ENTREVISTA D'EN MANEL BALLESTER A L'ORIOL PONSATÍ

-- Explica'ns alguna cosa de tu mateix, Oriol, d'on ets, que has fet fins ara, que fas..., que les lectores i els lectors et situïn, vaja.

-Ostres, espero que les altres preguntes siguin una mica més fàcils. Definir-se a un mateix és sempre complicat, tant o més que definir els altres. Vaig néixer a Figueres, pocs dies abans de la mort de Pau VI, però als 8 anys vaig venir a Girona. Després he viscut també una temporada al Bages i una altra a Roma, i la veritat és que no m'acabo de sentir gaire d'enlloc. He estudiat i continuo estudiant una mica de filosofia i una mica de música (piano i orgue) i actualment dedico bona part del temps a explicar filosofia a la Universitat de Girona, a editar llibres —coordino les publicacions de l'editorial Accent—, a fer recitals de poesia i a guixar diaris —actualment La Vanguardia.

 

-- Com va començar aquesta afició per la música, la literatura, la representació..., i de passada, universalitzant-ho una mica, si és que això és possible, creus que en aquesta mena de coses hi tenen a veure més l'herència o l'ambient familiars o l'educació o el grup o l'atzar...

-Naturalment, el meu entorn familiar hi ha tingut una importància decisiva. No pas perquè a casa ningú hagi fet gaire res semblant al que he fet jo —tots fan coses força més interessants, em temo...— sinó perquè he tingut la sort de rebre una educació que em donava les eines per poder decidir de manera força lliure a què em volia dedicar. I a partir d’aquí, diria que els gustos personals han fet la resta. Estudiar filosofia, música, recitar poesia, escriure o editar llibres, per a mi són tot accents diferents d'una mateixa cosa que m'agrada anomenar "humanisme". El que passa és que d'humanista no se n'arriba a ser mai, és més aviat una tendència, una predisposició. Per això, em sembla que sempre em sabré aprenent de tot el que faig.

-- Es fàcilment compaginable la gestió cultural amb la creació, dues coses que tu sembla que duguis endavant sense esqueixar-te per enlloc?

-Aquí has tocat un punt molt sensible i que fa anys que intento resoldre. Com que no me n'he sortit i començo a sospitar que no me'n sortiré mai, estic en procés de liquidar el problema i mirar de conviure-hi. És el que en podríem dir la conciliació de la vida activa i la vida contemplativa. Jo tinc la necessitat de realitzar-me a tots dos nivells, perquè m'agrada molt estar sol, llegir, rumiar, escriure, cultivar-me. Però alhora m'agrada fer coses, implicar-me socialment, crear una editorial, organitzar festivals de música, fer merder. Com molt bé dius, són dues dimensions que sovint es claven garrotades i et poden fer perdre l'oremus. Però la condició humana ja és força això, em sembla. Plató ho exemplificava amb aquell mite del carro tirat per dos cavalls, un que tira cap amunt —cap al cultiu de l'intel·lecte, cap a l'amor...— i l'altre que tira cap avall —cap als estocs de magatzem, el correu electrònic i el mòbil sonant tot el dia....

 

 

-- Ets el director editorial d'Accent editorial. Com va sorgir la idea?, quina és la filosofia o els criteris que guien el que editeu?, i encara, atesa la proliferació d'uns anys ençà d'editorials petites totes a la recerca del seu nínxol dins aquest camp, quin creus que és el secret que permetrà o permet, si no l'èxit, com a mínim el manteniment de l'activitat a la llarga sense minva del nivell de qualitat d'allò que s'edita (no tan sols pel que fa a la qualitat 'material' dels llibres, sinó a l'alçada del llistó de selecció del que s'edita)?

Accent va sorgir en un context de canvi tecnològic molt important. Els darrers cent anys, els llibres s'havien imprès en sistema offset, un sistema que té uns costos força elevats de preimpressió (preparació de plaques, fotocomposició...) i per tant fa molt rendibles tiratges llargs de llibres, però és ruïnós en cas de tiratges curts. Des de fa uns anys ha aparegut un nou sistema d'impressió que és el digital. Per entendre'ns, és com quan imprimim un document amb la impressora de casa, només que la "impressora" d'una impremta digital és 100 vegades més gran que la nostra i té una qualitat d'impressió, a hores d'ara, també òptima. A Girona hi ha una empresa de serveis editorials (EAP SL) que des de 2003 utilitza aquest sistema d'impressió per als llibres del segell acadèmic "Documenta Universitaria". Ens va semblar que valia la pena aplicar aquest mateix sistema d'impressió a llibres dirigits a un públic més ampli que l'universitari però que sempre serà, tanmateix, un públic d'uns pocs centenars de lectors. I així va néixer Accent. La nostra vocació és doble: d'una banda, omplir llacunes de clàssics universals que crec que hauríem de tenir en català i no tenim, o tenim descatalogats: Freud, Nietzche, Diderot, Stravinsky, More.... I de l'altra, publicar originals literaris en català, des de Palau i Fabre i Enric Casasses fins a autors més joves com Lluís Freixas, Pau Planas o Maria Cabrera. D'alguns d'aquests llibres no n'hem venut més de 200 exemplars, i això no obstant ens sembla important de publicar-los. Ara, una cosa així només la pots fer quan pots imprimir de manera digital.

-- Com a músic, com a escriptor, que et satisfà més, compondre o interpretar, escriure o llegir/recitar?, o l'una cosa no la pots concebre sense l'altra?
-Jo em considero una persona molt poc creativa. Escric, però poc i lentament, i només ho ensenyo als amics, havent sopat i quan han begut suficientment. Quan ets jove vols ser un gran compositor, un gran poeta, un gran pianista... Però fer-se gran, en part, vol dir adonar-se que hi ha moltes coses que no cal esmerçar-se a fer perquè ja n'hi ha molts altres que ho fan millor que tu. I procures trobar el foradet on et sembla que pots fer alguna cosa que et faci sentir bé i que, si pot ser, aporti alguna cosa als qui t'envolten.

-- A nivell personal, què has fet el darrer any i quins són els projectes en què treballes o les "actuacions" que estàs preparant?
-L'any passat va ser un any molt mogut des del punt de vista de projectes personals, acadèmics, artístics. Vaig llegir la tesi doctoral, vaig fer la primera interpretació en solitari al nostre país d'una obra per a piano d'Erik Satie que requereix estar tocant durant 20 hores seguides, vaig recitar en diversos punts del país la versió íntegra de laUrsonate, de Kurt Schwitters, el poema fonètic més llarg i important que tenim, etcètera. Aquest any està sent molt intens des del punt de vista acadèmic i he deixat altres projectes una mica en quarantena. Intentar ensenyar filosofia a la universitat és una tasca molt absorbent, i a la Universitat de Girona tenim la sort de tenir estudiants molt bons, que t'obliguen a llegir i a estudiar molt. Ells segurament no ho sospiten, però qui més hi aprèn —amb diferència— a les meves classes, sóc jo.

-- Què et sembla el panorama actual de l'art, la música i la literatura a Girona, o, dit d'una altra manera, com veus el moment actual de la vida cultural gironina?, i la del dia de demà?
-Em sembla que Girona està fent passos endavant des d'un punt de vista cultural. No vull pas dir de cultura institucional, naturalment. Institucionalment, aquests darrers anys s'han perpetrat bajanades inimaginables, com la inauguració d'un Palau de Congressos que ens han volgut vendre com a Auditori però que té una programació del tot deficient, sobretot en música contemporània, o el Bòlit, que és un Centre d'Art Contemporani "superguai" que té més pressupost que tots els centres cívics de Girona junts i on s'hi poden veure exposicions infumables com "La comunitat inconfessable", un poti-poti mental on ningú —ni el comissari, n'estic segur!— hi entén res de res. En fi, un drama. Però al costat d'això, com sempre, hi ha els grans esforços individuals que fan que Girona, malgrat els disbarats dels polítics, sigui cada dia un referent més clar en matèria cultural. Aquest darrer any han publicat llibres importantíssims Lluís Freixas, Vicenç Pagès, Lluís Muntada o Xavier Cortadellas, tots ells de comarques gironines. Fa ben poc, sota els auspicis de Xavier Pla, la UdG ha dut a terme un simposi sobre Maurras a Catalunya que no s'havia atrevit a fer ningú i que ha provocat un escàndol considerable entre els intel·lectuals benpensants de Barcelona. En fi, que Girona sempre serà Girona. És un lloc trist, on qui té ganes de fer coses acaba sortint-ne escaldat ben aviat, però malgrat tot hi ha gent perseverant que amb grans esforços individuals aconsegueix fer-la una mica habitable.

-- Fes-nos deu cèntims ara  sobre com veus la de Catalunya i la de l'àmbit sencer que abasten la llengua i la cultura pròpiament catalanes.
-Bé, si per "àmbit sencer" et refereixes als Països Catalans, et diré que tenim molt mala peça al teler. La comunitat de llengua i cultura que constitueixen el Principat, el País Valencià, les Illes, la Franja d'Aragó i, si vols, fins i tot la Catalunya Nord —de l'Alguer no cal ni parlar-ne...—, ja és quelcom altament fràgil. Però des d'un punt de vista polític, la unitat em sembla un acudit. Quan sento independentistes parlar de la independència dels PPCC penso que no han travessat mai de la seva vida el Sénia, pobrets. Catalunya —el Principat— ha de fer, tard o d'hora —i jo espero que sigui ben aviat— un canvi de rumb polític radical. Ha de separar-se d'Espanya per raons òbvies, perquè amb aquesta colla d'energúmens no hi tenim res a veure, no hi hem tingut mai res a veure, de fet. El problema dels espanyols no és que siguin de dretes o d'esquerres. És que són espanyols. I punt. Ben aviat Catalunya tindrà un Estat propi i aleshores el panorama cultural també canviarà radicalment. Jo somio des de fa anys en una llibreria on tots els llibres en espanyol estiguin a l'apartat de "Literatura estrangera". Aleshores, el mercat editorial català tindrà les coses més fàcils. Serem una mica més normals. I la resta de comunitats autònomes catalanoparlants, si ho volen, tindran sempre la porta oberta per pujar al nostre carro. Però primer ens hem de separar nosaltres. És claríssim.

-- Una de tòpica. Digue'm tres llibres que salvaries en qualsevol cas de ser oblidats, o, si ho prefereixes, que convertiries en lectura (quasi) obligada o almenys altament recomanable, a tall d'imprescindibles o d'articles de primera necessitat. 
-Mira, em sembla que de llibres "de lectura obligada" n'hi ha tants que automàticament deixen de ser de lectura obligada perquè no els podríem llegir tots ni en una vida. Tot i així, a mi hi ha llibres que m'han marcat especialment i que rellegeixo periòdicament —que, com deia Fuster, és l'única manera de llegir—. Et podria dir, sobretot, L'Odissea, d'Homer en la nostra genial traducció de Riba, El baró rampant, de Calvino, i Memòries d'Adrià, de Yourcenar. Tot i així, el llibre que continuo tenint permanentment a l'abast de la mà i que consulto més sovint és, òbviament, la Bíblia.

-- Tot i que indirectament ja ha estat contestat, diries, d'una manera específica, que hi ha vida de densitat autèntica, literàriament i artística parlant, "al marge" o independentment de Barcelona?
-Mira, les possibilitats que de Barcelona en surti un escriptor com Vicenç Pagès, per posar només un exemple, em semblen ara mateix força remotes. Algú que viu a Barcelona està sotmès diàriament a un empobriment lingüístic galopant i, finalment, la metròpoli t'ofereix una perspectiva molt poc afinada dels processos humans, dels canvis i la subtilesa de les relacions humanes, que és el que hauria d'interessar a un escriptor. Em sembla que és realment significatiu que una novel·la de retrat generacional tan important com Els jugadors de whist hagi estat escrita per algú nascut a Figueres.

-- Per últim, detectes noves propostes poètiques al país, noves generacions, poesia d'una matèria que no tan sols soni o ompli sinó que sents que pot perdurar i, de fet, perdurarà?
-Mai com ara s'havien fet tants festivals i recitals de poesia a Catalunya. Les oportunitats d'escoltar noves veus són gairebé diàries i el temps es cuidarà de dir quines perduren i quines no. El que trobo a faltar és que, enmig de tant de rebombori poètic, es faci tan difícil escoltar els clàssics. Avui és molt més fàcil assistir a un recital on "el poeta llegeix els seus poemes" que no pas sentir recitar Ausiàs March, Verdaguer, Carner o Ferrater. Per això fa una colla d'anys que faig de rapsode, però no recito mai coses pròpies, sinó d'altri. Perquè crec que si perdem la perspectiva de la nostra tradició —i la tradició poètica catalana és literalment espectacular, ja la voldrien molts països!—, les noves veus tampoc no trepitjaran terra ferma.