A L’edat de ferro , la protagonista és una dona gran a la qual, en començar el llibre, li és diagnosticat un càncer en fase terminal. La senyora Curran viu sola en un barri de blancs de Ciutat del Cap. Una solitud que, a partir d’aquell moment, tindrà com a companyes l’angoixa i el dolor. Una solitud que tractarà de compartir amb la seva filla (que viu lluny, als Estats Units, sense voler saber res del seu país d’origen) a través d’un dietari sense dates on descriu fil per randa un present sense futur que es barreja amb un passat massa present. Antiga professora de llatí ("jo abans vivia de donar veu als morts", explica), la senyora Curran reflexiona sovint sobre el suïcidi –una acció per a la qual li mancarà el sentit de la violència i el valor que requereix: ¿i què fóra una mort més en la quotidianitat de les dotzenes de morts anònimes que constitueixen la sola forma d’abandonar el país?
A partir d’aquell moment, la protagonista només podrà comunicar-se directament amb el senyor Vercueil, un antic mariner negre, un sense sostre que vagareja pel món amb un gos. Aviat s’estableix una relació de curiosa, desigual companyonia, que aconsegueix el seu zènit després que la senyora Curran hagi sofert una violenta agressió i el seu cos inanimat hagi estat abandonat sota el pont d’una autopista. Llavors Vercueil descobreix la seva ànima càlida, que Coetzee descriu amb una tendresa infinita. El marc de l’acció es desenvolupa entre el barri blanc –xalets ben edificats, amb jardins tranquils plens de gossos i gats- i els barris negres, els guetos, on tenen lloc terribles escenes de desolació, de violència, de foc, de ràbia, de por.
La senyora Curran, com abans el David Lurie de "Desgràcia", o l’Elizabeth Costello de "La vida dels animals" mostren amb amarga lucidesa les contradiccions d’aquells que amb la seva lluita contra l’apartheid van aconseguir de foragitar del poder el Partit Nacional al 1994 però que, de sobte, han descobert que aquest només era la pantalla del mal que assota aquell país. Perduda l’esperança d’aconseguir una societat multiracial i tolerant, els antics lluitadors ara s’asseuen al pedrís de la història a contemplar com passa el seu propi cadàver barrejat entre milers d’altres cadàvers. A començaments d’aquest any, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona va oferir una extraordinària mostra del fotògraf sud-africà David Goldblatt, que recollia cinquanta-un anys de treball. Un treball que podria ser el complement gràfic –si calgués- de la vigoria de la trajectòria novel·lística de J.M.Coetzee.
J.M. Coetzee
© Gabriel Vinyals