LES ACTIVITATS DEL CLUB, NOTÍCIES, OPINIONS, ARTICLES..., UN ESPAI PER PARTICIPAR, COL·LABORAR, COMENTAR, PROMOURE I DIVULGAR L'AFECCIÓ PER LA LITERATURA I LA LECTURA.
-----------------------------------------------------------------

dissabte, 29 de setembre del 2007

"LECTURES" - Quim Español llegirà els seus poemes

El passat 21 de juny iniciàvem, amb el nom de LECTURES, un nou format, en el conjunt de les nostres activitats, pensat per posar en contacte amb el públic un autor, la seva obra i la seva pròpia "interpretació".
El primer cicle de LECTURES -cicle poètic, o de poetes -, es va iniciar amb un recital d'en Joan Margarit, del que en guardem un excel.lent record. La intenció és que els poetes ens acompanyin fins el febrer de 2008, un cada mes.
16 d'Octubre, a 2/4 de 8 del vespre, al Centre Cívic de Sant Narcís QUIM ESPAÑOL LLEGIRÀ ELS SEUS POEMES Al pròleg del darrer llibre de poemes d'en Quim Español, Salvador Oliva -poeta i traductor-, ha escrit: "...Quim Español pertany a la classe de poetes que creuen en una feina callada i honesta, en una poesia que "no fa que passi res", però que "sobreviu a la vall del seu fer-se"... Tota la poesia de Quim Español està fonamentada en una base de moltes lectures atentes, i el lector hi apreciarà, sens dubte, la saviesa que comporta aquesta manera d'escriure. Aquest lector, cansat de llegir coses incomprensibles, s'adonarà també que, en aquest llibre, els poemes no s'embranquen mai en banalitats i, tanmateix, s'entenen tots. Són poemes ben fets, tècnicament i formal, i, sobretot, mostren una gran energia moral, que és la que trobem a faltar més en la poesia contemporània, no tan sols en la catalana". I ara, per anar fent boca, un d'aquests poemes... GRATITUD Per tu va caure el vent que m'assolava la casa desolada. Per tu va callar el mar, com un lleó ferit que dòcil ara et llepa els peus amb llengua tèbia. Per tu s'atura el sol sobre la ratlla d'ombra dels boscos de ponent i s'adorm flamejant als teus cabells. I a l'hora del foscant una brisa de llum de vapor de mercuri s'enarbora quan passes transfigurant la nit. Ordenes elements, governes meteors, apaivagues les penes a penes amb un gest i els ocells carnissers reposen amansits a les teves espatlles, els vells canten per tu rares salmòdies i de les mans et brollen aigües simples i de la boca noms medicinals. Per tot això he viscut. Per les paraules noves que no m'has murmurat, vull viure encara. * Fotografia facilitada per l'autor.

divendres, 28 de setembre del 2007

Complanta en homenatge a l'Antònia (Quim Curbet)

Sé que aquesta complanta monòdica que estic començant no agradaria del tot als vells militants del POUM. Ells no eren amics de les floritures estilístiques, ni de la lírica aplicada a l’exercici de la memòria. Ells sabien que la política, fins i tot la més generosa, no és una qüestió de bons sentiments. No s’estaven de punyetes, els agradava anar al gra, perquè tenien moltes coses a fer i tot un món per començar-lo a construir de nou. El temps corria a la contra i l’enemic, un enemic potent, nombrós i temible, els encalçava sense treva. Però a mi, Antònia, m’has de deixar anar per les branques, m’has de permetre que m’enfili a l’olivera del teu carrer, per poder contemplar els dies clars de la teva vida i l’eterna frescor del teu somriure insubornable. Més enllà d’un passat d’imatges en blanc i negre, m’has de deixar imaginar-te en color, m’has de deixar que m’enfili per les paraules, Antònia. Què seria de nosaltres si no existissin les paraules? Sense paraules, per no existir, no existirien les idees, i les idees, Antònia, ens sobreviuran a tots. Tots nosaltres som fills de les idees, d’un grapat d’idees, que se’ns escolarien entre els dits, com la sorra de la platja, si no fos pel poder d’atracció dels mots. Probablement el primer concepte que vas aprendre i el primer que ens vas ensenyar a nosaltres fou el que es sintetitza i es condensa en la paraula “fraternitat”. La teva idea d’aquest concepte no era només una intuïció brodada en una bandera, un projecte imprès en una tesi o una consigna buida. La paraula “fraternitat” la portaves penjada de les entranyes, perquè ja se sap que la gent d’esquerres, a falta d’ànima immortal, pengen d’allà on poden els seus sentiments. La paraula “fraternitat” és un sentiment genuí de la gent d’esquerres, que tu expressaves amb els ulls i amb el gest, amb les paraules i amb els silencis. La fraternitat, per tu i pels teus, no era un concepte imputable en la columna dels drets sinó en la de les obligacions morals. Tu sabies el que ara molts ignoren: que la fraternitat és el que ens distingeix dels animals. Ells, pobrets, només coneixen fins allà on arriba l’amor. Tu sabies que calia anar molt més enllà de l’amor. Més enllà de l’amor hi ha la fraternitat i més enllà de la fraternitat s’estén una terra anomenada “justícia”. Hi ha gent, encara ara, que no sap ben bé el que és la justícia ni com s’ha de distribuïr. Tu, Antònia, ho tenies clar, per tu la justícia era un sinònim de la paraula “igualtat” i s’impartia a l’escola. Tu tenies fe en una justícia que s’imparteix bàsicament a través de la pedagogia. Vas fer de mestra, però a més vas crear escoles, vas enderrocar murs i vas obrir finestres. Estaves orgullosa de les teves finestres, per on s’escolava la llum imparable del coneixement. Hi ha països generosos on es venera eternament els pares de la pàtria, nosaltres hauríem de fer el mateix amb els mestres de la República. Ells van ser els pares de la nostra pàtria, ells van acatar les lleis i van saber impartir justícia, l’única justícia que ens pot fer sentir lliures. Sense paraules, per no existir, no existirien ni els records, però, per sort, les paraules existeixen i les paraules persisteixen, i tu, Antònia, tu i els teus, sereu sempre presents en la nostra història quotidiana, perquè el teu nom i el teu record seran sempre sinònims de la paraula “fraternitat” i de la paraula “justícia” i del mot que encara ara ens uneix a tots, perquè la llibertat és una idea i les idees no moren mai. Deixeu-me, amigues i amics, per acabar aquesta complanta, alçar la veu avui aquí, sota la placa d’aquest carrer que porta el teu nom, Antònia, alçar la veu amb un crit que s’ha de fer sentir des de Sant Narcís fins a Vista Alegre, de Banyuls fins a París i d’Ultramort a Barcelona, un crit que resumeix la teva lluita i les nostres vides. Amigues i amics, conciutadans i conciutadanes, companyes i companys, en nom de l’Antònia: visca la llibertat! (Llegit en l'Homenatge Popular del dia 27 de setembre de 2007)

Un altre Auschwitz és possible * (Eva Piquer)

Imre Kertész **
El premi Nobel hongarès Imre Kertész,
supervivent de l'Holocaust nazi, alerta del perill que la història es repeteixi.
El títol d'aquest llibre s'ha de llegir com una amenaça, no pas com una reivindicació. Ho va advertir ahir a Barcelona el Nobel hongarès Imre Kertész (Budapest, 1929): "El que ha passat una vegada pot tornar a passar; hi ha el perill que es repeteixi. Després d'Auschwitz no ha passat res de substancial en la nostra vida quotidiana, de la qual va sorgir aquell horror. Encara no ha passat res que pugui refutar Auschwitz". L'any 2004, l'escriptor va viatjar a la capital catalana per presentar-hi Liquidació, la primera novel.la que va escriure ja amb l'etiqueta de premi Nobel. Ara hi ha tornat per parlar d'un llibre imprescindible per intentar entendre l'autor: Dossier K. (Acantilado), una autobiografia a dues veus que té forma d'entrevista. Kertész pregunta i Kertész respon. A l'hora de dialogar amb si mateix, aquest supervivent del nazisme i de l'estalinisme ha recuperat el periodista que porta dintre (va treballar fugaçment en un rotatiu de Budapest després del seu pas pels camps de concentració) i s'ha fet aquelles preguntes que tenia ganes d'aclarir. Les respon totes sense excepció, esplaiant-se de gust, ni que sigui a costa d'exposar les pròpies contradiccions. Contra Adorno La història europea, els lligams entre ficció i realitat, les motivacions de l'art i els anteriors llibres de Kertész desfilen per unes pàgines que, com tota l'obra de l'hongarès, tenen l'Holocaust com a teló de fons. Un cop més, l'autor desmunta la frase d'Adorno segons la qual és bàrbar escriure poesia després d'Auschwitz. I ho fa sense embuts: "Aquesta frase és una bomba fètida moral que infesta de forma supèrflua l'aire, que de totes maneres ja feia pudor". Dit això, ho argumenta:"No puc imaginar que una ment com la d'Adorno demani a l'art que renunciï a representar el trauma més gran del segle XX. D'una banda és cert que l'assassinat industrialitzat de milions de persones no pot servir de base per al plaer estètic. Però, ¿hem de considerar per això una barbàrie els poemes de Celan o de Miklós Radnóti? És un acudit dolent, i ja està". El premi Nobel també reflexiona sobre la creació literària: "No vaig començar a escriure perquè poseia talent sinó al contrari: quan vaig decidir escriure una novel.la, també vaig decidir, de passada, tenir talent. El necessitava per acabar la feina. M'havia d'esforçar a escriure un bon llibre, no pas per vanitat, sinó per la naturalesa de la cosa. Encara que sembli mentida, aquestes confessions d'Imre Kertész en primera persona ens les hem de creure a mitges. Contenen tanta autenticitat com les seves novel.les, però tampoc més. "Tot el que dic en relació als fets històrics és veritat; la resta, no necessàriament".
El suïcidi enfront de la "vergonya de seguir vivint"
La banalització de l'Holocaust és tan gran que Auschwitz s'ha convertit en un parc temàtic per a turistes, lamenta Kertész. "Us recomano que no hi aneu -diu l'escriptor als periodistes catalans-. En canvi, només tres quilòmetres més enllà hi ha Birkenau, l'autèntic camp d'extermini: allà, si et concentres, si que encara es pot percebre una mica aquella irracionalitat malvada al servei de la mort". "T'ocupa encara la idea del suïcidi?", es pregunta Kertész en el llibre Dossier K. I Kertész respón: M'ocupa, però no com abans, en temps de la dictadura, en què semblava l'única alternativa..." El primer Kertész interromp: "Vols acabar la frase?". I el segon continua: "Per descomptat: [el suïcidi semblava] l'única alternativa a la vergonya de seguir vivint". A l'hotel de Montjuïc on ahir va tenir lloc la trobada amb la premsa, el Nobel de literatura de 2002 va explicar: "El sentiment de culpa del supervivent és bastant boirós. La consciència de culpa ve del fet que el supervivent a hagut de col.laborar amb la maquinària totalitària, ha hagut d'entendre d'alguna manera el funcionament del totalitarisme. No s'hi pot fer res: aquest és el preu de sobreviure". Pell de gallina. * Article publicat per Eva Piquer al diari AVUI a la secció Cultura i Espectacles. 27 de setembre de 2007
** Fotografia extreta de elpais.com

dimecres, 26 de setembre del 2007

Notícia de Curbet Edicions - Felicitats!

Ens acaba d'arribar de Curbet Comunicació Gràfica (CCG) el següent comunicat:
Benvolguts amics i amigues: us faig saber que coincidint amb l’homenatge popular a Antònia Adroher (que tindrà lloc dijous 27 a les 19,30h al carrer Antònia Adroher, cantonada S. Rusiñol), hem decidit que el llibre LA LLAVOR DELS SOMNIS es pugui descarregar gratuïtament des de la nostra web: www.curbetcg.com, en format PDF.
(Clicar directament la web des de l'esquerra del blog (vincles").
Des del Club de lectura celebrem la iniciativa i felicitem a en Quim Curbet i a Curbet Comunicació Gràfica, pel magnífic regal.

Llibre del mes d'octubre - SENYORIA -

L'any 1799, Barcelona, després de la Revolució Francesa, viu sota el regnat d'una monarquia fidel encara als principi de l'antic règim. Dins d'aquest context, la trama de Senyoria és moltes coses: en primer lloc, una variant d'intriga policíaca , basada en un doble crim; en segon lloc, una recreació històrica de la corrupció política i social de la Barcelona de Carles IV; finalment, el procés psicològic que porta el protagonista, Rafael Massó, regent civil de l'audiència de Barcelona, de la prepotència inicial a la humiliació final. Tot, per evitar la seva caiguda, la seva decadència. L'altra protagonista, Andreu Perramon, acusat injustament d'assassinat , haurà de lluitar per provar la seva innocència . La seva peripècia reflecteix clarament un espai romàntic incipient. La convivència entre els sentiments i els valors de dues èpoques contrasta clarament en una societat desorientada. En paraules del mateix Jaume Cabré, "Senyoria és una reflexió sobre la relació entre l'home i el poder, sobre la justícia i la idea del pecat lligada a la del càstig". Aquesta idea central es fonamenta en uns paràmetres morals canviants. Els personatges són: Rafael Massó, home influent poderós i cruel. Andreu Perramon, la víctima innocent i Jerónimo Cascal de los Rosales, un conspirador. Fotografia i text extrets de la web: www.escriptors.cat

Homenatge popular a l'Antònia Adroher

Cartell de l'homenatge popular a l'Antònia Adroher. Dijous 27, a 2/4 de 8 del vespre a la cantonada del carrer Rusiñol amb Avda. Sant Narcís. "Oferim flors en record d'una lluitadora"

dimarts, 25 de setembre del 2007

Flors en record d'una lluitadora

Homenatge popular a l'Antònia Adroher En record de l'Antònia Adroher que va ser mestra, la primera dona regidora a l'Ajuntament de Girona, en la República, i activista política, que va morir el passat 15 de setembre als 94 anys, l'Associació de Veïns de Sant Narcís, el seu Club de lectura, el Col.lectiu per l'igualtat, CCG (Curbet Edicions) i El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (eldimoni.com), et convidem a l'homenatge popular que se li dedicarà aquest dijous 27 de setembre a 2/4 de 8 del vespre al carrer que porta el seu nom (cantonada carrer Rusiñol / Avda. Sant Narcís). Hem quedat en portar, tothom que ho vulgui, "flors en record d'una lluitadora".
Lluís Gil.
Associació de Veïns i Club de lectura "Sant Narcís"

divendres, 21 de setembre del 2007

El mot i el qui el vetlla * (Jaume Cabré)

Jaume Cabré*
Hi ha cops que les obvietats no ho són. O que ens ho han semblat perquè ens ha enlluernat la senzillesa expositiva o la contundència del concepte. I sovint, quan això passa, ens agafa desprevinguts i quan esclata dins nostre ens deixa desarmats. Una de les obvietats que he llegit a Mercè Rodoreda (només l'he llegida; no la vaig conèixer personalment), apareix al seu impagable pròleg a Mirall trencat, una de les seves grans novel.les. Hi ha un moment que diu "una novel.la són paraules" i es queda tan tranquil.la. I ens quedem tan tranquils, els lectors, fins que la afirmació, convenientment empassada, comença a fer el seu efecte i no ens deixa dormir. Dir que una novel.la són paraules és afirmar la naturalesa artística de la literatura. És creure que el fet de narrar és equiparable al de pintar, esculpir, compondre música o dansar... El dia que em vaig posar a pensar de manera sistemàtica sobre el fet d'escriure va ser quan em va invitar a dir unes paraules en un acte cultural d'un poble de l'Anoia i se'm va acudir dir alguna cosa sobre la naturalesa artística de la literatura i en concret, de la novel.la. Una senyora, molt estranyada, em va preguntar per què insistia a dir que fer novel.les era art; que art era la pintura i la música; però fer novel.les, i ara. Per què ella sabia que no sabia dibuixar ni compondre però sabia que a l'escola li havien ensenyat a escriure. Els quatre o cinc segons que vaig trigar a respondre-li em van fer entendre que em calia reflexionar sobre la qüestió. No recordo com es diu ni sé qui és aquella senyora, però li estic agraït perquè va pinçar la corda adequada en el moment precís. I llavors se'm va acudir de fer un repàs a llibres que estimo i així és com vaig retrobar el pròleg que la Rodoreda va escriure per al seu Mirall trencat. I vaig arribar a "una novel.la són paraules". En l'obvietat de l'afirmació hi ha el miracle: i tant, que una novel.la són paraules: això vol dir que el bosc espès que envolta les cases, el poble de carrers enllambordats, l'habitació pulcra amb una etèria sentor de naftalina o els ulls torbadors de la noia que treu el cap, cautelosament, per la finestra de la mansarda; el pànic d'aquesta noia, el tacte suau de la cortina que ha hagut d'enretirar per veure-s'hi; el record de l'estiu en què l'avia va fer les dues cortines de la finestra, que van ser les últimes que va confegir, la llàgrima involuntària i el sospir que quasi no sentim i que sabem perquè se li escapa: els somnis trencats de la noia, la desesperació que l'abalteix o la il.lusió amb què espera que aquelles passes que s'acosten apressades cap al carreró siguin les d'una persona concreta que nosaltres sabem... Això i més, aquest món d'anhels i il.lusions, temors i recels, està construït només amb paraules. Quan el novel.lista escriu no vomita mots sinó que dreça mons i emocions de la mateixa manera que el pintor crea profunditat, clarobscur i sensació d'infinit amb línies, plans i colors. És a dir, que tot el poder d'evocació i de commoció del lector es produeix amb la paraula escrita amb intenció escrita. La paraula col.locada amb mala intenció en la frase construïda amb mala intenció pensant, amb mala intenció, en el conjunt del paràgraf i de la història que estàs inventant; és a dir, fent literatura. El secret és en l'estil. La consciència d'estil és una de les dues condicions que diferencien un text literari d'un avís per a la comunitat de veïns.. Però la frase òbvia de Rodoreda està dins d'un context. "Tota novel.la és convencional. La gràcia consisteix a fer que no ho sembli. No he escrit mai res de tan alambinat com La plaça del Diamant. Res de menys real, de més rebuscat. La sensació de cosa viva la dóna la naturalitat, la claredat d'estil. Una novel.la són paraules". En aquest paràgraf hi ha concentrada molta saviesa literària. I com que el 2008 serà l'any del centenari de Mercé Rodoreda (és esgarrifós com passa el temps) aquesta reflexió en pot ser un discret aperitiu. L'esgarrifança m'ha fet venir al cap, com un llampec, una escena de la Muntanya màgica, aquella en que Hans Castorp es queixa de la relativitat capriciosa del pas del temps: ve a dir que els dies, fins i tot a la monotonia del sanatori, passen de pressa: ens fem vells de seguida, ens és impossible aturar el temps. Però els llarguíssims set minuts diaris d'haver d'aguantar el termòmetre dins de la boca fins que no torna l'infermera , són els més lents del món. Em va agradar molt, aquesta reflexió. Thomas Mann la va confegir per a mi només amb paraules. - Article publicat per Jaume Cabré a LA TARÀNTULA CEGA, secció del suplement de cultura del diari AVUI del 20 de setembre de 2007. * Jaume Cabré (Barcelona 1947), és llicenciat en filologia catalana i catedràtic de llengua i literatura catalana. Ha publicat, entre d'altres, "Carn d'olla", "Lubovski o la desraó", "Fra Junoy o l'agonia dels sons", "La teranyina", "Senyoria", "L'ombra de l'eunuc",... i és posseïdor dels premis Prudenci Bertrana, Crítica de Serra d'Or, Sant Jordi, Crexell, Ciutat de Barcelona, Lletra d'Or,... Ha publicat també literatura infantil i juvenil. - Fotografia extreta de Wiquipedia.org/wiki

divendres, 14 de setembre del 2007

Visa pour l'image (Perpinyà)

Diu Jaume Cabré, a "La matèria de l'esperit"*, "que constantment estem llegint"... "la nostra societat està muntada de manera que les normes de convivència, les instruccions d'ús de les ciutats, els senyals de trànsit, els noms dels carrers, els números de les cases,... la programació televisiva, el resultat del partit de futbol, el nom del jugador que surt i el del que entra, la informació del grup musical del CD que acabem de comprar, el preu del CD,... tot està basat en el fet de llegir.Tota la nostra vida depèn de la lectura.Llegir en el sentit d'entendre, de capir, de captar l'essència de les coses". Recordava fa uns dies aquesta reflexió tot veient, a Perpinyà, "Visa pour l'image"**, el festival internacional de fotoperiodisme que es celebra, aquest any la 19a. edició, durant la primera quinzena de setembre, i que s'exhibeix a diferents punts de la ciutat (sales, claustres,esglèsies, etc...). I recordava aquesta reflexió perquè, a part de llegir el peu de cada fotografia que ens situava en el lloc dels fets, també em semblava que totes aquelles imatges em brindaven una lectura més directa i més autèntica que qualsevol text. Penso que manifestacions com aquesta, malgrat que els mitjans ens ofereixen "on line" l'actualitat en la seva cruesa, són necessàries per a fer-nos veure que vivim en el "millor dels móns", malgrat la nostra queixa i insatisfacció permanent. Només saben "que és la vida" o millor dit "que no és la vida" els que viuen, els que ja han nascut, en la misèria, en la manca total d'expectatives, en la més absoluta ignorància; els que només han nascut per donar fe de que el ritme i el procés de la naturalesa és "nèixer, crèixer i morir". Com diu el folletó de l'exposició "Visa por l'image" no és un festival de "lluentons". Ha de continuar denunciant tots els esdeveniments dramàtics, que malauradament es multipliquen incesantment... Així les coses, cada dia milions de víctimes innocents són exterminades, maltractades, alienades... S'han exhibit imatges relatives a Haití, Palestina, Bombai, Ghana (els infants d'un sol ús), l'Afganistan, els problemes als barris dels afores de París, Corea, els estralls de la malària,... L'any vinent, els que no ho hagueu vist mai esteu al lloro. Val la pena! (de moment podeu clicar el vincle, al blog). *Jaume Cabré. "La matèria de l'esperit". Edicions Proa. Novembre 2005
** Visa pour l'image. Festival Internaciona de fotoperiodisme, 19a. edició. Perpinyà. --------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

dijous, 13 de setembre del 2007

Llibre del mes de setembre-El llibreter de Kabul -

Aquest és el llibre que llegim el mes de Setembre (clikeu sobre l'imatge i ho veureu ampliat). "El llibreter de Kabul", d'Asne Seierstad. Tertúlia per parlar del llibre, de com han anat les vacances, de què hem llegit, del què farem...
dimarts 25, a les 8 del vespre
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

dissabte, 8 de setembre del 2007

Hola! tornem-hi?

Desitjo que les vacances us hagin anat molt bé a tots! Ja ens en farem cinc cèntims. Espero que la lectura hagi estat una bona companyia i que això ajudi a que tots tornem amb les piles ben carregades. Per aquest curs tenim molts projectes i tots esteu convidats a tirar-los endavant. En podrem parlar el proper dia 25, quan ens trobem per parlar del llibre que estem llegint. Aquest és el llibre del mes. Suposo que el teniu tots i que esteu passant-ho bé amb la lectura.
"Quan el novembre de 2001, amb la caiguda del règim talibà, Åsne Seierstad entra per primera vegada a Kabul amb l’Aliança del Nord, una de les primeres persones amb qui es troba és un senyor elegant i de cabells blancs, el llibreter Sultan Khan, un patriota afganès i cap de família. Després de passar setmanes enmig de la pols dels trets de guerra i dels murs de pedra, poder fullejar un llibre li suposa un gran alleujament. Els prestatges del Sultan són plens a vessar de volums en diverses llengües, reculls de poesia, llegendes afganeses, novel·les, i és un venedor hàbil i bon conversador: “Primer, els comunistes van cremar els meus llibres, després els mujahidins em van arrasar la botiga, finalment els talibans me’ls van tornar a cremar”. (web Casa del libro.com) Fotografia extreta de la pàgina web: eLiteratura.