LES ACTIVITATS DEL CLUB, NOTÍCIES, OPINIONS, ARTICLES..., UN ESPAI PER PARTICIPAR, COL·LABORAR, COMENTAR, PROMOURE I DIVULGAR L'AFECCIÓ PER LA LITERATURA I LA LECTURA.
-----------------------------------------------------------------

divendres, 24 d’agost de 2007

Escriptors del Club

LAURA* Marcel Bartumeus**
Potser perquè no està massa acostumada a sentir-lo, el telèfon ha hagut de sonar vàries vegades fins que la Dolors s'ha aixecat a agafar-lo. També és veritat, però, que no és fàcil destorbar-la en plena migdiada; acabada la telenovela, els documents d'animals són la millor fórmula per restar fora de combat una bona estona. Amb els ulls encara mig clucs, doncs, ha creuat el menjador fins al moble que hi ha al costat de la porta i ha pres dèbilment l'aparell confiant no haver d'atendre res d'important. -Si, digui'm? -Hola, bona tarda -fa una veu greu i a l'hora tremolosa-. Vostè deu ser la mare de la Laura, si no m'equivoco. -No, no s'equivoca -respon la Dolors estranyada, pensant en la d'anys que feia que ningú trucava demanant per la seva filla. -Bé, sí... sóc en Xavier, un amic de la Laura de fa molt de temps. Suposo que ella ja no deu viure aquí, no? -Mare de Déu santíssima, si en fa d'anys que va marxar! -exclama la Dolors-. Just fer els dinou que se'n va anar a Girona a estudiar i encara és allà... i poc que tornarà a Palamós. El poble ha crescut moltíssim en els últims anys però a ella encara se li fa petit. Per un moment els dos s'han quedat callats. L'únic que tenen en comú no sembla unir-los prou per allargar la conversa gaire més ennlà de la formalitat. Finalment, però, és la Dolors qui pregunta. - No ets pas d'aquí tu, oi? -Que se'm nota molt? -intenta amagar l'accent. -Home, una mica sí, però no ho deia pas per això. La Laura, encara que no tant com jo voldria, va venint per aquí de tant en tant. M'estranya que en tants anys no us hàgiu trobat mai. No, veurà... jo sóc de Barcelona, el que passa és que hem estiuejat tota la vida aquí dalt amb els meus pares. Ens estàvem al carrer de l'esglèsia, una mica més avall del forn de la senyora Conxita. -Doncs no estem pas massa lluny! -No, ara ja no hi som allà. Fa cosa de quatre o cinc anys que elsmeus pares es van fer fer una casa als alocs ija no baixem gaire al poble. Bé, ells encara, perquè estan jubilats i es passen mitja setmana allà i l'altra mitja a Barcelona. A nosaltres, en canvi, quan hi anem no hi ha qui ens tregui de casa. -I ben fet que feu! Creu-me que a l'estiu, amb la gentada que es passeja per tot arreu, donen ganes de marxar. Però que hi farem -sospira-, aquí ens ha tocat néixer i aquí morirem si Déu vol. -Així em diu que la Laura està be, no? -prova en Xavier ara que sembla que han agafat una mica més de confiança. -Sí, però sort en tinc de la petita que encara em fa companyia perquè si fos per la Laura... És que arafa quatre anys ens va deixar el meu marit, al cel sia, i si no arriba a ser per la Sandra... -Em sap greu... -No te n'ha de saber pas, de greu, però si que és veritat que preferiria tenir la Laura més a prop. La Sandra qualsevol dia farà la seva i no sé què serà de mi, tota sola... Ai, perdona noi. No crec que t'interessin massa aquestes històries. No, bé...
-Ja li diré a la Laura que has trucat que segur li farà molta il.lusió. O si vols, dóna'm un telèfon i ja li diré que et piqui quan la vegi. No, no es molesti. Estic content de veure que està bé, això és tot el que volia saber. Ha estat molt amable i sento haver-la molestada. Adéu. Sense temps per reaccionar, la veu d'en Xavier s'ha fos sota la monotonia compassada del to del telèfon mentre al televisor un cadell de lleó resta immòbil com si guaités la Dolors. -No em miris amb aquesta cara -li retreu ella amenaçant la cria amb el comandament a distància-. Que hi ha coses que ni de gran arribarà mai a entendre.
* * * *
Sempre he volgut creure que la vida em depararia moltes sorpreses però quan la mare m'explicà la conversa que havia tingut amb en Xavier dies abans, no podia ni imaginarme el que allò acabaria significant. Aquell diumenge vam anar amb en Pere a Palamós. La mare volia celebrar el dia de la mare! Quina bestiesa. És cert, però, que des de la mort del pare fa coses una mica extravagants i suposo que si la Sandra i jo no hi parem una mica d'atenció n'arribarem a veure de l'alçada d'un campanar. Amb el temps, he arribat a pensar que el dinar d'aquell diumenge era només una excusa per acabar-me dient que en Xavier havia trucat. Però calia fer-ho davant de tothom? Gairebé m'ennuego amb el dinar quan vaig rebre l'encàrrec. Em vaig posar tan vermella que fins i tot a la Sandra, que coneixia la nostra història, li sabé greu la manera com m'ho havia etzibat la mare. És clar que ella no podia saber res del que havia passat entre nosaltres però bé s'ho podia imaginar. No pot ser que un paio que truca a casa després de deu anys de silenci sigui només un simple conegut. I mentre la mare s'encuriosia en saber d'on havia sortit aquell Xavier, a en Pere se li sortien els ulls de les òrbites en veure que la pronúncia del seu nom m'alterava les funcions com feia temps que no veia. Tot i el primer sotrac, però, encara vaig sortirme'n amb prou habilitat. -Deuen voler organitzar algun d'aquells sopars d'excompanys d'adolescència que estan tan de moda últimament. Per mi si no torna a trucar, millor. Em fa un pal haver de baixar a "can txava" per veure gent que ni recordo com es deia... -Vés que no vulguin organitzar-lo a Palamós i te n'hagis d'ocupar tu -afegí en Pere que no volia donar per morta aquella conversa. -Poc que em va dir res de cap sopar -digué, sempre innocent, la mare. Va dir que trucava per veure com estaves... -Sabeu a qui vaig veure ahir a l'Spectrum? -saltà la Sandra-. La Miriam de cal Toti amb en Carles de l'estanc. Era la primera parella que se li coneixia a la Miriam després de nou anys de relació amb en Robert de cals Cunill. Certament era una notícia bomba que la Sandra s'encarregà de fer més pomposa i llaminera per desviar l'atenció. De mentida no en digué cap, però pels que coneixem la Miriam de fa temps es feia difícil d'imaginar-se-la tal com la pintava una germana. Tot i no creure'm la meitat del que ella explicava, em vaig afegir a les xafarderies amb gran delit persuadint als de la taul a oblidar-se d'en Xavier i la seva estúpida trucada. Del que no em vaig salvar fou de l'interrogatori de després. Només entrar al cotxe, camí de casa en Pere encetà una bateria de preguntes que encara no sé com va ser capaç de formular. Si no hagués estat perquè el conec de fa anys, hauria jurat que feia de detectiu en pràctiques. Però ni ell pretenia guanyar-se la vida destapant infidelitats ni jo estava disposada a sotmetre'm a l'agresivitat de la seva gelosia. No havia fet res que pogués ser recriminat i tenia la consciència ben tranquil.la... fins al moment. -Que et creus que em fa gaire gràcia que aquell degenerat em vagi al darrera? -vaig fingir, farta dels seus retrets-. Un cop algú em va explicar que una anciana a punt de morir li recriminava al seu germà els abusos sexuals a que l'havia sotmès quan tots dos eren petits. Mai n'havien parlat anteriorment fins a aquell moment però la dona jurava i perjurava que aquells episodis d'infantesa l'havien marcada de per vida i l'havien convertit en una persona trista i infeliç, incapaç de mantenir relacions sexuals amb cap altra home. En l'actualitat, probablement s'hagués fet lesbiana però en aquella època això només hauria fet que empitjorar la situació. De segur que hagués pogut trobar un exemple millor per fer-me entendre, tot i que si he de ser sincera, tampoc sé del cert quin era el missatge que n'havíem d'extreure de la meva paràbola. Sigui com sigui, la història de la vella reprimida fou suficient per donar un tomb de cent vuitanta graus a l'interrogatori i passar, amb el permís de la pobra velleta, del banc dels acusats a ser la víctima potencial d'aquell degenerat en què s'havia convertit en Xavier. Ara m'adono que, tot i tenir estils diferents, la Sandra i jo estàvem tallades per un mateix patró. Només algú com en Pere podia empassar-se un intent de relat desesperat com aquell. L'objectiu, però, s'havia assolit: neta de sospites encara em restava temps per gaudir del curt trajecte que ens quedava -fins a Cassà, en Pere no es donà per satisfet -fent volar coloms sobre el perquè d'aquella aparició. Poc podia imaginar que els primers revolts de Palamós, farcits de retrets i males cares, acabarien a la Devesa en un plàcid viatge interior cap al record més entranyable de la meva adolescència. I aquest record fou el que d'ençà d'aquell dia m'anà acompanyant, cada cop més aferrat a la meva persona, fins a convertir-se en una vertadera obsessió. No en vaig ser conscient, però, fins al cap de gairebé un mes, just quan creia que les cabòries havien passat vida arrossegades per la manca de successos. Com era d'esperar, en Xavier no havia tornat a trucar i jo ja havia desistit de preguntar-li-ho més cops a la mare per por a aixecar sospites. Mancada de bones notícies i sense la complicitat de la mare em vaig trobar, inconscientment, regirant-li la correspondència amb l'objectiu de trobar la darrera factura de telèfon, la que m'obriria les portes a explorar de nou un passat que tant se'm feia present per aquelles dates. Déu sap que no vaig anar a Palamós amb aquella intenció --només que m'hagués aturat a pensar un segon m'hauria estalviat una situació ben penosa-, però quan vaig veure el sobre amb el logotip color color caqui en forma de "T", el cor se m'accelerà com quan tenia divuit anys. La mare feinejava distreta a la cuina i la Sandra encara trigaria a arribar, així que vaig veure clar que no podia perdre aquella oportunitat que em brindava el destí. Com ja he dit al principi, la vida ens ofereix a diari moltes sorpreses, i la casualitat d'aquelles circumstàncies n'era una. Probablement, la que més anhelava en aquells moments. La decepció va ser, però, monumental -i aquell fou el senyal que m'advertí que les coses se m'escapaven de les mans -, quan vaig adonar-me del model de factura que tenia entre les mans. La ràbia fou més forta que el sentit comú i a crits vaig recriminar a la mare com era que no tenia la factura detallada amb totes les trucades. Ella no entenia com una cosa tant insignificant era capaç de posar-me els pèls de punta. La companyia, per tal de netejar la seva imatge, havia llançat una campanya pseudoecologista d'estalvi de paper i aplicava una reducció de seixanta cèntims a aquells usuaris que preferissin el rebut mensual sense detallar. Admeto que no vaig guardar gaire les formes quan vaig maleir Greenpeace i la mare que els va parir però és que em costava creure que vint duros ronyosos fossin els responsables de la meva dissort i de la meva mala llet que arrossegava. Ara me'n faig creus de l'espectacle que vaig arribar a muntar per una cosa tant fora de lloc. Per molt detallada que demanis la factura, només hi apareixen les trucades realitzades, però mai les rebudes. Quan la Sandra va arribar, doncs, jo abandonava l'escena amb la cua entre cames i traient foc pels queixals. En aquell estat, més valia no compartir taula amb ningú si no volíem vessar la sang al riu. Però lluny de rendir-me, aquell episodi insòlit de la factura semblà un revulsiu per a la meva investigació. Un cop asserenada, vaig veure clar que cercar el telèfon d'algú de qui coneixia el nom era una tasca ben senzilla. Tenia encara dues opcions i cap de les dues exigia l'ajut de cap persona, no fos cas que la tornés a vessar. La primera, i la que tenia més a mà, era trucar a la companyia telefònica perquè em facilitessin les ditxoses nou xifres. Sense pensar-m'ho dos cops, doncs, vaig ficar-me al cotxe i vaig marcar el número d'informació telefònica. Després d'un parell de tons va sortir la típica musiqueta d'espera, llargament sentida però mai ben escoltada, fins que una veu enllaunada se m'adreçà amb bona educació. -Buenos dias. Este es el servicio de atención al cliente de la compañía telefónica. Si quiere ser atendido en castellano pulse uno o diga castellano. Si vol ser atès en català, premi dos o digui català. Víctima de la meva pròpia ingenuïtat se m'escapà un petit somriure. Ja havia oblidat que en aquesta mena de serveis parlar amb algú de carn i ossos s'ha convertit gairebé en una utopia. Malgrat tot, encara podia resistir-me a la trista imatge de veure'm conversar amb una màquina, així que vaig prémer el dos i vaig esperar nous esdeveniments. -Si vol parlar amb el departament comercial, premi u, amb facturació, el dos, amb avaries, el tres. Per a qualsevol altra consulta premi el quatre. Suposo que era tant poc freqüent la meva demanda que no crec que hi hagués cap departament especialitzat a resoldre aquella mena de casos així que vaig optar per la darrera opció, la que, deben segur, acabem escollint la majoria dels que no sabem ben bé què volem. -Expliqui breument, el motiu de la seva consulta. -Aquesta si que era broma. A veure com m'ho feia jo per explicar-li a una màquina que un ex-xicot meu de feia deu anys m'havia trucat a ca la mare per veure com estava i que els de casa ja començaven a preguntar-se si em passava res de greu a causa de la meva estranya actitud. I tot això, a sobre, amb brevetat! -Voldria que em facilitessin el número d'una trucada que vaig rebre ara fa uns dies. -Un moment si us plau. -Passada amb relatiu èxit la prova, no vaig haver d'esperar més de tres minuts perquè aparegués, a la fi, algú amb qui poder parlar de tu a tu. -Bon dia, l'atén Loreta Repiso, en què el puc ajudar? -Hola, voldria que em facilitessin el número d'una trucada que vaig rebre ara fa uns dies. -El seu número, si us plau? -El nou set dos, seixanta quatre, vint-i-cinc, setanta dos. -El seu nom si us plau? -Laura Vilella. -No és vostè la titular,no? -No, és ma mare. Fa cosa d'un mes va rebre una trucada una mica estranya i m'ha demanat quemiri de saber qui la hi va fer -vaig córrer a dir. -Ho sento senyora Vilella, aquesta informació només lapot sol.licitar la persona titular. -És que... -vaig titubejar -està malalta i no es pot moure del llit. -En aquest cas necessitaria una autorització signada per el titular. Buf -vaig sospirar-. La pobra està a les últimes. Si gairebé no reconeix a ningú de la família. -Aleshores el que ens cal és un certificat d'invalidesa. "Collons amb els de la companyia! Que difícil m'ho estaven posant. -I no podríem fer una petita excepció, senyoreta? Total, és la meva mare. -Ho sento senyora Vilella, aquesta informació només la pot sol.licitar la persona titular. Per un moment em va semblar que m'havien tornat a posar amb la veu programada del principi. Maleïda telefonista! Vaig penjar resignada i molt preocupada. No tenia gens clar com me les empescaria per fer trucar la mare. De cua d'ull, des de la finestra del cotxe, la vaig veure al balcó, suposo que estranyada de veure'm encara allà aparcada. Em sentia espiada, conscient que per convèncer-la em caldria molta més astúcia de la que havia demostrat fins al moment.. No podia tornar a pujar i suplicar-li que truqués a la companyia, Ja havia fet prou disbarats aquell dia, així que vaig treure les claus i vaig donar el contacte. En passar just per davant de casa vaig treure la mà per la finestra per acomiadar-me. Volia que sabés que encara em funcionaven tots els sentits, que prou que em farien falta per quan tornés a visitar-la.
* * * *
Aquella mateixa setmana vaig tornar a passar per casa la mare. Era totalment conscient que hagués estat millor deixar un temps de prudència i reflexió entre visita i visita però els nervis no em deixaven pensar amb claredat. M’estava comportant com una autèntica adolescent, ho sabia, però no hi podia fer res. Al cap i a la fi, no n’hi ha prou de saber que el tabac mata per deixar de fumar. Vaig decidir no anar amb segones; calia afrontar el problema de cara i ser franca per una vegada a la vida. - Mama –li vaig dir amb autoritat-, hauries de trucar a la companyia de telèfons perquè et diguin quin és el número de la persona que va trucar aquí, a casa, aquest dia i aquesta hora. Demanar-li-ho de viva veu suposava per mi una implicació que no volia mostrar, així que vaig allargar-li un paperet amb les coordenades exactes: “24 d’abril, entre les 16:00 i les 17:00 hores aproximadament”. - Ja t’ho diré jo qui va trucar el vint-i-quatre d’abril a aquesta hora. En Xavier, el teu amic de Barcelona. Deu ser que sentir el nom d’en Xavier en boca de ma mare em provoca sempre una reacció molt concreta perquè vaig notar com se’m tallava la respiració i em faltava l’aire de nou. - Però si d’això ja fa més d’un mes, com pot ser que te’n recordis –vaig encertar a dir amb un fil de veu. - Et conec com si t’hagués parit, mai més ben dit. Si només cal veure com et comportes darrerament, filla. - I es pot saber com em comporto? - Mira, Laura, m’estalviaré el sermó perquè ja vas sent grandeta. Només espero que sàpigues el que et fas perquè seguint per aquest camí l’únic que aconseguiràs és que també en Pere se t’escapi. Ara resultava que mentre jo jugava a lladres i a serenos tothom estava al corrent de les meves passes. Ja ho deia jo que anar a veure la mare dos cops en una setmana no podia ser una bona idea. Havia tocat fons, i això era el més positiu de tot; les coses ja no podrien anar pitjor. No tenia cap intenció d’aguantar estoicament el pal que se’m venia a sobre així que, traient pit, vaig encarar amb valentia el segon assalt. - A en Pere no l’hi fiquis que no hi té res a veure. Què hi ha de dolent en voler saber com li van les coses a un vell amic? - No ho sé, Laura, però amb mi no hi comptis. - Va, mama, és una simple trucada i ja està. - Que no. No prendré part en aquesta història.
Veient que les paraules no duien enlloc vaig passar a l’acció directa. Vaig agafar el telèfon, vaig marcar el número de la companyia, vaig escollir l’opció “altaveu” i vaig deixar l’auricular damunt la taula. Els tons repicaven per tota la casa com les campanes de Santa Maria. Sabia que el volum estava al màxim perquè la mare començava a sordejar –jo mateixa li ho vaig programar així quan li vam regalar el telèfon– però poc imaginava que la potència d’aquell petit aparell fos tanta. Un to. La mare s’ho mirava incrèdula com dient “no seràs capaç”, mentre amb el meu posat fatxenda jo li responia “i tant que ho seré”. Dos tons. La tensió començava a fer l’ambient irrespirable mentre la mare, amb el seu neguit, mostrava els primers signes de debilitat. Tres tons. La mare ja no semblava ella. Se li havia transfigurat la cara de l’angoixamentre el meu somriure de satisfacció s’eixamplava com un acordió. Finalment, algú, a l’altra banda del fil, va despenjar mentre la mare, renegant com mai ho ha fet, es llançava damunt l’auricular.
- Buenos días. Este es el servicio de atención al cliente de la compañía telefónica... Eureka! Sabia que no s’hi podria resistir. La mare era d’aquelles que al principi d’haver-hi la televisió no s’aixecava de la cadira fins als anuncis per no faltar al respecte al presentador de les notícies. A partir d’aquell moment, però, la tensió es va traslladar al meu bàndol. La mare havia desconnectat l’altaveu i s’havia tancat al rebedor per tal que no la sentís. Era el seu moment de rebequeria, la manera de dir-me que m’havia passat de la ratlla. Però encara no havia entrat que ja tornava a sortir, mostrant-me l’auricular que subjectava amb totes dues mans. - Què fas? –vaig preguntar alarmada. - Però si és una màquina la que parla –respongué furiosa. Per un moment vaig pensar que havia penjat. Però no. Dèbilment, se sentia encara una veueta que donava les opcions pertinents. - Ja, però de seguida s’hi posen. Corre, corre, que la telefonista ja hi deu ser. La mare es tornà a ficar al rebedor però aquest cop la vaig seguir enganxant també la seva orella al telèfon. Temia que allò dels uns i els dosos la posés massa nerviosa i ho acabés engegant tot a dida. - ... departament comercial premi u, amb facturació, el dos, amb averies, el tres. Per qualsevol altra consulta premi el quatre. - El quatre –li vaig indicar. - Expliqui, breument, el motiu de la seva consulta. - Què vols que hi digui, aquí –va fer la mare com si es trobés davant la casella 201 del formulari de la declaració d’hisenda. - Deixa’m mama, que el temps corre. Vaig intentar arrabassar-li el telèfon però el tenia agafat amb tanta força que vaig haver de parlar de gairell, compartint micròfon amb la mare i sentint com el seu alè em tombava. - Voldria saber el número d’una persona que ens va trucar a casa ara fa uns dies. - Un moment si us plau. En aquell moment vaig veure que no la necessitava per a res. Tan llesta per unes coses i tan curta per d’altres. Si des del primer moment m’hagués fet passar per ella ara ja ho tindria tot solucionat. En fi, ara ja hi estàvem ficades així, que millor que parlés la titular de veritat, no fos cas que calguessin dades massa personals per sol·licitar el número. - Bon dia, l’atén Susanna Moreno, en que el puc ajudar? Cansada de compartir polls amb la mare, em vaig desenganxar de la seva orella i vaig córrer cap al seu dormitori a buscar l’altre telèfon. - Bé, jo... és que... hi ha un número que voldria saber. - Un número de què, senyora? Podria ser més explícita? - Que fa unes setmanes em va telefonar una persona i voldria saber des d’on em trucava. - Molt bé, senyora. Em pot dir el seu número de telèfon, si és tan amable? - El seixanta quatre, vint-i-cinc, setanta dos. - Amb el noranta tres? - No, perdoni, truco des de Palamós. - Nou set dos, doncs. És vostè la titular de la línia? - Si, Dolors Vern. - Molt bé senyora Vern, quan va rebre aquesta trucada? - El 24 d’abril, a primera hora de la tarda. - Ho sento senyora Vern, però per telèfon no li podré facilitar aquesta dada. - Hòstia! –aquesta era jo. - Perdoni? –va respondre la telefonista. - No, res –va dir la mare–. I com puc saber qui em va trucar aquell dia? - El registre de trucades al qual jo tinc accés per pantalla correspon als darrers quinze dies. Fora d’aquest termini hauria de fer la sol·licitud per escrit i enviar-la per correu ordinari o fax juntament amb una fotocòpia del seu carnet d’identitat. - I què més –vaig saltar totalment fora de les meves caselles–. I si vol li adjunto la partida de naixement i les escriptures del pis. - Laura! –em va cridar la mare–. Vols fer el favor de callar! - Perdoni, qui és qui parla? - Sóc la Laura, la filla de la titular. I espero que aquest títol em doni dret a cantar-li’n quatre de fresques. És que s’han tornat bojos, o què? Vostè creu que és normal que per un simple telèfon haguem de fer tot això que ens ha dit? - Laura, si no surts d’aquí ara mateix penjo i s’ha acabat per sempre tota aquesta història d’en Xavier! –tornava a cridar la mare. Vaig penjar, més per amor propi que per les amenaces de la mare. Sabia que tampoc d’aquesta manera aconseguiria el número així que no calia insistir. I tampoc pensava suplicarli a la mare que em signés la fotuda sol·licitud. Encara em quedava una engruna d’orgull i no pensava regalar-la als de la maleïda companyia de telèfons. Esgotada la primera de les opcions, doncs, encara em quedava una última carta per jugar. Vaig marxar de casa d’una revolada per no sentir els crits de la mare. “I ara on vas si es pot saber!”, cridava des de la porta. No. No es podia saber. Prou bestieses havia fet ja com per anunciar-li’n la propera. Tampoc era res de l’altre món, res que no estigués justificat per la meva ànsia de trobar en Xavier d’una vegada per totes. Però la mare, després d’aquella experiència telefònica, tampoc estava preparada per escoltar discursos fora del políticament correcte. En cinc minuts em vaig plantar a la biblioteca municipal. Feia una pila d’anys que no trepitjava aquella sala. De fet, ni aquella ni cap que s’hi assemblés. Un cop acabada la carrera se’m van passar les ganes de seguir regirant llibres sense saber ben bé què hi buscava. En Pere tampoc ha estat mai amant de la literatura, fora de llegir el suplement d’esports del diari, així que la pròpia inèrcia em va dur a oblidar aquelles lleixes plenes de volums de matèries que, segons com, es fa difícil de creure que puguin interessar a algú. Tanmateix, aquesta vegada, el retrobament amb la biblioteca va ser molt gratificant ja que vaig adonar-me que els llibres cada cop tenien menys protagonisme i havien de compartir cartellera amb els vídeos, els DVD, els CD’s, les revistes, els diaris i, com no, la joia: Internet. Aquest era el meu objectiu. L’avantatge era clar: podia accedir gratuïtament a mitja hora de connexió sense que això suposés estar pendent de si en Pere entrava o no per la porta de casa. A la biblioteca, n’estava convençuda, no s’hi aproparia per res del món així que tenia via lliure per remenar per la xarxa fins trobar alguna dada que em conduís, de pet, a l’amagatall d’en Xavier. Abans de seure davant la pantalla, però, vaig haver de superar els típics tràmits burocràtics ja que no era usuària habitual del servei. Omplir un formulari, esperar que em donessin el carnet i amb ell, una contrasenya per accedir a l’ordinador. Mamat, si ho comparem amb el que m’havia trobat fins aleshores. Però el senyoret Xavier Montalt no sortia per enlloc. Tres buscadors diferents i ni a les pàgines grogues no en sabien res. És que no era ningú? Ja m’imaginava que no havia arribat a ser cap eminència en el camp de la investigació ni cap lletrat de prestigi, però tampoc concebia que fos capaç de passar tan desapercebut com per no ser esmentat ni en una sola plana. Que ni tan sols l’havien multat mai per aparcar en zona blava o és que havia decidit esfumar-se sense donar senyals de vida a ningú? Fins i tot se’m va passar pel cap l’estúpida idea de pensar que aquell dia m’havia trucat per acomiadar-se abans del seu traspàs final. Quan vaig veure que els meus pensaments s’apropaven al deliri vaig acabar la sessió i vaig sortir a que em toqués l’aire. Realment, un ordinador pot fer parar boja a qualsevol. I si no que li diguin als informàtics, que no en conec cap que hi toqui del tot. En resum, nou fracàs a la butxaca i la mare suposadament esperant, plantada a l’escala, la meva resposta. I com que en el fons sóc una bleda, vaig tornar per disculpar-me per la meva actitud i mirar de fer les paus. Sabia que no em seria fàcil però tampoc m’esperava aquella rebuda... o millor dit, aquella falta de rebuda. Em va obrir la Sandra, que, com sempre, havia arribat massa tard per presenciar la moguda. La mare era a l’habitació i no en volia sortir. Estava molt disgustada amb mi i no tenia ganes de veure’m. No vaig voler destorbar-la. Em feia càrrec del meu comportament i respectava la seva decisió. Dinaríem amb la Sandra i potser més tard sortiria perquè en poguéssim parlar. Si més no, no aguantaria massa estona amb l’estómac buit. En el fons vaig agrair un moment de tranquil·litat enmig d’aquell desgavell d’anades i ingudes i d’intents fracassats per trobar en Xavier. Estava en tensió i necessitava buidar el pap si no volia saltar pels aires. I qui millor que la meva germaneta per confiar-li les bajanades que em desfilaven pel cap en aquells moments. Potser la pobra sempre arribava a misses dites, però estava al corrent de tot... i més que ho estaria després de parlar-hi.
* * * *
Efectivament, en Xavier havia estat el meu primer amor. Això la Sandra ja ho sabia. El que potser desconeixia era la intensitat amb la que vaig viure aquella relació i la profunda marca que em deixà un cop acabada. Tenia disset anys i ja em creia quasi una dona. Ell, en tenia dos més que jo però encara era un nen, o així el veia jo. Vam passar un estiu inoblidable mentre descobríem què era allò de fer-se gran. El primer petó, però, no va arribar fins la darrera setmana. Tot l’agost que se m’insinuava mentre jo em resignava, juganera, a obrir-li el meu cor. Al poble, això no estava ben vist i prou que se n’ocupaven de recordar-m’ho cada dia. Els pares sospitaven alguna cosa i em controlaven constantment. Veure’ns no era gens fàcil i tampoc teníem els mitjans per marxar de Palamós, que és el que en més d’una ocasió hauríem desitjat. Recordo un dia que en Xavier va fer l’acte d’amor més esbojarrat que mai ningú ha fet per mi. Feia tres dies que no ens vèiem i aquella nit havia convençut els pares perquè em deixessin sortir fins tard. Era dissabte i totes les meves amigues tenien permís per arribar a casa a les tres. Tot estava preparat perquè passéssim la nit plegats, les dues colles, i així poder estar junts sense aixecar sospites. Ara no recordo què va passar però l’únic que sé és que no ens vam trobar per enlloc i cadascú va acabar fent la seva. Vaig arribar a casa feta pols; poques oportunitats més tindria per presentar-me a casa a aquelles hores sense guanyar-me una esbroncada monumental. Quan feia uns vint minuts que era al llit, donant voltes com un pollastre a l’ast, va sonar el timbre de baix. L’ensurt em paralitzà i mentre pensava si llevarme o no, la mare se m’avançava i ja estava camí de la porta. Mai m’hagués imaginat que en Xavier s’atrevís a presentar-se a casa a quarts de quatre dient que jo tenia les claus de casa seva i que no hi podia entrar. La mare es va veure forçada a obrir-lo tot i no creure’s ni una sola paraula del que deia. Amb cara d’impotència i mal humor em va fer saltar del llit per donar-li les claus que ràpidament vaig fer veure que buscava. Quan va ser a dalt i el vaig tenir davant només se li va acudir de dir-me que tenia moltes ganes de veure’m i que no podia anar-se’n a dormir sense fer-ho. El vaig fer fora de males maneres ja que sabia que la mare estava rere la porta controlant que aquella inesperada trobada no s’allargués en excés. El cor em glatia esbojarrat mentre un pessigolleig malmirrós m’eriçava la pell. Aquella nit, quan pensava en ell, se’m dibuixava un somriure que ja mai més se m’esborraria dels llavis. Tot aquell somni d’adolescent, però, es va estroncar aquell mateix hivern. Iniciat el curs, ell va tornar a Barcelona mentre jo em seguia passejant pels mateixos carrers per on ens havíem enamorat setmanes abans. Em vaig sentir molt sola en aquells mesos tan freds i vaig buscar consol en altres llocs, deixant de banda l’amor que sentia per ell i oblidant la felicitat dels dies passats al seu costat. Em vaig allunyar de tot i de tothom, així en Xavier passava a ser tan inabastable com els que tenia més a prop. Culpava els pares de la meva situació i odiava la Sandra per tenir la sort de ser encara una nena. Al institut ja ningú em reconeixia. Vaig canviar les amigues de tota la vida per una colla de nois de qui tothom parlava malament i vaig tacar el meu currículum escolar amb més suspensos dels que mai havia vist.
* * * *
Mentre parlava i revivia el meu passat, el rostre de la Sandra es debatia entre d’interès i el consol. No, no volia que sentís pena per mi; prou que havien patit ella i els de casa amb la meva ira adolescent. Fins aleshores no havia estat conscient del mal que els havia causat i de l’odi que els havia tingut pel sol fet de voler el millor per mi. I malgrat adonar-me de tot allò i tenir la Sandra al davant, de nou vaig ser incapaç d’obrir la boca. M’emmirallava en els seus ulls intentant demanar-li perdó amb la mirada però cap gest ni cap ombra de la meva cara perfilaven el més mínim signe de penediment. Amb la mare mai havia estat fàcil. Amb el pare, simplement impossible. Pensava, però, que amb la Sandra hauria pogut ser diferent però ni tan sols en aquelles condicions vaig ser capaç de parlar-li de res que no fos en Xavier. Suposo que ho vaig acceptar amb resignació. Era prou valenta per aventurar-me en el passat més dolorós però a l’hora, incapaç de rendir-me a l’amor més proper. El fet és que aquell hivern vaig arribar a canviar tant que quan fórem de nou a l’estiu ni tan sols en Xavier em reconeixia. En pocs mesos els nostres camins havien divergit fins a convertir-nos en dos desconeguts. Ell seguia amb la innocència de l’últim petó mentre jo carregava amb la grisor del meu desfici. - Te’n recordes d’aquella carta que et vaig demanar que li donessis? –li vaig dir a la Sandra que feia estona que havia emmudit–. Encara la guardo. És aquí, a l’habitació. Vaig aixecar-me en un moviment reflex mentre la Sandra em mirava atònita. No sabia si seguir-me o deixar-me sola en un moment que es preveia de molta intimitat. Va semblar que preferia deixar-me però la vaig fermar amb seguretat, tot mostrant-li el perdó que de paraula no li sabia expressar. L’habitació estava com sempre, com els últims nou anys. El llit de vuitanta, l’escriptori amb els calaixos plens d’apunts esgrogueïts, l’armari que ara em semblava excessivament petit i un parell de lleixes que la mare havia fet servir per recuperar algun dels peluixos als quals havia renunciat en els meus darrers anys a casa. No vaig haver de regirar gens. El sobre, perfectament conservat, estava el primer en la capsa on guardava la muntanya de cartes que havia acumulat en tots aquells anys. - No el va voler ni obrir- va recordar la Sandra. - I encara és aquí, esperant ser llegida.
* * * *
Vam llegir la carta plegades, a poc a poc i en veu molt baixa. Mentre els meus ulls lliscaven entre aquelles línies el temps semblava haver-se aturat. Era a la mateixa cambra on l’havia escrita, els mateixos mobles, les mateixes olors, els llençols que em protegien de la rosada, el regust amarg de paraules massa feixugues... Per un moment, fins i tot vaig oblidar que la Sandra era al meu costat. El seu plor em va fer adonar que també les meves llàgrimes eren les d’anys enrere. Vam quedar-nos en silenci, abraçades damunt del llit perdent-nos en aquells estius que ens havien fet dones. Viatjàvem en els nostres pensaments per trobar-nos després en els records i compartir uns moments que només així podem sentir que veritablement han passat. La complicitat fou tanta que ens quedarem mig endormiscades refent la nostra adolescència fins que la mare, que també semblava voler tenir el seu paper, va entrar a l’habitació. - Què hi feu aquí, totes dues? - Mare! –em vaig sorprendre-. Ens hem quedat adormides. - Sandra, que no hauries de ser fora, ja? La Sandra va mirar l’hora i va saltar del llit abans que l’agulla tingués temps a bellugar-se de nou. Jo, mentrestant, m’estirava mandrosa. Notava l’escalfor de la mà esquerra suada, la que m’havia pres la Sandra i ja no havia deixat. No crec que la mare hagi entrat per escalfarme l’altre, vaig pensar. - Encara estàs enfadada amb mi? –li vaig dir. - Ja m’ha passat una mica. - Pensava que estaríem així fins Nadal. - No n’hi ha per menys, filla. Me n’has fet una... - Ja sé que tot plegat pot semblar molt estrany però necessito saber què volia en Xavier. Tan difícil és d’entendre, això? - Si vol res, ja tornarà a trucar. Tu el que has de fer és estar pel que has d’estar i deixar de perseguir aquest Xavier com si fossis un gos faldiller. - Veus aquesta carta, mare? –vaig fer mostrant-li els papers doblegats–. La vaig escriure fa gairebé deu anys. El més important no és el que hi diu, ni qui la va escriure, ni tan sols a qui va adreçada. A part de moltes paraules, mare, s’hi barregen les llàgrimes de dos temps. Com el dia que la vaig escriure, en aquest mateix llit, encara avui em desfaig en llegir-la. Com vols que miri endavant si segueixo ofegant-me en els mateixos plors de quan era una cria? La mare se’m quedà mirant amb la mateixa cara d’impotència que feia quan el pare ens castigava i ella no hi podia fer res. - I per què no fas com ell, i truques a sons pares? - Mare, com vols que trobi un telèfon que fa deu anys que no sé ni on para. - Dona, si vols pregunto pel poble. Algú els deu conèixer, no? Amb tants anys que fa que vénen... - I tu què saps si encara estiuegen aquí? - Coi, que m’ho va dir el mateix Xavier. Que tenen una casa nova als alocs i s’hi passen moltes temporades. Com que estan jubilats... - I perquè no m’ho deies abans? Es pot saber en què penses? Per no voler-s’hi ficar, trobo que la va clavar. Vaig sortir encara més atrafegada que la vegada anterior sense ni acomiadar-me de la mare i amb la carta encofurnada a la butxaca del darrera dels texans. La cosa era tan senzilla com anar on vivia abans en Xavier i preguntar a la senyora Maria, la propietària que els llogava el pis, quina era la nova adreça dels Montalt. Ara si que m’hi veia a prop. A una dona tan xafardera com la senyora Maria no se li podia escapar una informació tan valuosa com aquella.
* * * *
Passejar-me pels carrers de Palamós és una acció que em mena, inevitablement, cap a la infantesa. Ja no pels indrets i les gents sinó per aquella agradable sensació de despreocupació que no valorem prou de petits però que tant enyorem anys després. És l’hora on el temps perd tota importància i només resta l’espai. En aquests vells carrers les corredisses no volen dir presses sinó jocs de pati d’escola, i la remor d’aquella mainada es barreja amb les converses reposades d’uns avis que, asseguts vora el mar, reben la salabror del passat en respirar la frescor de les onades. Molts cops, per Palamós, m’encanto amb reflexions d’aquest estil. Per caminava més en vertical que no pas en direcció a ca la senyora Maria. Seria tan xafardera com sempre? Feia anys que no hi parlava, i el poc que en sabia m’ho explicava la mare, que preferia no ser massa explícita pel que feia a la vida dels altres. Si hagués perdut la memòria o s’hagués quedat muda ja m’ho hauria dit, així que no havia de patir... la trobaria com sempre, fent veure que escombrava el portal de casa per poder parar millor l’orella en les converses dels altres. - Senyora Maria, no cal que fregui tant que acabarà desfent les llambordes! -Vaig pensar que una mica d’humor em faria més fàcil la feina. - Ai, filla. Que no saps com ho deixen de brut aquests de les obres. Fa mesos que treballen aquí al davant i la pols arriba fins al patí del darrera. - Doncs sembla que encara en tenen per dies, no? - Tot l’estiu s’hi estaran segur i vés que no s’allargui encara més. - Senyora Maria, que sap on viuen ara els Montalt, aquella família de Barcelona a qui llogava el pis de dalt ara fa uns anys? - En Josep i la Remei? - Sí. És que estem mirant de reunir-nos uns quants d’aquells que sempre anàvem junts a l’estiu i hauria de contactar amb en Xavier, el seu fill, i com que no trobo el telèfon per enlloc... - Ui, en Xavier! Si fa d’anys que no el veig. Està casat i té una filla de quatre o cinc anys, al menys. Com es deia la nena...? Bé, ara no me’n recordo. És que als grans la memòria ja ens falla, saps? - Està segura d’això que diu? Deu ser algun dels seus germans grans el que ja és pare. Se’n recorda? Hi havia el Jordi i el Carles. - Ara em fas dubtar. Fa tant que no parlo amb la Remei que potser sí que m’estic confonent. I vosaltres què? No us animeu amb en Pere? - Em sembla que costarà una mica. Ja ho tenim al cap però ens esperarem encara un parell d’anys a estar una mica més situats. - Avui dia és molt difícil pujar una criatura. Ja feu bé d’esperar una mica. - Llavors, on diu que viuen ara en Josep i la Remei? –vaig tallar-la secament veient que ens anàvem de tema. - Si vols et puc donar l’adreça exacta. La tinc per aquí apuntada. Passa, passa, que te la busco. - No es preocupi. Ja m’espero aquí, així vigilaré els manobres que no en facin de les seves. Si l’hagués acompanyat a dins no m’hauria pogut estalviar la sessió de fotos antigues que en més d’una ocasió havia hagut de suportar la mare. Si a ella ja se li feia pesat, per mi hagués estat una tortura. A part d’això, tenia el cap massa espès com per seguir el fil d’una conversa, per molt banal que fos. En Xavier tenia una filla? I la mare no m’ho havia dit? Era impossible. Aquestes coses se saben per molt que faci anys que no veus una persona. De segur que es referia a en Jordi o en Carles que per edat ja els tocaria. - Mira, filla, aquí la tens –va dir la senyora Maria lliurant-me l’adreça en un paper–. També hi ha el telèfon però jo no me’n fiaria gaire. És un mòbil i amb el que canvien avui dia les coses, segur que ja se l’han donat de baixa per passar-se a una altra companyia. - Gràcies senyora Maria. I no em parli de companyies de telèfons que ja sé com les gasten. I no es preocupi, que quan em quedi embarassada serà de les primeres en saber-ho –vaig respondre-li a mode d’agraïment. “Carrer del Montgrí, 3”. Ben bé com si es tractés de l’enèsima prova d’aquesta inacabable gimcana en la que m’havia ficat en Xavier. La zona dels alocs m’era una autèntica desconeguda i encara més els noms dels seus carrers. Vaig refer el camí fins a trobar el cotxe i el vaig encarar cap al veïnat de torres de segona residència amb més extensió de gespa de la que mai podran gaudir els del primer equip de futbol del Palamós. La idea era apropar-m’hi i preguntar a algun veí per la casa en qüestió però aviat em vaig adonar que allò seria una quimera. Aquella barriada estava més deserta que els prostíbuls de carretera a mig matí així que només em quedava tenir paciència i recorre’m tots els racons fins a trobar la finca amagada dels Montalt. La mare m’havia dit que en els últims anys hi havien construït molt; me’n vaig adonar després dels primers deu minuts de recerca infructuosa. De petita hi havíem vingut alguna vegada en bicicleta però, al contrari del que succeeix amb tots els indrets per on passes quan no aixeques un pam de terra, els alocs sobrepassaven amb escreix les mesures del meu record. Quan ja feia més d’un quart d’hora que resseguia aquells carrers i començava a repetir trams massa sovint vaig decidir parar a preguntar a algun veí que es trobés a casa. Va ser mentre mirava distreta per les finestres d’una d’elles per copsar-ne el moviment del interior que algun penjat, seguidor dels de Ferrari, se’m va creuar davant obligant-me a frenar bruscament. Per sort, anava a trenta i el cotxe va respondre a l’instant. - Però seràs imbècil! Que no veus que hi ha més espai aquí que al circuit de Montmeló? Ràpidament, però, em vaig haver de menjar aquelles paraules. - Hòstia Pere, què hi fots tu aquí? Tots dos vam baixar dels cotxes cagant llets. A ell se’l veia més que irritat mentre la meva sorpresa inicial es va transformar, a expenses del que entreveia, en una necessitat imperiosa d’atacar com a millor estratègia per a la defensa. - Això mateix et pregunto jo. Es pot saber què hi busques aquí? - Res que t’hagi de preocupar –No em vaig atrevir a dir-li-ho, tot i ser conscient que sabia perfectament a què ens referíem–. I tu, des de quan et dediques a seguir-me? - Des que la nostra relació se’n va a prendre pel sac! - Però què t’empatolles? - Mira, Laura, no et facis més la tonta. Ta mare m’ha trucat desesperada per que t’aturi abans no sigui massa tard. Què pretens buscant en Xavier d’aquesta manera? - Em cago en la mare... - Per què no ens calmem tots una mica, marxem a casa i en parlem tranquil·lament? - No sé si tenim ja massa coses a parlar, tu i jo. - Insinues res? - No ho sé, Pere. Tota aquesta història m’està fent parar boja. - Seràs capaç d’engegar-ho tot a la merda per un tio que fa deu anys que no veus i que tampoc saps si té ganes de tornar-te a veure? Laura, desperta! El que sigui que passés entre vosaltres és part del passat. No deixis que aquests fantasmes t’impedeixin viure el futur. - No són fantasmes! Jo mateixa em sento més viva des que vaig rebre aquella maleïda trucada. Necessito veure’l per saber com em sento quan el tingui davant. El més segur és que me n’adoni que la nostra oportunitat ja va passar però només et demano que em permetis fer aquest pas tota sola. - I si te’n tornes a enamorar? - És un risc que hem de córrer. Tampoc podem viure com ho hem estat fent aquestes últimes setmanes. - Si vols marxem a casa i mirem d’arreglar les coses, però si decideixes quedar-te aquí, amb mi no hi comptis. No penso recollir-te quan em vinguis a buscar de nou. Amb la mateixa pressa amb la que havia sortit del cotxe, s’hi va tornar a ficar i fent gala del seu motor turbodiesel va fer una derrapada de ral·li i es va acomiadar, peu a fons, amb una fumarada que ni els autobusos de la Sarfa. Encara que m’ho hagués repensat i volgués seguirlo m’hauria estat impossible. L’espectacle dels crits i el grinyolar final de les rodes del Golf van revolucionar la pau d’aquells carrers que creia solitaris. Com bolets de tarda plujosa d’octubre van sortir alguns veïns encuriosits per l’enrenou. La discussió amb en Pere m’havia deixat molt mal sabor de boca. Jo també veia que havia imprès tanta velocitat a la meva vida que controlar-la ja no estava a les meves mans. No volia acabar la relació d’aquella manera però tampoc podia seguir amb la farsa per gaire més temps. Em sabia greu haver-li fet mal perquè no s’ho mereixia però tampoc crec que fos una cosa que es pogués arreglar amb un simple elecció. En Xavier, en el seu dia, també em va posar entre l’espasa i la paret i així vam acabar. Qui sap si estic condemnada per sempre a equivocar-me i hauré d’esperar deu anys més per donar-me una segona oportunitat amb en Pere. Si més no, podria començar agraint-li que m’hagués ajudat a trobat en Xavier tot i no ser-ne conscient. - Perdonin, però algú de vostès sap on para el carrer del Montgrí?
* * * *
Aquell dia, però, no vaig ni molestar-me a trucar a la porta dels senyors Montalt. Les persianes estaven baixades i tot donava a entendre que no es trobaven a casa. I a casa és on tampoc vaig tornar aquella nit. Només de pensar que havia de veure en Pere se’m regirava l’estómac així que vaig trucar a la Cinta. Em va deixar dormir a l’estudi, una habitació fosca i petita que donava al celobert, però que era més que suficient per una emergència com la meva. No sabia si les coses amb en Pere s’arreglarien o si bé ho deixaríem estar definitivament. L’únic que tenia clar era que necessitava un temps per mi, per donar una ullada al meu passat i adonar-me de quin camí havia pres. Els viaranys impracticables per on havia marxat fins al moment demanaven a crits de girar cua per comprovar els indicadors perduts d’una adolescència viscuda massa de pressa. Els primers intents de reconciliació d’en Pere, però, no es van fer esperar. Aquella mateixa nit ja vaig estar enganxada al telèfon més d’una hora sense que això servís per poc més que per discutir una altra vegada. La mare, en canvi, va trigar una mica més i no va ser fins l’endemà al migdia que va trucar per retreure’m la meva actitud. Que si m’havia begut l’enteniment, que si fes el favor de tornar a casa, que si el meu lloc era al costat d’en Pere... Un llarg etcètera de consells maternals que només se li accepten a una mare per ser qui és. El que no m’esperava dins aquell discurs ranci fou la sorpresa que em donà a última hora. - Tu t’ho has buscat. Pensava que voldries escoltar-me però ja que no ho fas, aquí el tens. Pren nota perquè no penso repetir-lo dues vegades. Em dictà, xifra per xifra, el malaguanyat telèfon que feia setmanes que perseguia. La mare, que m’acabava d’esbroncar més fort que quan vaig suspendre tot el COU, ara em regalava la moto de final de curs. Vaig haver-lo de memoritzar perquè no tenia ni paper ni bolígraf a mà i vaig penjar ràpidament per no oblidar cap dels números de la sort. Sense saber com ni entendre el perquè havia aconseguit el meu objectiu i tenia entre les mans la clau per obrir el passat i refer el camí des d’on creia que m’havia equivocat. En aquell moment, no vaig entrar a valorar el regal sorpresa de la mare. El perquè me l’havia donat, el com l’havia aconseguit i el temps que feia que el tenia eren incògnites que preferia no resoldre. Suposo que en el fons sabia que aclarir aquells interrogants m’hauria obligat a pensar-m’ho dues vegades abans de trucar en Xavier. Però no volia fer-me enrere ara que ja ho tenia tan a prop. No creia que la valentia també pot ser temerària i resultar més perjudicial que quedar-se quieta esperant que el perill passi. Un migdia de divendres calorós de primavera potser no era el millor moment per destapar la caixa de trons d’un retrobament dolorós però la vida no espera només a dissabte a la nit per ser viscuda. Les sorpreses succeeixen a totes hores i a qualsevol lloc. Mai he estat d’aquelles que esperen que tot es col·loqui en solfa per actuar. M’agrada improvisar i no negar al gruix d’hores mortes que té un dia qualsevol l’oportunitat de brillar com les estretes franges nocturnes creades suposadament per aquest fi. Tampoc el lloc era el més adient. Aquella habitació desconeguda i freda no es prestava a res de bo. Per això vaig treure’m la carta d’en Xavier que encara portava als pantalons, perquè l’escalf de les meves pròpies paraules em donés l’empenta que necessitava. Tremolosa com la nena que va escriure aquelles ratlles vaig agafar el mòbil per marcar els nou dígits. La mare m’havia aconseguit un fix i això encara posava més tensió a la trucada. De tota manera, ho tenia clar, si m’apareixia una veu de dona penjaria sense més i potser això sol ja em serviria de resposta a moltes de les meves preguntes. De moment, l’únic que sabia era que en Xavier encara corria per Barcelona o pels voltants. Aquella distància que de petits era insalvable ara no era més que un sospir de satisfacció. Vaig marcar els primers tres dígits i vaig penjar. Estava nerviosa i el nou-set-dos se m’havia disparat inconscientment. No controlava els dits i molt menys el meu cor que bategava amb la força del trot d’un cavall desbocat. De nou vaig marcar les xifres, més a poc a poc per no caure en un altre error que em fes pensar que m’estava equivocant, no tan sols en els números sinó també en mateix fet de trucar. A l’altra banda, la meva esperança sonava en el buit ja que semblava que ningú estava disposat a sentir la meva crida. Quan ja creia que l’intent era en va una veueta fina i melosa trencà la monotonia del meu SOS. Havia preparat com fugir de la veu d’una dona però pel timbre i l’entonació la resposta venia d’algú que amb prou feines podia sostenir l’auricular. Vaig dubtar a tractar-la com a major d’edat i penjar automàticament però em va semblar poc ètic deixar amb la paraula a la boca una nena que tan poc tenia a veure en tot aquell afer. - Hola –vaig dir dubtosa-, que viu aquí en Xavier Montalt? - Sí –em va contesta la veueta. - Que s’hi podria posar? –vaig insistir veient que allò de les preguntes indirectes encara no entrava al temari del seu curs. - El papa no hi és. Aquelles paraules m’havien perforat l’ànima que començava a plorar del mal que sentia. La senyora Maria no anava errada així que ja tenia la meva recompensa per subestimar la memòria d’aquella vella xafardera. - I t’ha deixat sola a casa? –vaig atrevir-me a preguntar tot i saber el risc que corria. - No, la mare és a la dutxa però jo ja sóc gran i puc agafar el telèfon. - I quants anyets tens, maca? –seguia preguntant tot aguantant-me el plor. - Sis. - Què gran! –vaig fer simulant admiració–. I com et dius? - Laura. Sentir el meu nom desfermà la plorera que fins al moment havia retingut amb esforç. Les llàgrimes corrien galtes avall mentre sanglotava abraçada a aquella dolça veueta. Una filla mai entendrà els mètodes que utilitza sa mare per protegir-la, per això sempre acaba experimentant la patacada com a forma habitual d’aprenentatge. La mare ja sabia que en Xavier tenia una filla i tan sols volia estalviar-me aquell patiment. Però només li hauria calgut callar. Escoltant els meus plors hi havia la filla del meu passat, la que s’hauria dit d’una altra manera si jo hagués estat prou valenta ara fa uns anys. Palamós, 5/8/94 Hola Xavier, Ja sé que havíem quedat que em passaries a buscar per casa i que jo estaria preparada per baixar quan piquessis. Suposo que et deu haver sorprès que en comptes de mi hagi aparegut ma germana per donar-te aquesta carta. També imagino que no et caldrà obrir-la per saber què hi diu però ara que ja has fet l’esforç d’esquinçar-ne el sobre intentaré que entenguis el perquè de la meva decisió. Aquest hivern ha estat molt llarg i fred. Setmanes senceres esperant les teves cartes que al final diluïen la impaciència entre línies que mai deien tot allò que volia sentir. Les teves paraules m’omplien de joia, prou que ho saps, però mai anaven acompanyades d’un “vindré ben aviat” que em descarregués de l’angoixa de tenir-te tan lluny. aniríem enlloc. Però jo insistia, tossuda, que la distància no tenia per què ser cap impediment si ens estimàvem de debò. Malgrat tot, aquesta pesava cada dia una mica més enduent-se l’esperança més lluny del que mai arribarem a estar l’un de l’altre. Ni jo mateixa m’ho explico, però sense pair-ho, em vaig veure emmerdada en un món subterrani, on tot valia i la sensació d’ingravidesa augmentava a mida que avançava la nit. Aleshores no ho sabia, però flotava desperta entre somnis de fugida. Inhalar clenxes d’oblit m’alliberava de respirar l’aire aplomat de la solitud. I quan el pessigolleig de tot el que em mantenia inconscientment desperta ja corria descontrolat pels racons del meu cos i m’havia lliurat indefensa als seus capricis, apareixes tu amb la intenció de parar el tren llançant-te sota les vies. No ho sé Xavier, però crec que gronxar-nos de nou en el parc que ens acomiadà de la infantesa tampoc servirà per recuperar la innocència dels sentiments que he volgut soterrar en milers de grams de plaer. Aquests dos últims dies que hem passat junts intentant refer l'impossible han estat un miratge del somni que vam viure l’estiu passat. Tenia la sensació d’estar-me mirant des de fora, veient com la Laura que era abans s’enamorava de nou del Xavier que tu, potser sí, encara conserves. Quan hi penso se’m remou l’estómac amb sensacions i emocions que reconec perfectament però que pertanyen a algú que restà immòbil plorant la sortida d’aquell tren que ara fa un any ja s’anunciava el darrer. Aquella noieta encara és allà, plantada a l’andana, sent protagonista de l'embriagadora màgia del record que aquests dies ens hem regalat. Però no ens enganyem, Xavier, la realitat és molt diferent. No intentis buscar en mi la Laura que empetitia sota l'eixordador grinyolar del tren que partia, ni la que s’ha escolat entre els porus de la dona que ahir vas tastar per últim cop. Aquella Laura que tu estimes ja no existeix. Ha crescut empesa per altres instints que no són els que tu anheles. El conte s’ha acabat i avui, en despertar, de nou la realitat se m’abraona ferotge. En poques setmanes tu tornaràs a marxar i m’hauré de sotmetre, altra vegada, a un examen que no em veig amb cor de superar. No m’obliguis, doncs, a escollir entre tu i el camí que vaig emprendre aquest hivern. Sé que tota la merda que em foto no pot ser bona, prou que m’ho dius, però tampoc és vida enyorar-te com ho he fet aquests mesos. Ara ja sóc massa lluny com per que em vinguis a buscar. 252 5 Potser me’n penedeixo tota la vida si és que no ho estic fent ja. I és que per molt que intenti acomiadar-me de tu, no sé com acabar aquesta carta. Et trobo ja tant a faltar que fins i tot les meves llàgrimes, com si parlessin per boca d'algú altre, llisquen sobre aquestes ratlles intentant esborrar tot el que hi he escrit. I encara que costi de creure fan més mal aquestes llàgrimes que no pas la sang que de tant en tant em raja del nas quan pretenc oblidar-te. No voldria ferir-te amb les meves paraules, però em consumeix més el teu amor que la sang emmetzinada que se m’arrossega plorosa per les venes. No allarguem més l’agonia i recordem amb tendresa les coses bones que hem passat. Si més no, quan ens tornem a trobar la tremolor dels nostres ulls humits delatarà l’amor que hem sentit l’un per l’altre. Per mi sempre seràs en XAVIER, en majúscules, algú massa especial com per poder oblidar mai. T’estimaré per sempre, Laura
* * * *
- I per què plores? –saltà la Laura després de força estona esperant que parés. - No és res, maca, és que pensava en algú. - I t’ha pegat? - No –vaig somriure entre plors–. Potser el que et diré ara no ho entenguis però fes-me un favor. Sigues bona nena i fes sempre cas als pares. I encara que faci bon dia agafa el paraigües si ells t’ho manen. T’estalviaràs més d’un xàfec, a l’ estiu.
* "Laura" va ser premiat amb el premi del Concurs literari de Sant Gregori (El Gironès), el 2007. ** Marcel Bartumeus, és membre del Club de Lectura Sant Narcís. -------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Pots deixar el teu comentari i pots escriure el que et sembli d'interès per publicar. Tu escriu, tindràs resposta.