EL TALENT DESCONEGUT. L’Anna Hernández-Turné

En Manel M. Ballester, coordinador del Club de lectura de Poesia de Sant Narcís, ens fa arribar el seu article sobre el recital que l'Anna Hernandez-Turné, membre de l'esmentat club, va fer a la biblioteca Joan Vinyoli, a Santa Coloma de Farners,el passat 29 de gener.

Anna Herández-Turné

"Sense ànim d’escatir el tenebrós misteri de si fou primer l’ou o la gallina, en tots els àmbits d’origen genuïnament humà —el quart món de què parlava Popper més o menys— acostuma a haver-hi una certa estructura de gestió basada en ramats extensos i escassos, però omnipotents, pastors. D’aquests, uns quants controlen, orienten i emmarquen ideològicament l’economia. Uns altres el regne, més imprecís però no pas menys material, de l’ànima. Els de més enllà les aigües turbulents i tan emporcades ara i adés de la política. I, per suposat, els qui tenen el bastó i remenen aquesta tova de substàncies viscerals, incloses les esmentades abans, que anomenem literatura, art, creativitat i, en general, cultura. Dic pastors, però, si us ho estimeu més, digueu-ne poders fàctics, gurús, mandarins, patums o el que us roti. Mestres, fins i tot.

I si és cert que això passa en tota societat i país, ho és tant o més en societats i països petits i històricament forçats a una condició precària, si no a la deprecació, com ara el nostre. Dit d’una altra manera, en el pessebre cultural català ni són tots els que hi ha ni hi ha tots els que són. O totes.

Bé, la precedent digressió és per poder dir que l’Anna Hernández-Turné, companya del nostre grup de poesia, és una poeta de les de coses per dir i manera i ofici provats per fer-ho que en virtut del funcionament tàcit o volgut —tàcit i volgut— del propi i particular català stablishment ha de veure’s reduïda a la categoria de talent desconegut o conegut de molt pocs, marginal, gairebé outsider, fins al punt d’estar publicada i traduïda per una editorial occitana (!) i no per una d’aquí —per expressar-ho de la manera més gràfica possible.

El divendres 29 de gener l’Anna va fer un recital a la biblioteca Joan Vinyoli de Santa Coloma de Farners. Es tracta d’un auditori petit, acollidor, però potser una mica fred per a aquesta mena d’a ctivitats que, tot i així, la sola presència d’una Anna amb roba senzilla i només la seva veu, els seus papers i un tamboret, sense cap altre suport, va saber omplir d’una hora d’intensitat densa, quasi religiosa, fluent, acompanyada d’un silenciós i complet abandó per part dels qui hi érem a la seva paraula, poètica i viva.

t’escric des del quart cafè que em manté la carn desperta

...

i em migparteixo. o  ja migpartida quan el cap es va desfer

del cos i va quedar-se les ales oblidant el fibló.

cap alat.

no vaig enlloc.

i t’escric des del quart cafè que em manté la carn desperta

La poesia és de mot clar, transparent, aferrat al terra, al sòl d’una vida dividida en moments que s’intenten retenir a fi de desballestar-los un per un i mirar de recompondre’ls després. Cosa que, com és natural, sol revelar-se impossible. I tanmateix, és just d’aquest cantell tràgic, afilat, de la vida que sovint prenen embranzida, ferms, la necessitat o el voler poètics. Lluny de mi dir-li benvingut, però és matèria de la matèria més pròpia i característica dels éssers humans. 

L’Anna Hernández-Turné ha aconseguit, i d’aquí que hagi parlat abans d’ofici ja que això és el resultat d’un procés —no útil ni recomanable ni tan sols desitjable en tots els casos— un gran despullament. Jo no sé si, des del punt de vista de la teoria, cada poema porta sota el braç la seva forma, però sí que em sembla que aquesta és una afirmació vàlida per a gairebé tota  poesia que hagi cristal·litzat en algun lloc, en una veu. Pròpia, personal, diferenciada. Allò, que en un afany de taxonomització descuidat solem anomenar estil,

la grapa i butllofes a l’entrecuix.

la desmemòria.

marmelleta, marmelló.

El mot sempre en el veïnatge d’una carn i un pols feréstec de desig —insatisfet, raó per la qual roman com a desig: ferida-forat ↔ desig sutura—. Per al subjecte poètic, el sexe, no sé si dir el genital, connota un plus més que el que denota: la representació gairebé d’un esberlament. Fenedura que, en paral·lel a l’esquinç entre la cosa i el mot, serveix alhora de tomba —o de recer— i de catalitzador: el verb, com a acció i com a logos, en tant que grapa provisional que clou. La identitat és això, una por, ens dispari o ens replegui.

la realitat és una mosca

o, com a mínim, afegeixo pel meu compte, el rastre que deixen les seves  cagaradetes. Tant i tan poc.

embrionàriament despertar, ser enmig de la vida sota pena de la sísifa tasca de la memòria d’un peix

...

i cerco 360º per recs, sota aspersors. 270º en trenes esbotzades en portes. 180º en cruïlles amb un xamfrà de llum. 90º en un número 13 d’un carrer perpendicular al mar. no hi arribarem. 0º

L’Anna, last but not least, té també textos en castellà. A tall de bons informadors, hem de deixar constància que són d’un nivell d’escriptura i domini d’aquesta llengua excepcionals, d’un elevat i conreat nivell, expressiu i poètic, que ja voldrien per a ells mateixos molts dels qui rebutgen l’ús o el coneixement de la d’aquest país.

Madrid y no encontrarse. beberse la caída

a ras de suelo y mentirse. y cerrarse la boca

por no poder cerrarse los poros

por no poder cerrarse en barricada.

y digamos que parto, que me dispongo,

me dispongo a ir

 ...

Madrid es la posibilidad, la sala donde me extravié

Madrid y me borro

Perdoneu, però d’això se’n diu poesia (catalana) en castellà de la bona, de la que queda".

Manel Martínez Ballester.

Mireu de trobar l’Anna, la poeta, mireu de llegir-la, de pair-la dins les vostres vísceres. I si podeu, perseguiu de fer-ho en directe, sentint-la dir. No us en penedireu.

Ara mateix, la podeu trobar aquí: http://magnoliaenma.blogspot.com/