"LECTURES" - Recital d'en Joan Margarit

Amb el recital d'en Joan Margarit hem iniciat "LECTURES", un nou format que, amb periodicitat mensual, reprendrem a partir de setembre, passades les vacances. L'objectiu és donar a conèixer l'obra d'un autor/a, sempre que sigui possible, amb la seva presència i la seva veu. De setembre a desembre continuarem amb el cicle, començat amb Margarit, dedicat a la poesia. La idea és que siguin poetes de Girona (ciutat i comarques).

Pel que fa al recital, és la meva opinió, va anar molt bé. L'itinerari escollit per el poeta, a través de la seva obra, des de Els motius del llop, passant per Els primers freds, Estació de França, Joana, Càlcul d'estructures i Casa de Misericòrdia, crec que va donar una idea prou clara de l'evolució de la mateixa, tant des del punt de vista de concepte (de l'obra en sí), com d'actitud davant la poesia (d'ell mateix). En l'epíleg del seu darrer llibre Casa de Misericòrdia*, Margarit escriu -i crec que es pot aplicar a aquesta dualitat de concepte i actitud -: "Hi ha una qüestió cabdal, la identificació de la poesia amb la vida, que cada poeta ha de decidir per ell mateix"... Em va agradar la seva manera de dir els poemes: ben llegits, ben vocalitzats, amb l'expressió i la intenció adequada, per tal de fer arribar al públic les diferents intensitats i el cromatisme de cada un d'ells, malgrat un cert punt de teatralització en algun moment. Igualment les seves intervencions aclaridores de perquès i d'intencions en el moment d'escriure. I em va agradar el col.loqui que es va establir amb el públic després de la lectura, fruit de l'atenció amb que es va seguir el recital. No hi afegeixo res més. Espero els vostres comentaris. Un poema: CASA DE MISERICÒRDIA

El pare afusellat. O, com el jutge diu, executat. La mare, la misèria i la fam, la instància que algú li escriu a màquina: Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal, Solicito a Vuecencia deixar els fills dins la Casa de Misericòrdia. El fred del seu demà és en una instància. Els orfenats i hospicis eren durs, però més dura era la intempèrie. La vertadera caritat fa por. És com la poesia: un bon poema, per bell que sigui, ha de ser cruel. No hi ha res més. La poesia és ara l'última casa de misericòrdia.

Fotografies: Miquel Pagés -------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------