ACCENT - Nova editorial a Girona

Us fem saber que acaba de néixer un nou projecte editorial en llengua catalana ubicat a la ciutat de Girona.

Es tracta d’ACCENT EDITORIAL.

*

ACCENT EDITORIAL vol fomentar tant la publicació d’obres originals actuals com la traducció al català de clàssics i moderns d’altres llengües. ACCENT EDITORIAL es centrarà en la publicació de llibres de literatura i d’assaig i en l’apassionant terreny híbrid que uneix aquests dos gèneres. ACCENT EDITORIAL és una marca registrada de l’empresa editorial Edicions a Petició SL, que ja posseeix el segell editorial Documenta Universitaria, que des de l’any 2003 publica obres d’ús universitari seguint el sistema d’impressió digital sota comanda. ACCENT EDITORIAL està dirigida per Francesc Xavier Bou Mas (director) i Oriol Ponsatí-Murlà (coordinador editorial). ACCENT EDITORIAL ha publicat, al llarg del 2007, quatre títols:

Idees de combat. Dietari inconvenient, de Josep-Maria Terricabras. (Amb pròleg de Vicent Partal). Aquest llibre recull una selecció feta per l’autor dels millors articles publicats per Josep-Maria Terricabras en el bloc de la seva pàgina a internet.

*

La claredat d’Heràclit, de Josep Palau i Fabre. Amb la publicació d’aquesta obra, Accent Editorial es vol sumar als actes de commemoració del 90è aniversari de Josep Palau i Fabre (21 d’abril). Es tracta d’un assaig sobre la filosofia del pensador presocràtic grec Heràclit d’Efes, que Palau i Fabre havia escrit en francès a finals dels anys seixanta i que havia romàs inèdit fins ara.

*

Ecce homo, de Friedrich Nietzsche. (Traducció de Josep-Maria Terricabras). Accent Editorial vol posar a disposició del gran públic, per primera vegada en català, l’autobiografia intel·lectual de Nietzsche de la mà d’un excel·lent traductor filosòfic i bon coneixedor de l’obra del pensador alemany.

*

El nebot de Rameau, de Denis Diderot. Un autèntic clàssic del pensament nihilista que, en forma de diàleg «antiplatònic», planteja el problema dels límits de les Llums. Amb pròleg de Ramon Alcoberro i traducció d’Oriol Ponsatí-Murlà.

*

Des del Club de lectura celebrem el neixement d'Accent, els oferim la nostra col.laboració per la divulgació de les seves iniciatives. Properament en farem una presentació al Punt de lectura.

(Clica a l'esquerra i veuràs el video Ed. Accent)

(Jordi Porta-Josep Mª Terricabras-Oriol Ponsatí)

"Girona entre el record i la literatura" - Narcís-Jordi Aragó (Actes inauguració Punt de lectura)

En la seva conferència "Girona, entre la literatura i el record", Narcís-Jordi Aragó va parlar dels memorialistes, els novel.listes i els poetes que han fet del record la matèria bàsica de la seva creació literària.

*

D'entre els autorts de memóries, dietaris o autobiografies, va triar Josep Pla i Miquel de Palol. De "Girona, un llibre de records", del primer, va llegir un fragment sobre les voltes de la ciutat. De "Girona i jo", del segon, la descripció dels antics establiments d'aigua picant del barri de Pedret.

*

Els dos novel.listes que han escrit els millors relats de ficció basats en elsseus records gironins son, segons Aragó, Prudenci Bertrana, amb la nove.la autobiogràfica "El Vagabund", i Joaquim Ruyra, amb elconte "El primer llustre d'amor". De Bertrana va llegir la descripció que fa de Girona des del tren, i de Ruyra la visió de la Plaça del Vi des del balcó de casa seva.

*

Els poetes del record, que ho són també de l'enyorament de Girons, van ser representats per Narcís Comadira, amb "Ciutat d'infantesa", i Núria Esponellà, amb "Tots els ocres". En tots dos casos es tracta de poemes basats en la memòria dels anys d'adolescència

*

La disertació va servir per demostrar que a partir dels records es pot fer molta i molt bona literatura. Els records agres d'un Josep Mª de Sagarra ressentit, a la novel.la "All i salobre", van servir de contrapunt irònic i sarcàstic al to emotiu i nostàlgic dels altres textos llegits.

L'hora del conte (Actes inauguració Punt de lectura)

Punt de lectura de Sant Narcís: L'hora del conte "Roba estesa" (La família Estenedor) a càrrec de La Perleta i els mitjons .

* *

Imatge de l'actuació de La Perleta amb l'espectacle "Roba estesa" (La familia estenedor), a l'Hora del conte, el dissabte 15 al matí. Aquesta actuació forma part del conjunt d'actes programats amb motiu de la inauguració del Punt de lectura de Sant Narcís. Foto: Miquel Pagés.

Inauguració del Punt de lectura de Sant Narcís

El barri de Sant Narcís va estrenar divendres el seu Punt de lectura al Centre Cívic Sant Narcís.

* *

Imatge de la inauguració del Punt de lectura Sant Narcís el divendres 14 de desembre. A la foto: Pilar Prats, regidora de Sant Narcís; M. Lluïsa Faxedas, regidora de Cultura; Anna Pagans, alcaldessa de Girona; Martí Carreras, president de l'AV Sant Narcís; Lluís Gil, coordinador del Club de lectura Sant Narcís; Narcís-Jordi Aragó, periodista i escriptor, en una sala plena de gom a gom. Fotos: Miquel Pagés

Més llibres per a tothom

Narcís-Jordi Aragó, escriptor i periodista. Va ser Director de Presència des de l'any 1968 al 1980. En l'actualitat és Director de la Revista de Girona.

*

MÉS LLIBRES PER A TOTHOM

Article amb motiu de la Inauguració del Punt de lectura de Sant Narcís

*

Ara que els informes i les enquestes diuen que en aquest país es llegeix molt poc i que als adolescents els costa de comprendre el que llegeixen, resulta reconfortant assistir a un acte com el que es va celebrar el divendres -14 de desembre- al Centre cívic de Sant Narcís: la inauguració del Punt de lectura que ofereix, en petit format, tots els serveis d'una biblioteca -sala de lectura de llibres, revistes i diaris, préstec de llibres, música i cinema- i brinda la possibilitat d'accedir fàcilment als milers de llibres d'una biblioteca real, la Salvador Allende del barri de Santa Eugènia. Aquest Punt de lectura ha estat com el premi a la constància del Club de lectura Sant Narcís de l'Associació de Veïns (Vocalia de Cultura) -que des de fa prop de tres anys funciona regularment en el Centre Cívic del barri- i de l'Ajuntament de Girona, des del Servei de Biblioteques, i hom se sent especialment satisfet d'haver pogut contribuir a la seva instal·lació amb l'aportació de dues col·leccions de llibres: els de la sèrie A tot vent de l’Editorial Proa i Les millors obres de la literatura universal d'Edicions 62. Aquests volums, que ja no cabien als prestatges domèstics, es troben ara perfectament catalogats i disponibles per donar satisfacció a molta gent.

Els llibres sempre han tingut molts enemics i han viscut permanentment sota sospita en els índexs prohibits de les religions i en les llistes negres de les censures civils. Han estat cremats sistemàticament pels actes de fe medievals i per les depuracions de les dictadures militars. Ara es troben greument amenaçats pel domini abassegador dels mitjans audiovisuals i dels nous ginys electrònics, i qui sap si arribarà el dia profetitzat per Ray Bradbury en què seran perseguits com elements subversius per les forces d'ordre públic i fulminats massivament a la temperatura de 451 graus Farenheit. De moment, ja són víctimes dels seus propis editors, que guillotinen sense compassió els exemplars no venuts de les operacions menys rendibles. Per això reconforta comprovar que encara són molts -a Santa Eugènia, a Sant Narcís i arreu- els qui es preocupen de salvar-los, de protegir-los, de guardar-los i de posar-los a l'abast de tothom com una font inesgotable de coneixement, d'entreteniment, de plaer i de bona companyia.

---

Narcís-Jordi Aragó

PUNT DE LECTURA DE SANT NARCÍS - Inauguració i actes

Divendres 14 de desembre, a les 7 de la tarda, al Centre Cívic de Sant Narcís, inauguració del PUNT DE LECTURA

La inauguració la farà l'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, amb col.laboració de l'Associació de Veïns de Sant Narcís.

Fruit de l'interès de l'Ajuntament de continuar amb l'expansió del projecte de Punts de lectura a la ciutat i el de l'Associació de Veïns per tenir-lo i dotar així al barri d'un servei important i de primera línia, potser embrió d'una possible futura biblioteca, ambdues parts hem signat un conveni de col.laboració per tal d'oferir els serveis propis del Punt als veïns del barri i als ciutadans en general.

*

El Punt de lectura estarà obert al públic els dimarts i els dijous de les 10 del matí fins a la 1 del migdia i els dimecres de les 5 de la tarda a les 8 del vespre.

Estarà dotat d'un fons fix de llibres, contes i literatura infantil i juvenil, revistes, cd's i dvd's.

Es farà servei de prèstec de tots aquests elements i s'emetrà un carnet del Sistema de lectura pública de Catalunya, vàlid també per a totes les biblioteques que l'integren.

*

S'han programat un seguit d'actes, durant el mes de desembre de 2007 i gener de 2008, per tal de celebrar aquest esdeveniment. El calendari és:

14/12/07 - Inauguració del Punt de lectura, a les 7 de la tarda.

15/12/07 - L'hora del conte. Roba estesa (La família Estenedor), a les 11 del matí.

17/12/07 - Girona entre el record i la literatura, xerrada de Narcís Jordi Aragó.

16/01/08 - Mercé Rodoreda: les seves dones, les seves veus, lectura de Cristina Cervià.

23/01/08 - Narcís Comadira llegirà els seus poemes. "LECTURES", Cicle de poesia.

Tots els actes es faran al Centre Cívic de Sant Narcís.

Els dels dies 17 de desembre i 16 i 23 de gener, a 2/4 de 8 del vespre.

*

Estem d'enhorabona. Us hi esperem!

Lectura en un gest* - Una bona notícia!!

Representació del primer conte de la col.lecció, fa uns dies,

a Vilanova i la Geltrú. Foto: R.M.

Neix la primera col·lecció infantil adaptada al llenguatge de signes a través de la iniciativa de l'editorial El Cep i la Nansa, de Vilanova i la Geltrú.

Un cargol es perd. Espantat, va preguntant als seus veïns animals si saben on és casa seva, fins que al final descobreix que no era pas massa lluny. Aquest és el conte. Es titula M'he perdut!, i té text i il·lustracions de Juanolo. Però no es tracta d'un conte qualsevol. La particularitat rau en la mateixa edició, atès que incorpora l'adaptació de la història a la llengua de signes catalana (LSC). La iniciativa és de l'editorial El Cep i la Nansa, amb seu a Vilanova i la Geltrú, i omple un buit en l'àmbit de l'educació especial. Fins ara eren els mateixos professionals d'escoles i biblioteques els que havien manufacturat els materials, adaptant-ne els continguts, com ara contes infantils, a partir de fotocòpies. Són formats casolans, amb difusió i repercussió molt limitada. Ara bé, no existia material publicat que inclogués els diferents registres adaptats per a infants sords i oients indistintament. Aquest fet explica l'alegria que l'aparició de la col·lecció Ginjoler ha provocat en el sector educatiu. Dissabte passat se'n va fer la presentació oficial a la biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova. I no va ser una hora del conte qualsevol. Mestres, pedagogues i intèrprets, amb representants de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (Fesoca), hi van assistir emocionats. Tots ells formen part de la comissió de la col·lecció, que supervisa el procés productiu del conte fins a la correcció final, a càrrec de la mateixa Fesoca. El conte es presenta en format gran, amb els textos i les il·lustracions corresponents i la traducció (abreujada) del text junt amb els dibuixos que simbolitzen els gestos del català signat. L'estructura que se segueix és l'anomenada bimodal, és a dir, es col·loquen els signes seguint l'estructura oral catalana. El llibre es completa amb un DVD que inclou l'explicació del conte en LSC seguint l'estructura pura de la llengua de signes, més un vocabulari i una cançó amb signes. La cançó és la popular Cargol, treu banya. La narració del conte en directe va acabar amb la versió gestual d'aquesta coneguda melodia, i els infants van poder descobrir com canten una cançó els nens que no hi senten. Tota una lliçó per a petits i grans. La llengua de signes no és universal i n'hi ha múltiples versions arreu del món adaptades a cada territori. Al Principat, recentment s'ha reconegut oficialment la llengua de signes catalana (amb una trajectòria de més de dos segles), que és la pròpia de les persones sordes de Catalunya, i és diferent de l'espanyola. Segons dades de la Generalitat i de la Federació de Pares de Nens Sords i Sordcecs (Fecapansisc), el 2003 hi havia a Catalunya un miler de nens sords atesos pels serveis especialitzats i unes 24.000 persones catalanosignants. TRES TÍTOLS MÉS PENDENTS L'editorial El Cep i la Nansa s'ha engrescat amb el projecte, i ja té tres títols més en preparació: D'amagatotis, amb text de Marta Minel·la i il·lustracions de Marta Cucurella; El secret de la lluna, de Susana Peix i Víctor Capdet, amb dibuixos de Lorena Torres, i L'home més valent del món, amb text de Montse Balada i il·lustrat per Sebas Martín. Els tres contes, que van dirigits a diverses franges d'edat, està previst que surtin publicats a principis del 2008.

* Notícia extreta del Punt Diari, de 9/12/07

Llibre del mes de desembre - Notícies del paradís*

David Lodge va nèixer a Dulwich, Londres (Gran Bretanya), el 28 de gener de 1935 .

Som a la platja de Waikiki, el paradís turístic vora el blavíssim blau del Pacífic. Bernard Walsh té una mena d'interès professional pel paradís. Ha arribat a les Hawaii acompanyant un pare queixós vora el llit d'una oblidadíssima tieta. Es tracta d'una missió que el trasllada del seu entorn ombrívol i tranquil al llampant món dels tròpics, i li descobreix l'altra cara del seu món: l'inacabable vol en companyia de parelles de nuvis tendres i no tan tendres, d'homes de negocis actius i retirats, de famílies nuclears i famílies en fissió. Lluny del seu hàbitat enclaustrat, l'illa li ofereix les més insospitades sorpreses, que el faran canviar d'opinió sobre els seus i sobre ell mateix. Vet aquí una enginyosa novel.la, on David Lodge desplega amb contundència els recursos que l'han convertit en un dels mestres de la literatura humorística contemporània. David Lodge va nèixer a Dulwich, Londres (Gran Bretanya), el 28 de gener de 1935. Desprès d'estudiar lletres a la University College de Londres, es va dedicar a l'ensenyament universitari de literatura a Birmingham entre 1960 i 1980. En l'actualitat és professor hemèrit de l'Universitat de Birmingham. La primera novel.la la va publicar el 1960 The picturegoers. Després ha publicat “La caida del museo británico”, 1965; “Intercambios”, 1975; “El mundo es un pañuelo”, 1984; “Buen trabajo”, 1988; “Noticias del paraiso”, 1991, entre altres. La darrera novel.la “El Autor”, (2004), és un text centrat en la figura de l'escriptor Henry James.

. La tertúlia sobre el llibre serà el 18 de Desembre a les 8 del vespre, al Centre Cívic.

-------------

Text: Contraportada del llibre

Fotografia: Extreta de www.barcelonareview.com/35/s_sma.htm

Quim Monzó - "Mil cretins"

Mil cretins és el darrer llibre d'en Quim Monzó. Aquesta és una informació, extreta de La Vanguardia.es.

"El suplement "Cultura/s" (del diari La Vanguardia), ofereix avui una àmplia valoració crítica de l'últim llibre de Quim Monzó, Mil cretins (editorial Quaderns Crema), amb dos articles a càrrec de Julià Guillamón i Jordi Galves.

Per a l'ocasió, Quim Monzó ha participat en una sessió fotogràfica molt especial: s'ha caracteritzat com el senyor Beneset, ancià que viu en un geriàtric i ocasionalment es vesteix de dona, i que protagonitza el primer conte del llibre. Pedro Madueño ha captat aquesta singular transformació de l'autor en personatge, amb maquillatge realitzat per Lluïsa Gasch".

Genial i fantàstic Monzó!

* * * *

(Si voleu escoltar el discurs inaugural ÍNTEGRE de la Fira del llibre de Frankfurt, cliqueu les imatges de l'esquerra).

Paco Candel: un record i un exemple

Paco Candel ha mort aquesta matinada als 82 anys. Ha mort un home bó.

Un sentit homenatge a la persona que va ser: lluitador nat, defensor dels qui, com ell, van venir a Catalunya per intentar refer les seves vides; capdevanter en la lluita contra la dictadura i pel restabliment dels valors democràtics i els drets humans. Activista dels moviments veïnals, va treballar a fons amb i pel moviment associatiu amb una dedicació absoluta. Va fer de Can Tunis el seu baluard, des del que irradiava el seu compromís humà, polític i social.

Candel va ser un escriptor referent en aquells anys difícils. Les seves obres, fent-se resó de la situació i dels problemes dels que, com ell, vàren venir d'arreu a Catalunya, han estat cabdals per conèixer aquell fenòmen incipient de l'inmigració i que avui te conseqüències i problemàtiques prou conegudes.

Com dic al començament, ha mort un home bó, i, segur, un bon home!

Als fans de Julio Cortázar (i als que no ho son...)

Julio Cortázar (1914 Brusel.les - 1984 París) BABELIA, suplement literari de El País, ha publicat recentment (03-11-07), vint-i-tres anys després de la seva mort a París, el relat inèdit de Cortázar "Ciao, Verona", recuperat per Carme Balcells, agent literària, de mans de la vídua de l'escriptor, Aurora Bermúdez*.

* * * *

El que segueix son els primers fragments de l'esmentat relat:

" Fue en Boston i en un hotel, con pastillas. Lamia Maraini, treinta y cuatro años. A nadie le sorprendió demasiado, algunas mujeres lloraron en ciudades lejanas, la que vivia en Boston se fue esa noche a un nigth-club y lo pasó padre (así se lo dijo a una amiga mexicana). Entre los pocos papeles de la valija habia tarjetas postales con solamente nombres de pila, y una larga carta romántica fechada meses antes pero apenas leída, casi intocada en el ancho sobre azul. No sé, Lamia -una escritura redonda y aplicada, un poco lenta pero viniendo evidentemente de alguien que no hacía borradores-, no sé si voy a enviarte esta carta, hace ya tanto que tu silencio me prueba que no las lees y yo nunca aprendí a enviarte notas breves que acaso hubieran despertado un deseo de respuesta, dos líneas o uno de esos dibujos con flechas y ranitas que alguna vez me enviaste desde Ischia, desde Managua, descanso de viaje o maneras de llenar una hora de hastío con una mínima gentileza un poco irónica.

Ves, apenas empiezo a hablarte se siente -tú lo sentirás más que yo y rechazarás esta carta con un malhumor de gata mal despierta- que no podré ser breve, que cuando empiezo a hablarte hay como un tiempo abollido, es otra vez la oficina del CERN y las lentas charlas que nos salvaban de la bruma burocrática, de los pepeles como polvorientos sobre nuestros escritorios, urgente, traducción inmediata, el placer de ignorar un mundo al que nunca pertencimos de veras, la esperanza de inventarnos otros sin prisa pero tenso y crispado y lleno de torbellinos e inesperadas fiestas. Hablo pormí, claro, tú no lo viste nunca así pero como podía yo saberlo entonces, Lamia, cómo podía adivinar que al hablarme te estabas peinando o maquillando, siempre sola, siempre vuelta hacia tí, yo tu espejo Mireille, tu eco Mireille, hasta el dia en que abrieras la puerta del fin de tu contrato y saltaras a la vida calle afuera, aplastaras el pie en el acelerador de tu Porsche que te lanzaría a otras cosas, a lo que ahora estarás viviendo sin imaginarme aquí escribiéndote.

Digamos que te hablo para que mi carta llene una hora hueca, un intervalo de café, que alzarás la vista entre frase y frase para mirar como pasa la gente, para apreciar esas pantorrillas que una falda roja y unas botas de blando cuero delimitan impecablemente. ¿Dónde estás, Lamia, en que playa, en qué cama, en que lobby de hotel te alcanzará esta carta"...

............................

(Per sentir Cortázar, clica a la imatge de l'esquerra).

Llibre del mes de novembre - VINIERON COMO GOLONDRINAS* -

William Maxwell

Escriptor nord-americà (1908-2000). Va nèixer a Lincoln (Illinois) i va estudiar a la Universitat d'aquesta ciutat. Va ser professor de literatura, escriptor, i després redactor en cap de The New Yorker durant 40 anys. Autor de varies novel.les( La hoja plegada, Adiós, hasta mañana, El Castillo... i relats curts, contes... ). Va morir a New York.

"Per al nen de vuit anys Bunny Morison la seva mare és una presència angelical sense la qual res sembla tenir vida; per al seu germà gran, Robert, la seva mare és algú a qui ha de protegir, especialment des de que la grip ha començat a invadir la seva petita ciutat del Mig Oest nord-americà; per al seu pare, James Morison, la seva dona, Elizabeth, és el centre d'una vida que s'esfondraría sense ella. A través de la mirada d'aquests tres personatjes, Maxwell retrata a una família i a la dona sobre la aquesta es recolza. Recreant l'ambient de la clase mitjana dels E.E.U.U., de principis dels anys vint, "Vinieron como golondrinas" mostra les necesitats d'amor i comprensió que ens acompanyen durant tota la nostra vida.

William Maxwell, un dels més exquisits autors nord-americans del siglo XX, fou també editor d'escriptors de la categoria de Salinger, Updike o Cheever".

(Text traduït del castellà de www.librosdelasteroide.com)

(Fotografia W.Maxwell extreta de http://www.casadellibro.com/)

..........................

*Ed. Libros del Asteroide

1ª edició: 2006

..........................

També està editat en català: "Van venir com orenetes". Traducció de Jordi Nopca.

1ª edició: 2007

"LECTURES" - Quim Español va llegir els seus poemes

Ahir, en el segon "LECTURES" -en el cicle de poesia, de poetes -, en Quim Español va llegir una selecció de poemes dels seus tres llibres publicats fins ara*. La lectura va consistir en dos blocs de poemes, barrejats, dels tres llibres. Va explicar detalls dels mateixos i aspectes generals relacionats amb la tècnica -la rima, el ritme, la música,... - que s'han de tenir en compte a l'hora d'escriure poesia, si més no una poesia com la que a ell li agrada escriure. Entre les dues parts de la lectura, va convidar als assistents a fer preguntes i plantejar qüestions del seu interès, establint així un diàleg poc freqüent -que va ser molt interessant-, en aquest tipus d'acte. *Ultralleugers (Premi Carles Riba 1994) *L'arbre de la innocència (Flor Natural.Jocs Florals, Barcelona 1998) *70 poemes (2007) Us oferim el text íntegre de la presentació que en Quim Curbet va fer d'en Quim Español. PRESENTACIÓ DEL POETA, AHIR, A ST. NARCíS «Quim Español va néixer un dia de setembre de 1976 en un bufet d'arquitectes de Girona»
	> Quim Español, ahir al Centre cívic Sant Narcís FOTO: MIQUEL PAGÈS olt bona tarda a tothom. Quan en Lluís Gil -del Club de lectura Sant Narcís- em va demanar que presentés en Quim Español, vaig pensar que jo, precisament, no era la persona indicada. Segur que en Lluís podria haver trobat presentadors millors, més ben informats, més capaços i molt més eloqüents. Però, malgrat tot, vaig acceptar sense dubtar, perquè un no sempre té l'oportunitat de seure al costat d'en Quim Español i perquè el fet de presentar-lo, en qualsevol de les seves facetes, per mi és un honor es miri com es miri, aquí -a Sant Narcís- o en qualsevol altre racó de l'univers conegut. Potser d'entrada us pot semblar excessiu, però per mi és un honor intransferible, inqüestionable, inqualificable, innegociable, inestimable, inexcusable, inesquivable... i podria anar recitant en aquest moment tots els 'in' del Gran Diccionari de la Llengua Catalana fins a la ratlla on la paraula 'invulnerable' frega amb un grup minúscul d'àtoms, que degudament posats en ordre alfabètic, anomenem 'ions'. Però això ja té més a veure amb la física i la química que amb la poesia, i de la poesia d'en Quim Español és del que hem vingut a parlar avui aquí. La data del seu naixement La Sala dels arcs FOTO: MIQUEL PAGÈS En primer lloc començaré la presentació amb una primícia, un secret que en Quim té molt ben guardat i que em permetré la gosadia de desvelar. La data del seu naixement. En Quim Español va néixer un dia de setembre de 1976 en un bufet d'arquitectes de l'avinguda Sant Francesc de Girona. Puc dir, per tant, que en Quim acaba de complir els trenta-un anys. El fet de no tenir constància de la seva vida anterior, em fa creure que en Quim va néixer just en aquest moment en què el vaig conèixer. Curiosament la seva companya, la Maria Gràcia Sala, també va venir al meu món el mateix dia i a la mateixa hora, un fet, que als meus ulls, els ha marcat de per vida. En Quim i la Maria Gràcia, des d'aquell dia de 1976, han anat transitant per la meva existència: ens hem trobat, hem coincidit, hem divergit (escassament), hem parlat (sobretot amb la Maria Gràcia) i hem callat. Qui coneix en Quim sap molt bé que els seus silencis són gairebé tan valuosos com les seves paraules, uns silencis que he après a apreciar i a respectar. En Quim Español és un home polièdric, en el més ample sentit geomètric del terme. Té tantes facetes i és tan complicat com un cub de Rubic. Si no fos pel fet d'haver vist amb els meus ulls com en Quim ordena tots els colors del maleït cub amb els ulls clucs, no hagués comprès mai el sentit exacte de la paraula 'polièdric'. Però en Quim, a més, també és un home honest, raonable i moderat que acata les lleis mètriques de la poesia i les lleis físiques de l'arquitectura. És un home discret i cautelós, que no posa mai un peu davant de l'altre sense haver sospesat les conseqüències ètiques i estètiques del gest. D'ell he après lliçons fonamentals que no oblidaré mai Només en citaré dos exemples. L'any 1994 vaig ser víctima d'un robatori, em van robar l'automòbil. Compungit per la pèrdua irreparable i mentre em dirigia -a peu– cap a la comissaria de Pedret a denunciar el robatori, em vaig trobar en Quim. Després d'explicar-li la meva desgràcia i d'exclamar amb un deix de desesperació un «ja ho veus, no podem passar sense el cotxe», en Quim em va etzibar aquest consell: «Si en la teva vida no pots passar sense el cotxe, el que has de fer és canviar de vida». Evidentment no vaig seguir el seu consell i la meva vida ha continuat pels mateixos derroters. L'altra lliçó la vaig aprendre abans, concretament el mes de juny de 1977. En Quim, que aleshores era primer secretari del PSC a Girona, després d'una de les inacabables reunions que sovintejaven en aquella ja remota època, va penjar per la part de dins de la porta de la seu dels socialistes al carrer Minali, els tres primers versicles del cant III de La Divina Comèdia: Per mi aniràs a la ciutat sofrent, per mi aniràs cap a l'etern dolor, per mi aniràs amb la perduda gent. La justícia mogué el meu alt factor: va fer-me la Divina Potestat, la Summa Saviesa, el primer amor. Abans de mi res no va ser creat que etern no fos, i duro eternament. Deixeu tota esperança els que heu entrat! Desgraciadament tampoc vam seguir aleshores el seu consell. Ara m'adono que estic acabant aquesta presentació del poeta sense haver citat ni tan sols un dels seus poemes. Però no ho faré, en la línia que he seguit fins ara acabaré de la mateixa, egoista manera, com l'he iniciat. Citant-me a mi mateix. L'altre dia en Jordi Vilamitjana va trobar, remenant en hemeroteques diverses, una pàgina del Punt.Diari del 13 de setembre de 1979. La pàgina en qüestió estava dominada per un article potent de l'Ernest Lluch que portava per títol L'Estatut és autodeterminació i a baix, a mà dreta, sota l'epígraf de Digueu-li la vostra, hi campava un poema meu dedicat a l'Enric Marquès, després d'una disputa de carrer per un Onze de Setembre pretesament unitari que va acabar rebentat pels radicals de torn. El poema no és –evidentment– gran cosa, però en vull salvar quatre versos que em serviran per acabar aquesta presentació. Diu així: Per camins de sonets i rimes noves desitjàvem viure entre vers i vers, talment com els poetes d’aleshores: uns homes nous en un nou univers. Si alguna cosa he assimilat amb el temps és que l'univers, a escala humana, és immutable, però encara no he renunciat a seguir algun dia el consell d'en Quim i canviar de vida. Moltes gràcies.

Doris Lessing. Premi Nobel de Literatura 2007 *

L'Acadèmia Sueca ha anunciat que l'escriptora britànica Doris Lessing ha estat guardonada amb el Premi Nobel de Literatura 2007.

Doris Lessing, que va néixer al 1919 a Kermanshah, Pèrsia (actual Iran) i filla d'un oficial de l'exèrcit britànic criada a l'aleshores Rodesia (actual Zimbabwe), s'ha convertit en l'onzena dona que ha guanyat aquest prestigiós reconeixement.

La seva obra més coneguda és El Quadern daurat, publicada al 1962 i que li va fer guanyar el Premi Médicis de França a la millor novel·la estrangera. Aquesta novel·la va fer de Lessing una icona de la lluita per l'alliberació de la dona als anys seixanta i setanta. El Nobel de Literatura està dotat amb 10 milions de corones sueques (1,1 milions d'euros) i s'entregarà juntament amb la resta de guardonats el 10 de desembre, aniversari de la mort del fundador del premi, Alfred Nobel. Edicions 62 mou fitxa Edicions 62 publicarà l'any vinent la traducció al català de La clivella, la nova novel·la de Doris Lessing, Premi Nobel de literatura de 2007, ja publicada en altres llengües. A més, Edicions 62 vol publicar durant el primer trimestre del 2008 una reedició de l'obra més coneguda de l'autora, El quadern daurat, ja publicat en català per aquesta editorial. El director editorial d'Edicions 62, Fèlix Riera, ha expressat en declaracions a l'ACN la seva "gran satisfacció" perquè enguany, "a diferència d'altres anys, el Nobel ha recaigut en una autora prou coneguda pels lectors catalans", que ja va obtenir el premi Catalunya el 1999. Riera ha destacat el caràcter compromès i senzill de l'escriptora i ha subratllat que aquest Nobel servirà per "redescobrir-la". * * Reproducció íntegra de la web: http://www.avui.cat

Comadira s'estrena al teatre francès. FELICITATS!!

Foto: M.L. Lectura dramatitzada de Proscenium, dirigida per Joan Ribas, a la sala La Planeta, a Girona. COMADIRA ESTRENA AL TEATRE LUCERNAIRE DE PARÍS, FINS AL 13 D'OCTUBRE, "LA VIDA PERDURABLE"

Quinze anys després de la seva estrena a Catalunya, La vida perdurable, de l'escriptor gironí Narcís Comadira, disposa de la seva versió en francès, que s'ha titulat La vie éternelle, i es representa fins al 13 d'octubre al teatre del Lucernaire de París, al barri de Montparnasse. Es tracta del primer text dramatúrgic de Comadira traduït al francès i l'escenifica la companyia Le Chantier-Théatre, dirigida per François Joxe amb els actors Denisse Aron-Schröpfer i David Le Rheun, que encarnen els papers de mare i fill discutint durant un dinar sobre la seva relació familiar i els valors de dues generacions diferents. ................ François Joxe, va fundar el grup Le Chantier el 1972 i diu que ha escollit La vie éternelle perquè és un exemple del que pensa del teatre. "He buscat no tenir cap idea com a director", va resumir en l'acte de presentació que es va fer a la Maison de la Catalogne i al qual va assistir el mateix Narcís Comadira. "Hi ha algun moment, en la representació de París, en què em sento tocat. Com si la peça no fos meva. De fet, ja no és meva... Però la reconec i no em penedeixo de res", va explicar Comadira sobre les seves impressions del resultat i fent una comparació amb les dues postes en escena que en va fer Boris Rotenstein de l'original en català. ............... El text el va escriure a finals dels anys vuitanta com a guió per a Catalunya Ràdio i, poc després, es va representar al teatre Malic de Barcelona. Ara ha estat Raúl Martínez, doctor en català a la Universitat de París-III, qui n'ha fet la traducció amb l'ajuda de Marine Lopata i Didier Ruiz. "No és simple traduir. Hi ha un llenguatge popular i alhora simbòlic, metafísic", va recordar Martínez, que va recòrrer a la paraula verbositat per definir el treball. L'editor, Henri Citrinot, propietari de l'editorial Amandier, que publica la major part dels dramaturgs catalans, va destacar "la finor de l'anàlisi, que va de la banalitat a la universalitat", tot situant-lo en la tradició del rus Txèkhov. També l'editorial Amandier s'ha encarregat de publicar part de l'obra de Comadira com a poeta. La directora del Centre d'Estudis Catalans a París, Denise Boyer, ha traduït al francès els reculls En quarentena i Usdefruit, dels anys noranta, i treballa amb els més recents L'art de la fuga i Llast. "De la quarentena a la cinquantena, hi ha una major serenitat fins arribar a la seixantena actual", va sintetitzar Boyer sobre l'evolució d'aquest autor "irreconciliable entre tensió i tendresa". VICENÇ BATALLA. París. Imformació extreta de WilaWeb-El Punt Digital (divendres 5 d'octubre de 2007)

Pavarotti - "Nessun Dorma" (Turandot, G. Puccini)

M'ha semblat que enmig de tanta lletra aniria bé un xic de música, i l'ària "Nessun Dorma" (Que ningú dormi), de l'òpera Turandot, de Giacomo Puccini, magistralment cantada per Luciano Pavarotti, que va morir fa uns dies, era una excusa suficient. El text diu:

Que ningú no dormi! Que ningú no dormi! Tu també, oh Princesa, a la teva freda estança mires els estels que tremolen d'amor i d'esperança... Però el meu misteri és clos dins meu, el meu nom ningú el sabrà! No, no, sobre la teva boca el diré, quan la llum resplendirà! I el meu petó desfarà el silenci que et fa meva...! El seu nom ningú el sabrà... I nosaltres deurem, ai las, morir, morir! Esvaeix-te, oh nit! Tramunteu, estels! Tramunteu, estels! A l'alba vencerè! Vencerè! Vencerè!

Si vols escoltar l'ària, clica les imatges de l'esquerra. Si cliques sota el video projectat on diu "Luciano Pavarotti sings "Nessum...", aniràs a You Tube. Si cliques sobre el video projectat "he acabado de verlo", tornaràs al blog.

"LECTURES" - Quim Español llegirà els seus poemes

El passat 21 de juny iniciàvem, amb el nom de LECTURES, un nou format, en el conjunt de les nostres activitats, pensat per posar en contacte amb el públic un autor, la seva obra i la seva pròpia "interpretació".

El primer cicle de LECTURES -cicle poètic, o de poetes -, es va iniciar amb un recital d'en Joan Margarit, del que en guardem un excel.lent record. La intenció és que els poetes ens acompanyin fins el febrer de 2008, un cada mes.

16 d'Octubre, a 2/4 de 8 del vespre, al Centre Cívic de Sant Narcís QUIM ESPAÑOL LLEGIRÀ ELS SEUS POEMES Al pròleg del darrer llibre de poemes d'en Quim Español, Salvador Oliva -poeta i traductor-, ha escrit: "...Quim Español pertany a la classe de poetes que creuen en una feina callada i honesta, en una poesia que "no fa que passi res", però que "sobreviu a la vall del seu fer-se"... Tota la poesia de Quim Español està fonamentada en una base de moltes lectures atentes, i el lector hi apreciarà, sens dubte, la saviesa que comporta aquesta manera d'escriure. Aquest lector, cansat de llegir coses incomprensibles, s'adonarà també que, en aquest llibre, els poemes no s'embranquen mai en banalitats i, tanmateix, s'entenen tots. Són poemes ben fets, tècnicament i formal, i, sobretot, mostren una gran energia moral, que és la que trobem a faltar més en la poesia contemporània, no tan sols en la catalana". I ara, per anar fent boca, un d'aquests poemes... GRATITUD Per tu va caure el vent que m'assolava la casa desolada. Per tu va callar el mar, com un lleó ferit que dòcil ara et llepa els peus amb llengua tèbia. Per tu s'atura el sol sobre la ratlla d'ombra dels boscos de ponent i s'adorm flamejant als teus cabells. I a l'hora del foscant una brisa de llum de vapor de mercuri s'enarbora quan passes transfigurant la nit. Ordenes elements, governes meteors, apaivagues les penes a penes amb un gest i els ocells carnissers reposen amansits a les teves espatlles, els vells canten per tu rares salmòdies i de les mans et brollen aigües simples i de la boca noms medicinals. Per tot això he viscut. Per les paraules noves que no m'has murmurat, vull viure encara. * Fotografia facilitada per l'autor.

Complanta en homenatge a l'Antònia (Quim Curbet)

Sé que aquesta complanta monòdica que estic començant no agradaria del tot als vells militants del POUM. Ells no eren amics de les floritures estilístiques, ni de la lírica aplicada a l’exercici de la memòria. Ells sabien que la política, fins i tot la més generosa, no és una qüestió de bons sentiments. No s’estaven de punyetes, els agradava anar al gra, perquè tenien moltes coses a fer i tot un món per començar-lo a construir de nou. El temps corria a la contra i l’enemic, un enemic potent, nombrós i temible, els encalçava sense treva. Però a mi, Antònia, m’has de deixar anar per les branques, m’has de permetre que m’enfili a l’olivera del teu carrer, per poder contemplar els dies clars de la teva vida i l’eterna frescor del teu somriure insubornable. Més enllà d’un passat d’imatges en blanc i negre, m’has de deixar imaginar-te en color, m’has de deixar que m’enfili per les paraules, Antònia. Què seria de nosaltres si no existissin les paraules? Sense paraules, per no existir, no existirien les idees, i les idees, Antònia, ens sobreviuran a tots. Tots nosaltres som fills de les idees, d’un grapat d’idees, que se’ns escolarien entre els dits, com la sorra de la platja, si no fos pel poder d’atracció dels mots. Probablement el primer concepte que vas aprendre i el primer que ens vas ensenyar a nosaltres fou el que es sintetitza i es condensa en la paraula “fraternitat”. La teva idea d’aquest concepte no era només una intuïció brodada en una bandera, un projecte imprès en una tesi o una consigna buida. La paraula “fraternitat” la portaves penjada de les entranyes, perquè ja se sap que la gent d’esquerres, a falta d’ànima immortal, pengen d’allà on poden els seus sentiments. La paraula “fraternitat” és un sentiment genuí de la gent d’esquerres, que tu expressaves amb els ulls i amb el gest, amb les paraules i amb els silencis. La fraternitat, per tu i pels teus, no era un concepte imputable en la columna dels drets sinó en la de les obligacions morals. Tu sabies el que ara molts ignoren: que la fraternitat és el que ens distingeix dels animals. Ells, pobrets, només coneixen fins allà on arriba l’amor. Tu sabies que calia anar molt més enllà de l’amor. Més enllà de l’amor hi ha la fraternitat i més enllà de la fraternitat s’estén una terra anomenada “justícia”. Hi ha gent, encara ara, que no sap ben bé el que és la justícia ni com s’ha de distribuïr. Tu, Antònia, ho tenies clar, per tu la justícia era un sinònim de la paraula “igualtat” i s’impartia a l’escola. Tu tenies fe en una justícia que s’imparteix bàsicament a través de la pedagogia. Vas fer de mestra, però a més vas crear escoles, vas enderrocar murs i vas obrir finestres. Estaves orgullosa de les teves finestres, per on s’escolava la llum imparable del coneixement. Hi ha països generosos on es venera eternament els pares de la pàtria, nosaltres hauríem de fer el mateix amb els mestres de la República. Ells van ser els pares de la nostra pàtria, ells van acatar les lleis i van saber impartir justícia, l’única justícia que ens pot fer sentir lliures. Sense paraules, per no existir, no existirien ni els records, però, per sort, les paraules existeixen i les paraules persisteixen, i tu, Antònia, tu i els teus, sereu sempre presents en la nostra història quotidiana, perquè el teu nom i el teu record seran sempre sinònims de la paraula “fraternitat” i de la paraula “justícia” i del mot que encara ara ens uneix a tots, perquè la llibertat és una idea i les idees no moren mai. Deixeu-me, amigues i amics, per acabar aquesta complanta, alçar la veu avui aquí, sota la placa d’aquest carrer que porta el teu nom, Antònia, alçar la veu amb un crit que s’ha de fer sentir des de Sant Narcís fins a Vista Alegre, de Banyuls fins a París i d’Ultramort a Barcelona, un crit que resumeix la teva lluita i les nostres vides. Amigues i amics, conciutadans i conciutadanes, companyes i companys, en nom de l’Antònia: visca la llibertat! (Llegit en l'Homenatge Popular del dia 27 de setembre de 2007)

Un altre Auschwitz és possible * (Eva Piquer)

Imre Kertész **

El premi Nobel hongarès Imre Kertész,

supervivent de l'Holocaust nazi, alerta del perill que la història es repeteixi.

El títol d'aquest llibre s'ha de llegir com una amenaça, no pas com una reivindicació. Ho va advertir ahir a Barcelona el Nobel hongarès Imre Kertész (Budapest, 1929): "El que ha passat una vegada pot tornar a passar; hi ha el perill que es repeteixi. Després d'Auschwitz no ha passat res de substancial en la nostra vida quotidiana, de la qual va sorgir aquell horror. Encara no ha passat res que pugui refutar Auschwitz". L'any 2004, l'escriptor va viatjar a la capital catalana per presentar-hi Liquidació, la primera novel.la que va escriure ja amb l'etiqueta de premi Nobel. Ara hi ha tornat per parlar d'un llibre imprescindible per intentar entendre l'autor: Dossier K. (Acantilado), una autobiografia a dues veus que té forma d'entrevista. Kertész pregunta i Kertész respon. A l'hora de dialogar amb si mateix, aquest supervivent del nazisme i de l'estalinisme ha recuperat el periodista que porta dintre (va treballar fugaçment en un rotatiu de Budapest després del seu pas pels camps de concentració) i s'ha fet aquelles preguntes que tenia ganes d'aclarir. Les respon totes sense excepció, esplaiant-se de gust, ni que sigui a costa d'exposar les pròpies contradiccions. Contra Adorno La història europea, els lligams entre ficció i realitat, les motivacions de l'art i els anteriors llibres de Kertész desfilen per unes pàgines que, com tota l'obra de l'hongarès, tenen l'Holocaust com a teló de fons. Un cop més, l'autor desmunta la frase d'Adorno segons la qual és bàrbar escriure poesia després d'Auschwitz. I ho fa sense embuts: "Aquesta frase és una bomba fètida moral que infesta de forma supèrflua l'aire, que de totes maneres ja feia pudor". Dit això, ho argumenta:"No puc imaginar que una ment com la d'Adorno demani a l'art que renunciï a representar el trauma més gran del segle XX. D'una banda és cert que l'assassinat industrialitzat de milions de persones no pot servir de base per al plaer estètic. Però, ¿hem de considerar per això una barbàrie els poemes de Celan o de Miklós Radnóti? És un acudit dolent, i ja està". El premi Nobel també reflexiona sobre la creació literària: "No vaig començar a escriure perquè poseia talent sinó al contrari: quan vaig decidir escriure una novel.la, també vaig decidir, de passada, tenir talent. El necessitava per acabar la feina. M'havia d'esforçar a escriure un bon llibre, no pas per vanitat, sinó per la naturalesa de la cosa. Encara que sembli mentida, aquestes confessions d'Imre Kertész en primera persona ens les hem de creure a mitges. Contenen tanta autenticitat com les seves novel.les, però tampoc més. "Tot el que dic en relació als fets històrics és veritat; la resta, no necessàriament".

El suïcidi enfront de la "vergonya de seguir vivint"

La banalització de l'Holocaust és tan gran que Auschwitz s'ha convertit en un parc temàtic per a turistes, lamenta Kertész. "Us recomano que no hi aneu -diu l'escriptor als periodistes catalans-. En canvi, només tres quilòmetres més enllà hi ha Birkenau, l'autèntic camp d'extermini: allà, si et concentres, si que encara es pot percebre una mica aquella irracionalitat malvada al servei de la mort". "T'ocupa encara la idea del suïcidi?", es pregunta Kertész en el llibre Dossier K. I Kertész respón: M'ocupa, però no com abans, en temps de la dictadura, en què semblava l'única alternativa..." El primer Kertész interromp: "Vols acabar la frase?". I el segon continua: "Per descomptat: [el suïcidi semblava] l'única alternativa a la vergonya de seguir vivint". A l'hotel de Montjuïc on ahir va tenir lloc la trobada amb la premsa, el Nobel de literatura de 2002 va explicar: "El sentiment de culpa del supervivent és bastant boirós. La consciència de culpa ve del fet que el supervivent a hagut de col.laborar amb la maquinària totalitària, ha hagut d'entendre d'alguna manera el funcionament del totalitarisme. No s'hi pot fer res: aquest és el preu de sobreviure". Pell de gallina. * Article publicat per Eva Piquer al diari AVUI a la secció Cultura i Espectacles. 27 de setembre de 2007

** Fotografia extreta de elpais.com

Notícia de Curbet Edicions - Felicitats!

Ens acaba d'arribar de Curbet Comunicació Gràfica (CCG) el següent comunicat:

Benvolguts amics i amigues: us faig saber que coincidint amb l’homenatge popular a Antònia Adroher (que tindrà lloc dijous 27 a les 19,30h al carrer Antònia Adroher, cantonada S. Rusiñol), hem decidit que el llibre LA LLAVOR DELS SOMNIS es pugui descarregar gratuïtament des de la nostra web: www.curbetcg.com, en format PDF.

(Clicar directament la web des de l'esquerra del blog (vincles").

Des del Club de lectura celebrem la iniciativa i felicitem a en Quim Curbet i a Curbet Comunicació Gràfica, pel magnífic regal.

Llibre del mes d'octubre - SENYORIA -

L'any 1799, Barcelona, després de la Revolució Francesa, viu sota el regnat d'una monarquia fidel encara als principi de l'antic règim. Dins d'aquest context, la trama de Senyoria és moltes coses: en primer lloc, una variant d'intriga policíaca , basada en un doble crim; en segon lloc, una recreació històrica de la corrupció política i social de la Barcelona de Carles IV; finalment, el procés psicològic que porta el protagonista, Rafael Massó, regent civil de l'audiència de Barcelona, de la prepotència inicial a la humiliació final. Tot, per evitar la seva caiguda, la seva decadència. L'altra protagonista, Andreu Perramon, acusat injustament d'assassinat , haurà de lluitar per provar la seva innocència . La seva peripècia reflecteix clarament un espai romàntic incipient. La convivència entre els sentiments i els valors de dues èpoques contrasta clarament en una societat desorientada. En paraules del mateix Jaume Cabré, "Senyoria és una reflexió sobre la relació entre l'home i el poder, sobre la justícia i la idea del pecat lligada a la del càstig". Aquesta idea central es fonamenta en uns paràmetres morals canviants. Els personatges són: Rafael Massó, home influent poderós i cruel. Andreu Perramon, la víctima innocent i Jerónimo Cascal de los Rosales, un conspirador. Fotografia i text extrets de la web: www.escriptors.cat

Homenatge popular a l'Antònia Adroher

Cartell de l'homenatge popular a l'Antònia Adroher. Dijous 27, a 2/4 de 8 del vespre a la cantonada del carrer Rusiñol amb Avda. Sant Narcís. "Oferim flors en record d'una lluitadora"

Flors en record d'una lluitadora

Homenatge popular a l'Antònia Adroher En record de l'Antònia Adroher que va ser mestra, la primera dona regidora a l'Ajuntament de Girona, en la República, i activista política, que va morir el passat 15 de setembre als 94 anys, l'Associació de Veïns de Sant Narcís, el seu Club de lectura, el Col.lectiu per l'igualtat, CCG (Curbet Edicions) i El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (eldimoni.com), et convidem a l'homenatge popular que se li dedicarà aquest dijous 27 de setembre a 2/4 de 8 del vespre al carrer que porta el seu nom (cantonada carrer Rusiñol / Avda. Sant Narcís). Hem quedat en portar, tothom que ho vulgui, "flors en record d'una lluitadora".

Lluís Gil.

Associació de Veïns i Club de lectura "Sant Narcís"

El mot i el qui el vetlla * (Jaume Cabré)

Jaume Cabré*

Hi ha cops que les obvietats no ho són. O que ens ho han semblat perquè ens ha enlluernat la senzillesa expositiva o la contundència del concepte. I sovint, quan això passa, ens agafa desprevinguts i quan esclata dins nostre ens deixa desarmats. Una de les obvietats que he llegit a Mercè Rodoreda (només l'he llegida; no la vaig conèixer personalment), apareix al seu impagable pròleg a Mirall trencat, una de les seves grans novel.les. Hi ha un moment que diu "una novel.la són paraules" i es queda tan tranquil.la. I ens quedem tan tranquils, els lectors, fins que la afirmació, convenientment empassada, comença a fer el seu efecte i no ens deixa dormir. Dir que una novel.la són paraules és afirmar la naturalesa artística de la literatura. És creure que el fet de narrar és equiparable al de pintar, esculpir, compondre música o dansar... El dia que em vaig posar a pensar de manera sistemàtica sobre el fet d'escriure va ser quan em va invitar a dir unes paraules en un acte cultural d'un poble de l'Anoia i se'm va acudir dir alguna cosa sobre la naturalesa artística de la literatura i en concret, de la novel.la. Una senyora, molt estranyada, em va preguntar per què insistia a dir que fer novel.les era art; que art era la pintura i la música; però fer novel.les, i ara. Per què ella sabia que no sabia dibuixar ni compondre però sabia que a l'escola li havien ensenyat a escriure. Els quatre o cinc segons que vaig trigar a respondre-li em van fer entendre que em calia reflexionar sobre la qüestió. No recordo com es diu ni sé qui és aquella senyora, però li estic agraït perquè va pinçar la corda adequada en el moment precís. I llavors se'm va acudir de fer un repàs a llibres que estimo i així és com vaig retrobar el pròleg que la Rodoreda va escriure per al seu Mirall trencat. I vaig arribar a "una novel.la són paraules". En l'obvietat de l'afirmació hi ha el miracle: i tant, que una novel.la són paraules: això vol dir que el bosc espès que envolta les cases, el poble de carrers enllambordats, l'habitació pulcra amb una etèria sentor de naftalina o els ulls torbadors de la noia que treu el cap, cautelosament, per la finestra de la mansarda; el pànic d'aquesta noia, el tacte suau de la cortina que ha hagut d'enretirar per veure-s'hi; el record de l'estiu en què l'avia va fer les dues cortines de la finestra, que van ser les últimes que va confegir, la llàgrima involuntària i el sospir que quasi no sentim i que sabem perquè se li escapa: els somnis trencats de la noia, la desesperació que l'abalteix o la il.lusió amb què espera que aquelles passes que s'acosten apressades cap al carreró siguin les d'una persona concreta que nosaltres sabem... Això i més, aquest món d'anhels i il.lusions, temors i recels, està construït només amb paraules. Quan el novel.lista escriu no vomita mots sinó que dreça mons i emocions de la mateixa manera que el pintor crea profunditat, clarobscur i sensació d'infinit amb línies, plans i colors. És a dir, que tot el poder d'evocació i de commoció del lector es produeix amb la paraula escrita amb intenció escrita. La paraula col.locada amb mala intenció en la frase construïda amb mala intenció pensant, amb mala intenció, en el conjunt del paràgraf i de la història que estàs inventant; és a dir, fent literatura. El secret és en l'estil. La consciència d'estil és una de les dues condicions que diferencien un text literari d'un avís per a la comunitat de veïns.. Però la frase òbvia de Rodoreda està dins d'un context. "Tota novel.la és convencional. La gràcia consisteix a fer que no ho sembli. No he escrit mai res de tan alambinat com La plaça del Diamant. Res de menys real, de més rebuscat. La sensació de cosa viva la dóna la naturalitat, la claredat d'estil. Una novel.la són paraules". En aquest paràgraf hi ha concentrada molta saviesa literària. I com que el 2008 serà l'any del centenari de Mercé Rodoreda (és esgarrifós com passa el temps) aquesta reflexió en pot ser un discret aperitiu. L'esgarrifança m'ha fet venir al cap, com un llampec, una escena de la Muntanya màgica, aquella en que Hans Castorp es queixa de la relativitat capriciosa del pas del temps: ve a dir que els dies, fins i tot a la monotonia del sanatori, passen de pressa: ens fem vells de seguida, ens és impossible aturar el temps. Però els llarguíssims set minuts diaris d'haver d'aguantar el termòmetre dins de la boca fins que no torna l'infermera , són els més lents del món. Em va agradar molt, aquesta reflexió. Thomas Mann la va confegir per a mi només amb paraules. - Article publicat per Jaume Cabré a LA TARÀNTULA CEGA, secció del suplement de cultura del diari AVUI del 20 de setembre de 2007. * Jaume Cabré (Barcelona 1947), és llicenciat en filologia catalana i catedràtic de llengua i literatura catalana. Ha publicat, entre d'altres, "Carn d'olla", "Lubovski o la desraó", "Fra Junoy o l'agonia dels sons", "La teranyina", "Senyoria", "L'ombra de l'eunuc",... i és posseïdor dels premis Prudenci Bertrana, Crítica de Serra d'Or, Sant Jordi, Crexell, Ciutat de Barcelona, Lletra d'Or,... Ha publicat també literatura infantil i juvenil. - Fotografia extreta de Wiquipedia.org/wiki