En Miquel Martín, escriptor empordanès, de Begur, amic blocaire, va publicar aquest article al Diari de Girona. El seu article de Sant Jordi, fi, agut, irònic, però ple de raó. Ens ha semblat que els seguidors del nostre blog, que no llegeixen aquest diari, valia la pena que en tinguin l'oportunitat de llegir-lo.
Gerard Piqué ha publicat un llibre. No sé què hi explica, però tant me fa. Suposo que tant li fa a tothom, el que compta és que l'ha escrit en Piqué, aquell central del Barça tan alt, tan guapo i tan generosament pagat. Només per això (o per tot això) l'obra ha estat una de les més venudes aquest Sant Jordi.
Tothom té dret a escriure llibres, sento sovint. Sí, només faltaria. I tothom té dret a preparar l'allioli amb els alls que vulgui, se li negui o no, i a disfressar-se de prostituta per carnaval. De fet, Piqué no és l'únic futbolista (o cantant o torero o presentador) que s'ha atrevit a escriure un llibre o ha encarregat a un negre que l'hi escrivís. El que em pregunto és què passaria si als escriptors se'ns acudís fer, posem per cas, de futbolistes. Tothom té dret també a jugar a futbol, no? Doncs som-hi. A mi em ve de gust fer de Guardiola, ves per on.
M'he dibuixat un rudimentari camp de futbol en una llibreta, com aquelles d'en Van Gaal, i després de diverses provatures aquesta és una de les possibles alineacions que se m'ha ocorregut. L'Emili Teixidor a la porteria: quan el veig amb aquella gorra-boina en alguna de les fotos, em recorda irremeiablement el mític Ricardo Zamora i em transmet aquella confiança i serenor indispensables per als bons porters. Centrals: en Quim Monzó i en Josep Maria Fonalleras; el primer té la corpulència massissa i intimidatòria d'un lliure basc; el segon, la presència i el bigoti masculí -també n'hi ha de femenins- de Migueli. Com a lateral més defensiu, per a marcatges a l'home, en Jaume Cabré, tenaç i incansable com en Xapi Ferrer. A l'altre costat de la defensa, amb tota la banda lliure per pujar i baixar, l'Alves de Lliçà d'Amunt: en Lluís Oliván. Que em perdoni, però a en Vicenç Pagès el veig, si cal, repartint llenya, recuperant pilotes sense arronsar la cama, com un encreuament entre l'Asensi i en Martí Filosia. A l'ImmaMonsó, en canvi, me l'imagino repartint joc, marcant els temps del matx, cervell de l'equip (de Xavi, perquè ens entenguem). En Sergi Pàmies l'he situat de mitja punta, menut, murri i movedís com en Messi o el Maradona dels bons temps. Obrint el camp, d'extrem dret, en Toni Sala, incisiu i tècnic, cercant la passada definitiva. I a l'altra banda, fent anar de corcoll els defenses i centrant pilotes a tort i a dret, l'Empar Moliner. Per rematar la feina a l'àrea petita, un davanter centre que es mogui amb elegància i velocitat, com una fura dins el cau: en Lluís Muntada.
Ho faríem de pena, d'acord. Però pitjor que un futbolista escrivint llibres?
Miquel Martìn. Escriptor.
25 d'abril de 2010
És molt bó! Hi estic totalment d'acord. Tothom s'atreveix a escriure un llibre. Jo, estudiant de filologia, no em sento preparada per escriure, ja que veig que s'han de tenir en compte moltes coses a l'hora de posar-se davant del full en blanc a escriure...
ResponEliminaM'ha agradat molt poder llegir aquest article.
Gràcies,
Núria
Una vegada en Miquel Martí i Pol, amb qui vaig tenir relació i amistat, i visitava de tant en tant a casa seva a Roda de Ter, parlant de poesia em va dir que, per escriure, s'havia de ser pacient i constant en la lectura, i més constant que pacient.
ResponEliminaGràcies, Lluís, per penjar l'article al vostre bloc.
ResponEliminaI gràcies, Núria, pel teu comentari.
Us he de dir que l'Emili Teixidor, l'Imma Monsó, en Toni Sala, en Lluís Muntada, en Fonalleras i en Lluís Olivan els va encantar l'article i així m'ho van fer saber.
Miquel Martín