És aquesta recerca, en el seu sentit, no ja més noble, sinó més humà —en la mesura que allò humà és allò arrabassat a la natura—, que ens ha dut als vastos camps anomenats de l’art i la literatura. I dins d’ells, potser, dit sigui sense ànim de predicació, la poesia ha estat una de les troballes més pròximes, amb la música, a la manifestació més adequada de la seva essència profunda, del, diguem-ho així, being core. I dins la poesia, no dubtaríem gaire a dir que, tant per la forma com pel fons, l’haikú o haikai és una de les maneres més essencials, potser pures, de dur aquesta manifestació a terme.
Molt sintèticament, l’haikú és una estructura composta bàsicament de disset síl·labes, sovint de tres versos, que per la seva capacitat de síntesi i senzillesa formal no requereix ni signes ortogràfics ni puntuacions. Provinent en principi del Japó, si bé amb antecedents a la Xina, el nom d’haikú —haikai sembla més primitiu— es consolidà al segle XIX al Japó i així passà a Occident, on fou rebut com una manera de fer poesia menys complicada i racionalitzada que la que s’estava fent per aquests verals. En l’adaptació occidental s’alliberà així mateix, ara i adés, de la referència quasi obligada a la natura i/o a l’estació de l’any.
Roger Costa-Pau, un dels poetes qui sap si més (relativament) desconeguts en relació amb la qualitat de la seva obra, no excessiva però intensament poètica, fou el guanyador del premi Joan Teixidor, d’haikús, l’any 2009, premi que ha estat editat per Viena amb el títol I en qui, l’ofec?, per ell mateix ja prou suggeridor. El llibre és compost pels vint-i-un haikús que optaven al premi i s’hi ha afegit, a efectes de publicació i amb sort per al lector, una selecció de poemes brevíssims, a tall d’kaikús també o tankas, que emmarquen i ajuden a completar el sentit del cos d’haikús central. Conté, així mateix, diverses il·lustracions, al meu parer extraordinàriament potents i ajustades al que l’haikú és, fetes per l’artista Roser Bover. Gosaria dir que són en si mateixes haikús buidats de síl·labes, reduccions d’una poètica als seus camps d’energia darrers, una mena d’equivalents, dins el visible, de la partícula de Déu de la física. El llibre inclou tres cites, una de Isidre Martínez Marzo, una altra de Víctor Sunyol i la tercera d’Agustí Bartra; jo diria, compte fet del que s’ha apuntat abans sobre l’autor, que és tota una declaració d’intencions. El recull d’haikús pròpiament dit comença així,
sagnosa i fonda
la llum que l'heura augura
silent en l'amunt
i el darrer diu,
i en qui als ulls l'ofec
-reprès l'ullal en daga-
ingràvida mar?
Al fons la sang augura, què?, esperança?, l'heura s'enfilarà i trobarà la llum, la claror o la calidesa necessàries per una vida, diguem-ne, realment existent, això és, sentida, pensada, com una mena de itaquiàssic camí d'una autoconsciència cap a la consciència de si, què és, en el fons, un nosaltres. Passa que aquest viatge no és gratuït, ni planer ni calm: hi ha esculls, pedregams, defalliments, cadàvers i/o trossos de carn i esperits propis que cal anar-se deixant, sisplau-amb-grat-o-força, pels congosts i escarpadures de la ruta, que són multitud. Sobretot perquè es tracta d'un trajecte bàsicament interior.
Diu el poeta en l'últim poema del llibre,
hi hagué més temps de caure avall i de més foc
i volíem el càntic i el verd malva de les aigües abraçants...
i és que tota cosa viva es troba en el viatge, no pas en l'illa, lloc, ell mateix, que per ser punt i final, arribada, és d'una absoluta feredat.
Els haikús de Roger Costa-Pau són d'una bellesa extraordinària, només equiparable a la seva rica, complexa simplicitat,
...si negra a l'avenc
la sembra i tota l'ombra
de no saber-te
Us adoneu, és clar, com el lector que això escriu, de com significants i significats s'ajoquen junts, de la bellíssima combinació sonora dels dígrafs -gr,br-, de la força com som abraçats pel joc de les vocals obertes, de l'oposició i resignificació mútues de la sembra i l'ombra, de la germanor entre l'avenc negre i el desconeixement de tu... O aquest altra,
i en qui al cos l'ofec
-fulgent en el bleix la sal-
sinuosa mar?
Una mar sinuosa? Més aviat és, el nostre, un rumb sinuós, en mar tant com en terra. I què me'n dieu de la -permeteu-me l'adjectiu, gens encomanat del poeta, fragorosa contradictio in terminis, però plena de sentits fulgent en el bleix la sal...?
Fa ja molts anys, els de l'Amèrica del Nord editaren el llibre d'un economista, Schumacher, titulat Small is beautiful, que ha estat qualificat com un dels més influents en el seu camp durant anys i panys. Doncs bé, és cert, la minimalitat aparent de Roger Costa-Pau -gens inesperada, és continuació i evolució de la seva veu poètica, vegeu-ne els poemaris anteriors -és bellíssima, densíssima, i, fet i fet, immesurable ja que ateny al fonament més soterrat de tots nosaltres. I el destorba. I el trava, com un amant a l'altra llit.
Llegiu el poeta. En un pais de felinies maules, com el nostre, que un nom, una poesia, no soni o no retrunyi abans, ara i després arreu, no vol dir que no resplandeixi tant o més que els altres. Llegiu-lo, no us en penedireu.
*** Roger Costa-Pau, I
en qui, l’ofec?, Viena, 2009 (XLII Premi de poesia Joan Teixidor)
Manuel Ballester
