El Club de lectura "Sant Narcís", creix

Reprenent la notícia del 27 de novembre de 2007, publicada al dimoni.com, que explicava que el nostre Club de lectura, donada la demanda per formar-ne part, es desdoblaria en dos grups, hem d'anunciar que ja és un fet.

Són dos grups d'un mateix club -de moment "a" i "b"- i estan integrats per un nombre d'entre dotze i quinze persones cadascún. El grup "a" continuanrà fent la seva tertúlia l'últim dimarts de mes i el "b", la farà l'últim dijous. D'aquesta manera el grup dels dijous, fora de que decideixin el contrari, llegiran el llibre que el dels dimarts hauran acabat de llegir.

Pot ser que més endavant els dos grups tinguin un nom per a cadascún, dependrà del que decideixin els seus components.

Estem molt contents de que un projecte que aviat farà tres anys que vam posar en marxa, no només no hagi minvat sinó que hagi anat a més.

C.Cívic Ter i Biblioteca Antònia Adroher

Dissabte 26 de gener es va inaugurar el Centre Cívic Ter, a Taialà, que acull una magnífica, àmplia i diàfana biblioteca a la que l'Ajuntament ha batejat amb el nom d'Antònia Adroher. Mai és tard si les coses arriben!. Per fí un equipament relacionat amb la cultura porta el nom de la que va ser mestra i la primera dona regidora -de cultura i propaganda-, de l'Ajuntament de Girona, en la República.

M. Lluïsa Faxedas, l'actual regidora de Cultura, tot recordant la personalitat i la trajectòria de l'Antònia, va dir que ella, l'Antònia, "...avui estaria molt contenta i orgullosa de que precisament una biblioteca porti el seu nom".

De tot el que es llegeixi a la biblioteca, de totes les frases que hom pugui recordar dels molts llibres que hi ha, una, de la pròpia Antònia, molt significativa, ha estat escrita en el dintell de l'entrada -a l'interior, damunt del punt de recepció: "La cultura i la instrucció són instruments necessaris per a una vida més lliure, per a la llibertat de tots".

Felicitem-nos, doncs, per aquest esdeveniment que ve a completar una excel.lent xarxa de centres cívics i biblioteques.

Poc abans d'escriure aquesta nota m'arriba la notícia, via dimoni.com, de que l'Ajuntament ha substituït, actualitzant-la, la placa del carrer, de Sant Narcís, que porta el nom de l'Antònia. M'agrada que s'hagi fet i em refà un xic del mal record que tinc del dia de l'homenatge popular que li vàrem fer, a l'esmentat carrer, en que per llegir un text que s'havia publicat, referent a la poca entitat del carrer, se'm va retreure que ho hagués fet i, sobretot, que ho hagués fet en públic.

L'hora del conte al Punt de lectura

«L'hora del conte» al Punt de lectura de St. Narcís:

al febrer, Cia. del Borinot Groc

El passat dimecres -23 de gener- va començar el cicle de L'hora del conte al Punt de Lectura de Sant Narcís.

Cada mes, a les 5.30 de la tarda, ens reunim al voltant d'un rondallaire i ens deixem captivar per la màgia de les històries més originals, que ens ajudaran a preguntar-nos la raó de moltes coses.

Les hores del conte dels propers mesos seran:

20 de febrer: Grimm més, Grimm fa molt, de la Cia. del Borinot Groc

19 de març: La calaixera d'en Peret, amb Carmina

16 d'abril: Contes de Dracs, de La Minúscula

14 de maig: Contes de l'avi Siset i l'àvia Carmeta, amb Sílvia Escuder

11 de juny: En una llauna de sirenes, de la Cia. del Borinot Groc

L'hora del conte l'organitza l'Associació de Veïns del barri de Sant Narcís (Club de lectura Sant Narcís) i la Biblioteca Salvador Allende de Santa Eugènia, amb la col·laboració del Centre Cívic de Sant Narcís.

puntlectura@ajgirona.org

http://clubdelecturasantnarcis.blogspot.com

Cristina Cervià, millor actriu de la temporada 2006-2007, FELICITATS!

Cristina Cervià en una escena de "Lúcid"

.

L'actriu Cristina Cervià ha obtingut el premi de la crítica teatral de Barcelona com a millor actriu de la temporada 2006/2007 pel seu paper de mare a Lúcid, producció de la sala La Planeta de Girona. El premi es va lliurar ahir a la nit al Teatre Romea, de Barcelona, on Lúcid també va rebre el premi al millor text teatral de la temporada, l'autor del qual és l'argentí Rafael Spregelburd.

Des del Club de lectura felicitem a la Cristina, a qui no fa gaires dies vàrem tenir la sort d'escoltar en una activitat promoguda pel Club, que va consistir en la lectura dramatitzada de textos de Mercè Rodoreda, conjuntament amb la també actriu Meritxell Yanes, ambdues intregrants de la companyia "Mentidera Teatre".

Fotografia extreta de Diari de Girona digital.

Retalls de lectura (Narcís-Jordi Aragó)

Llegir (o no)

Article publicat a EL PUNT a "la columna" (contraportada) 28-01-08

.

A hores d'ara ja tothom sap què diu l'informe PISA: que els adolescents d'avui no poden suportar més de tres línies i mitja de text sense perdre's perquè no comprenen el que llegeixen. Però no és ben bé això. No és que no comprenguin el que llegeixen: és que encara no han après a llegir. Perquè llegir, segons el diccionari, no és nomès "distinguir en un text els signes figurats de les lletres", sinó tambè "adquirir coneiement del que diu un escrit" i, encara amés, "comprendre allò que és figurat per qualsevol signe escrit".

Saber llegir no és, doncs, haver après que p i a fan pa, i que b i o fan bo, sinó distingir i entendre què es diu quan s'ajunten les lletres amb les lletres, les síl.labes amb les síl.labes, els substantius amb els adjectius, els verbs amb els adverbis i els noms amb els pronoms fins a articular una frase completa. I això és el que no s'ensenya prou a les escoles. Els alumnes surten de primària perfectament alfabetitzats, però encara no s'han convertit en veritables lectors. Segons un psicòleg canari, Juan Eugenio Jiménez, l'error dels mestres és el d'ensenyar a llegir fins als sis o set anys i despreocupar-se'n després, quan l'aprenentatge dxe la lectura és un procés que no culmina, segons ell, fins als dotze anys.

Els nens i nenes d'avui llegeixen algún llibre per obligació, però el professor no els en llegeix mai cap en veu alta ni saben què és un dictat, ni escolten cap lectura del pare o la mare, i en canvi estan sotmesos permanentment al ritme neguitós del videojoc o del zàping.

S'estalvien l'esforç de llegir, però en desconeixen el plaer; tot els distreu i no hi ha res que els ajudi a la comprensió lectora, sense la qual un llibre deixa de tenir sentit.

Abans acostumavem a dir irònicament: "Que el llegir no et faci perdre l'escriure." No hi ha perill: la capacitat de llegir i la d'escriure són absolutament inseparables. Per això tants joves d'avui escrfiuen tan malament: perquè encara no han aprèsa llegir.

Barretades (Quim Curbet - Diari de Girona)

En Quim Curbet, col.laborador del nostre Club de lectura des dels seus inicis, dedica avui la seva "barretada", al Diari de Girona, als clubs de lectura. Fa referència expressa del nostre, i, diu que ..."en aquest país, si alguna cosa mereix ser més que un club, són els clubs de lectura".

.

Més que un club

.

QUIM CURBET

.

Club és una paraula que avui en dia no està de moda. És un anglicisme que aparegué per primera vegada en la nostra llengua l´any 1839 i que prové de l´expressió anglosaxona klubba, que s´utilitzava als països nòrdics per designar una reunió, una assemblea o una associació. A finals del segle XIX i als inicis del XX aquest concepte vingué de la mà dels primers esports associatius, importats directament de l´Anglaterra victoriana, però sobretot gràcies al futbol.Totes les agrupacions d´esportistes foren batejades tard o d´hora com a clubs, però més enllà de l´esport aquesta paraula no ha fet mai del tot fortuna. En política, per exemple, funcionen més bé conceptes com partit, unió, moviment, aliança o coalició. Quan pensem en un club, ens imaginem un grup restringit, tancat i elitista. I des que en Groucho Marx va deixar clar que mai no s´apuntaria a un club on admetessin gent com ell, cap marxià de pro ha volgut saber res dels clubs.Potser per raons com aquestes em sorprèn que ara floreixin els clubs de lectura. Deu ser que volen convertir la lectura en entreteniment d´uns pocs? Deu ser la tapadora d´una activitat clandestina? O potser és una nova provocació marxiana? El fet és que la gent es reuneix, sobretot en els barris, per a una cosa tan insòlita com és llegir en grup uns mateixos llibres per després comentar-los. Qui ens ho havia de dir! No hauria de morir mai la gallina per poder prendre coses noves.

.

Al barri de Sant Narcís de Girona s´ha constituït un d´aquests clubs de lectura, la qual cosa no em ve de nou perquè els santnarcisencs sempre han estat gent motivada. En el cor d´un barri de cases blanques només hi poden florir poncelles d´aquesta mena. Espero que aquest i tots els altres clubs de lectura segueixen exercitant els músculs de la intel·ligència i de la raó, perquè si en aquest país alguna cosa mereix ser més que un club, són els clubs de lectura.

El silenci abans de Bach (Pere Portabella)

REFLEXIONS A PROPÒSIT DE “EL SILENCI ABANS DE BACH”

.

“El silenci abans de Bach” és, abans que qualsevol altra cosa, un exercici de sensibilitat extraordinari, una transposició de la imatge identificada amb la música i una música reinterpretada amb múltiples matisos i efectes. Les imatges es succeixen nítides, amb un ritme precís i amb una dosificació exacta. La música s'adapta a tots els moments, a totes les sequències amb energia i precisió. La música, la imatge i la paraula, troben la conjunció global per donar lleugeres, però precises i oportunes, pinzellades a aconteixements que vàren marcar significativament la humanitat, en la història -Dresde, l'Holocaust-,... Amb “El silenci abans de Bach”, la imatge i la música es confonen, es fonen, i aquesta, -subtil, volàtil-, pren forma, es materialitza i ens transporta a diverses manifestacions i interpretacions. Portabella ens ofereix amb aquest film una altra mostra de cinema modern, experimental, en el que no tot es mostrat i en el que l'espectador s'ha de submergir per captar-ne l'essència, l'essencial. Tot en ell té una íntima relació, una plenitud d'efectes. La música i la imatge, la imatge i la música, formen un tot inseparable en el que cada un necessita de l'altre, en el que cada un explica l'altre. La creació, la recreació en els espais que s'omplen amb la música com a vehicle humanitzador esclata en el cor final, el Magníficat, i en el traçat d'un pentagrama, buit encara de notes. El silenci abans de Bach” és una joia enmig de tanta mediocritat.

. Lluís Gil .

“El silenci abans de Bach” és un film de Pere Portabella.

web pere portabella: http://www.pereportabella.com/