"En despertar-se al bosc, enmig del fred i la negror de la nit, va estirar el braç per tocar el nen que dormia a la seva vora. Negres nits més enllà de la foscor i cada dia més gris que l'anterior. Com el principi d'un fred glaucoma que entela el món. La seva mà pujava i baixava suaument amb cada preciosa alenada. Va apartar el plàstic encerat a una banda, es va alçar, abrigat amb roba i mantes pudents, i va mirar cap a l'est buscant llum, però no n'hi havia. En el somni del qual s'acavaba de despertar, havia entrat en una cova donant la mà al nen. El llum que duien joguinejava sobre les parets humides de colada estalagmítica"...
Així comença aquesta excel.lent novel.la que he acabat de llegir: El llarg recorregut d'un pare i un fill a travès de la carretera que travesa un paisatge devastat, on tot ha mort i tot ha estat destruït, en un present apocalíptic i un futur sense esperança. La lluita per la supervivència i un immens amor els uneix i els porta junts cap a un final que sembla no tenir esperança.
La carretera. Corman McCarthy. Edicions 62 (Les millors obres de la literatura universal)