Agustí Bartra (Barcelona 1908-1980)
Agustí Bartra
Un poemari inèdit de la guerra civil, l'homenatge a Kosmopolis i dues reedicions celebren el centenari de l'autor de 'Crist de 200.000 braços'
Es feia fosc quan ell, en un barri del Sabadell fabril ("nits denses de sons proletaris"), va descobrir la seva individualitat. El seu pare li havia encarregat que entregués una botzina de gramòfon a un client. Hores després, perdut i sol, reclinat en un petit mur, Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982) va agafar amb força l'embocadura de la botzina, se la va acostar als llavis i va començar a cridar el seu nom. Tot i tremolar-li les cames, estava fascinat. En la maduresa, al tornar-li a la memòria l'estampa infantil, li atorgaria un sentit revelador. "Aquella nit per primera vegada havia cridat el meu ésser, amb un inconscient anhel d'afirmació". La magmàtica obra de Bartra seria com un crit solitari els ressons de la qual reverberaven endinsant-se en si mateix creant nous ressons, salmòdia d'un ésser posseït per un llenguatge desbordant que no sabia ni volia deixar d'afirmar-se fins a ser una veu que saltés les barreres del temps per instal.lar-se en el territori de la universal essencialitat. Però aquest ambiciós projecte, en què vida i literatura es fondrien, va ser punt d'arribada d'una complexa evolució personal marcada pels traumes del segle de la megamort: guerra, experiència concentraciònaria, exili.
Va ser amb més de vint anys, a Barcelona ("fanals de gas i plàtans tristos"), quan el Bartra que treballava sense il.lusió en un taller va començar a buscar un estil que fecundés el seu esperit. El perseguia llegint sense fre, fugint de la ciutat per combregar amb la naturalesa. La metamorfosi de la seva identitat per transmutar-se en Poeta (com Friedrich Hölderlin, com el seu admirat Walt Whitman) va estar sempre relligada als misteris de la terra. Ho va escriure a Odisseu, un dels seus projectes més importants, concebut a finals dels 40 i reeditat ara per Proa amb pròleg de Sam Abrams. "Ulisses sentia la vida de l'arbre enllaçada a la seva, ell mateix era l'arbre en la mesura que la seva consciència era vinclada per la crida dels seus orígens". Però el Bartra dels dies republicans era un jove desconcertat, sense projecte vital. "Jo venia a la deriva/ com el lent espectre/ d'una barca/ de mutilada proa", va consignar en un dels seus primers poemes. En temps de guerraþes va incorporar a la societat literària, va madurar com a home i es va centrar com a poeta. Quan va sortir cap al front d'Aragó, el 1938, va publicar el seu primer poemari: Cant corporal. Va seguir escrivint a les trinxeres i als camps de concentració francesos, on va malviure els primers mesos del seu exili; l'experiència va quedar tatuada en la seva consciència i va inspirar la narració Crist de 200.000 braços (que recupera Lleonard Muntaner Editor). Després, gràcies a Francesc Trabal, va poder deixar el camp i anar a una residència on vivien uns escriptors.
Bartra va arribar a Roissy-en-Brie el 3 d'agost de 1939. "El rostre colrat, els ulls d'un blau molt clar, els cabells rossencs". Així el va veure l'escriptora Anna Murià, que ja no es va separar d'ell i a qui va santificar les seves millors energies (llegiu l'entregada Crònica de la vida d'Agustí Bartra). El febrer del 1940 la parella va anar cap a Amèrica: Santo Domingo, l'Havana i Mèxic des del 2 de setembre de 1941.
Es va associar amb Pere Calders per muntar un taller, va participar en revistes, es va presentar a Jocs Florals i no va parar de traduir (destaca Una antologia de la lírica
nord-americana ). Però el centre era i seguiria sent la poesia. L'estranyament que implica l'exili seria territori adobat per a l'expansió del seu "vitalisme simbòlic", la construcció del seu propi mite i la neurosi del menyspreu. Habitant "la solitud del nàufrag", des de Màrsias i Adila (1948) va recuperar l'èpica per aprofundir en "la humanitat essencial" (l'hi va confessar a Joan Fuster). Després de dècades sentint-se incomprès, va llegir l'atenció de joves de l'interior com el senyal esperat. "Us he estat esperant durant 30 anys", li diria a Oriol Pi de Cabanyes. El 1970 va tornar a Catalunya per veure el "Blau enyorat" a què es referia a Cartells als murs de la meva pàtria.
Instal.lat a Terrassa, la lírica ardent va seguir bombant una aventura única, torrencial, irregular, que avui, a punt de fer 100 anys del seu naixement, el 8 de novembre, encara desconcerta.
Jordi Amat
* Article publicat al Periòdic de Catalunya, el 22 d'octubre de 2008, (pàgines de llibres)