Martí de Riquer (a propòsit d'una biografia)

Martí de Riquer, filòleg (Barcelona, 1914)

A propòsit de la publicació de la "biografia reconstruïda" de Martí de Riquer, llibre publicat per La Magrana amb el títol Martí de Riquer. Viure la literatura, les autores del qual són les historiadores Cristina Gatell i Glòria Soler, eus açí un parell de cites publicades avui a La Vanguardia:

"Noblesa, veritat, valor,inteligència desperta, sentit de l'humor, voluntat de ferro, generositat: Riquer

Anton M. Espadaler. Article: "Martí de Riquer, vida i "razó".

"Llegir és una cosa natural, és com respirar o parlar. De fet, llegir és parlar amb altres".

Cita de Martí de Riquer, a les notes de l'article de Rosa M. Piñol "Pasión de filólogo".

Manolo Vazquez Montalban - Poema inèdit

Manolo Vázquez Montalbán

(Barcelona 1939 - Bangkok 2003)

el Periódico va publicar dimecres 28, a la secció Llibres, un extens article d'Helena Hevia sobre l'escriptor i la transcripció de cinc poemes inèdits de "Rosebud", el seu poemari pòstum. D'entre ells n'he triat un per fer saber la notícia i tenir-ne un tast.

CUANDO LLEGUE EL ADIÓS AMOR

ya no habrá amor sino tristeza

por haber amado tanto tan tarde

tan intensamente como antes

de haberse coagulado aquella sangre

que levantaba almenas de deseo

derrumbaba

cataratas de presagios celestes

como si fuera esta noche la última

y más allá la plenitud del triunfo

la nada de un fracaso irremediable

el sinsentido de contar los dias

desahabitados de la única presencia

misteriosa tanta Ausencia

yo creía

que no quedaba otro exilio que la muerte

Processó de Setmana Santa (fragment)

PROCESSÓ DE SETMANA SANTA

ELS MANAIES

Ara passan els saions

mal drapats i embriacs

a tomballons

i sotracs.

Ara passan els saions

i a llur pas fem coneixença

de quiscun.

Quanta virtut en fallença

pel goig de vestir perpunt.

Si jo no era a la corrua,

ja hi he dut el meu desig

que el ritme del món afua.

Quan passava la corrua

m'arrossegava entremig.

I he volgut, malaventura,

dur la llança del pecat

i penjat a la cintura

el glavi traïdor i oscat

i envoltar-me en l'espesura

de l'escut i l'elm clofat

i fer la paraula obscura

i l'esguard esbiaixat.

Ara passen els saions

mal drapats i embriacs,

caminant a tomballons

i sotracs.

Ara passan els saions

desbandats.

De Joan Badia i Casañas (Girona 1899-1923), fragment de Processó de Setmana Santa (Poemes de Girona,1932).

Del facsímil de la 1ª edició, editat per l'Ajuntament de Girona, 1992, amb estudi introductori a càrrec d'Antoni Puigverd.

El llibre del mes de Març (grup "b")

La néta del senyor Linh

És un home gran dempeus a la part del darrere d’un vaixell. Estreny entre els braços una maleta lleugera i un nadó, més lleuger encara que la maleta. L’home gran es diu senyor Linh. És l’únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien van morir al seu voltant.”La novel•la començà així, amb un personatge a punt d’embarcar-se cap a un país desconegut, fugint de la guerra. No sabem d’on és, el senyor Linh; ni tampoc on va. Només sabem que estreny entre els seus braços l’únic que la guerra li ha deixat: la seva néta Sang Diû. A partir d’aquí, la història dels dos personatges en una terra estranya. Una terra que no fa la mateixa olor que la seva. Una terra freda.Només la coneixença casual d’un home, el senyor Bark, omplirà la solitud del vell. Dos solitaris que es troben enmig d’una gran ciutat que els ignora. No parlen la mateixa llengua, però es reconeixen els gestos, els somriures, la calidesa de les paraules dites. El final de la història, un final sorprenent, farà que el lector repensi –si no torna a llegir, com he fet jo- tota la història des del principi: el tracte dels altres refugiats cap al senyor Linh i la seva néta o la tendresa del senyor Bark agafen, llavors, un sentit especial.Així, amb poc més de cent pàgines, Phillippe Claudel ens dóna una petita perla literària de lectura més que recomanable. Ara, només esper trobar el moment per llegir l’obra amb la qual aquest autor va assolir l’èxit literari l’any 2003: Les ànimes grises. Però aquesta és una altra història de la qual, potser, d’aquí a unes setmanes, també parlarem. (Text extret de: http://www.maitesalord.cat/)

El llibre del mes de Març (grup "a")

A L’edat de ferro , la protagonista és una dona gran a la qual, en començar el llibre, li és diagnosticat un càncer en fase terminal. La senyora Curran viu sola en un barri de blancs de Ciutat del Cap. Una solitud que, a partir d’aquell moment, tindrà com a companyes l’angoixa i el dolor. Una solitud que tractarà de compartir amb la seva filla (que viu lluny, als Estats Units, sense voler saber res del seu país d’origen) a través d’un dietari sense dates on descriu fil per randa un present sense futur que es barreja amb un passat massa present. Antiga professora de llatí ("jo abans vivia de donar veu als morts", explica), la senyora Curran reflexiona sovint sobre el suïcidi –una acció per a la qual li mancarà el sentit de la violència i el valor que requereix: ¿i què fóra una mort més en la quotidianitat de les dotzenes de morts anònimes que constitueixen la sola forma d’abandonar el país?

A partir d’aquell moment, la protagonista només podrà comunicar-se directament amb el senyor Vercueil, un antic mariner negre, un sense sostre que vagareja pel món amb un gos. Aviat s’estableix una relació de curiosa, desigual companyonia, que aconsegueix el seu zènit després que la senyora Curran hagi sofert una violenta agressió i el seu cos inanimat hagi estat abandonat sota el pont d’una autopista. Llavors Vercueil descobreix la seva ànima càlida, que Coetzee descriu amb una tendresa infinita. El marc de l’acció es desenvolupa entre el barri blanc –xalets ben edificats, amb jardins tranquils plens de gossos i gats- i els barris negres, els guetos, on tenen lloc terribles escenes de desolació, de violència, de foc, de ràbia, de por.

La senyora Curran, com abans el David Lurie de "Desgràcia", o l’Elizabeth Costello de "La vida dels animals" mostren amb amarga lucidesa les contradiccions d’aquells que amb la seva lluita contra l’apartheid van aconseguir de foragitar del poder el Partit Nacional al 1994 però que, de sobte, han descobert que aquest només era la pantalla del mal que assota aquell país. Perduda l’esperança d’aconseguir una societat multiracial i tolerant, els antics lluitadors ara s’asseuen al pedrís de la història a contemplar com passa el seu propi cadàver barrejat entre milers d’altres cadàvers. A començaments d’aquest any, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona va oferir una extraordinària mostra del fotògraf sud-africà David Goldblatt, que recollia cinquanta-un anys de treball. Un treball que podria ser el complement gràfic –si calgués- de la vigoria de la trajectòria novel·lística de J.M.Coetzee.

J.M. Coetzee

© Gabriel Vinyals

Un llibre: "La carretera" - Cormac McCarthy

"En despertar-se al bosc, enmig del fred i la negror de la nit, va estirar el braç per tocar el nen que dormia a la seva vora. Negres nits més enllà de la foscor i cada dia més gris que l'anterior. Com el principi d'un fred glaucoma que entela el món. La seva mà pujava i baixava suaument amb cada preciosa alenada. Va apartar el plàstic encerat a una banda, es va alçar, abrigat amb roba i mantes pudents, i va mirar cap a l'est buscant llum, però no n'hi havia. En el somni del qual s'acavaba de despertar, havia entrat en una cova donant la mà al nen. El llum que duien joguinejava sobre les parets humides de colada estalagmítica"...

Així comença aquesta excel.lent novel.la que he acabat de llegir: El llarg recorregut d'un pare i un fill a travès de la carretera que travesa un paisatge devastat, on tot ha mort i tot ha estat destruït, en un present apocalíptic i un futur sense esperança. La lluita per la supervivència i un immens amor els uneix i els porta junts cap a un final que sembla no tenir esperança.

La carretera. Corman McCarthy. Edicions 62 (Les millors obres de la literatura universal)

Retalls de lectura (Jaume Cabré)

... "Què és la lectura si no un gest d'obertura de la teva ment a qui està disposat a dir-te alguna cosa? Amos Oz afirma, amb paraules molt belles, que si viatges veuràs paissatges, cases, museus i carrers: i la gent del pais que visites. Però que si en llegeixes una novel.la, entres al món interior d'aquest país; entres a les cases que el turista veu per fora; fins i tot entres a l'interior de les persones i coneixes els seus temors i anhels. Viatjar et pot fer obert. La lectura és el viatge més poderós: el que et pot fer estalviar incomprensions, conflictes, aprensions i guerres".

..."Hem de témer el lector d'un sol llibre, vaig escriure fa uns dies. Ara dic: temem el qui menysprea el llibre, qualsevol llibre, pel fet de ser llibre. La bèstia crema els llibres, tanca repetidors de televisió, ordena i censura i ens diu què podem veure i què no. Aquesta bèstia ha existit sempre. Ha dut cuirassa, llança a la mà, bàcul, turbant...tot depén de l'època: ara també duu amaricana i corbata. La bèstia existeix ara. A la bèstia li agrada la societat que només es preocupa d'anar al gimnàs i i treballar per comprar-se un Ferrari. És societat que no amoïna. En canvi, la societat que llegeix, pensa; i si pensa, opina. I això, sempre incomoda".

..."La llibertat no és una foguera ni una bomba al voltant dela cintura: la llibertat és una llibreria".

(Fragments de l'article "La llibertat és una llibreria", publicat al suplement Cultura de l'Avui, de 28 de febrer de 2008).