NÈIXER, CRÈIXER, REPRODUIR-SE. PERSISTIR - (MANEL BALLESTER)

Néixer, créixer, reproduir-se. Persistir

(Maria Cabrera. Poeta)

S’ha abusat molt de la rosa en poesia, tant que ara ja sembla carrincló servir-se’n ni que sigui en l’ús més agre i poc romàntic que algú es pugui empescar. Però avui li traurem un moment les arnes només perquè ens serveixi de puntal, u, per justificar el títol d’aquest comentari, i, dos, perquè la poesia, com la rosa, com qualsevol planta o ésser viu, també neix, creix, es reprodueix i, si s’ho paga, persisteix. (Espero que trobeu l’ús puntual que es fa aquí de la rosa, a tall de palanca, tan poc romàntic com els temps, potser, reclamen.)

I ara ja podem dir que la Maria Cabrera, gironina, jove, sàvia, però, sobretot, poeta, va néixer un dia de cos, fa tan pocs anys que no cal ni dir-los, i va renéixer per segona vegada en la poesia amb la publicació d’un poemari, Jonàs, situat ja més enllà del que solament promet alguna cosa per al futur i en canvi dóna de cert en el present, per passar poc després, amb el seu segon poemari, a demostrar que, efectivament, ha crescut i s’ha reproduït, i que persisteix i persistirà.

Vam tenir la poeta a la darrere trobada del grup de poesia de sant Narcís. El tema, parlar de La matinada clara, el seu segon poemari publicat. Vam metrallar-la amb preguntes, disquisicions i tortures altres de tota mena. Vam fer-la llegir. És cert, el poema neix quan el concep el poeta (o quan l’escriu, que fóra, aquesta, discussió llarga i fonda), reneix després múltiples cops cada vegada que el llegeix algú, però torna a néixer, i potser sobretot, quan es fa oral, quan és dit en alta veu. La oralitat és sens dubte una constant bàsica en poesia, possiblement no l’abasti tota, segur, hi ha poesia que a més és feta per ser vista, llegida, contemplada i, encara, en silenci, per molt clamorós que aquest sigui interiorment. Però la oralitat és important. El poema canvia. No tots els autors saben llegir poesia en veu alta. Ni tots els que llegeixen poesia en veu alta, en saben, tot sigui dit. De vegades, aquest llegir en alt esdevé només una rutina emfàtica o una actuació que disfressa i distancia en lloc d’aclarir i acostar. No és el cas de la Maria. El seu dir ha crescut i madurat junt amb el seu jo poètic. Diu d’una manera que se sent autèntica i que ens diu que a sota no hi ha buidor, sinó paraula plena, sentit i emoció, veritable, mediada i translúcida emoció. La bona. La que aporta coses. La que possibilita una experiència de transformació interior.

... cap a les set del maití la llum s’encengué tota, tota; les gavines xisclaven i esbarriaven el cel, i tot l’aire del món em sembla que també, i a mi se’m deslligà alguna cosa de dins, com si de cop els ossos haguessin desaprès a aguantar-me dreta, o com si hagués obert les portes d’un gran colomar...

Prosa poètica. Poesia. Alta. Esplèndida. Aquell dir (aparentment) senzill, fluid, vast, com el del clàssic, gran. Hi ha molt treball formal, en aquest llibre, molta varietat. Res és casual, tot s’hi elabora. I els accents canvien durant el recorregut que surt, i d’alguna manera torna, a aquesta matinada clara que dóna títol al llibre.

... però a les tardes, quan es fa fosc i es fa trist, tinc cor de vella, i el cos se’m doblega per tornar a la terra. I llavors la veu em surt a batzegades, i les històries que són meves se’m moren orfes al pou de la gola. I, llavors, ja no puc deixar de pensar en totes les aixetes que degoten soles a les cuines humils dels pisos de barriada.

Quina imatge tan d’interior (amb recursos, però, que són tots elements d’exterior!) enclaustrada soledat i ofec, no us sembla? No la trobeu tan clara com bellíssima en la seva asfíxia? No us hi envoleu d’aquell vol aire a través de l’aire que us salva?

Doncs aquesta és la poeta. Maria Cabrera. La poesia que és. La que quedarà.

*** La matinada clara. Maria Cabrera. Accent editorial. Girona

Sies.tv