic condemnada per sempre a equivocar-me i hauré d’esperar deu anys més per donar-me una segona oportunitat amb en Pere. Si més no, podria començar agraint-li que m’hagués ajudat a trobat en Xavier tot i no ser-ne conscient. - Perdonin, però algú de vostès sap on para el carrer del Montgrí?

* * * *

Aquell dia, però, no vaig ni molestar-me a trucar a la porta dels senyors Montalt. Les persianes estaven baixades i tot donava a entendre que no es trobaven a casa. I a casa és on tampoc vaig tornar aquella nit. Només de pensar que havia de veure en Pere se’m regirava l’estómac així que vaig trucar a la Cinta. Em va deixar dormir a l’estudi, una habitació fosca i petita que donava al celobert, però que era més que suficient per una emergència com la meva. No sabia si les coses amb en Pere s’arreglarien o si bé ho deixaríem estar definitivament. L’únic que tenia clar era que necessitava un temps per mi, per donar una ullada al meu passat i adonar-me de quin camí havia pres. Els viaranys impracticables per on havia marxat fins al moment demanaven a crits de girar cua per comprovar els indicadors perduts d’una adolescència viscuda massa de pressa. Els primers intents de reconciliació d’en Pere, però, no es van fer esperar. Aquella mateixa nit ja vaig estar enganxada al telèfon més d’una hora sense que això servís per poc més que per discutir una altra vegada. La mare, en canvi, va trigar una mica més i no va ser fins l’endemà al migdia que va trucar per retreure’m la meva actitud. Que si m’havia begut l’enteniment, que si fes el favor de tornar a casa, que si el meu lloc era al costat d’en Pere... Un llarg etcètera de consells maternals que només se li accepten a una mare per ser qui és. El que no m’esperava dins aquell discurs ranci fou la sorpresa que em donà a última hora. - Tu t’ho has buscat. Pensava que voldries escoltar-me però ja que no ho fas, aquí el tens. Pren nota perquè no penso repetir-lo dues vegades. Em dictà, xifra per xifra, el malaguanyat telèfon que feia setmanes que perseguia. La mare, que m’acabava d’esbroncar més fort que quan vaig suspendre tot el COU, ara em regalava la moto de final de curs. Vaig haver-lo de memoritzar perquè no tenia ni paper ni bolígraf a mà i vaig penjar ràpidament per no oblidar cap dels números de la sort. Sense saber com ni entendre el perquè havia aconseguit el meu objectiu i tenia entre les mans la clau per obrir el passat i refer el camí des d’on creia que m’havia equivocat. En aquell moment, no vaig entrar a valorar el regal sorpresa de la mare. El perquè me l’havia donat, el com l’havia aconseguit i el temps que feia que el tenia eren incògnites que preferia no resoldre. Suposo que en el fons sabia que aclarir aquells interrogants m’hauria obligat a pensar-m’ho dues vegades abans de trucar en Xavier. Però no volia fer-me enrere ara que ja ho tenia tan a prop. No creia que la valentia també pot ser temerària i resultar més perjudicial que quedar-se quieta esperant que el perill passi. Un migdia de divendres calorós de primavera potser no era el millor moment per destapar la caixa de trons d’un retrobament dolorós però la vida no espera només a dissabte a la nit per ser viscuda. Les sorpreses succeeixen a totes hores i a qualsevol lloc. Mai he estat d’aquelles que esperen que tot es col·loqui en solfa per actuar. M’agrada improvisar i no negar al gruix d’hores mortes que té un dia qualsevol l’oportunitat de brillar com les estretes franges nocturnes creades suposadament per aquest fi. Tampoc el lloc era el més adient. Aquella habitació desconeguda i freda no es prestava a res de bo. Per això vaig treure’m la carta d’en Xavier que encara portava als pantalons, perquè l’escalf de les meves pròpies paraules em donés l’empenta que necessitava. Tremolosa com la nena que va escriure aquelles ratlles vaig agafar el mòbil per marcar els nou dígits. La mare m’havia aconseguit un fix i això encara posava més tensió a la trucada. De tota manera, ho tenia clar, si m’apareixia una veu de dona penjaria sense més i potser això sol ja em serviria de resposta a moltes de les meves preguntes. De moment, l’únic que sabia era que en Xavier encara corria per Barcelona o pels voltants. Aquella distància que de petits era insalvable ara no era més que un sospir de satisfacció. Vaig marcar els primers tres dígits i vaig penjar. Estava nerviosa i el nou-set-dos se m’havia disparat inconscientment. No controlava els dits i molt menys el meu cor que bategava amb la força del trot d’un cavall desbocat. De nou vaig marcar les xifres, més a poc a poc per no caure en un altre error que em fes pensar que m’estava equivocant, no tan sols en els números sinó també en mateix fet de trucar. A l’altra banda, la meva esperança sonava en el buit ja que semblava que ningú estava disposat a sentir la meva crida. Quan ja creia que l’intent era en va una veueta fina i melosa trencà la monotonia del meu SOS. Havia preparat com fugir de la veu d’una dona però pel timbre i l’entonació la resposta venia d’algú que amb prou feines podia sostenir l’auricular. Vaig dubtar a tractar-la com a major d’edat i penjar automàticament però em va semblar poc ètic deixar amb la paraula a la boca una nena que tan poc tenia a veure en tot aquell afer. - Hola –vaig dir dubtosa-, que viu aquí en Xavier Montalt? - Sí –em va contesta la veueta. - Que s’hi podria posar? –vaig insistir veient que allò de les preguntes indirectes encara no entrava al temari del seu curs. - El papa no hi és. Aquelles paraules m’havien perforat l’ànima que començava a plorar del mal que sentia. La senyora Maria no anava errada així que ja tenia la meva recompensa per subestimar la memòria d’aquella vella xafardera. - I t’ha deixat sola a casa? –vaig atrevir-me a preguntar tot i saber el risc que corria. - No, la mare és a la dutxa però jo ja sóc gran i puc agafar el telèfon. - I quants anyets tens, maca? –seguia preguntant tot aguantant-me el plor. - Sis. - Què gran! –vaig fer simulant admiració–. I com et dius? - Laura. Sentir el meu nom desfermà la plorera que fins al moment havia retingut amb esforç. Les llàgrimes corrien galtes avall mentre sanglotava abraçada a aquella dolça veueta. Una filla mai entendrà els mètodes que utilitza sa mare per protegir-la, per això sempre acaba experimentant la patacada com a forma habitual d’aprenentatge. La mare ja sabia que en Xavier tenia una filla i tan sols volia estalviar-me aquell patiment. Però només li hauria calgut callar. Escoltant els meus plors hi havia la filla del meu passat, la que s’hauria dit d’una altra manera si jo hagués estat prou valenta ara fa uns anys. Palamós, 5/8/94 Hola Xavier, Ja sé que havíem quedat que em passaries a buscar per casa i que jo estaria preparada per baixar quan piquessis. Suposo que et deu haver sorprès que en comptes de mi hagi aparegut ma germana per donar-te aquesta carta. També imagino que no et caldrà obrir-la per saber què hi diu però ara que ja has fet l’esforç d’esquinçar-ne el sobre intentaré que entenguis el perquè de la meva decisió. Aquest hivern ha estat molt llarg i fred. Setmanes senceres esperant les teves cartes que al final diluïen la impaciència entre línies que mai deien tot allò que volia sentir. Les teves paraules m’omplien de joia, prou que ho saps, però mai anaven acompanyades d’un “vindré ben aviat” que em descarregués de l’angoixa de tenir-te tan lluny. aniríem enlloc. Però jo insistia, tossuda, que la distància no tenia per què ser cap impediment si ens estimàvem de debò. Malgrat tot, aquesta pesava cada dia una mica més enduent-se l’esperança més lluny del que mai arribarem a estar l’un de l’altre. Ni jo mateixa m’ho explico, però sense pair-ho, em vaig veure emmerdada en un món subterrani, on tot valia i la sensació d’ingravidesa augmentava a mida que avançava la nit. Aleshores no ho sabia, però flotava desperta entre somnis de fugida. Inhalar clenxes d’oblit m’alliberava de respirar l’aire aplomat de la solitud. I quan el pessigolleig de tot el que em mantenia inconscientment desperta ja corria descontrolat pels racons del meu cos i m’havia lliurat indefensa als seus capricis, apareixes tu amb la intenció de parar el tren llançant-te sota les vies. No ho sé Xavier, però crec que gronxar-nos de nou en el parc que ens acomiadà de la infantesa tampoc servirà per recuperar la innocència dels sentiments que he volgut soterrar en milers de grams de plaer. Aquests dos últims dies que hem passat junts intentant refer l'impossible han estat un miratge del somni que vam viure l’estiu passat. Tenia la sensació d’estar-me mirant des de fora, veient com la Laura que era abans s’enamorava de nou del Xavier que tu, potser sí, encara conserves. Quan hi penso se’m remou l’estómac amb sensacions i emocions que reconec perfectament però que pertanyen a algú que restà immòbil plorant la sortida d’aquell tren que ara fa un any ja s’anunciava el darrer. Aquella noieta encara és allà, plantada a l’andana, sent protagonista de l'embriagadora màgia del record que aquests dies ens hem regalat. Però no ens enganyem, Xavier, la realitat és molt diferent. No intentis buscar en mi la Laura que empetitia sota l'eixordador grinyolar del tren que partia, ni la que s’ha escolat entre els porus de la dona que ahir vas tastar per últim cop. Aquella Laura que tu estimes ja no existeix. Ha crescut empesa per altres instints que no són els que tu anheles. El conte s’ha acabat i avui, en despertar, de nou la realitat se m’abraona ferotge. En poques setmanes tu tornaràs a marxar i m’hauré de sotmetre, altra vegada, a un examen que no em veig amb cor de superar. No m’obliguis, doncs, a escollir entre tu i el camí que vaig emprendre aquest hivern. Sé que tota la merda que em foto no pot ser bona, prou que m’ho dius, però tampoc és vida enyorar-te com ho he fet aquests mesos. Ara ja sóc massa lluny com per que em vinguis a buscar. 252 5 Potser me’n penedeixo tota la vida si és que no ho estic fent ja. I és que per molt que intenti acomiadar-me de tu, no sé com acabar aquesta carta. Et trobo ja tant a faltar que fins i tot les meves llàgrimes, com si parlessin per boca d'algú altre, llisquen sobre aquestes ratlles intentant esborrar tot el que hi he escrit. I encara que costi de creure fan més mal aquestes llàgrimes que no pas la sang que de tant en tant em raja del nas quan pretenc oblidar-te. No voldria ferir-te amb les meves paraules, però em consumeix més el teu amor que la sang emmetzinada que se m’arrossega plorosa per les venes. No allarguem més l’agonia i recordem amb tendresa les coses bones que hem passat. Si més no, quan ens tornem a trobar la tremolor dels nostres ulls humits delatarà l’amor que hem sentit l’un per l’altre. Per mi sempre seràs en XAVIER, en majúscules, algú massa especial com per poder oblidar mai. T’estimaré per sempre, Laura

* * * *

- I per què plores? –saltà la Laura després de força estona esperant que parés. - No és res, maca, és que pensava en algú. - I t’ha pegat? - No –vaig somriure entre plors–. Potser el que et diré ara no ho entenguis però fes-me un favor. Sigues bona nena i fes sempre cas als pares. I encara que faci bon dia agafa el paraigües si ells t’ho manen. T’estalviaràs més d’un xàfec, a l’ estiu.

* "Laura" va ser premiat amb el premi del Concurs literari de Sant Gregori (El Gironès), el 2007. ** Marcel Bartumeus, és membre del Club de Lectura Sant Narcís. -------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

II Premi narrativa 2007

Entrega de guardons als guanyadors

Acabat el recital d'en Joan Margarit, es va fer entrega dels guardons als guanyadors del II Premi de Narrativa 2007, amb l'assistència d'en Feliu Antúnez Seguí (guanyador de la categoria B) i familiars de la Blanca Álvarez Mató (guanyadora de la categoria A).

Es van anunciar novetats per l'any vinent (convocatòria de la tercera edició): donar un nom al Premi, augmentar la dotació econòmica, instaurar 2 premis per a cada categoria i veure la possibilitat d'una edició impresa amb els 8relats premiats els anys 2006, 2007 i 2008.

Fotografies: Miquel Pagés ----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

"LECTURES" - Recital d'en Joan Margarit

Amb el recital d'en Joan Margarit hem iniciat "LECTURES", un nou format que, amb periodicitat mensual, reprendrem a partir de setembre, passades les vacances. L'objectiu és donar a conèixer l'obra d'un autor/a, sempre que sigui possible, amb la seva presència i la seva veu. De setembre a desembre continuarem amb el cicle, començat amb Margarit, dedicat a la poesia. La idea és que siguin poetes de Girona (ciutat i comarques).

Pel que fa al recital, és la meva opinió, va anar molt bé. L'itinerari escollit per el poeta, a través de la seva obra, des de Els motius del llop, passant per Els primers freds, Estació de França, Joana, Càlcul d'estructures i Casa de Misericòrdia, crec que va donar una idea prou clara de l'evolució de la mateixa, tant des del punt de vista de concepte (de l'obra en sí), com d'actitud davant la poesia (d'ell mateix). En l'epíleg del seu darrer llibre Casa de Misericòrdia*, Margarit escriu -i crec que es pot aplicar a aquesta dualitat de concepte i actitud -: "Hi ha una qüestió cabdal, la identificació de la poesia amb la vida, que cada poeta ha de decidir per ell mateix"... Em va agradar la seva manera de dir els poemes: ben llegits, ben vocalitzats, amb l'expressió i la intenció adequada, per tal de fer arribar al públic les diferents intensitats i el cromatisme de cada un d'ells, malgrat un cert punt de teatralització en algun moment. Igualment les seves intervencions aclaridores de perquès i d'intencions en el moment d'escriure. I em va agradar el col.loqui que es va establir amb el públic després de la lectura, fruit de l'atenció amb que es va seguir el recital. No hi afegeixo res més. Espero els vostres comentaris. Un poema: CASA DE MISERICÒRDIA

El pare afusellat. O, com el jutge diu, executat. La mare, la misèria i la fam, la instància que algú li escriu a màquina: Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal, Solicito a Vuecencia deixar els fills dins la Casa de Misericòrdia. El fred del seu demà és en una instància. Els orfenats i hospicis eren durs, però més dura era la intempèrie. La vertadera caritat fa por. És com la poesia: un bon poema, per bell que sigui, ha de ser cruel. No hi ha res més. La poesia és ara l'última casa de misericòrdia.

Fotografies: Miquel Pagés -------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Relats guanyadors II Premi de narrativa 2007

EL MIRADOR Blanca Álvarez Mató*

Estira el braç i bolca el bol amb el colze i l'aigua tintada es vessa pel marbre blanc. Rellisca fins baixar per la pica i s'hi escola com una serp. Merda! L'haurà de tornar a omplir i amb prou feines quedan dos minuts per tres quarts. Sort que el pinzell encara està humit. El mulla en el negre, abans, però, s'atura a contemplar la paleta de colors. Li fascinen les escales cromàtiques: l'indian red, el dark salmon, el pale pink, l'snow, el gold, el magenta, i tons més freds com l'índigo, el lime, el forest green, l'olive drab, el seagreen, el medium aquamarine, el cyan, l'steel blue, el navy, el midnight blue i el blak. Realment fan goig totes les pastilles allí posades, com petites rajoles d'una realitat que anhela construir. Va, prou, ràpid, pinta't. S'acosta a pocs centímetres del mirall, amb el pinzell a la mà, i traça una petita estrella a la part superior del pòmul esquerra, just a sota de l'ull. Com cada dia, s'ha pintat les parpelles amb el maquillatge corporal, aquell tan car de Barcelona. La pròxima vegada em limitaré a comprar les pastilles forest green, seagreen i black, les que més em ressalten els ulls. Les altres, amb prou feines les uso. És tard Violeta, que t'espera en Jordi! S'allunya del mirall i s'examina detingudament, mentre es passa una mà pel cap, tot esbullant-se el cabell curt. Prou bé, per la ressaca d'ahir a la nit. No en recordo res, només que aquell paio del billar no em treia l'ull de sobre , i, mare meva, quin tros d'home!. Tinc el seu número. Em va dir que el truqués un dia d'aquests. Què devia tenir, trenta?, trenta-cinc?. Ui, si se n'assabenta la Roser, em mata. Un dia d'aquests, diu, et presentaràs am,b un iaio penjat al braç. Un iaio no ho sé, però tu, on hi ha l'edat hi ha l'experiència, ia mí això m'atrau. No l'entenc, s'ha de tenir valor per estar amb nois de divuit o dinou anys que sembla que encara gategin. En canvi, els homes, els madurs, d'ells si que en pots aprendre molt. Com el d'ahir, que era increïble. Crec que potser si que l'acabaré trucant, però millois que en Jordi no en sàpiga res, últimament s'ho està prenent molt a la valenta, això nostre; li hauré de tornar a deixar clar que em deixi espai, ja sap que a mi no m'agraden els lligams. I menys, a l'edat que tinc.

Agafa les claus de la carraca, com li diu a l'atrotinada moto, i una poma verda (li agraden àcides) que estava per allà sobre, que es guarda a la bossa. Adéu Destí! -el gat negre obre els ulls, de color verd líquid, s'arrauleix i els torna a tancar. Les campanades, a fora a l plaça, toquen els tres quarts. Es van conèixer quan Eivissa encara no era Ibiza. Quan l'ìlla esdevingué un important referent turístic del pais i d'Europa, ja que atreia l'estètica del poble pescador del Mediterrani, que encara s'endevinava entre pobles blancs, complexos hotelers de quatre estrelles i cales verges. En aquella època, la petita illa es va convertir en el melic europeu de la cultura hippie: Eivissa era l'oportunitat per a tots els que se sentien repudiats per la societat de classe mitja/alta i els seus valors tradicionals, pels vols dels seixanta i els setanta. Pels que renegaven de l'estil de vida vigent fins aleshores, els mateixos que reclamaven una convivència pacífica i en harmonia amb la naturalessa, promulgant obertament l'amor lliure, l'illa s'esdevingué un petit gran paradís. Quan la Marga va anunciar a casa que se n'hi anava a passar-hi una temporada, ni ella ni els seus pares van arribar a pensar que s'hi quedaria tant de temps. Massa i tot, es lamentarien posteriorment, Un bon matí de juny va decidir que deixava vacant el seu lloc de secretària a l'empresa del pare, Bufete Rubio, S.A., per prendre un estiu sabàtic. Portava vivint dinou anys a càrrec dels seus pares , i tot i que el sou d'oficinista no arribava per independitzar-se, que és el que realment desitjava des de feia anys, sí que era suficient per pagar unes bones vacances. Però a la Marga no li agradava anomenar-ho així: ella se n'anava a Eivissa per descobrir els hippies -els penjats peluts i desvergonyits, com els anomenava la seva mare-, i el seu modus vivendi que tant la encuriosia i fascinava. Així, el primer de juliol la Marga trepitjava l'illa, sense sospitar com marcaria això la seva vida. La congregació de gent a Eivissa aquell mes sobrepassava les expectatives turístiques: els hotels i els xiringuitos estaven a vessar, però el més impactant eren les coves; esdevingueren autèntiques comunes de hippies de totes les edats i nacionalitats. La vida allà consistia en estar en contacte amb la natura, ja fos el mar o la muntanya. La meditació i els rituals de les religions hinduistes i budistes també formaven part del dia a dia. Els reconeixies fàcilment, amb les seves cabelleres i barbes llargues, la roba de cotó i els ornaments de flors al cap i al coll. És fantàstic, Marga -va dir-se per si mateixa-, és el lloc idoni per desconnectar de Barcelona i el seu monòton gris. Aquí descobriràs els colors de la vida. Com l'havia vist canviar, aquella illa, des que hi vaig néixer! La seva evolució seria equiparable a la metamorfosi d'una papallona però a la inversa. Enlloc de ser eruga i esdevenir papallona, l'expansió del turisme, el boom espanyol de la dècada dels seixanta havia convertit la papallona, aquest petit edèn, en una eruga cimentada. Ja no es respectava res, com hi ha món! Si el pare ho veiés tot això ara! Sort que me la conec com si de la meva mà es tractés, aquesta pàtria meva, sobretot la part del nord; i que encara me n'hi puc escapolir, quan la remor del dia a dia m'intoxica, allà on la majoria de platges romanen verges a causa del difícil accés que presenten, sobretot en cotxe; per això he d'agafar la vespino, -la dona de la meva vida que li diu la mare, pobra dona-, però l'esforç val molt la pena.I miraque en realitat, si s'és una mica viu, tampoc requereix ser un coco, trobar la zona. Carretera de Benirràs, quilòmetre vint-i-dos, al revolt del mirador. Es tracta d'una corba força perillosa, perquè és tancadíssima, i més d'un ha lamentat no disminuir-hi la velocitat. I mira que deien que aviat i col.locarien alguna tanca de protecció. Però des que sóc petit sempre amb la mateixa cançó enfadosa, de moment tot segueix igual. El millor moment del dia per estar-s'hi és, sens dubte, l'estona de l'agonia del sol: mentre s'enfonsa inflat i tranquil en l'aigua de l'horitzó, com si s'hagués resignat a morir ofegat, com cada vesprada; llavors, m'agrada pensar que en senyal de dol, la pedra i el cel i el món sencer adquireixen un color sofre estrident que als pocs segons esdevé roent, per acabar del color de la sang presa, més proper al negre que al roig. Aquests amb prou feines vuit minuts semblen condensar el temps. Els olors d'estiu, de mar i d'herba seca queden apaivagats, en un segon i molt llunyà terme, així també com els sentits del tacte i del gust; el cervell, ara, només es dedica a l'ull: si el paradís existia, sens dubte era alló. En Jordi m'espera, ja sap que faig tard. La moto ha arrencat sense problemes, gràcies a Déu! En realitat, pobre, em fa pena, ell sempre tant pendent de mi. I mira'm a a mi! Jo.. jo pensant en el d'ahir a la nit. És que és molt fàcil dir que si, que fidelitat, però a la meva edat passo. Per mi que aquest concepte se l'han inventat els grans per donar sentit al matrimoni, o a l'amor, o el que sigui. Jo sempre he cregut que si estàs amb ics, perfecte, bon rotllo i confiança, però no cal tancar-se; si t'atrau zeta, endavant. I el mateix amb la teva parella. Amor lliure que deien! Aquests si que vivien bé, els hippies. Somriu. Porta el casc sense cordar, com sempre. És que per aquestes carreteretes tampoc és el perill que hi ha. I si no és integral, però anant des dels tretze amb la carraca, exceptuant quatre cops malcomptats i alguna cicatriu que ho delata, mai li ha passat res greu. I això que agafa velocitats considerables. "Considerables", és clar, la moto té prop de trenta anys. no recorda ben bé d'on la va treure però sempre li ha tingut una gran estima. No sap què faria si algún dia li robessin, i, francament, no vol ni pensar-hi. Com es mouria per anar a l'escola d'art, a Portinaxt? O com berenaria amb la Roser, els dilluns a la tarda, quan s'acosten a ca l'Amós? I si havia d'anar a l'aeroport, qui l'acostaria? Res, res, que la carraca li era indispensable; la bici , que és el que hauria preferit és un mal assumpte, i sinó mira la Roser, tot i lligada ja és la segona que li roben amb el que duem d'any. Ai, Violeta, nena que me l'han tornat a fotre! Pobreta!, ja li dic jo que no pots anar pensant pel món que la gent és bona; tothom, a la que pot, la clava per l'esquena. I això que es diu que hi ha més gent legal que males peces, però aquests últims són els que ressalten, bah, són bejanades. De males peces n'està farcida la nostra societat, més que gent com cal, però a alguns els fa falta consolar-se, així treuen importància a les desgràcies absurdes amb les que se'ns bombardeja contínuament. Però no, no vull exasperar-me ara, que hi tinc molta facilitat, sobretot si es tracta d'injustícies. Prefereixo somriure i fer el que estigui al meu abast, que no és poc, que no pas queixar-me, cosa que si és del tot inútil. Es concentra en la carretera que tant de memòria es sap. És sortint del poble on comença l'espectacle, especialment els dies d'estiu i nets com el d'avui. Deixant enrere cases i hotels, cotxes i gasolineres, s'endinsa en la tarda més plàcida. El vent li fa moure els blens de cabell que s'escapen de sota el casc, així com també es mouen les dues bandes que l'haurien de lligar, que serpentegen divertides prop de les orelles. Ara és quan girarà el primer de tants revolts i veurà el mar. El mar. No té perdó -pensa, com si contemplés l'idíl.lica escena per primer cop-, creure que no val la pena seguir endavant. Només per aquest mar, per aquest sol que s'amaga, s'hauria de voler viure. Que poca raó tenia la mare, vaig pensar al mes de ser a Eivissa. Quants cops em va dir que allà a mi no se m'hi havia perdut res, que Eivissa era el cul del món, on Cristo va perdre l'espardenya. Quins records, aquesta frase -pensa la Marga tot evocant un somrís-. Ella, la mare, mai fou ben bé de Barcelona, l'accent empordanès romangué malgrat els anys. Pobra mare, si sabés! Tinc intenció d'acabar l'estiu i, pel cap baix, passar-hi les festes de la Mercè. No em vull ni imaginar com es posarà el pare, quina por. Però tu, que accepti d'una vegada que la seva neneta ja té una certa edat, que ja anava sent hora de deixar el niu! I el Ricard, , mare de Déu, aquell pobre bé si que em trobarà a faltar. Amb la seva cara de bon nen, tan clenxinat i amb el seu bona tarda senyora Rubio , aquest color li escau molt de cada dissabte a les quatre que em venia a buscar. Ostres, els esforços que havia de fer jo per contenir el riure. I ell que ni semblava adonar-se'n; o si, i ho amagava, qui sap. Tot per no ferir-me. I que perfecte que era tot: el meu vestit, la tarda, la pel.lícula, els meus ulls. Que empallegós que ho veig, ara! Jo, és clar, que il.lusionada n'estava llavors d'un noi com ell. Molt em temo, però, que el que més m'atreia era que els papes n'estaven molt del Ricard. Uf! La mare de segur que ja planejava el casament. Si, nena, que si, que aquest és el que et convé, un noi com Déu mana -l'escarneix, simpàtica. Ui, i el pare! Mai l'havia vist tant content com quan va saber que estava acabant dret. Li brillaven els ulls de mala manera. I jo..jo en presumia d'un noi tan home, no ho negaré. Feia patxoca, era que ni tallat a mida, sempre tant formal, tan correcte, amb la paraula adequada a flor de boca. Quasi avorrit, diria jo. Però la Claudia, la que més sospirava per ell, sens dubte: que si no saps l'enveja que em fas amb en Ricard, que jo també el vull un marit així. Prou de tradicionalismes! Què marit ni què marit! És que sempre estem amb el mateix! Aquesta maleïda societat es veu abocada al fracàs si no ens renovem! Falta aire fresc, i colors, prou d'hipocresies. Si em sentís el Pere, ostres, si ja quasi parlo com ell! Des que el conec he tornat a néixer; és el motiu pel qual prolongo la meva estada a l'illa. És tant diferent del Ricard. M'ha obert els ulls, no sé com podia viure tant enganyada, de veritat. Jo me'n reia dels hippies però estic començant a respectar i entendre la seva postura: fora complicacions i protocols absurds! Si a la pau, tu, i a l'amor lliure, que la vida són dos dies. Amb ell he descobert que és viure, què és el sol, el mar, les estrelles, la complicitat del silenci, una flor.. que sona molt cursi, ja ho sé, però és la veritat. La naturalesa en estat pur i l'home formant-ne part com a animal que és. És la compenetració perfecta. He deixat la Marga allà, a la platja, boca terrosa sobre l'arena ardent. Nua, fràgil, bruna. És una noia increïble, la Marga. La seva innocència, aquesta ràbia febril que sembla néixer-li ara em fascina. Com li brillen els ulls quan em parla del que ha sentit a la vila, d'això que ha sentit de la guerra del Vietnam: que la veu del poble no ha servit deres, que Reagan continua enviant expedicions militars al país. Quina injustícia! -exclama mentre arrenca la vespino. Es dirigeix al poble a buscar tabac. A la cova on viuen és difícil aconseguir-ne. Quilòmetre dinou. El vent t'arrenca una llàgrima que s'escapa tremolosa rostre enllà. En Jordi em mata, em mata segur. Pobre nano, ja passa un quart, quin greu. Però no, Violeta, ja saps el que li has de dir, que no et faci gota de llàstima. Tu, amb ell, només embolics puntuals, res d'establir-hi relacions. Ara que ho penses, mai has aconseguit tenir un xicot formal. Ara amb un, ara amb un altre.. aquí te pillo, aquí te mato, que diria la Roser. Sobretot això passa a l'estiu, per les festes que enganxen dia rere nit, quan el desmadre és incontrolable i la gent sembla trastocar-se. L'alcohol, les drogues, tot circula de mà en mà. Tu n'has enganxat alguna de campionat, però res que no es pugui explicar. I sort de la Roser que més d'un cop t'ha rescatat enmig de la muntanya, beguda, tota gelada i mig delirant. Segurament devia haver fumat, i molt,aquella nit, perquè sinó no s'explica que no recordi amb prou feines res. Quin cas, Senyor, quin cas!. Aviat arribaré al mirador del revolt, però avui no m'hi paro: el temps se'm tira a sobre. Sí, és clar que me l'estimo el Pere, peròm'ha d'entendre. La meva mare.. és que la meva mare, no sabré què fer tota sola, pobra de mi. I ell, no, evidentment si segueix com fins ara no podrà estar ni per mi ni per la criatura, per molt que ens estimi. La sento dins i prego a Déu que ell avui no en porti mes, d'heroïna. Però si no en pren, s'està ajagut a la platja, el cabell llarg i llardós, repenjat sobre els genolls i amb la mirada bruta, perduda mar enllà. Quin canvi el nostre. Fa vuit mesos, quan ens acabàvem de traslladar a la comuna, mai vaig arribar a imaginar-me que acabaríem així. A l'estiu és genial jaure al sol i deixar que el temps s'escoli. No hi ha pressa ni necessitat, l'aigua la treiem de les garrafes, i, per netejar-nos, al mar hi falta gent. El menjar, quatre bledes a l'hort improvisat de da la cova, quatre patates i algun tomàquet. De carn, res; el peix sí que és abundant, el que pesquem arran d'aigua, és clar. I ja ens basta. Però l'hortet, quan el fred apreta, com ara, no dóna per a res. Tot és mort, s'ha gelat. I el foc escalfa, però no alimenta. En Pere es nega a comprar res al poble, que no vol sucumbir al capitalisme més decadent, que jo ho hauria d'entendre. Si, si ja ho compren que és una mica renunciar als seus ideals, però, i la criatura? S'ha d'alimentar de l'aire, del que jo respiro? Fa dos dies que només bec aigua i infusions i que no surto de la comuna pel fred de fora. És fosc a les vuit i per arribar a la vespino per anar al poble, s'ha de travessar la muntanya. Sense llum qualsevol s'arrisca. I jo menys, que ja estic de set mesos amb aquesta panxa inmensa. Tant de bo hagués fet cas a la mare, pobra de mi. En aquest estat ella estaria ajudant-me amb tot, recolzant-me i vora meu. Tinc ganes de plorar, vull que m'abraci, que em digui que no passa res, que tot anirà bé. I no vull veure el Pere, que me'l miro i ja no sé que hi veig. Que ha passat? Què m'ha passat? -crida. Però a la comuna està sola. Els francesos van marxar a principis d'octubre, i en Pere deu estar al mirador o perdut per l'illa, arrossegant-se com un miserable. A la Marga li ha sortit una contrincant: l'heroïna. I aquesta no admet competència. Ara ja, d'aquí dos revolts, el mirador. Va, la velocitat a tope, tu pots carraca meva. I llavors ja es veu la caleta on hi ha el xiringuito d'en Jordi. Crec que aquest curs el deixaré a mitges. No sé si estic preparada per acabar-lo, ni si en tinc ganes. Quin pal, ara, haver-se de posar a estudiar un altra any. La Roser diu que segueixi, que no sigui tonta, que pel poc que em queda val la pena acabar però jo no ho veig gens clar. És que acabo, i què? Em quedo a l'illa? Si això és una merda, si ja no m'hi queda ningú. Bé, la mare, però com si no hi fos. Suposo que un dia d'aquests l'hauré d'anar a visitar, fa mesos que no la veig. I les infermeres em van advertir l'última vegada que la malaltia es trobava en un estat molt avançat i que, possiblement, no duraria gaire. Que els antiretrovirals ja no feien efecte. Se'm va glaçar la sang. Mai l'he tinguda jo la relació típica de mare-filla, però em va saber molt greu. Em va deixar penjada, però tampoc era ben bé culpa seva. No sé, ara no es el moment de retreure-li res, sobretot si l'està palmant. Sort de l'amiga de la mare que em va acollir a casa seva quan vaig fer els quinze. N'estava farta de rondar de casa d'acollida en casa d'acollida. però no em queixo, a casa amb ella ara estic perfecte i la veritat és que es porta molt bé amb mi. No em jutja mai, sols m'aconsella, és una gran persona. Si l'any que ve pretenc anar a Barcelona a estudiar maquillatge corporal li faré un gran regal. Li dec molt, massa. Ella ha sigut com una mare per mi. Estic trencant aigües. i no estic de nou mesos encara! I el Pere no apareix. Què faig? S'exclama, plora, brama i respira fondo. Tranquil.litza't Marga, no pateixis. Milions de dones han parit abans que tu i bé que han sobreviscut, no? Necessito ajuda. Pere, on ets ara que tanta falta em fas? Arraulida, amb intensos dolors, arriba com pot fins a la sortida de la cova. La tarda és freda, nítida, i l'aigua sembla un tros d'acer. Només se sent el mar batre contra les roques i una gavina que xiscla. La Marga, impotent, sola enmig del món, espera sentir el característic motor de la vespino, però el silenci s'imposa. Sua, crida i gemega. S'ajau a l'entrada entre arbustos i decideix tirar endavant. El verd de l'herba es torna sang. Gira el canell i la velocitat arriba al límit. Entra al quilòmetre vint-i-dos en el que hi ha el mirador. La posta , des d'aquí, si gires el cap et deixa sense paraules. Et tempta molt disminuïr la velocitat, parar-t'hi, però no ho fas. Hi passes per davant tant ràpid que el mar i el cel es confonen, tot taronja, tot rogenc. En un instant perds la mirada mar enllà i el manillar se't torça i la moto entra dins del mirador. La sorra et fa relliscar, i la velocitat que no disminueix i s'aixeca polseguera que tot ho esbossa i el sol tot taronja, tot vermell, i caus i la motocicleta amb tu, barranc avall. De cop, el neguit del moment retroba la calma, tot torna al silenci, tan sols s'endevina el mar, batent contra les roques i una gavina que xiscla. Tot taronja, tot rogenc, color sang. Ja no saps si riure, plorar o cridar i et limites a somriure i el fred et fa notar les llàgrimes que comencen a assecar-se sobre les galtes encara colrades. L'emoció et pot, Marga, ja tens la criatura als braços, tan indefensa que sembla que es vagi a trencar, tota molla i ensangonada. El capvespre i el cansament, les llàgrimes, la por, els seus plors, tot plegat, amb el silenci, et tornen a la realitat. Estàs sola enmig del món, amb ella, la teva petita nena. Gires el cap a l'esquerra, et sembla sentir un motor. Mires els arbustos i després l'herba i hi centres la teva atenció. Indefensa, enmig del fullatge espès, mig ofegada, hi distingeixes una petita flor. No es resigna a morir, malgrat la impotència de no poder fer res davant la poca llum que rep, i és diferent a les altres. Saps que sobreviurà, que té força per fer-ho, que lluitarà. El seu nom és VIOLETA. * Blanca Álvarez Mató és de Girona. Va concursar a la categoria A (fins els 17 anys).

L'HOME DEL CANAL Feliu Antúnez Seguí * Canal du Midi Aprofitant un petit interval de calma havia tret a fora, davant la porta de casa, una tauleta de fusta amb les potes pintades d'un vermell llampant on s'entreveien els forats d'alguns corcs. Des del temps del seu avi ocupava la paret dreta de l'entradeta i formava part del mobiliari trist i pobre de la casa del vigilant de la resclosa d'Alovant. La calor era molt intensa, quasi sufocant, per ser només un principi d'estiu. Bé, potser no tant el principi d'estiu, un quatre de juliol, però la veritat és que aquell any, arreu d'Europa els termòmetres havien pujat de valent des de feia dies: era l'inici d'una llarga canícula mediterrània. Cercant l'ombra de la casa, en Pierre-Paul havia col.locat la tauleta per recolzar la segadora que s'havia espatllat aquell matí mentre tallava l'herba de la vora del camí. No era pas la primera vegada que li passava la mateixa avaria; enmig de la brossa hi havia de tant en tant algun tronxo més gruixut del compte que feia que es trenqués el fil de niló de la màquina. Quan li van portar des d'intendència del Ministeri de París, ja va veure que es tractava d'una eina per cobrir l'expedient més que no pas un aparell realment útil. Era una segadora de fireta i amb allò havia de mantenir la vora del canal net i lliure de bardisses i altres males herbes. Malament! es va dir quan va veure l'andròmina. Però cada vegada tornava a caure a la trampa i l'agafava per segar. Si hagués tingut una màquina com cal, hauria desbrossat tota la vora des d'Alovant fins a Pamontier. Amb aquesta era del tot impossible; ni pensar-ho. Faria cent metres amunt i uns altres cent avall i ja es podria donar per satisfet.

Com altres vegades, es va disposar doncs a desmontar la maquineta per a poder canviar el fil de niló que tallava les herbes, però amb aquella calor intensa li suaven les mans, li regalimava una gota pel costat de l'ull esquerre i la camisa no el deixava bellugar. Va treure neguitosament, amb una clau del 7, el casquet vermell protector del mecanisme, deixant-lo sobre la taula, i veient que la cosa es podia allargar va tornar a entrar a la casa tot cercant una cadira per seure. Ara sí, ara ja ho tenia tot a punt. No, li faltava una cervesa fresca que va anar a cercar a la nevera de la botigueta, aquella nevera que també calia arreglar perquè li grinyolava la porta. Quan ho tenia tot ben disposat, en mirar avall, va veure que s'acostava una embarcació decidida a passar la resclosa. Li va tornar a venir el neguit i la desesperació de pensar que havia de tornar a deixar la feina que estava fent per anar a prémer el botó i obrir les comportes. Sempre li passava igual: quan tenia una cosa entre mans, l'havia de deixar per ocupar-se'n d'una altra. I si els que passaven la resclosa eren uns manasses, potser encara li tocaria donar-los un cop de mà per amarrar el cap. De fet, hi havia dies que es trobava de tot, i cada cop hi havia més gent que es pensava que això de navegar per una via fluvial era bufar i fer ampolles. Aquests estiuejants van pertot arreu com si fossin els reis del mambo -repetia cada vegada que es posava nerviós-. Ell portava tota la vida aquí al canal i no podia entendre els embolics que es feien els turistes per amarrar la barca; una cosa tan fàcil. ¿Què haurien fet a mar, doncs? Va deixar la clau sobre la taula amb un gest de mal humor i, fent un xarrup de la cervesa fresca, es va dirigir cap a la caixa de comandament disposat a complir fervorosament amb la seva feina. Això sí, per damunt de tot, era un fidel complidor. El gos, abatut per la calor, jeia a l'ombra del desmai del jardinet del costat de la casa i es mirava de reüll els gests repetitius que feia el seu amo cada vegada que entrava una barca dins la rasclosa. Era un mecanisme Paulovià que havia assimilat en el decurs dels anys de presenciar la mateixa maniobra; de ben segur que amb el morro o la poteta hauria estat capaç de prémer el botó precís si en passar cada barca se li haguéss donat un menjar llaminer. En Pierre-Paul mirava primer, fixament, el passatger de la barca com volent dir que la cosa anava a començar. Després polsava el botó de la dreta per tancar les comportes de baix i, poc a poc, obria les trapes petites de les comportes de dalt per deixar passar l'aigua a la pressió que lentament omplia la resclosa. Per a ell igual que pel seu gos, era un acte automàtic dins la seva consciència que repetia milers de vegades la teoria i l'invent de Leonrado da Vinci. -Bonjour, bonjour! -Bonjour. Velles paraules que formaven part del ritual al pas de cada barca. Un cop aquesta embarcació va seguir canal amunt, es va trobar alliberat de la seva responsabilitat i va tornar a l'ombra de la casa, a la tauleta on tenia la segadora a mig desmuntar. Va tornar a fer un xarrup de cervesa i es va disposar a solucionar l'avaria. Els engranatges estaven plens de restes d'herba que calia anar rascant amb delicadesa per deixar que els pinyons encaixessin a la perfecció. Després calia posar-hi oli per engreixar-los i fer-los més lleugers. Va tallar els setze centímetres de fil de niló del rodet que tenia de reserva i, després d'encaixar-lo a la roda de baix de tot per l'escletxa adequada, el fixava amb el bis de cabota d'estrella. Un cop fet això ja podria posar de nou la tapa vermella. Però no. Es va haver d'aixecar altra vegada de la cadira per atendre un passavolant que volia comprar una ampolla de vi. Ja patia perquè no veia la seva dona i la botiga estava desatesa; potser aquest turista era un desaprensiu i li podia robar qualsevol cosa de la tenda. Havia d'estar a l'aguait per tot. Al mateix temps sonava el radiotelèfon de comunicació amb les rescloses de més amunt o de més avall. Qui serà ara? Què feia, contestava el telèfon o anava primer a la botiga? Venia alguna barca d'amunt o d'avall? Notava que l'activitat d'aquest estiu el començava a atribolar més del que era d'esperar; quanta gent, quantes barques, quanta feina! Venien de baixada dues barques que semblaven tenir pressa. La primera, així a cop d'ull, governada per un alemany pletòric, d'aquests obesos de cara vermella, d'aquests que sembla que hagin d'explotar amb un cop de tos. Sí, sí, era un alemany que no havia canviat encara de mentalitat de conductor de Mercedes i començava a esbufegar quan li tocava amarrar la barca i sobretot cada vegada que havia d'amollar el cap que se li entortolligava en el norai o se li feia un embolic entre les cames. Resultava un espectacle veure tot un homenàs, que ves a saber si en el seu país era el director d'una gran oficina de banc tot tocat i posat, i aquí el veies com un energumen pujant i baixant els tres esglaonets de popa de la barca per recollir el cap altra vegada. Segur que era incapaç d'entendre que, en ple segle vint-i-un, en plena efervescència tecnològica, hagués de recórrer a procediments tant primaris com si encara es trobés al mil sis-cents. Aquell home, aquell alemany, segur que estava patint molt i maleïa a qui el va enredar a llogar la barca i fer unes vacances semblants; tan bé com estaria en una cerveseria de Munich. En Pierre-Paul no parlava alemany però, amb uns quants moviments es va fer entendre, dient-li que mogués una mica més endavant la seva barca per deixar lloc a la que li venia per darrere. Era qüestió d'aprofitar la maniobra i passar de cop les dues embarcacions, malgrat que això a l'alemany no li feia gràcia. Bé, ara sembla que sí, que podria acabar de posar la tapa a la màquina de segar i anar fent les coses per ordre. Era el seu temperament; si no podia seguir un ordre s'anava posant nerviós fins a perdre el control. El seu tarannà compulsiu el portava a seguir un rigorós ordre d'execució de les feines. Estava a punt de posar la maleïda tapa; no venia ningú ni per dalt ni per baix Ara doncs... Doncs no. A una parella de mitjana edat, que venia en bicicleta pel camí, se'ls va ocórrer parar per comprar un refresc. Van deixar les bicicletes recolzades a un arbre boi eixugant-se la suor amb un mocador. S'acostava l'hora del migdia i la calor anava pujant de valent; així, doncs era normal que aquells ciclistes volguessin remullar una mica les seves goles. Apa, torna't a aixecar de la cadira per servir una llimonada i una cervesa fresca. Aquest era el ritme distorsionant que perseguiria tot l'estiu al pobre Pierre-Paul, l'home del Canal, aquest atribolat vigilant de la resclosa d'Alovant del Canal du Midi francès. -Bon home, falta gaire per Le Somail? -Buff... està lluny això. Una hora o més. Què sé jo la velocitat a la que aneu vosaltres amb el cony de bicicletes! Era ben manifesta l'animadversió que sentía l'home del canal per tot medi de locomoció que no fos la barca. La seva vida sempre havia transcorregut aquí,al costat de l'aigua, aquesta aigua tèrbola que era el camí i la vida del Llenguadoc. El seu avi ja havia estat vigilant de la resclosa, el seu pare i ara ell. No és que el càrrec fos hereditari, però en aquell punt perdut una mica de la civilitzaciño no hi volia anar ningú més, i en canvi, allà, la seva família s'hi sentia bé i per això havien procurat sempre fer les sol.licituds que calien davant el Ministeri de Transports, Turisme i Obres Públiques del Govern francès. Estimava aquell camí ombrívol que portava a les rescloses veïnes, aquells petits poblets plens de calma, aquells hiverns tebis del Midi francès, tot aquell encant d'un món que anava a la velocitat del mil sis-cents. La Catherine, la dona d'en Pierre-Paul, sensible també al trànsit del canal, intentava fer el dinar tot mirant per la finestra. Semblava fet expressament que la finestra de la cuina donés a la banda de pujada del canal per veure l'arribada de les barques. En aquella casa tothom estava pendent del trànsit dels turistes. Quedaven lluny els temps de les barcasses de mercaderies arrossegades per mules. Paradoxalment, ara que la gent anava de vacances tenia més pressa que els vells barquers de la barca-correu del segle XIX. En Pierre-Paul intuïa que s'acostava ja l'hora de dinar però seguía molt nerviós perquè encara li quedaven moltes coses per fer. Calia arreglar la nevera, havia de fer la llista de coses que s'havien d'anar a comprar al poble: refrescos, vi, sal, ampolles d'aigua, fustes i visos per arreglar la tanca del jardinet i, ves per on, mel. Ben curiós, havien passat molts turistes i li havien comprat mel fins a deixar-lo sense cap pot. Ah!i fruita: pomes,taronges, kiwis, prunes. Sí, i també alguns tetra-brics de llet. Uf..!, i ¿que més..? Batúa el mon! Ara baixava una barca a tota castanya. Corria més del que estava permès. Segur que era algun eixelebrat d'aquells que van a apagar foc i a qui el món se'ls fa petit. Però si gairebé era ja la una, l'hora de tancar. En Pierre-Paul anava mirant el rellotge i no estava disposat a deixar passar aquell desaprensiu més enllà de la una en punt. Les normes són les normes i els horaris cal complir-los; bé que s'aixecava ell al matí a obrir a les vuit en punt. No, no pensava pas obrir-li la resclosa. No. -Pierre, m'hauries de portar alguns alls per fer el dinar -li va fer la Catherie sortint tot corrent per la porta bo i eixugant-se les mans amb el davantal. En Pierre-Paul no podia amagar el seu estat d'ansietat en veure que moltes coses demandaven la seva atenció.Això no hi ha qui ho aguanti, es deia una i altra vegada. Anava cap a rasclosa, però,no. Girava el pas i es dirigia cap a la botigueta on hi havia una parella esperant. Sense arribar-hi, tombava cap a l'esquerra per entrar a casa. Ep! S'havia deixat els alls. La una en punt. No obria la rasclosa. ¿Què volen ara a aquestes hores? -deia a la parella que havien deixat les seves bicicletes a l'ombra del pollancre per comprar una ampolla d'aigua fresca. Víctima de la seva pròpia ira, tancava la porta de la botigueta després de despatxar de mala gana l'ampolla d'aigua dels ciclistes. Tens raó, el gos. El gos estava també sense aigua. Aquell gos se'n guardaria ben bé prou de beure aigua del canal; tenia el seu enteniment i no feia falta que ningú li expliqués les maleses que s'amagaven darrera la seva terbolesa. Era la gran saviesa de les bèsties. Sense més romanços, ara sí, va entrar a casa disposat a dinar. Es va dirigir a la cuina per picar una oliva quan per la finestra va veure arribar amb el tricicle a Jean-Baptiste, el de la cooperativa vinícola. Feia dies que l'esperava; tenia pendent una comanda de vi. Pel que es podia veure, els turistes que passaven aquells dies els hi devia agradar molt i esgotaven les existències. Malgrat l'espera, en Pierre-Paul no podia amagar el seu enuig perquè, precisament a l'hora de dinar, li portessin les caixes. Ara caldria tornar a obrir la porta de la botigueta, suar una mica més i córrer el risc que s'acostés algun passavolant amb ganes de comprar-li una ampolla, precisament ara. -Pierre-Paul, et veig molt atabalat i neguitós -li va fer el de la cooperativa. - Mira, no t'imagines si n'estic fart d'aquesta feina i d'aquesta vida que he decidit anar-me'n. He sol.licitat el trasllat a una oficina de la capital. Sí, a París, tal com ho sents. -Què dius, ara. I deixaràs la teva terra, els teus amics, tot aquest món? -Sí. Ho tinc decidit. No puc aguantar més aquest atac de nervis, tota aquesta feinada, no poder parar en tot el dia, sempre pendent de qui puja i de qui baixa. I això no té aturador, cada any passen més turistes i més barques. Si tu ho sabessis: barques amunt, barques avall, per anar enlloc. Aquests turistes estan ben guillats, diuen que van de vacances i tots porten presses. A tots els sembla que els fas esperar perquè sí. No entenen que la resclosa necessita el seu temps per omplir-se i el seu temps per buidar-se. Ells estan acostumats a la rapidesa dels semàfors de la capital; allà tot és immediat, ¿saps?. Potser és per això que jo també me'n vull anar d'aquí. Tinc ganes de viure a la capital amb els seus carrers asfaltats, llums, cinemes, teatres, botigues. Una oficina amb calefacció, mobles brillants i butaques encoixinades. Secretàries boniques i elegants. I ascensors. Tu saps que fantàstic deu ser pujar al cinquè o sisè pis sense passar per les escales. I a l'hora de plegar, deixar-ho tot, i de bracet amb la teva dona anar a passejar per les avingudes il.luminades. I per Nadal, ¿t'ho imagines?. Mira, sembla que m'hi trobo. En Jean-Baptiste, home arrelat a la terra, amb un posat seriós davant tots aquests somnis, li contestà: -Em fa l'efecte que vas ben enganyat. Algú t'ha inflat el cap. -Pierre, ¿que no vens a dinar? ¿Què és tanta xarrameca? -li fa la seva dona, impacient, per la finestra de la cuina. -Ja vinc -li contesta amb menyspreu-. Ho veus Jean-Baptiste, aquí sempre em toca córrer, d'una cosa a l'altra. No aguanto ni un dia més. Me'n vaig. -Bé, apa adéu, et deixo. Jo et portaré la factura a final de mes si encara ets aquí. La Catherine ja tenia el dinar a taula. Una taula parada amb unes estovalles de quadres verds, un verd menjat de moltes rentades. Vés a saber quants anys tenien! Uns estalvis fets d'un tronc d'olivera mig socarrimat que potser ja havia fet servir el seu avi. Una cassola amb un estofat de conill amb bona flaire. ¿Veus?, això sí que ho tenia la seva dona: era una bona cuinera. Una ampolla del vi de la cooperativa i un tros de pa d'aquell que havia anat a buscar a les set del matí, amb la Mobilette, abans de començar la feina. Va menjar amb golafreria, empassant quasi sense mastegar i amb poques paraules. Va sucar pa a la cassola mentre la seva dona s'ho mirava amb satisfacció tot pensant que havia encertat el menú. Un tros de formatge i confitura de préssec. Va xarrupar l'última gota del got de vi i, sense dissimular-ho gens, va deixar anar un rot de satisfacció. Després d'un breu intent frustrat de fer una migdiada a la butaca de vora la llar, es va aixecar neguitós pensant que havia de fer la llista de coses que aniria a comprar al poble, a les sis, en tancar la resclosa. Recordava també que havia de posar benzina a la furgoneta, aquell tricicle de color blau fosc, envellit pel temps i pel desgast d'anar i venir carregat més del compte. A veure: formatge, llet, arròs, paper de cuina, paper de l'altre, sabó d'afaitar..., ufff..., ja no se'n recordava de tot el que al matí pensava que compraria. Ah! si, una agulla saquera per cosir el tendal esquinçat de la botigueta i fil gruixut, ben resistent. I les garrafes d'aigua i els cigrons. Ui! sobretot una bombona de gas, que no se li oblidés! Va mirar el rellotge de paret, aquell rellotge de peses que deixava anar un tic-tac cadenciós que omplia el silenci. Bufa! d'aquí set minuts ja havia d'obrir la resclosa. Segur que hi havia una colla de barques esperant impacients per por que el sol se'ls mengés les hores del dia. Anava repetint-se sempre la mateixa cantarella: aquests turistes, tanta pressa per no anar enlloc. El perseguia en tot moment la idea obsessiva que havia de marxar d'aquí: no podia aguantar-ho més. Ja va, ja vinc, impacient -li deixava anar a l'alemany que feia roncar el motor de la barca pensant que així l'obririen abans. Un alemany gros, amb dues dones grosses assegudes a coberta, intentant aprofitar l'ombra d'un para-sol. Anava a obrir, però, no.Faltaven tres minuts. El temps just per agafar el setrill i engreixar l'engranatge de la comporta que aquest matí grinyolava. Tot havia d'anar perfecte. Bo! Ara sonava el telèfon, era el de resclosa de Pamontier que l'avisava que un important ramat d'ànecs havia passat avall per la seva resclosa i que semblava que n'hi havia un de ferit. Que estigués alerta per recollir-lo. Només li faltava això, ara; veterinari i tot. Corrent, ara sí, ja era l'hora. Havia d'obrir la resclosa, primer els que pujaven. Ai, mare meva! Aquest beneit no sap que ha de baixar algú de la seva barca per agafar l'amarra al norai. I això un dia, i un altra. Havent dinat. El sol deixava anar tot el pes de la canícula estival fent que les pedres de de la reclosa cremessin en tocarles. Avui tocaria tornar a suar de valent mentre pel seu cervell hi passava l'estimulant imatge d'una llauna de cervesa fresca. Oh! Però, ara que hi pensava, encara no havia tingut temps d'arreglar la tapa del frigorífic; no ajustava bé i segur que totes les begudes devien estar calentes. Quin desastre! No, ara no podia; hi havia barques amunt i avall. Era l'hora punta de trànsit. -Bonjour. -Bonsoir. Ara sí que l'hem feta bona. A aquest se li ha parat el motor i no pot arrencar. Per la vorera començava l'hora dels ciclistes. Avui en passaven una bona colla i molts s'aturaven a mirar què podien comprar a la botigueta. La Chaterine intentava fer propaganda de les ceràmiques, aquells gerros en forma d'abella, amb els que hi guanyava més diners. Els hi embolicava bé amb aquell plàstic de bombolles perquè no fessin trencadisses en el viatge. S'havia d'espavilar per tot. Havia sonat el telèfon; era de la resclosa de dalt. Res, res d'important. En Pierre-Paul anava i venia de la botiga a la caixa de comandament, ara el botó vermell, ara el botó verd.. Amb l'escalfor de terra els peus li bullien. La seva dona no tenia prou canvi per tornar a un comprador que se li va endur tres ampolles de vi. Aquella tarda era un no parar. Ni pensar-ho de poder seure. Ja era hora de començar a mirar el rellotge; aviat les sis, el límit per superar l'esgotament. Ell, mentre obra i tancava la resclosa no podia de deixar de pensar en París, amb l'ascensor, amb l'aire condicionat, amb el passeig pels bulevards plens de botigues, amb aquelles cafeteries on fer tertúlia sense haver de mirar contínuament amunt i avall del canal pendent de prémer el botó per omplir i per buidar la resclosa. Quin descans! Així que va tancar la resclosa, va agafar el tricicle i sense acabar d'escoltar a la seva dona se'n va anar decidit cap el poble a posar benzina. Aquell paio de la benzinera cada dia tancava més d'hora i no es volia quedar amb el dipòsit buit. Qui sap, a vegades podia haver de necessitar la furgoneta per a alguna cosa de precís i no volia quedar-se a mig camí. En Pierre-Paul seguia, com sempre, ordenat, previsor i calculador. Podríem dir que era un autèntic pere-punyetes compulsiu. En acabar de carregar la furgoneta amb tota la compra de la botiga del poble, li quedava encara la sensació que es deixava alguna cosa. El paper, el sabó, la mel... Ah! sí, s'havia deixat el sucre. Ara sí, ja podia tornar. Camí de casa, per la carretera sinuosa, deixava anar la seva imaginació pensant que estava circulant per l'Avinguda dels Champs Elisees rodejat de lluminària i de cotxes llampants. Era el somni que anava madurant cada dia i que el tenia a tocar. Allà, a la capital, pensava, podria sortir a sopar a un restaurant amb la seva dona i no hauria de menjar les bledes que avui trobaria a taula tot escoltant les notícies per la radio. No, la televisió no li agradava gaire i, a més, no es veia gaire bé. Un dia d'aquests, havia d'arreglar l'antena; sí ara que hi pensava, ho havia de fer. Encara era clar. Avui, un dia de calor, el sol anava baixant mandrosament per darrera el canal tot indicant que la feina no s'havia acabat. Apa, descarrega, ordena, arracona bé les garrafes d'aigua, posa el formatge tendre a la nevera, penja els rotllos de paper. I el gos, ¿on deu ser? És veritat, ara que se'n recordava, havia deixat aquell ànec malferit a l'ombra de la casa amb un plat d'aigua per si tenia set. Bo, ja no hi era. Ah! sí, s'havia anat a arraulir al peu del pollancre. S'estava morint. I ¿què faria ara?. -Pierre, ja pots venir a sopar -li deia la seva dona per la finestra. Amb la rutina de cada dia, havent sopat, va assegurar-se que la botigueta estigués ben tancada, la caixa de comandament de le resclosa també, la tauleta de les potes vermelles, el para-sol, la furgoneta, la paperera de les deixalles amb quatre ampolles d'aigua buides i tres llaunes de cervesa, el pàmpol del llum de l'entrada que semblava que estava de tort, potser s'hauria de canviar el pany de la porta, aquesta escala de pujar a dalt grinyolava una mica, l'aixeta dellavabo gotejava, feia hores que no havia orinat, el matalàs del llit estava ja molt ensorrat, tota la casa li queia al damunt, es trobava profundament esgotat. Es va acostar a la Chaterine tot passant-li la mà per la cintura, li va palpar la cuixa, li va voler acariciar un pit tot intentant recordar els dies que no feien l'amor, i es va quedar adormit. Les dotze, mitja nit. Prop de la resclosa, al camp del costat un tractor amb una llum potent resseguia solc a solc cada filera d'una vinya. Ja fa temps que els pagesos es dedicaven a ensulfatar les vinyes a la nit per evitar que es cremessin les fulles amb el sol d'estiu. La veritat és que la tasca es feia difícil amb la calor del dia i la gent de les cases properes ja s'havien acostumat al runruneig dels tractors sense perdre el son. Al canal, una parella jove, amb el permís dels mosquits, es feia les últimes carícies a la coberta d'una barca, sorpresos i agraïts del silenci nocturn de les cigales. S'havia acabat aquell ssgg, ssgg, ssgg..., que els havia acompanyat durant tot el trajecte. Hora de calma, hora de repòs. Tothom es disposava a dormir, quan de cop i volta el gos d'en Pierre-Paul va començar a bordar desesperadament. Tot un soroll de corredisses per davant de la casa. Gossos de les cases veïnes perseguien alguns conills que amb la fragor dels tractors havien decidit cercar un altra amagatall. En aquesta correguda desenfrenada, els gossos van fer caure un empostissat que servia d'aparador davant la botigueta de la resclosa traient al pobre Pere del llit el dia que precisament s'havia adormit abraçant la seva dona. Posant-se a corre-cuita els pantalons va sortir de la casa per veure què era aquell monumental escàndol. Mentre baixava de dos en dos els esglaons de l'escala anava cridant com un desesperat, tot dient que en aquella casa no es podia ni dormir tranquil. Va encendre el llum de fora tot fent un inútil intent de fer callar tota la gossada. Es va posar a cridar escandalosament per fer-se sentir per damunt dels lladrucs d'aquell ramat de gossos incontrolats. Gesticulava d'aquí cap allà, va encendre tots els llums de fora, va anar a cercar un bastó llarg per resoldre definitivament aquell aldarull nocturn. Allò era un escàndol. Prop d'allà, a l'altra banda de la resclosa, una parella de turistes prenien la fresca a la coberta de la seva embarcació tot mirant amb estranyesa les corredisses de l'home del canal. La pau i la tranquil.litat nocturna a la vora del Canal du Midi s'havia esfumat. Ara, en Pierre-Paul intentava refer la calma, i després de revisar que tot tornés a estar en ordre, va pujar de nou a l'habitació. Malgrat els esforços per intentar tancar els ulls i dormir una mica, en Pierre-Paul, pres d'una fúria incontrolada no parava de donar voltes al llit, colpejant amb els peus els llençols i girant el coixí una i altra vegada. La Catherine, en el límit de la desesperació, es va aixecar per preparar al seu marit una tassa de til.la, d'aquella til.la que pacientment havia recollit de l'arbre de darrera de la casa i guardat dins un pot de vidre. Fins i tot, en encendre el llum de la cuina, aquell gos mesell que durant tants anys havia exercit una disciplinada companyia, sense entendre el comportament ansiós del seu amo aquella nit, va deixar anar un lladruc commiseratiu. En aquella casa era impossible aclucar un ull. Ni til.la ni romanços, en Pierre-Paul, d'una revolada es va aixecar d'aquell llit incòmode, va baixar tentinejant per l'estreta escala des de l'habitació fins a l'entradeta i va anar al menjador. De cop, va veure recolzat a la sopera del bufet el sobre blanc que li enviava el Ministeri de Transports, Turisme i Obres Públiques a París. Havia oblidat completament que, a mig matí, havia passat el carter amb la seva motocicleta i li havia deixat aquella carta amb tota la pinta de ser alguna cosa oficial. Amb tot l'atabalament de la feina d'aquell feixuc dia d'estiu no havia pensant més amb el sobre i allà estava. Ara doncs, era el moment d'obrir-lo, darrera els quatre glops mal comptats de til.la. No, encara no, va haver de cercar les ulleres que havia deixat al moblet de l'entrada. Espera..., faltava el llum de peu, aquell llum inestable del costat de la butaca. Ara, sí. Sí, però havans va haver de gratar-se amb aquelles ungles seves mal tallades el cuir cabellut. Sempre, sempre que tenia una cosa important entre mans havia de gratar-se la closca, i les celles, i les orelles. Tot li picava. Anava a seure's a la butaca, però... li faltava el ganivet per obrir el sobre. L'hauria pogut estripar de qualsevol manera, però, no; havia de tallar la solapa amb la mateixa perfecció amb la que podava les plantes del jardí o l'herba de la vora del canal. De fet, la carta venia signada pel seu cosí, en Michel, aquell parent de la seva confiança i que temps enrere li va dir que faria prosperar la seva demanda de trasllat. Carai! El seu cosí feia servir paper del bo, del ministeri, amb l'encapçalament oficial i tot. A veure... París, 1-07-2003 Benvolgut Pierre-Paul: Ja se que fa dies que estic en deute amb tu per donar-te una resposta a la teva demanda de trasllat a alguna oficina del Ministeri aquí a París. Vaig parlar amb el sots-secretari de Turisme i em va assegurar que en pocs dies em diria alguna cosa. És un home de confiança. Ho dic perquè no passis ànsia. De fet, però, el motiu de la meva carta és un altra. En saber la teva decisió de deixar la Resclosa d'Alovant, vaig començar a moure els fils per obtenir-ne l'adjudicació. Deixa'm que t'expliqui: Fa uns vint anys que em vaig movent pels despatxos de l'Administració francesa. He anat millorant de categoria i responsabilitat i ara sóc un element important dintre del meu departament. El sotssecretari confia molt amb mi. Però et vull fer saber que em sento molt desgraciat cada dia darrera el meu escriptori, envoltat de papers i més papers, oficis, informes i projectes. Uns projectes en els que no hi tinc res a veure i que no es veuran executats, amb sort, fins d'aquí quatre o cinc anys. He de preparar les memòries que passaran per la junta de govern i que finalment arribaran al consell de ministres. ¿Vols que t'ho digui...? Papers, papers i prou. I les secretàries, impertinents, pesades, que et porten més documents i requeriments que exigeixen respostes immediates. "Recordi Sr.Michel que ha de trucar el Sr. Jean Montaigne, que a les dotze té una reunió amb els de la confederació detransportistes i a les sis ha d'anar a la presentació del nou projecte de la xarxa d'hotels d'alta muntanya..." I així, un dia, i un altre i tots els mesos, i la feina mai no s'acaba. Tot això,si t'ho he explicat, es per fer-te saber com en sóc d'infeliç i per mostrar-te l'enveja que em fa tota la gent que treballa com tu a la vora del canal. Si ho pogués dir d'alguna manera, vosaltres els homes del canal no solament treballeu, sinó que viviu tot treballant discretament en un paratge magnífic. Com ningú, podeu feinejar prop de l'aigua tot gaudint de la fressa del cant de les cigales a l'ombra delsol d'estiu. Al canal no us arriba el fum dels tubs d'escapament de milers i milers de cotxes a les hores punta. No us cal fer quaranta minuts d'anada i, a vegades, seixanta de tornada per anar de casa a la feina. Ah! i els ordinadors. No, segur que aquí baix, al canal, no deveu saber ni què són els ordinadors. Mira, molts matins, sobretot aquells en que la feina se't tira més a sobre,m'he de passar una bona estona a la sala de màquines -que n'hi diem nosaltres -. Al costat del meu despatx tinc aquesta maleïda sala de màquines, on hi ha la terminal informàtica del Ministeri de Transports de tot l'Estat. Fixa't si treballen aquests grans ordinadors que, fins i tot, tenen un sistema propi d'aire condicionat. ¿Ho saps tu què és l'asire condicionat? No, ben segur que no. Aquí al canal no en necessiteu pas d'aire condicionat. Molts vespres m'imagino una alenada d'aire passant per entremig dels arbres de la vora del canal mentre trec el cap per la finestra del meu pis de Saint-Denis, al Nord de París. Cada dia, a les set de la tarda, estic en un monumental embús per allà la Plaça de la Concorde al límit de la histèria col.lectiva. Ja sé, em diràs que puc anar al teatre, o al cine o a un concert.Sí, sí, teòricament és possible. Però no tens el temps, ni les entrades, i la veritat és que no te'n queden ni les ganes. Sopar, uns minuts de televisió i a dormir. No saps pas la sort que teniu una vida bucòlica a les aigües del canal. De fet, no entenc ben bé la voluntat de traslladar-te a viure aquí a París amb el pa que s'hi dóna. De totes maneres, la teva sol.licitud segueix el curs normal i espero poder-te dir alguna cosa d'aquí a pocs dies. Atentament, el teu cosí Michel. * Feliu Antúnez Seguí és de Palamós Va concursar a la categoria B (més de 17 anys) -----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------