LES ACTIVITATS DEL CLUB, NOTÍCIES, OPINIONS, ARTICLES..., UN ESPAI PER PARTICIPAR, COL·LABORAR, COMENTAR, PROMOURE I DIVULGAR L'AFECCIÓ PER LA LITERATURA I LA LECTURA.
-----------------------------------------------------------------

divendres, 23 de novembre del 2007

Quim Monzó - "Mil cretins"

Mil cretins és el darrer llibre d'en Quim Monzó. Aquesta és una informació, extreta de La Vanguardia.es.
"El suplement "Cultura/s" (del diari La Vanguardia), ofereix avui una àmplia valoració crítica de l'últim llibre de Quim Monzó, Mil cretins (editorial Quaderns Crema), amb dos articles a càrrec de Julià Guillamón i Jordi Galves.
Per a l'ocasió, Quim Monzó ha participat en una sessió fotogràfica molt especial: s'ha caracteritzat com el senyor Beneset, ancià que viu en un geriàtric i ocasionalment es vesteix de dona, i que protagonitza el primer conte del llibre. Pedro Madueño ha captat aquesta singular transformació de l'autor en personatge, amb maquillatge realitzat per Lluïsa Gasch".
Genial i fantàstic Monzó!
* * * *
(Si voleu escoltar el discurs inaugural ÍNTEGRE de la Fira del llibre de Frankfurt, cliqueu les imatges de l'esquerra).

Paco Candel: un record i un exemple

Paco Candel ha mort aquesta matinada als 82 anys. Ha mort un home bó.

Un sentit homenatge a la persona que va ser: lluitador nat, defensor dels qui, com ell, van venir a Catalunya per intentar refer les seves vides; capdevanter en la lluita contra la dictadura i pel restabliment dels valors democràtics i els drets humans. Activista dels moviments veïnals, va treballar a fons amb i pel moviment associatiu amb una dedicació absoluta. Va fer de Can Tunis el seu baluard, des del que irradiava el seu compromís humà, polític i social.

Candel va ser un escriptor referent en aquells anys difícils. Les seves obres, fent-se resó de la situació i dels problemes dels que, com ell, vàren venir d'arreu a Catalunya, han estat cabdals per conèixer aquell fenòmen incipient de l'inmigració i que avui te conseqüències i problemàtiques prou conegudes.

Com dic al començament, ha mort un home bó, i, segur, un bon home!

dimecres, 14 de novembre del 2007

Als fans de Julio Cortázar (i als que no ho son...)

Julio Cortázar (1914 Brusel.les - 1984 París) BABELIA, suplement literari de El País, ha publicat recentment (03-11-07), vint-i-tres anys després de la seva mort a París, el relat inèdit de Cortázar "Ciao, Verona", recuperat per Carme Balcells, agent literària, de mans de la vídua de l'escriptor, Aurora Bermúdez*.
* * * *
El que segueix son els primers fragments de l'esmentat relat:
" Fue en Boston i en un hotel, con pastillas. Lamia Maraini, treinta y cuatro años. A nadie le sorprendió demasiado, algunas mujeres lloraron en ciudades lejanas, la que vivia en Boston se fue esa noche a un nigth-club y lo pasó padre (así se lo dijo a una amiga mexicana). Entre los pocos papeles de la valija habia tarjetas postales con solamente nombres de pila, y una larga carta romántica fechada meses antes pero apenas leída, casi intocada en el ancho sobre azul. No sé, Lamia -una escritura redonda y aplicada, un poco lenta pero viniendo evidentemente de alguien que no hacía borradores-, no sé si voy a enviarte esta carta, hace ya tanto que tu silencio me prueba que no las lees y yo nunca aprendí a enviarte notas breves que acaso hubieran despertado un deseo de respuesta, dos líneas o uno de esos dibujos con flechas y ranitas que alguna vez me enviaste desde Ischia, desde Managua, descanso de viaje o maneras de llenar una hora de hastío con una mínima gentileza un poco irónica.
Ves, apenas empiezo a hablarte se siente -tú lo sentirás más que yo y rechazarás esta carta con un malhumor de gata mal despierta- que no podré ser breve, que cuando empiezo a hablarte hay como un tiempo abollido, es otra vez la oficina del CERN y las lentas charlas que nos salvaban de la bruma burocrática, de los pepeles como polvorientos sobre nuestros escritorios, urgente, traducción inmediata, el placer de ignorar un mundo al que nunca pertencimos de veras, la esperanza de inventarnos otros sin prisa pero tenso y crispado y lleno de torbellinos e inesperadas fiestas. Hablo pormí, claro, tú no lo viste nunca así pero como podía yo saberlo entonces, Lamia, cómo podía adivinar que al hablarme te estabas peinando o maquillando, siempre sola, siempre vuelta hacia tí, yo tu espejo Mireille, tu eco Mireille, hasta el dia en que abrieras la puerta del fin de tu contrato y saltaras a la vida calle afuera, aplastaras el pie en el acelerador de tu Porsche que te lanzaría a otras cosas, a lo que ahora estarás viviendo sin imaginarme aquí escribiéndote.
Digamos que te hablo para que mi carta llene una hora hueca, un intervalo de café, que alzarás la vista entre frase y frase para mirar como pasa la gente, para apreciar esas pantorrillas que una falda roja y unas botas de blando cuero delimitan impecablemente. ¿Dónde estás, Lamia, en que playa, en qué cama, en que lobby de hotel te alcanzará esta carta"...
............................
(Per sentir Cortázar, clica a la imatge de l'esquerra).

divendres, 9 de novembre del 2007

Llibre del mes de novembre - VINIERON COMO GOLONDRINAS* -

William Maxwell
Escriptor nord-americà (1908-2000). Va nèixer a Lincoln (Illinois) i va estudiar a la Universitat d'aquesta ciutat. Va ser professor de literatura, escriptor, i després redactor en cap de The New Yorker durant 40 anys. Autor de varies novel.les( La hoja plegada, Adiós, hasta mañana, El Castillo... i relats curts, contes... ). Va morir a New York.
"Per al nen de vuit anys Bunny Morison la seva mare és una presència angelical sense la qual res sembla tenir vida; per al seu germà gran, Robert, la seva mare és algú a qui ha de protegir, especialment des de que la grip ha començat a invadir la seva petita ciutat del Mig Oest nord-americà; per al seu pare, James Morison, la seva dona, Elizabeth, és el centre d'una vida que s'esfondraría sense ella. A través de la mirada d'aquests tres personatjes, Maxwell retrata a una família i a la dona sobre la aquesta es recolza. Recreant l'ambient de la clase mitjana dels E.E.U.U., de principis dels anys vint, "Vinieron como golondrinas" mostra les necesitats d'amor i comprensió que ens acompanyen durant tota la nostra vida.
William Maxwell, un dels més exquisits autors nord-americans del siglo XX, fou també editor d'escriptors de la categoria de Salinger, Updike o Cheever".
(Text traduït del castellà de www.librosdelasteroide.com)
(Fotografia W.Maxwell extreta de http://www.casadellibro.com/)
..........................
*Ed. Libros del Asteroide
1ª edició: 2006
..........................
També està editat en català: "Van venir com orenetes". Traducció de Jordi Nopca.
1ª edició: 2007