LES ACTIVITATS DEL CLUB, NOTÍCIES, OPINIONS, ARTICLES..., UN ESPAI PER PARTICIPAR, COL·LABORAR, COMENTAR, PROMOURE I DIVULGAR L'AFECCIÓ PER LA LITERATURA I LA LECTURA.
-----------------------------------------------------------------

dilluns, 21 de juliol del 2008

"HORES DE PLUJA" - 2n Premi Narrativa Sant Narcís - Fins a 17 anys - Club de lectura

«HORES DE PLUJA»
Sara López Nieto*

No duia rellotge. Mai li havia agradat la sensació d'empresonament de la corretja al fregar la pell fina del canell. Era ben bé com dur manilles. Unes manilles que no en tenien prou amb dificultar el moviment fluid de la mà esquerra sobre les tecles del piano, sinó que reclamaven també la seva atenció diversos cops l'hora. Portar rellotge implicava mirar-lo de tant en tant, encara que fos inconscientment, en un gest rutinari. Ella vivia a tocar la basílica de Santa Maria i el so de les campanes automàtiques li semblava més que suficient per saber si feia tard o d'hora a un compromís. Jeia asseguda a les escales de la plaça Mossèn Cinto Verdaguer des de poc abans de les dues i observava la façana de la catedral de Castelló d'Empúries, com l'anomenava la gent del poble tot i la negativa que van rebre els comtes d'Empúries a les seves peticions d'alçar l'edifici en la jerarquia clerical per allà el segle XV. Els dotze apòstols no havien canviat d'expressió en els últims dinou anys, ella ho podia assegurar, però la façana gòtica es mostrava més freda i trista del que era habitual aquell migdia ennuvolat de primavera. L'àvia ho havia dit ben clar una setmana enrere. Ai reina, aquest mal d'óssos no anuncia bon temps! Tan de bo el dissabte que ve faci bo. No m'agradaria pas haver d'esperar el teu pare amb el neguit de saber que corre per les corbes infernals de Cadaqués sota la pluja!

El pare havia nascut a Cadaqués i sempre havia manifestat el desig de passar-hi la vida, tot i que el seu esperit curiós l'havia impulsat a una vintena de viatges arreu del món. Senegal, Nova York, Egipte, Austràlia, la Xina, Argentina, Islàndia, Tailàndia, el Tíbet, la Índia i tants indrets visitats com llocs li havia vingut de gust recórrer. Qualsevol que el conegués mínimament podia preveure que moriria en una de les seves escapades o a Cadaqués. Per que, és clar, ell sempre hi tornava a la seva caseta vora el Mediterrani. El que no era tan previsible era que la seva dona, que no tenia la necessitat ni el desig de moure's gaire de l'Empordà, cauria estabornida en un carrer del centre de Figueres sota les rodes d'un cotxe de matrícula desconeguda per no aixecar-se més. La mare mai havia volgut acompanyar el pare en els seus viatges i va morir esperant que tornés, en el pic de l'estiu de feia deu anys, quan baixava de l'hospital cap a l'estació d'autobusos de la capital de comarca, després de que un home amb bata blanca li digués que els resultats d'una anàlisi rutinària indicaven que estava fresca com una rosa. Fresca com una rosa abans d'arrencar de soca-rel. El pare era pintor i, malgrat que els seus quadres es venien força bé, l'ofici no era la font econòmica que el sostenia com a viatger precoç. L'herència familiar, però, feia el fet. El pare era un pintor cadaquesenc i havia decidit que la seva filla es diria Gala. Gala, com la musa de Salvador Dalí, a qui havia conegut de jove i amb qui havia compartit més d'un cafè xerrant de colors i perspectives. Una vida idíl·lica amb un rerafons enfosquit pel pas del temps.

La Gala només hi havia viscut tres estius a Cadaqués. La resta de la seva vida havia estat a casa de l'àvia materna, amb residència a Castelló, rebent visites periòdiques dels pares. Mai havia qüestionat el perquè d'aquella situació. A casa de l'àvia hi estava bé. De petita li agradava l'escola; quan era una adolescent, va viure els anys d'institut i el batxillerat amb els amics que l'acompanyaven des de primària i, ara que tenia uns dies per a preparar els exàmens dels estudis d'història de l'art que cursava a Barcelona, continuava sentint-se a gust dormint a l'habitació que l'àvia li reservava. Era la seva habitació. De qui sinó? L'avi no era més que una foto en blanc i negre d'un soldat republicà mort a la guerra sobre la tauleta de la sala d'estar i allà no hi vivia ningú més. El pare venia a sopar aquell dissabte, ella no tenia especials ganes de veure'l i l'àvia li havia donat una llista del que necessitava que comprés aquella tarda plujosa. La llista se l'havia guardada a la butxaca quan havia sortit de casa i encara no sabia què hi havia escrit. I dels núvols va caure una gota d'aigua que va anar a parar al bell mig del seu nas.

La Gala va estirar els braços enlaire i la seva esquena va cruixir. Els graons de pedra li havien encarcarat els óssos sota la pell i la humitat començava a penetrar la camisa ratllada de cotó que portava. Sentia que n'estava farta de tot. De tot i de res en concret. Era un dia com qualsevol altre de la seva vida, que era diferent de la resta i alhora, com qualsevol altra. Perquè havia de sopar amb el pare si no en tenia ganes? Per fer contenta l'àvia, que estaria satisfeta si la seva néta el veiés de tant en tant tot i que ell havia abandonat a la seva mare a mercè de la quotidianitat de la vida en solitari i la casualitat desastrosa que l'havia fet desaparèixer del mapa que ell recorria amb tanta avidesa? Necessitava allunyar-se d'aquells pensaments. La mare era morta; el pare, un pintor amb la butxaca plena que no sabia fer de pare i l'àvia, una pobra dona que no tenia la culpa de res. Començava a ploure amb més força i per la plaça només creuava algun cotxe de tant en tant. La Gala es va aixecar i es va dirigir cap a l'estació d'autobusos del carrer Santa Clara. Se n'anava a Figueres. Perquè sí.

Li agradava passejar per la ciutat quan plovia i no tenia res millor a fer. De la llista, que cada cop li pesava menys a la butxaca, ja se'n ocuparia més tard.

L'autobús, com era previsible, feia tard, però més que la paciència era la falta de pressa el que la deixava seure amb tranquil·litat en el banc de la parada, sota el porxo. Deu, quinze, vint minuts de retràs. La dona grassa de la seva esquerra duia un rellotge gegant, horrible, que es veia d'una hora lluny i cridava: mireu-me! mireu-me! Anava acompanyada d'un gos pataner amb aires de nen malcriat, de nou ric. Calculava que arribaria a Figueres cap a un quart de cinc. A la seva dreta, un home de fisonomia àrab també esperava. Movia la cama amunt i avall amb impaciència. La Gala es va preguntar si ell s'adonava de que la cama se li movia sola i delatava el seu nerviosisme. Els dies de pluja a la carretera eren així. Cues, esperes, botzinades i alguna que altra relliscada de roda. L'autobús va arribar amb mitja hora de retard, cinc minuts després de que l'home que seia al seu costat marxés amb un taxi que havia trucat amb urgència. Havia tingut sort de que el conductor de bigoti espès estigués a dos carrers i el cotxe, que en aparença era com un de particular, tret del cartellet de la part superior que deia 'TAXI nº 56', s'havia plantat a davant seu en tres minuts. Havia tingut sort, sí, o això creia ell. La Gala creia que la sort era relativa, com la felicitat. Si un home s'entrebancava al mig del carrer i queia sobre un bitllet de vint euros podia ser que reaccionés de dues maneres: que renegués de tal forma que una trentena de persones es giressin per mirar-lo, la ràbia l'encegués i el bitllet es tornés invisible als seus ulls o que es fregués el cul amb un incís de somriure i cara de babau i arronsés les espatlles mentre es guardava el bitllet i decidia que es permetria un capritxet. Punts de vista. Casualitats. Ironies de la vida. De poca cosa més depenia allò que la gent anomenava de forma solemne destí. Tard o d'hora aprendràs el que és l'amor fati, Gala. És un concepte difícil d'entendre per algú que no creu en el destí. El pare ho havia dit, no recordava ben bé quan. L'autobús anava ple. Era un dissabte de primavera i plovia i pel cap de moltes d'aquelles persones havia passat la genial idea d'utilitzar el transport públic en comptes del cotxe. Entre setmana, eren pocs els que s'arriscaven a escollir aquell mitjà per arribar a la feina a causa de que els seus horaris estaven sotmesos al tràfic i era evident el significat d'aquell eufemisme. La major part del temps la gent tenia pressa. La Gala no en tenia, no sabia ben bé on anava i no li preocupava arribar tard a enlloc, ni aquella tarda plujosa ni cap altre dia.

Va ser la lleu vibració d'una cançó la que va canviar sobtadament la temàtica de les seves divagacions. Va trigar uns instants a reconèixer-la. En tot el trajecte no havia sentit la ràdio i ara que el vehicle esperava que el pas de la via del tren de Figueres s'obrís per passar, amb els vidres plens de gotetes d'aigua i els rostres dels passatgers exasperats amorrats a les finestres guaitant la barrera vermella i blanca amb ràbia continguda, el solo pianístic d'Axl Rose a la cançó Estranged va cridar la seva atenció. Va tancar els ulls i va concentrar-se en escoltar per sobre del murmuri creixent. And now that you've been broken down, got your head out of the clouds. You're back down on the ground and you don't talk so loud, and you don't walk so proud any more. And what for? Es sabia la lletra de memòria. Cada paraula, cada silenci i cada episodi purament instrumental. En Nil era un fan dels Guns N' Roses des de ben petit, com el seu pare, i feia prop de dos anys, li havia descobert aquell grup de rock dur dels vuitanta a la Gala, que també s'hi havia aficionat. S'havien conegut a la Rambla, a Figueres, quan ell havia aturat el passeig solitari d'ella per demanar-li si li podia fer una fotografia, perquè estava fent un treball de carrer i perquè, havia afegit amb un to lleugerament diferent, li semblava molt maca. En Nil tenia la pell bruna i els ulls d'un blau intens, com dues llacunes profundes envoltades de dunes, i quan reia, a les galtes se li marcaven els clotets de l'hermosura, com l'àvia solia dir, de la simpatia, com havia sentit dir al pare, la qual cosa conferia al seu rostre un aire infantil i despreocupat. Si hagués sabut aquell dia que, mesos després, aquells bocins de cel amb què la mirava per primer cop plorarien per culpa seva, hagués dit que no a la petició del jove fotògraf.

Havia calculat bé. El rellotge de l'estació de Figueres marcava les cinc i deu. Manilles i més manilles. El món n'estava ple. Plovia a bots i barrals i, al seu voltant, gavardines grises i paraigües corrien desenfrenadament. Era dissabte, per l'amor de Déu! Va enfilar el carrer Pompeu Fabra i va travessar la plaça del Gra, el terra de la qual estava farcit de les restes de l'últim dia de mercat, molles per la pluja. Una fulla d'enciam, una bossa de plàstic mig ofegada en una bassa, un tros de paper d'embalar que taponava la reixeta del centre i no deixava escolar l'aigua acumulada. Deixalles de ciutat de segona. La Gala mirava el terra embadalida, però no el veia. Veia un dia de tardor. Un passeig pel Parc Bosc amb en Nil. Ella havia llençat un paquet de tabac buit al terra i ell l'havia recollit. No embrutis casa meva! El seu posat era seriós, el mateix que el seu rostre havia dibuixat quan havia descobert que ella s'entenia amb un altre noi, una setmana més tard. A la Gala li feia respecte. Sempre que tirava alguna cosa al terra sentia en Nil al seu costat rebufant i, encara que sabia perfectament que ell no la veia, reculava, agafava la personificació material del ressentiment d’en Nil del terra i la llençava a la paperera més propera, en una disculpa silenciosa. Què havia dit ella aquell cop? Perdona, no hi pensava. No hi pensava en que estava embrutint casa seva. No hi pensava en que ell l'estimava. Temps enrere se n'havia adonat de que pensava poc. O pensava coses que no tocaven. Amb el pas dels mesos va arribar a una conclusió: ella se l'estimava molt, en Nil, però no ho havia descobert fins que havia estat massa tard per arreglar la situació. Ell estava amb una altra i semblava que era feliç. Era una bona noia, la Carla. Aquella tarda, recordar resultava inútil i alhora, inevitable. Al cap i a la fi, estava passejant per casa seva. A la Gala li semblava estranya aquella concepció de la propietat que demostrava en Nil. El terra era seu. Ella era seva. Tot i que l'estimava, ella ho sentia molt. Ella no era de ningú o, com a mínim, no ho seria fins que no volgués. Era una noia jove i encara no havia explotat la capacitat d'estimar que guardava amb gelosia sota el pit. Era primavera i passejava sola. I que n'eren de macos els carrers de Figueres!

En un obrir i tancar d'ulls, havia deixat deixat la plaça del mercat enrere. Estava a la Rambla. Al costat d'un banc de pedra, un cilindre metàl•lic inclinat estudiadament reflectia una taca negra abstracte al terra lluent. El bigoti característic de Salvador Dalí podia veure's si es tenia la curiositat d'esbrinar què era aquell monument. Efectes òptics. El seu pare li n'havia parlat centenars de vegades. No és curiós com ens enganyen a vegades els sentits? Només un geni és capaç de copsar la barrera que separa la realitat de la imatge en un quadre! Ella n'era conscient. A vegades el seu pare oblidava que estudiava història de l'art. La Gala no sabia ben bé si havia triat aquella carrera per vocació o per influència d'ell. El seu pare semblava més interessat en la seva filla des de que podia discutir amb ella sobre pintura. En qualsevol cas, ella havia triat aquells estudis seguint la seva voluntat. Era impossible esbrinar si les decisions que havia pres al llarg de la seva vida havien estat condicionades per opinions o arguments de terceres persones i, si aquell era el cas, allò que havia influït en ella no era més que la influència d'altres sobre els que l'havien influïda! Una cadena que arrelava massa lluny pel seu enteniment. El cas era que el que havia fet o deixat de fer ja no es podia canviar. Calia mirar endavant. Va començar a taral•lejar una cançó que havia sentit diversos cops per la ràdio. Li agradava, tot i que no en sabia el nom. Era instrumental, sense lletra, sense veu. Un violí, una guitarra, una flauta travessera i una caixa de ritmes únicament, creia ella. De petita, la seva mare solia sintonitzar una emissora petita, independent, que incloïa músiques de diferents parts del món a la seva programació. En el seu record, la Gala escoltava aquella cadena radiofònica de tant en tant. Algunes tardes, feien un programa dedicat a la música celta dels països del nord. Era una música rítmica i melodiosa, càlida, de color verd intens. Si tancava els ulls escoltant-la, podia imaginar-se fàcilment en unes roques altes, envoltades de frondosa vegetació, enfront del mar esbravat. Va continuar el seu passeig pel centre. Li venia de gust una mica d'art. L'efecte òptic de la Rambla li havia obert la gana.

El centre de Figueres solia estar ple de persones, sobretot els dissabtes a la tarda, però el cel, cada cop més fosc, rugia amb força. El primer tro va sorprendre la Gala, que pràcticament havia oblidat que s'estava deixant mullar per la pluja i s'arriscava a refredar-se, però va servir per despertar-la de les seves cavil•lacions. Va continuar el seu passeig pel carrer Sant Pere. Les botigues estaven obertes i semblava que la gent que normalment prenia el sol sota l'ombra dels arbres que cobrien els bancs laterals de la Rambla hi havia trobat un refugi. Va ser en una sabateria d'aquell mateix carrer on va conèixer l'altre. No recordava ben bé quina, ja que n'hi havia unes quantes i ella no era noia de comprar sabates. Si n'havia comprat unes havia estat per que les que tenia eren inservibles i s'hi havia vist obligada. Les havia escollides ràpidament i a la caixa havia descobert que valien dos euros més dels que duia a la cartera. Ell feia cua darrere seu i els hi havia deixat. Ella els havia acceptat i així es van conèixer. Només van sortir dos o tres cops. En principi, la seva relació era amistosa, però un bon o mal dia, la Gala no sabia ben bé com qualificar-lo, es va desbocar. En Nil no va acceptar aquell competidor desconegut i, tot i que la seva relació amb la Gala mai havia establert cap compromís, va entendre que s'havia acabat. Ella li va explicar el seu punt de vista. Era una noia jove i el salvador de sabates només era un amic amb qui havia compartit alguna cosa més enllà de la pura amistat esporàdicament. Per ella, no hi havia color. En Nil era en Nil. En qualsevol cas, tot havia acabat amb un malentès i ella va decidir que ja n'havia tingut prou de nois i que volia estar tranquil·la una bona temporada. Com deia l'àvia, la vida es llarga i si per mala sort acaba abans d'hora, tot de maldecaps que t'estalvies. Sempre ho deia rient, fent broma, i la Gala mai havia sabut ben bé com prendre-s'ho. Podia considerar-se un punt de vista pessimista o optimista? Potser era la resignació, la que parlava a través de la seva àvia. Cabòries!

Al costat de l'església de Sant Pere, els amos dels bars havien col·locat les cadires de manera que la gent entengués que, encara que deixés de ploure unes hores, només atendrien clients a l'interior. La Gala va passar de llarg, no li venia de gust prendre res, ni a dins ni sotaigua. El seu camí sense destí la va dur a la plaça Gala i Salvador Dalí. Recordava quan era petita i el pare li ensenyava la placa on podia llegir-se'n el nom. Mira! Gala, veus? Duus el nom d'aquesta plaça! Ella duia el nom d'aquella plaça. Anys després, en aquella tarda grisa de reflexió, va pensar que hagués preferit recordar la veu del pare formulant aquell record llunyà d'una altra manera. Fixa-t'hi Gala! Aquesta plaça duu el teu nom! No podia evitar observar la inscripció amb certa rancúnia. Aquella pedra rectangular li feia ombra, tot i que no feia gens de sol i físicament era impossible. Maleït el seu nom. O el nom d'aquella plaça. O el nom d'aquella dona que havia estat musa d'un geni. O el nom que el pare havia escollit per a ella. Tant li feia. Maleït record que l'emprenyava cada cop que passava per aquells carrers. Va decidir que era millor deixar-ho estar. En aquell instant, no podia fer-hi res. Va rebufar. Tot sovint ho pensava. Tant de bo la memòria fos selectiva i pogués oblidar allò que volgués o que no li fos convenient recordar. Encara que, ben mirat, les vivències passades eren allò que la convertia en la persona que era. Fins a quin punt, però? On estava el límit que separava el que era del que feia o havia fet? Qui era ella? Una simple passatgera perduda en la infinitat del temps i l'espai? Què hi feia allà? Què buscava? Què esperava trobar? Trobaria algun dia una resposta a aquelles preguntes obertes? Probablement, no. Havia llegit molt. Molts llibres escrits per persones sabies, intel·ligents, d'altres cultures i religions, de diferents classes socials, de diverses professions i incomparables punts de vista. I res. Tothom es feia les mateixes preguntes i ningú trobava una resposta definitiva. Néixer i morir en el dubte. Aquella era la sort i la desgràcia de tots els homes.

Per sort, el món estava ple de distraccions prou interessants, com l'escultura del centre de la plaça. Dalí havia transformat Figueres en un indret ple de petjades dels seus somnis i idees extravagants, en un oasi surrealista envoltat de camps llaurats. En un diamant tallat per mans minucioses enmig d'un munt de pedres modelades únicament per la natura. Aquella obra que anunciava el Teatre Museu Dalí era una estranya barreja de conceptes. Un observador profà podia reconèixer el tronc d'un arbre mig podrit, un relleu que representava uns quants homes mirant en la mateixa direcció, una figura en forma de maniquí amb un coll adornat per una peça de roba pròpia de l'època de Cervantes i dos rostres d'homes d'il·lustres, un d'ells, el de Francesc Pujols. A l'escultura també hi havia una placa de pedra amb una inscripció. El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors. La Gala ja havia trobat una nova distracció. En aquella plaça hi havia més escultures. Sempre li havia cridat molt l'atenció el fet de que tres d'elles fossin exactament iguals. Sobre unes quantes rodes de tractor col·locades en forma de columna, un home esculpit en pedra jeia en expressió pensativa, concentrat i amb les celles arrufades en un gest característic dels retrats de filòsofs, científics i altres pensadors. Més inscripcions. Quin pintor li agrada més? Bona pregunta. Enfront del pare, la Gala sempre defensava els impressionistes, tot i que creia que cada estil i autor mereixia ser admirat per un aspecte o altre. Ell, com no, defensava a mort el surrealisme com el moviment més sublim de la pintura de tots els temps. Sense la Gala i en Dalí jo no seria aquí. La Gala va aixecar una cella escèptica. Va sentir que probablement ella tampoc seria allà de no ser per un seguit de circumstàncies difuses. Va aixecar la vista més enllà de l'home pensant i va observar les formacions de núvols que s'alçaven fora del seu abast, en aquell fons negre i tenebrós en què s'havia convertit el cel turquesa del dia abans. Va tancar els ulls i va intentar oblidar que el seu cap solia funcionar com un ordinador enfeinat de processador potent. La pluja colpejava suaument les seves parpelles, tot el seu rostre i les seves espatlles. El seu pit vibrava amb cada nou tro que estremia i reforçava l'ambient tempestuós. Els seus braços queien morts a banda i banda del seu cos. I la Gala, ja no era la Gala. O, com a mínim, la Gala ja no existia com a ésser racional.

El seu cos escoltava i es mantenia atent a cada estímul que experimentava. La tempesta, va pensar, era en sí una obra d'art sublim. La natura era el més admirable autor que mai coneixeria l'home. La natura. I no cap déu que uns quants necessitats de destí poguessin inventar i adorar com si hagués existit des del principi dels temps. La Gala va somriure, encara amb els ulls aclucats. Va tornar a fer funcionar el cervell un instant quan va decidir que aquell moment se'l guardaria molt endins, ben protegit de les urpes dels mals records que esgarrapaven tota la resta d'experiències que havia viscut fins llavors. Sota la pluja, el cel, la plaça i el món eren seus. Gala era ella. I ho podia tot. Estava disposada a lluitar contra aquell dubte irresoluble que empenyia els homes cap a la tomba. Somiava que volava, fins que algú la va despertar.

- Perdoni? Es troba bé?

La Gala va tornar de les altures i va obrir els ulls per descobrir la forma de la boca que havia pronunciat aquelles paraules. Llavis rosats i carnosos. Alguna dent lleugerament mal col·locada, però una dentadura més que acceptable.

- Es troba bé?

Devia tenir la seva edat i duia un mocador lligat al cap que a penes evitava que els cabells se li mullessin. Estava xop i la mirava d'una manera estranya, com si valorés si era muda o no sabia parlar. A la Gala li va semblar una expressió graciosa.

- Estic bé, gràcies.

La confusió d'ell va esvair-se ràpidament, però la curiositat va romandre.

- És que... Bé, fa estona que et miro i semblava que et passés alguna cosa. No et movies i tenies els ulls tancats i... No ho sé.- Feia estona que la mirava? - Estic bé. Millor que mai! Gràcies per preocupar-te -va repetir ella somrient. - Res, home, res... Mm... Et puc fer una pregunta?

La Gala va pensar-s'ho. Què volia aquell noi? Era normal fins a cert punt que s'interessés pel benestar físic, o mental, d'algú que li semblava que actuava de forma estranya pel carrer, però no n'havia tingut prou amb un estic bé? No havia pres una decisió ferma, quan va tornar a parlar.

- Doncs... Em sembla que ja me l'has feta, la pregunta.

Ell no ho va entendre en un primer moment, però després d'uns segons va reaccionar.

- Ho sento, no et volia molestar... Ja me'n vaig. -va anunciar com a disculpa, sense perdre el to amable.

La Gala va riure.

- Tranquil. Digues.

Els llavis rosats van intensificar el seu somriure, que havia perdut força amb la frase ambigua de la Gala.

- M'ha semblat curiosa la teva, com ho diria... En fi, m'ha deixat ben encuriosit amb les teves voltes per la plaça i de cop t'has parat com si haguessis descobert alguna cosa... Què pensaves tan concentrada?

La Gala el va repassar de dalt a baix amb la mirada. Ulls color mel. Pell molt pàl•lida, quasi transparent. O potser era la llum emboirada que feia aquell efecte sobre el seu rostre.

- Res. Absolutament res. La pluja no es pensa.

El noi sense nom va assentir amb el cap lentament indicant que ho entenia.

- Que tinguis sort, Gala!

La Gala va trigar pocs segons a reaccionar a aquell estímul neural en que s'havia convertit el so del seu nom pronunciat per un desconegut que no coneixia de res. La rèplica, però, no va ser una resposta oral, sinó una ganyota de sorpresa que devia semblar força exagerada al noi del ulls clars. O potser no tant. Ell va fer un gest amb el cap indicant la placa on deia plaça Gala i Salvador Dalí.

- És que em dic Salvador. Bé, en realitat no. Els meus amics em diuen Salva. Salvador és massa llarg pel meu gust, m'agraden els noms curtets.

L'últim somriure del ja no desconegut va ser el més sincer. Va aixecar la mà dreta per acomiadar-se, va girar-se i va començar a caminar cap a les escales que duien al carrer de la Jonquera, passant pel costat d'una de les tres escultures de l'home pensant.

La Gala va comptar els passos que trigava a desaparèixer del seu camp de visió. Es va fixar en que duia un violí ben protegit per una funda negra. Quaranta passes. Potser algun dia el tornaria a veure.

- Adéu Salvador.

La Gala va sacsejar el cap amb força. No hi creia en el destí, només en la sort i la coincidència, però aquella escena potser era un bon argument en contra de les seves teories. Va inhalar l'aire humit del seu voltant amb força i el va deixar anar a poc a poc. Aquella coincidència tan curiosa que acabava de viure mereixia un lloc al costat del record de les hores plujoses que acabava de tancar amb clau en el més profund de la seva memòria.

- Perdó. Salva -va corregir-se en veu alta.

Ell ja no era allà per dir quelcom, però el campanar de l'església de Sant Pere es va fer sentir per sobre de la greu simfonia que orquestrava aquella tarda una força embogida pel ball dels núvols negres. Les vuit. Hora de tornar a la realitat.

La Gala estava contenta. En aixecar-se aquell matí, res l'havia avisat de que viuria una experiència de valor estètic, com en deia ella. Va riure sola recordant l'expressió trista dels apòstols de la basílica de Castelló d'Empúries. Li havia semblat tan tràgica!

Va reprendre el seu camí, de volta a la Rambla, per on havia de passar per dirigir-se a l'estació d'autobusos. L'últim viatge de tornada era a les vuit i quart. Va haver de córrer l'últim tram i de poc que no rellisca amb una d'aquelles bosses blanques de plàstic que encara ningú havia recollit del terra de la plaça del Gra. La reixeta ja estava completament embussada i l'acumulació d'aigua havia acabat formant una bassa considerable sobre les lloses de pedra polida. Va arribar molt justa a l'estació. El conductor de l'autobús ja havia engegat el motor de l'autobús i estava col·locant a lloc el retrovisor. La porta encara estava oberta i la Gala va ser l'última en pujar. Va seure en un dels pocs llocs buits que quedaven, al costat d'una dona gran que somiquejava i no va poder resistir-se a dibuixar un cercle a la finestra entelada amb el dit. De petita, el pare sempre li deia que abans d'embrutir els vidres, agafés un llapis i dibuixés en un paper. El telèfon mòbil va començar a vibrar a la seva butxaca. Ja ni recordava que l'hi portava. Quan va veure el nom de qui trucava fent pampallugues a la pantalla va adonar-se'n que havia oblidat alguna cosa més aquella tarda. Un encàrrec de l'àvia. Va despenjar alhora que es colpejava el front amb la mà esquerra. Gala, descuidada!

- Si...?

Evidentment, l'àvia trucava per assegurar-se de que havia pogut comprar tot el que li havia escrit a la llista i estaria a Castelló aviat, abans de que el pare arribés per sopar.

- Gala, reina! On t'havies ficat amb aquesta pluja? He vist que t'havies deixat l'abric a sobre del llit de l'habitació... Ai Déu! Aquests joves d'avui dia us penseu que esteu a prova de refredats!- Àvia no he estat voltant, he estat a cobert, tranquil·la.

Una mentida piadosa per evitar el neguit a l'àvia no feia cap mal.

- Bé, bé... Doncs millor, millor! Què et deia...? A sí, això. Que el teu pare ha trucat, que com que veia que plovia molt s'ha estimat més quedar-se a casa i que vindrà demà o demà passat, que ja ens dirà el què quan ho sàpiga segur... Quan arribis si vols et faig la sopa de ceba igualment, que sé que t'agrada! I ja que has anat a comprar... - No, no... Un ou ferrat m'està bé, àvia. Ja la farem juntes quan vingui el pare, la sopa! Ja estic venint amb l'últim autobús. En poc més d'un quartet d'hora em tens a casa. - D'acord, d'acord. Doncs fins ara, reina! - Fins ara!

La Gala va penjar i va recolzar el cap en el seient. Havia anat de poc. Havia oblidat completament que havia sortit de casa amb la missió de comprar el que li faltava a l'àvia per fer el sopar.

- La pluja. La pluja que em distreu -va dir per ella mateixa a mitja veu.

La dona del seu costat va baixar a Vilatenim, la primera parada. La Gala va aclucar els ulls, un cop més, i va començar a xiular una d'aquelles cançons verdes i humides que li recordaven els temps en que la seva mare vivia. I novament, va succeir allò inesperat, imprevisible. Algú va seure al ser costat.

- Tradicional irlandesa, oi?

Aquella veu...? En obrir els ulls, el primer que va veure va ser una funda de violí, buida, i un mocador conegut. En Salva, com havia deduït en veure l'instrument a la tarda, era violinista. La Gala va somriure i el violí va començar a fer sonar una melodia plujosa, com l'indret del qual provenia. Mai se sap quan tornarà a ploure. Amor fati havia dit el pare...?

* Sara López Nieto© (Abril), d'Empuriabrava (Castelló d'Empúries - Alt Empordà) i estudiant.

- Foto: Miquel Pagès.

"HORA" - 2n Premi Narrativa Sant Narcís 2008 - Majors de 17 anys - Club de lectura

«HORA»
Miquel Pascal i Pujadas*

Amagada al parc Sovint s'amagava darrera un arbre, o d'un banc. Veia passar aquella gent i no gosava dir-los res, se sentia atemorida. Eren altius i anaven molt ben vestits. Parlaven en veu alta i no miraven els animals del parc, passaven sense fixar-se en els colors dels arbres, que començaven a envermellir-se. Tampoc se n'adonaven que gespa acomiadava les margarites estivals abrigades per fulles de roure.

El parc envellia i ella continuava amagada. A vegades, al cap de poca estona venien a cercar-la, i fent-li uns amicals retrets se l'enduien de nou cap a casa, on li oferien una sopa calenta i l'abrigaven al llit. Altres vegades tardaven una mica més i ella restava ajaguda, amb els músculs entumits i la mirada perduda. En aquells moments el cap li començava a donar voltes i li costava mantenir la lucidesa, tots els pensaments voleiaven per la seva ment d'un lloc a l'altre sense ordre i li provocaven caparrina. Totes les idees que havien circulat per la seva ànima trobaven camins inexplorats i la feien dubtar dels valors que feia tants anys que cultivava curosament.

Va girar-se cap al bosc i hi va veure una ombra al costat d'un arbre centenari. Des de temps immemorials que l'observava, i allà on anava ella, aquella ombra fosca l'acompanyava. No li deia mai res. Quan ella canviava de lloc l'ombra examinava l'espai que havia trepitjat i el fregava amb les mans, a vegades amb força, a vegades hi passava de llarg dedicant-hi només una ullada superficial.

A la zona del parc que s'havia amagat aquell dia hi circulava menys gent de l'habitual, i feia una bona estona que hi restava. Totes les persones que veia tenien molta pressa. Notava la humitat freda de la nit com s'acostava, com s'apoderava de l'obaga i presentava admonició al terreny obert, futura víctima de les baixes temperatures. Una sensació nova es va ensenyorir del seu cos d'una forma visceral. El dubte declinava cap a la certesa, i la certesa l'acompanyava la tristesa. No la vindrien a buscar? Passaria la nit al ras?

Va prendre una decisió desesperada. Va sortir del seu amagatall i es va col·locar al mig del camí, dempeus mirant al terra, avergonyida i tímida alhora; era una situació nova per ella. Malgrat interposar-se en el camí lògic cap vianant li dirigí la paraula, és més, ni tan sols van llambregar-la. La seguretat que havia guiat totes les seves resolucions s'esvaïa, ara es mostrava obertament i la seva presència no interessava, ni tan sols commovia, no alterava la quotidianitat, i realment era una mala notícia.

L'obscuritat mantenia el seu ritme d'expansió i es trobava a pocs metres d'on estava plantada, suportant la intempèrie. Buscava amb la mirada, a petites ràfegues, volent passar desapercebuda, encara que era visible des de qualsevol lloc del parc. Aquell abandonament era com una xurriacada a un esclau. El cop i el dolor denigra, però colpeix molt més a l'esperit utilitzar un estri destinat a les bèsties per infringir el suplici. S'envileix la pròpia condició i es denega el respecte mínim. La ràbia és inevitable. Una llàgrima li refredà les galtes provocant-li un calfred.

Se li va acostar l'ombra, que l'havia esguardat tota la tarda, i li va parlar. Ella havia notat l'ombra des de sempre, com un alè, com una olor. però per primer cop li sentia la veu, i li va sonar dolça, coneguda. Era una veu que s'assemblava a la seva. Escoltava les paraules de l'ombra reconfortada:

«En el parc hi habitem els valors i els sentiments. Els humans s'hi passegen per recollir el que precisen per tirar endavant les seves vides. Sempre hi ha alts i baixos en la demanda. A mi em coneixen com els remordiments, i en la boscúria m'amago, però tot i així sempre hi ha qui s'hi endinsa i em reclama. D'altres et prefereixen a tu, consciència, i fan un balanç del que han obtingut del món i del que hi aporten i intenten mantenir el resultat equilibrat. D'altres t'esquiven tant com poden. Per desgràcia ara aquests últims són majoria, però les coses canviaran. T'has de mantenir sencera, que els humans et necessiten més del que es pensen.» La consciència va acomiadar el nou conegut i al cap de pocs minuts va aparèixer un jove que la venia a buscar. Va menjar sopa i va dormir abrigada.

Ara, quan espera qui la reculli, sap que no ha de perdre la paciència. La consciència ha entès que no és de la família dels remordiments, sinó que ha d'anar acompanyada d'esperança.

Una parella fent el cafè

Han entrat fa una estona però encara no han intercanviat ni mitja paraula. Ell ha demanat mecànicament un cafè sol, una copa de conyac i un tallat descafeïnat de màquina.

La dona l'espera còmodament asseguda a la segona taula de l'esquerra, al costat de la finestra. Quan ell li serveix el tallat ella ja està abstreta contemplant l'activitat del carrer. Se'l mira, sense moure ni un múscul de la cara, ni un petit gest d'agraïment, simplement accepta el beure i continua mirant cap a fora. Ell ha intentat aconseguir un diari esportiu, però tots tenien un lector previ, cosa que l'ha obligat a repassar una altra vegada els quadres de l'establiment.

La paret dels fons vesteix un mirall de dos metres per un metre, d'aquells de cos sencer, on pots comprovar la fila que fas al complet, sense fissures ni retalls, d'un sol cop, radical i absolut. De cua d'ull veu entrar una parella de joves, que també entren a fer el tallat. Més a la dreta hi ha un rellotge que marca dos quarts de cinc. És un d'aquells rellotges barats de plàstic, de fons blanc amb marc negre. Les busques també són negres, excepte la minutera, que és de color vermell. El tic-tac és feixuc, lent, s'acompassa amb el ritme del cafè, pesat i somnolent.

Ell fa un repàs als lectors dels diaris, un home panxut amb bigoti, vestit amb un uniforme de mecànic, cosa que constata, per l'hora i per les seves constants mirades al rellotge, que aquell no és el lloc on hauria de ser. L'altre diari l'atresora un jove amb els cabells llargs amb un aire descuidat. Seu a la barra i té certs problemes d'espai. Veient aquesta situació ell pensa que es veurà obligat a llegir el diari amb taques de cafè d'un altre.

La parella continua a la taula, sense mirar-se. Fa anys que repeteixen el mateix ritual i saben exactament cada moviment, el que espera l'un de l'altre. Fins i tot el cambrer, quan els veu arribar pregunta: «el de sempre senyor?», i ell respon amb un cop de cap afirmatiu. Però ni tan sols mira quin cambrer és, ja que n'ha superat uns quants i ja no fa ni l'esforç d'aprendre's el seu nom.

Ell torna a mirar l'hora i ella continua amb la mirada perduda. Reposa els braços sobre la taula i declina el cap. Desitja poder fer una becaina, però no li vindrà la son. Ella agafa el seu tallat, vessa mig sobre de sucre dins el got, el remena una mica i tot seguit en fa un primer tast. Nota que encara és calent. Aquest cambrer d'ara escalfa massa la llet, i li ha fet perdre el control del temps d'espera. Quan ha enretirat els llavis del got, a conseqüència de la temperatura del líquid, ha creuat la mirada per un segon amb ell. Aquestes situacions fora del programa els incomoden a tots dos. Potser avui hauran de marxar abans, ja que la tensió és cada cop més gran.

L'estadi de la indiferència ha quedat enrere, ara estan en una etapa que cap dels dos no pot definir. Trenta anys de matrimoni no els han permès adaptar-se encara l'un a l'altre. No és ni la diferència d'edat, ni l'idioma. Hi ha quelcom més que cap dels dos no pot definir. Han compartit tendresa, i fins i tot alguns bons moments. Ara els sentiments s'han assecat i els queden les rutines que abans els feien feliços. Aquelles petites coses que quant hi ha bones intencions s'emprenen d'afecte, però per si soles no tenen cap valor.

Intenten no enfrontar-se a ells mateixos, ni als seus cossos ni al seu esperit. És massa dur, i els canvis que suposaria una realitat que s'ha buidat de contingut tampoc els sembla la millor sortida. Per tant intenten no mirar-se els ulls. Passen la tarda amb els mateixos ingredients que fa anys, a veure si l'atzar els ofereix alguna d'aquelles converses, si la casualitat fa reaparèixer alguna complicitat guardada al fons dels records.

Ell vesteix el mateix jersei cada dijous, i ja es veu gastat i vell, però ell també està gastat i vell i s'hi sent còmode. Ella encara duu el collaret de perles blanques. Mai ha estat segura de la seva autenticitat, però fins i tot ara, que van perdent color i consistència es resisteix a abandonar el dubte. La il·lusió del present té més valor que el que un taxador pot determinar, almenys això ho té clar. Els records no els els podran prendre. De fet, no se li acudeix ningú a qui li poguessin interessar els seus records. Però per si de cas, val més mantenir el silenci.

Quan ell s'ha acabat el conyac ella s'aixeca i va als serveis a pentinar-se i repassar el maquillatge. Aquesta estona l'aprofita ell per pagar i donar al cambrer una modesta propina.

Surten tots dos agafats de bracet.

Caminen al mateix pas.

L'amic d'en Joan

En Joan era un noi introvertit i solitari. Quan tenia cinc anys va fer el seu primer amic. Es deia Ernest i tenia els mateixos gustos que ell. Es passaven llargues tardes observant el vol dels espiadimonis a l'estiu. Contemplaven les danses encisadores dels sabaters a prop del meandre de la font. No parlaven gaire, simplement es feien companyia un a l'altre.

L'amistat havia començat per la primavera i passaven totes les tardes junts. En Joan estava entusiasmat. A casa seva li van preguntar l'origen de la seva alegria. En Joan va ser del tot sincer: «he conegut un noi que té els mateixos gustos que jo, i passem les tardes al voltant de la font». La seva mare li va dir que algun dia, si tenien temps entre les seves llargues passejades, que s'acostessin a berenar, que li faria molta gràcia de conèixer a l'amic del seu fill. En Joan va dir que si, que li semblava una bona idea i que li comentaria a l'Ernest.

A l'Ernest no li va semblar gaire bé. No entenia perquè havien d'anar a berenar a casa d'en Joan. Que potser no li estava bé passar la tarda badant, només badant i prou? De moment ho van deixar estar. Les tardes tornaren a discórrer plàcidament entre les voleiades dels borinots i les rues de formigues.

La setmana següent la mare va tornar a insistir. En Joan va contestar-li que li tornaria a comentar a l'Ernest, a veure què en deia. Aquest cop l'Ernest va arrufar el nas i va assentir amb el cap: «si això és el que vol la teva mare, la farem contenta».

La tarda del dijous l'Ernest va anar a berenar a casa d'en Joan. La mare d'en Joan va empal·lidir quan va veure aquell noi. Va servir el menjar i se'n va anar a la cuina sanglotant. De tant en tant treia el cap i se'n tornava fent que no amb el cap i augmentant el volum dels plors.

Al vespre la mare li va demanar que no tornés a casa amb aquell nen mai més. I que fes el favor de no quedar amb ell, que es busqués altres amics. En Joan va protestar enèrgicament, li va dir que què s'havia pensat, i que l'endemà tornarien a berenar: «Mare, demà tornarem a venir, i no se'n parli més». Malgrat aquell rampell en Joan sentia una profunda tristesa. Havia fet un amic, amb qui s'entenia i la seva mare hi estava en contra. Però estava disposat a lluitar per l'amistat de l'Ernest.

L'endemà la situació va empitjorar. La mare d'en Joan estava més agressiva, i va intentar fer-los fora tots dos. Ells van marxar. Però en Joan va dir amb un to ben alt: «demà tornarem!».

En Joan va trobar-se amb l'Ernest a la font, com sempre. I en Joan li va dir que volia anar a casa seva a berenar. L'Ernest li va dir que no era una bona idea, que ja havia vist com reaccionava la seva mare. En Joan estava encegat. Va agafar-lo pel braç i pràcticament el va arrossegar fins a la casa.

Ho hauria d'haver vist, però no va ser així. Va entrar d'una revolada i aquells dos homes el van agafar amb força. Va començar a cridar com un boig. Maleïa a tots els presents. Es resistia a batzegades. Cridava, xisclava. La mare s'ho mirava amb la cara compungida, amb els muscles tensos. Li va aparèixer una expressió de terror quan en Joan va cridar: «Ernest, ajuda'm! No em deixis sol! Ernest! Fes alguna cosa!». En aquell moment els dos homes es van mirar i van assentir, van estrènyer al noi amb més força i se l'endugueren al centre de salut mental. La mare havia pres la decisió correcta. Aquell nen parlava sol. el típic problema de l'amic invisible, però fins a un punt esquizofrènic.

En Joan continuava cridant: «Ernest! Que no m'ajudes?». Quan ja estava dins de la furgoneta en Joan va sentir l'Ernest que contestava des de la vorera: «Però què dius sonat? Qui vol un amic tocat del bolet?!», aleshores va gesticular d'una forma exagerada i continuà bramant: «Al manicomi, i no tornis! Quin un, ja deia jo que no era normal aquest nen».

Inspiració

Tinc les mans plenes de sang fosca i viscosa, regalima braç avall lentament. Les gotes oscil·len vora del colze com demanant pietat i finalment esclaten quan toquen al terra. L'impacte de cada perla magenta ressona a l'interior de la meva consciència com un fort terrabastall.

El teu cos descansa al mig del menjador en posició d'estrella de mar ultratjada. Dels teus ulls inquietantment oberts en raja un rastre de llàgrimes resseques. Et miro assegut. Tremolo encara de la impressió de veure el teu cos desplomant-se, de la ràbia que duia acumulada, de la impossibilitat de tirar el temps enrere i de la seguretat que restaré buit per dins el que em queda de vida. La vacuïtat penetrarà a través de les meves parpelles i farà que el món perdi la intensitat cromàtica. L'aire es transformarà en una fotografia antiga, s'arrugarà i hi apareixeran esquerdes. Aquesta nova visió, a més, exaltarà els records d'un temps millor que no podré recuperar.

Em costa brandar el cap, però ho faig i et torno a veure. Tens la cara ben desfigurada. S'ha incorporat un tel a la meva mirada; una òptica deficient que fa que senti una buidedat més intensa encara. Amb tu he viscut els millors moments de la meva vida. A vegades no me n'adonava de la teva presència, però amorosies l'estança des de l'anonimat malgrat la segura falta de gratitud que et demostraria per la meva desatenció de l'entorn. D'altres vegades et demanava desesperadament i acudies a la crida amb recel, però amb rapidesa. També et podies mostrar voluble i em feies esperar dies i dies. Ara et tinc aquí al davant i enyoro la teva ingravidesa, la tebior de l'espera que et precedia.

Mig any enrere les teves visites van començar a espaiar-se en el temps d'una forma descoratjadora. Em trobava davant la tela blanca devorant les restes de cutícula que sobrevivien a la voracitat de la meva angoixa. Quan la sang brollava de sota l'ungla deturava momentàniament l'extracció de matèria. Però els nervis es traslladaven a alguna extremitat. Canvis de postura convulsos i constants emmarcaven un malestar profund, la impotència i la pressa. La paciència és un arbre l'arrel amarga, i tot i que diuen que els fruits són dolços, a mi només em quedava un regust sever i un coragre implacable. En aquells moments la meva fe en tu va iniciar un col·lapse lent, ple d'alts i baixos, però resoludament inevitable.

En les visites que et dignaves a fer-me aprofitava el temps el màxim possible, i quedava absolutament exhaust. L'endemà la sensació de frustració es presentava ja de bon matí i maleïa la injustícia de la teva absència. La meva creativitat estava estretament lligada a la teva presència. Practicava amb el teu record com a succedani i resultava insuficient, però aquesta ficció era necessària per no cremar-me l'esòfag amb l'aire que respirava.

Les últimes setmanes vaig perdre del tot la guia que havies suposat per la meva obra i, perquè no dir-ho, per la meva vida quotidiana. El dia a dia es convertí en una pesada càrrega, la més petita acció es transformava en un suplici intolerable, el menjar va perdre el gust, el sol la brillantor i fins i tot la teva imatge en la meva memòria estava deteriorada. Quan vas aparèixer es va desencadenar el desastre.

Havia de presentar unes obres per una exposició i ja feia tres mesos que les esperaven. Els galeristes van passar de la comprensió avalada per la meva reputació i per les abundoses divises que els suposava la venda dels meus quadres a la irritabilitat davant la minsa producció. I, justament el matí en que vas visitar-me per l'últim cop, acabava de tenir un encontre amb ells. No es pot considerar un atenuant, i no ho pretén ser, però això va augmentar la ràbia que em creixia dins. A més venies d'un humor extraordinari; «no saludes a la teva musa?» vas dir presumint dels atuells que magnificaven la figura digne d'esculpir-la mil cops que posseïes. Tota la bilis retinguda durant mesos va aflorar en pocs segons. Davant aquella agressivitat et vas anar quedant petita, però jo no vaig voler fer-me enrere i la pietat es va esborrar del meu repertori d'obscenitats.

Potser tot s'hagués pogut solucionar amb una disculpa, però les teves llàgrimes tampoc van intercedir a favor de la prudència i vaig pronunciar les fatídiques paraules. Vaig renegar de la teva influència, vaig escopir al bell mig del nostre contracte d'amor i respecte i per resoldre el tema vaig procedir a desitjar-te la mort en veu alta i clara. Quan la darrera paraula va ser emesa i va creuar l'aire que compartíem el meu cor es va deturar uns segons. Et van quedar els ulls en blanc i vas caure al terra, oh musa meva. Tantes vegades m'havies tocat amb la gràcia del talent, un talent que havia provat no merèixer tants cops: per la meva insolència, per la falta de tacte, per la impertinència demanant resultats. I malgrat tot la teva presència aconseguia que els meus delits sucumbissin davant la creació. Una obra d'art rere l'altra sorgia del no res a través de les meves mans. El poder del demiürg em va posseir i això va comportar la meva fi.

El mal comès ja no tenia remei, i no ho podia suportar, així que vaig decidir que no mereixia viure, que el concepte de vida no havia d'emparar un subjecte com jo. La persistència del meu ser en el món l'hagués considerada un insult a la pròpia essència de l'existència. Se m'havia concedit el talent a través d'una de les més belles i antigues muses i havia comès la més altra traïció a la fe que professaven: desitjar la mort d'una musa és l'únic acte que les pot fer esvair i jo era el responsable de la desaparició d'una gran quantitat de bellesa que no tindria ni tan sols l'oportunitat d'existir.

Ara la meva sang et servirà de mortalla i deixaré el meu alè damunt teu, esperant una remota possibilitat de reconciliació amb el meu esperit.

Un dia singular

El món és ple de senyals que ens indiquen el camí correcte. Arreu s'interpreten escenes que ens corprenen i que han d'enriquir-nos l'esperit i cultivar l'ànima. I de la mateixa manera cada racó de la nostra geografia pot contenir grans exemples de virtut. I quan les senyals esdevenen símbols ens representem a nosaltres mateixos fent el be. Si imitem el be que hem contemplat o el que hem fet nosaltres mateixos se'ns revelarà la veritable trajectòria vital.

La meva vida no és altra cosa que un continu jeroglífic per tal de conduir l'existència que se m'ha

atorgat cap a una recta disciplina basada en el bon judici i la més gran respectabilitat cap a mi mateix i al pròxim. He cercat un principi de saviesa que em guiés en un món ple de contradiccions i que m'ajudés a discernir en cada cas la conducta més apropiada.

El meu camí virtuós va començar una tarda quan, havent complert els meus deures laborals, em disposava a emprendre el rumb a casa. Feia temps que dedicava de dues a tres hores diàries a la contemplació i a la fruïció intel·lectual i duia a terme un exercici de projecció dels meus plantejaments a la realitat que m'envoltava.

En una casa blanca vora del mar hi creixia una bonica pomera, i cada dia es mostrava més esplèndida. La meva reflexió em va dur a una conclusió indiscutible; en una casa tan frondosa els amos de la pomera havien decidit l'emplaçament -i fins i tot la pròpia existència- del fruiter dins del jardí per una raó purament estètica. Crec fermament en els valors de la proporció a l'hora de ponderar la bellesa en general i en la naturalesa en particular, o sigui que no vaig dubtar a l'hora de compensar el nombre de fruits repartits per l'arbre. Podreu comprendre que no va ser una feina fàcil i que va comportar-me una gran despesa mental i física.

Marxava amb el cubell ple de pomes cap a casa, satisfet de la feina feta, orgullós de la meva contribució a l'enriquiment estètic del carrer quan va sortir l'amo de la casa i va menysprear repetidament el meu enginy artístic. Davant els retrets i amenaces d'aquell senyor i les acusacions de lladre jo li vaig exposar els meus motius filantròpics. Em trobava davant un enteniment unidireccional, amb una vista de ruc, i malgrat els meus esforços no hi podia intercanviar arguments. Em va demanar, més ben dit, exigir, una explicació del meu furt. Vaig aclarir-li que no es tractava d'un furt, que un cop enllestit l'equilibri harmònic de la pomera el fruit sobrant no era més que una fútil conjectura, és més, suposava una càrrega molesta en el procés de percepció. Si hom veia el cubell sota l'arbre se n'adonaria que s'havia fet una correcció en la disposició dels fruits i es valoraria a la baixa l'efecte estètic de l'arbre, cosa intolerable segons el meu parer. Ara, el propietari va insistir i insistir i li vaig deixar el cove amb les pomes allà mateix tot comunicant-li la meva exasperació per no poder transmetre les meves bones intencions. Aquest últim comentari va fer que el propietari deixés anar algunes paraules gruixudes, dites amb tanta convicció que fins i tot les acompanyava amb projectils minúsculs de saliva, d'una saliva tant àcida com poc formada en les habilitats socials, encaixant en la boca on procedia. El to de veu tampoc era l'adequat. No em vaig poder contenir, li vaig fer saber la opinió que em mereixia i em vaig acomiadar amb els meus millors records per la seva família i desitjant-li a ell particularment que no l'abandonés la prosperitat.

Malgrat el temps que havia aplicat a embellir el jardí d'aquell home tan poc considerat la tarda encara m'oferia moltes possibilitats. Érem en plena estació calorosa, amb una infinitat d'animalons que dedicaven el seu temps a la recol·lecció i l'aparellament. Els brunzits dels insectes emplenaven la tarda d'una banda sonora inimitable. El dia transcorria mansament, sense daltabaixos. Davallava per un carrer estret on s'intuïa la presència del mar i es combinava el regust salat amb una flaire d'espígol.

La fragància violeta em va temptar i la vaig seguir. Em va portar a un jardí, on hi havia una taula allargada on s'hi havien preparat dos receptacles plens d'uns líquids de color groc l'un i de color taronja l'altre. Entremig es disposaven diverses plates amb fruits secs, patates fregides i tot un ventall de pastisseria comercial. Vaig recordar de cop els meus anys en la indústria alimentària, i les nombroses reclamacions que vaig arxivar sobre productes derivats de l'ou i la mantega. Aquella bona gent estava a punt de celebrar una festa, motiu de joia. S'entreveia el desastre, neteges d'estómac, mares i nens plorant desconsolats, pares clamant al cel i a la justícia... Just en el moment que em disposava a impedir la ingesta de tots aquells productes abocant-los en un fossat sèptic vaig veure que entrava el propietari del pomer. Sense voler les meves celles es van aixecar i els meus peus van reprendre el camí. Si els nens havien de triar entre un menjar sa com les pomes acabades de collir o uns croissants amb extra de mantega, l'elecció era evident. Des de feia anys que hi havia publicitat sobre els beneficis d'una dieta equilibrada, i els nens eren els primers en aprendre les coses importants de la vida i a actuar en conseqüència.

Des de fora el jardí, repenjat a la paret circumdant vaig contemplar l'arribada dels nens, el festeig de l'aniversari i les corregudes amunt i avall. Havia transcorregut una mitja hora quan una esgarrifança va fuetejar-me l'espinada. Els nens s'abraonaven damunt la taula parada ignorant completament el cubell de pomes situat a la part dreta. El destí reclamava una actuació presta i eficaç. Prompte vaig provocar la caiguda dels testos situats al primer pis de la vivenda, i com esperava, el pànic va inundar la reunió. Els nens fugiren esperitats seguits de molt a prop d'uns pares sorpresos i desencantats pel desenvolupament dels esdeveniments. Però jo no podia defallir, la meva missió no havia arribat a port, faltava el sacrifici suprem. Tota la pastisseria industrial que decorava la taula va anar a parar a una bossa d'escombraries que vaig arreplegar de la mateixa estança. Ara només mancava un pas per culminar el procés de salvació dels estómacs i les dents d'aquella quitxalla: l'eliminació del menjar perillós. La millor manera de suprimir tant de menjar era llançar-lo, però acordareu amb mi que també suposa un malbaratament intolerable. Així doncs, i coneixent el bon estómac que posseeixo, vaig acomodar-me per ingerir els aliments que contenia la bossa de plàstic. En acabat faria endreça de la resta de les andròmines que s'havien abandonat a la festa.

El pla estava sàviament traçat i em disposava a acomplir-lo amb rectitud quan dalt del carrer vaig albirar una figura masculina amb un garrot a la mà. Es tractava del propietari-del-pomer-pare-del-fill encès de ràbia. No vaig tenir temps d'avaluar les opcions, va governar-me una intuïció primitiva; córrer a més no poder. Ja havia observat que el propietari-del-pomer-pare-del-fill era sorrer, feixuc en el caminar, i vaig deixar-lo enrere fàcilment. La meva missió digne d'encomi quedaria incomplerta, però. Caldria redactar una carta de disculpa, que entregaria demà sens falta a les persones interessades. El bé no vol descans i jo no defraudaria les expectatives.

En un descampat vaig culminar part de l'objectiu inicial; exhaurir les existències de melindros. Realment calia una disciplina militar per cruspir-se aquells deu quilos de pastisseria. Amb la feina feta, i en un incomprensible recés de la meva voluntat hercúlia, va comparèixer la son i es va apoderar de mi un dolç benestar arraulit sota un pollancre. Em vaig despertar quan ja fosquejava. Si no es presentava cap altre contratemps deixaria la jornada per satisfeta i continuaria el recomanat descans diari en un espai més adequat.

Arrossegava unes sabates gastades carrer amunt i acorralava altres nens amb una pistola negre i lluent. A l'extrem del canó hi havia un tap de suro pintat de negre també, i això semblava intimidar més que una arma de veritat. El vaig mirar de fit a i fit i em va obsequiar amb una forta trepitjada al peu esquerre. Les fiblades del dolor em van convèncer de la necessitat d'una reeducació immediata de la conducta de l'infant. Per evitar nous episodis de violència gratuïta sens dubte la millor opció era retirar del camp de batalla els elements bèl·lics, però el nen s'acostava amenaçadorament amb una pedra. L'escopeta va acabar al meu poder en la convinguda operació tàctica del «mira què hi ha allà!». Va venir el moment d'esquivar els projectils i acostar-se lentament fins a l'objectiu, a qui vaig reduir en un moviment ràpid i precís. Maleït nen, no tenia més de cinc anys, però és que avui en dia estan formidablement preparats per la guerra.

El vaig lligar a una farola i li vaig tapar la boca amb un mocador moll de formol (no volia molestar els veïns amb els improperis que oferia aquell dimoniot). Al pit hi vaig deixar una nota explicant les raons que havien comportat l'estat d'immobilització en què es trobava i també un sobre amb alguns consells de cara al futur per els seus progenitors. El nen defensava la seva actitud rebeca, i per això em vaig proposar disminuir la seva resistència a una vida en societat ordenada i pacifica amb imperatius prou convincents. Quan ja estava calmat i relaxat vaig abandonar l'escena amb cert orgull de germà gran; a la llarga aquell noiet esdevindria un membre actiu de la comunitat, i jo hi hauria aportat el meu granet de sorra. Dos carrers enllà vaig destruir les armes confiscades en una petita foguera i en aquella escalfor notava com s'allunyava la temptació del mal de la vida del nen que havia adoctrinat pocs moments abans.

Quin dia tan llarg, ple de decisions i d'accions conseqüents amb el bé comú. Tanta responsabilitat es desplaçava per la columna vertebral afegint cansament moral a la feixuguesa física que ja acumulava. Vaig desitjar un trajecte sense més complicacions fins a casa, però tot just acabava de passar-me aquest pensament per la ment el deure va reclamar la meva atenció altra vegada.

El meu engreixat mecanisme auditiu em va informar d'un petit gemec proper a la portalada d'una casa blanca i senyorial. Tot i el cansament no podia ignorar aquella demanda d'auxili implícita en el lament. La vista ja se m'havia acostumat a la il·luminació nocturna, vaig distingir la figura d'una dona asseguda a terra, intentant incorporar-se però mancada d'energia per a mantenir-se dempeus. Primer de tot vaig fer-li un petit reconeixement per determinar l'estat general de salut, que vaig resoldre prou satisfactori. Hi havia una lleu obstrucció en les vies respiratòries i a la dona li costava mantenir un ritme constant. Li vaig aplicar un petit massatge pectoral i vaig procedir al boca a boca per facilitar la circulació de l'aire al seu aparell respiratori. Tal com havia vist en multitud de vídeos divulgatius vaig col·locar-li el cap enrere i vaig tapar-li el nas i a bufar s'ha dit. Al cap d'algunes repeticions la dona va mostrar signes de recuperació, però encara li calien uns massatges i unes bufades més per assolir un estat acceptable. Sense defallir vaig continuar amb el tractament de primers auxilis. La dona balbucejava frases inintel·ligibles entre les quals algunes paraules quedaven al descobert. Deia un boig, el meu fill, inconscient... del tot inconnex. La pronunciació vacil·lant no va millorar, però la cara d'ella si, ja li retornava el color. Quan negociava l'ultima aplicació bocal un estrèpit em va distreure, uns crits espantosos farcits d'insults recorrien el carrer. Una ombra s'acostava ràpidament, vaig distingir aquella forma com el propietari-del-pomer-pare-del-fill, i per la retòrica que utilitzava calia afegir-hi al nom també marit-de-la-dona.

La simpatia l'un vers l'altre només navegava en un sentit i jo n'era l'origen, o sigui que vaig prendre una ràpida decisió; deixar la feina a mitges i sortir cames ajudeu-me. Calia considerar el propietari-del-pomer-pare-del-fill-marit-de-la-dona una mica carregós, m'obligava sempre a interrompre els meus actes caritatius i altruistes. De cua d'ull el vaig veure deturar-se un moment per a intercanviar missatges verbals amb la dona, encara estirada al terra. Continuà sense pausa l'enfollida cursa amb una meta itinerant, que s'identificava en la meva persona. El profund coneixement de l'indret em va permetre esquivar-lo amb facilitat. Arraulit sota un banc vaig sentir uns crits de dolor indescriptibles que segurament procedien del meu perseguidor. Vaig calcular que es trobava a tocar de la casa dels ganivets. Al cap de uns minuts vaig reprendre el camí de casa un cop comprovat que no hi havia perill immediat.

L'ensurt de tota la jornada encara bategava per les múltiples connexions sanguínies del meu organisme. Venes i arteries s'havien contret afectades per la tensió d'una tarda tant inusual. Poc després, ja amb l'alè en solfa, em trobava caminant despreocupadament carrer amunt quan gràcies a la vista prodigiosa que posseeixo vaig ser capaç de reconèixer un dit petit de la mà esquerra en un raconet de la vorera. En aquell moment i davant de la majestuosa casa blanca no se'm va acudir altra resolució que col·locar el dit darrere els matolls a l'extrem del jardí interior. D'aquesta manera la minyona de la casa el trobaria i l'amo de l'immoble tindria llargues tardes de profunda intriga i distracció. De segur voldria conèixer l'origen de l'apèndix escapçat i en faria escarafalls si no en treia l'entrellat. Havia proporcionat setmanes d'entreteniment a un ésser humà inquiet però sense gaires motivacions intel·lectuals degut a la vida tan sedentària que destil·la la jubilació obligatòria. Em sentia del tot reconfortat, era una bona forma d'acabar un dia tan mogut. Finalment vaig arribar a la meva llar i vaig gaudir d'un son reparador.

Últimament hi ha gent que em senyala pel carrer, que descarreguen les seves inseguretats a la meva esquena, sense atrevir-se a fitar-me de cara. Noto que hi ha qui desaprova les meves accions a través de gestos covards rere la protecció de la barrera dels esquemes establerts. Converses que es deturen quan entro en un local públic, mirades acompanyades de recel. Sento l'alè dels detractors de la moral en si mateixa com em crema el clatell, hipòcrites que només saben dir mascle quan li han vist el sexe. Per molt que rebusquin en les deixalles de la moral social ningú podrà negar les meves bones intencions, pures i sempre encarades a enaltir l'existència dels meus conciutadans. Per tant se m'ha de considerar de totes totes, una bellíssima persona.

De dimecres en vuit

1

És dimecres a la tarda. He començat a sentir un lleuger mal de cap. Fiblades al voltant dels ulls acompanyades d'una sensació que s'apodera de mi, vull lluitar-hi en contra però és una força incontrolable. M'he assegut en un banc del passeig amb el cap ajagut, intentant que la serenor d'ànim contrarestés la naturalesa: la racionalitat contra el món sensible. Amb respiracions profundes i pausades he aconseguit desaccelerar el procés. M'he aixecat i he continuat el camí. Quan he arribat a casa m'he instal·lat al llit davant la mirada espantada dels meus familiars, acostumats a les meves nits en blanc.

2

Estic xop dins d'un llit i no sé les hores que fa que hi sóc. Tinc ganes de preguntar-ho a algú, però sembla que la casa estigui buida, hi ha un silenci monacal. He emès un so tímid, sense forces. La timidesa i la debilitat han convertit el so en imperceptible, doblegant la meva voluntat. Malgrat tot la meva crida ha estat escoltada. Es belluga el mànec de la porta i a l'estança entra una llum retallada per la silueta d'una dona. Em pregunta si em cal un got d'aigua o un plat de sopa calenta. No la puc contestar, o sigui que no em porta res i es queda observant, atònita, les convulsions intenses que coronen un fracassat intent d'establir comunicació. A la tauleta de nit hi ha una gerra d'aigua i un got. Ho assenyalo i aconsegueixo fer-me entendre. Per fi em reconforto amb una mica de líquid per la meva gola cansada i seca.

3

Em desperta un soroll desconegut, i veig com s'obre un maletí ple d'instrumental mèdic. Un senyor amb cabells blanc m'ausculta, em fa preguntes rutinàries i desvia la mirada cap a la representació familiar present a l'habitació. Quan han passat uns minuts surt amb tota la comparsa cap al passadís. Intento amb totes les meves forces aguditzar l'oïda sense resultats. El metge els entrega uns papers i els adoctrina sobre horaris i hàbits que s'hauran de seguir d'ara endavant. Em sento encara més aixafat. S'està dictant sentència i jo, com si fos el pres en litigi, no hi estic present. La condemna és clara, obediència, i la disciplina l'única salvació.

4

La meva habitació comença a ser concorreguda, una sèrie de persones que comparteixen alguna part de la meva herència genètica han decidit visitar-me. Em sento cansat i decideixen passar l'estona endrapant galetes i llets amb cafè al menjador. De tant en tant aconsegueixo veure com es giren i esguarden la meva aparença; perpetren alguns tòpics i finalment sacsegen lleugerament el cap fent que no i petant la llengua a la vegada. Maleïda condescendència! M'agradaria posar-me dempeus i deixar-los clar que no hi ha res que em faci enrabiar més que la sensació de mico de zoo, de pantera engabiada, de Velázquez empolsat al final d'un passadís mal il·luminat. La meva testa està clavada al coixí, i no la puc moure. Voldria compartir les meves sensacions, però no ho puc fer per falta de receptors.

5

Ja fa dies que no milloro, la cosa va per llarg. Ara els que vénen a casa són els companys i amics, i sembla que no sàpiguen distingir entre els llençols i la meva cara, perquè de fet miren per tot menys al meu rostre. Els cridaria ben fort que estaria millor sol, sense la necessitat d'escenificar el paper de malalt: bona cara de mala cara, per no impressionar massa als visitats; somriure i mostrar-se agraït, quan és del tot impossible sentir-se amb humor. Per postres, celebrar que la meva mare és una gran amfitriona: hi ha galetes al menjador i la llet amb cafè s'ha renovat. O sigui que al cap de poca estona, i havent constatat que aquella tradicional jovialitat havia abandonat el cos que dormitava a l'habitació, es decideix que un bon berenar és millor alternativa. I jo en vaig estar agraït.

6

Avui he aconseguit no marejar-me i ho dic com si fos mèrit de la meva voluntat. M'apunto medalles amb facilitat. Jo, el meu cos, el medicament, una atenta vigilància i un seguit de desinteressades d'atencions han passat a segon terme. Les ordres que dono al meu cos han estat escoltades i obeïdes, una setmana més tard, però. El mèrit ha de ser de qui ha donat les ordres, oi? El punt d'origen és qui es mereix el reconeixement. La intenció és el que compta, tal com la voluntat creadora de la divinitat dóna una empenteta al món perquè esdevingui i se'n desentén. Au! Lliure albir per a tothom. Qui li gosaria dir a Déu que la raó creadora no és ell? Fins i tot un ateu com jo no goso contradir un déu tan ben intencionat i generós. De fet és igual, m'he assegut al llit i he pogut mastegar un bon plat d'arròs bullit amb caldo. Renoi, que bones que són les coses quan les degustem amb interès.

7

Ara ja em puc passejar per la casa i anar a veure la televisió, i avorrir-me tot el matí, i menjar amb desgana els migdies, i ronsejar una migdiada i aixecar-me amb el cos adolorit, i mirar per la finestra a veure si han passat a entregar les begudes que els falten als del bar del davant. En definitiva, esperar el sopar desinteressadament, deixar una mica de menjar al plat i comentar: «encara no estic bé del tot». I és que de fet la malaltia sempre et deixa un gust agredolç. El retorn a la normalitat és un desig a mig estómac, ja que no l'esperes amb entusiasme, però tampoc el rebutges de cara. Em llevaré i aniré a fer un volt. Tinc una impressió d'irrealitat, com si els àtoms que configuren el món s'engrandissin. Surto al carrer i les formes perden la subtilesa que em feien badar boca; una posta de sol o els colors de la tardor.

8

El món es desgasta. Parlo amb la gent i les seves respostes em resulten incomprensibles. Perdo el tacte, la calor i el fred. La meva visió es va tancant, com si es tractés dels últims dies d'una televisió vella, o del final d'una pel·lícula antiga. No em sento cansat, potser una mica tip d'aquesta situació. Ara el meu món va per unes vies que no aconsegueixo endevinar. Els colors es tenyeixen d'altres tonalitats, les formes estan botides i la sintaxi resulta estrafolària. Ja ho deia la meva àvia: cada persona és un món, i jo me'n reia. Ara veig que té tota la raó. Sóc un món i només hi visc jo en ell. No em trobaré malament mai més; llanguiré les tardes, adormiré els matins i endormiscaré les nits. Sense pressa, sense necessitats complexes; aprofundint cada segon, dilatant les hores, en definitiva, gaudint de mi mateix.

* Miquel Pascal i Pujadas©, d'Olot (Garrotxa) i mestre a l'escola Volcà Bisaroques d'Olot.

- Foto: Miquel Pagès.

"PER SOBRE DE TOT" - 1r. Premi Narrativa Sant Narcís 2008 - Fins a 17 anys - Club de lectura

«PER SOBRE DE TOT»

Laura Colet i Olivé*

L'Eloi corria tan de pressa com les seves cames li permetien. Era fosc i li seria fàcil despistar l'home gras que el perseguia. Va girar a la dreta, i al final del carrer, va tornar a girar a la dreta. Corria molt i molt de pressa. El cor li anava a cent per hora i les cames li començaven a fer figa. Es va amagar en un portal que va trobar obert i va tancar la porta mentre es treia la caputxa. L'home gras va passar de llarg: havia aconseguit burlar-lo fàcilment. L'Eloi va repenjar-se a la paret, esbufegant i després seure a terra, sota les bústies del portal. Es va treure els bitllets de la butxaca i els va comptar. Vuitanta-cinc euros… No estava malament. Amb això i el que tenia estalviat en tenia prou i de sobres per pagar el menjador de l'escola d'ell i dels seus germans.

Passada una estona va sortir del portal, va mirar a banda i banda per assegurar-se de que no el seguia ningú i va córrer en direcció al camí que portava a la ciutat. Havia estat de sort que aquell paio no l'enxampés. En totes les parets, sota la llum dels fanals, es veien cartells penjats on hi deia «es busca El Truà, s'ofereix recompensa». Tot el poble n'anava ple dels seus robatoris des de feia dos anys, però ningú havia aconseguit agafar-lo, encara. Va tardar una hora en arribar a la ciutat. La va travessar també corrent i al final del carrer principal va agafar el caminet de la dreta. Al cap de mitja hora ja havia arribat a Nimoi, el seu poble. A l'entrada de Nimoi només hi havia fileres de cases. Més enllà es trobaven les cases aïllades i encara més enllà les petites granges. L'Eloi havia de travessar tot el poble i després el Xarco, un gran terreny d'herba, fins arribar al lloc on vivia.

Els llums de la rulot estaven encesos. L'Eloi s'hi va acostar i hi va entrar. La Noa, la seva germana bessona, l'esperava amb el plat a taula. La mare i en Leo ja havien marxat, segurament a un hotel de Sioux, a vés a saber què fer. En Rory i la Júlia, els dos petits, dormien.

La mare sempre duia una roba molt provocativa. Marxava ben d'hora al matí i durant el dia mai la veien. Tornava al vespre acompanyada d'en Leo, el seu xicot, que acostumava a anar ebri. L'Eloi va sopar ràpidament i sense perdre temps li va ensenyar a la seva germana els diners que acabava d'aconseguir. Va treure uns altres diners que tenia amagats darrera de la cisterna del vàter i els va posar dins la butxaca dels pantalons que havia de dur l'endemà. Tot seguit, es va posar el pijama i tots dos se'n van anar a dormir.

L'endemà al matí, després d'esmorzar un tros de pa amb xocolata, els quatre nois van sortir de la caravana, van travessar el Xarco i tot el poble i van seguir el caminet que portava a la ciutat. En arribar a l'escola, en Rory i la Júlia van fer cua amb els seus companys per entrar a les aules de quart i segon de primària, respectivament. La Noa i l'Eloi van anar a consergeria per pagar el menjador abans d'entrar a classe. Les tres primeres hores els tocava català, castellà i anglès. Poc que els agradava la llengua! Després del pati tenien classe de química. A l'Eloi li agradava la química, se li donava bé. Però últimament no tenia molt de temps per estudiar i després a classe passava el que havia de passar. A l'hora de química, l'Emma (la professora) va demanar a l'Eloi que sortís a fer un dels exercicis de deures a la pissarra. L'Eloi va copiar el que tenia apuntat a la llibreta, però quan l'Emma li va demanar que expliqués l'exercici a la classe va quedar mut. Era la Noa la que li feia els exercicis cada dia perquè no li posessin mala nota, ja que ell passava tota la tarda fora. No era la primera vegada que li feien explicar un exercici davant de tota la classe, però mai estava preparat per fer-ho. L'Emma el va fer quedar a les cinc per parlar del baix rendiment que tenia aquest últim trimestre. L'Eloi va anar a trobar-la a la sala de professors després de l'última classe, mentre els seus germans marxaven a fer la seva feina. L'Emma va preferir parlar amb ell donant una volta pel pati perquè la cosa no semblés gaire formal. Però l'Eloi es va mostrar recelós en tot moment. A més, tenia pressa i no volia perdre molt de temps. L'Emma va ser qui va obrir la conversa.

- Eloi, això ja fa molt de temps que dura -va dir- jo sé que ets un noi intel·ligent, per no dir que ets el millor alumne que tinc. Però no pot ser que portis els deures fets cada dia i no te'n recordis del que vas escriure ahir. Sé que passa alguna cosa des de fa temps i m'agradaria que m'ho expliquessis…- ... per què no et preocupes de tu i deixes de ficar-te en assumptes que no són de la teva incumbència? -va protestar l'Eloi, fred-. Tinc coses més importants a fer que perdre el temps parlant amb tu. - No crec que parlar dels estudis sigui una pèrdua de temps i et recomano que tinguis una mica més de respecte, noiet.

L'Eloi li va llençar una mirada iracunda i va marxar sense dir res. L'Emma va quedar força decepcionada. Aquella tarda l'Eloi havia quedat a les set a la botiga del Senyor Genís amb els seus germans. No tenia temps d'anar al poble del costat per aconseguir diners, així que va tenir la sort de que, mentre es dirigia a Nimoi, un pobre home va entrebancar-se i li va caure a terra la bossa. L'Eloi es va tapar la cara perquè l'home no el veiés, i es va afanyar a agafar els diners del moneder que va trobar a la bossa i va marxar corrent tornant-la a tirar a terra.

El Senyor Genís era un bon home que treballava en una botiga de productes manufacturats, elaborats per ell mateix. En Rory distribuïa els encàrrecs que el Senyor Genís tenia, que en ocasions eren nombrosos, i així contribuïa una mica a l'economia de la família. Era hora d'anar a comprar roba nova: la que duien la tenien des de feia gairebé dos anys, i els quedava petita. No tenien gaires diners per comprar-ne, però hi havia una petita botiga on venien roba de segona mà a un preu molt econòmic i que es trobava en molt bon estat. Van comprar algunes mudes i van arribar a casa més aviat que de costum. En Leo va sortir de la caravana en veure'ls arribar, anava begut (duia una copa amb alguna beguda alcohòlica) i semblava una mica emprenyat.

- Què és això que porteu a les mans? -va demanar-. Així que teniu diners i us els gasteu en ximpleries? Quants cops us hauré de dir que tots els diners me'ls heu de donar a mi!? - Els diners que aconseguim nosaltres són nostres, i tenim tot el dret a gastar-los en el que vulguem! -va queixar-se la Noa. - Com t'atreveixes a parlar-me així? -en Leo anava a clavar-li un mastegot, però l'Eloi es va ficar al mig i el va empènyer. L'Elisabet, la mare, s'ho mirava sense dir res i els dos petits ploraven. En Leo es va treure el revòlver del cinturó i va apuntar el nen al cap. L'Eloi el mirava fixament als ulls, mantenint-se ferm. La Noa, desesperada, mirava a l'un i a l'altre sense saber què fer. En Leo estava molt fora de si i era capaç de qualsevol tonteria. Per sort, només el va advertir que una altra situació com aquella i la bala li travessaria el cap. Va sortir de la caravana amb l'Elisabet al darrera, van pujar tots dos al cotxe i van marxar. Els quatre nois es van mirar sense dir res. La mateixa situació es repetia gairebé a diari, no els venia de nou. L'Eloi va fer un gest perquè l'abracessin tots: el pitjor ja havia passat. Van fer els deures tots quatre junts i després es van menjar una pizza per sopar. «Al menys demà no em podran dir que no em ser la lliçó», va pensar l'Eloi. Aquella nit, la Júlia va tenir una idea que a tots els va semblar estupenda. Va proposar de fer una desfilada de moda amb la roba nova i tots junts s'ho van passar d'allò més bé.

El dia següent, l'Eli encara no havia tornat a la rulot, però això no els va preocupar: passava de tan en tant. Es van posar tots quatre la roba nova i, després d'esmorzar, van anar cap a l'escola. Es veu que el canvi de look es va notar de seguida, però no va tenir un efecte molt positiu per part de l'Àlex, el graciós de la classe. Es diu que quan els nens comencen el primer curs de la ESO es tornen més madurs, però aquest no era el cas. L'Àlex va fer comentaris no gaire agradables sobre la roba que portaven els bessons i sobre la mare que els havia parit, comentaris que, tot i no conèixer-la de res, eren força encertats... A l'Eloi no li agradava gens que se'n riguessin d'ell. Envaït per l'ira, es va tirar al coll del seu company i el va escanyar tan fort com va poder. L'Àlex intentava escanyar-lo, també. La professora els va separar i va fer fora immediatament a l'Eloi, sense ni tan sols renyar l'Àlex pels ostentosos comentaris. L'Emma, que estava de guàrdia pel passadís, va presenciar com la professora feia fora i renyava l'Eloi. I així que la dona va tornar a classe, l'Emma es va acostar al seu alumne.

- Què ha passat? -va demanar-. Se la veia molt emprenyada. - No ha passat res. Deixa'm en pau. - T'he demanat que m'expliquis què ha passat. I vull que em responguis -va dir l'Emma.

L'Eloi la va mirar enutjat. No tenia ganes d'explicar-li el problema que acabava de tenir. L'Emma sempre volia saber-ho tot. Era una pesada.

- L'Àlex s'ha rigut de la meva roba i ha insultat la meva mare i jo l'he pegat.- La roba? Però si és molt maca. Que és nova? -l'Eloi va assentir amb el cap-. No li has de fer cas a l'Àlex, ja saps com és -l'Emma va posar la mà sobre l'esquena del noi, però ell va retirar-lo bruscament. Va intentar iniciar de nou la conversa-. Escolta Eloi, m'agradaria parlar amb la teva mare. Li podries dir que vingués demà a les cinc a parlar amb mi?

L'Eloi li va dir que no rotundament, que la seva mare treballava tot el dia i no tenia temps de reunions. Tot i l'antipatia visceral de l'Eloi, l'Emma no podia evitar preocupar-se'n. L'Eloi era el seu millor alumne, tot i tenir un caràcter que no era propi d'un noi com ell. L'Emma va anar a la sala de professors i va remenar en els arxius de l'alumnat fins que va trobar la fitxa de l'Eloi. Molt estrany: el telèfon no hi constava i la direcció tampoc. Va mirar la fitxa de la Noa, i tampoc hi deia res. Ho va guardar tot i va anar a l'edifici de primària. Va demanar les fitxes d'en Rory i la Júlia i, excepte pel nom i l'edat, eren iguals que les dues anteriors. Se li havia passat l'hora i havia de tornar a la feina. Però només sortir de l'edifici de primària, va sentir crits que venien de l'aula dels seus alumnes de primer d'ESO. Va córrer cap allà per veure què passava. Hi havia muntat un terrabastall enorme: tots els alumnes estaven pujats a les taules cridant i animant algú que s'estava barallant al mig. L'Emma va imaginar-se qui devia ser… Va fer un crit ben fort perquè callessin tots, però l'Eloi i l'Àlex seguiren tirats a terra clavant-se cops de puny i estirant-se els pocs cabells que tenien. La Noa va córrer cap a l'Emma i li va suplicar que els aturés. L'Emma es va ficar al mig de la baralla com va poder i els va agafar pel braç a tots dos. L'Eloi va fer un gest de dolor, que l'Àlex va aprofitar-ho per clavar-li una puntada de peu a la panxa. Immediatament després, dues professores van entrar escandalitzades. Entre les tres mestres, van treure els dos nens al passadís. L'Àlex es va mostrar ofès perquè no trobava just que el renyessin a ell quan era l'Eloi el que se li havia llençat a sobre. Les altres dues professores van estar d'acord en que l'Àlex tornés a classe. Una d'elles va entrar també perquè li tocava donar la seva assignatura. L'altra professora va fer una nota a l'Eloi i li va donar perquè l'entregués al director: l'obligarien a fer còpia durant una hora. L'Emma no hi va estar d'acord, i un cop l'Eloi havia girat la cantonada del passadís, va mostrar el seu disgust.

- És la segona vegada en un dia que renyes l'Eloi i exculpes l'Àlex... - Aquest nen es baralla quasi a diari, què esperaves que fes? -va replicar l'altra professora. - Escoltar els motius que té. O no et sembla que l'Eloi pugui motius per fer el que fa?- Sigui el que sigui, no m'interessa. La meva obligació és impartir una assignatura, no fer de domadora d'animals. I si no t'importa, me'n torno al departament, que tinc feina.

La professora va marxar altiva, fent tornar a les classes els alumnes que havien tret el nas a observar l'enrenou. A l'Emma li corria el foc per les venes. No li agradava que tractessin injustament els seus alumnes. De sobte va recordar que tenia classe amb els de segon de batxillerat i va pujar ràpidament al primer pis.

A les cinc, la Júlia i en Rory esperaven els seus germans a les escales de l'entrada principal de l'escola. L'Eloi va passar pel seu costat sense dir res i va marxar cap a Linos, el poble on cada tarda anava en busca de diners. La Noa va sortir més tard molt entristida. Mentre anaven cap a Nimoi, va explicar als petits tot el que havia passat a classe. La Júlia i la Noa van anar a la biblioteca pública del poble. Però avui no tenien la maleta de l'Eloi i no li podrien fer els deures. En Rory es va separar de les seves germanes per anar a la botiga del Senyor Genís.

L'Eloi va tardar en arribar a Linos. Caminava a poc a poc, amb el cap cot i molt moix. Li sabia greu haver-se barallat a classe. No li agradava portar-se malament a l'escola ni que el renyessin els professors. No va ser fins que va arribar Linos, que es va adonar de que duia la maleta a l'esquena. Com no volia tenir més problemes a l'institut, va entrar en un bar, va demanar un cacaolat i un croissant de xocolata i es va posar a fer els deures. Els últims exercicis que va fer van ser els de química. Li agradava molt, però va haver de repassar el que no havia estudiat fins ara, abans de solucionar els problemes. Va acabar els deures aviat, però no es trobava bé i no tenia ganes d'anar a robar. Va sortir del bar i va passejar pels sòrdids carrers sorrencs del poble durant, al menys, tres quarts d'hora. Feia una mica de fred. Va entrar en un altre bar i va demanar un altre cacaolat. Va treure l'agenda i va fer una ullada a la llista on hi tenia escrit amb bolígraf tot el que li quedava per pagar o comprar: aigua per cuinar, una llibreta nova per en Rory, l'excursió de la Júlia, i alguna cosa per sopar i esmorzar. Va suposar que del sopar i l'esmorzar ja se n'encarregaria en Rory. Va entrar a la llibreria i va comprar una llibreta vermella. Va aprofitar per amagar-se a la motxilla l'últim exemplar de la col·lecció de Harry Potter. Necessitava diners per pagar l'excursió de la Júlia. Però es trobava malament, tenia molt mal de cap, potser tenia febre, i no es veia en condicions d'enredar a ningú. Va trobar un solar buit i va seure a l'herba a llegir. Tampoc podia llegir. Li feia massa mal el cap. Va estirar-se en un racó amagat del solar posant-se la bossa de coixí, i poc a poc es va anar adormint.

Es va sentir un crit esfereïdor. L'Eloi va aixecar poc a poc el cap i es va fregar els ulls abans d'obrir-los. Ja era negra nit. Es va aixecar del terra amb certes dificultats, el cap li donava voltes. Va sentir crits. Va parar més l'orella. Eren insults, varies persones insultaven algú. Però era molt fosc i no es veia res. Va sortir d'aquell racó on havia estat dormint i va apropar-se al lloc d'on venien els crits. Va veure un noi tirat a terra i uns altres l'insultaven i li donaven cops de peu. Al cap de cinc minuts van marxar tots deixant el pobre noi a terra. L'Eloi es va penjar la maleta a l'esquena i va córrer al seu costat per mirar si estava bé. Era molt fosc, però va poder veure una mica de sang al seu rostre. Se'l va carregar a l'esquena com va poder i el va arrossegar fins a l'infermeria d'urgències del poble. Era un noi de setze anys, es deia Xavier i pel que sembla, tenia problemes amb els gamberros del poble. Al final tot va quedar en un petit espant. Tenia un trau a la cella i un tall al braç dret, però res greu. L'Eloi va esperar amb ell a que vingués a buscar-lo la seva mare. La dona va abraçar al seu fill i li va fer molts petons. Després va agrair a l'Eloi que l'hagués ajudat i li va donar una petita recompensa econòmica. Va acompanyar-lo amb cotxe a l'entrada de Nimoi i després l'Eloi va córrer fins a la caravana. Arribava molt tard, eren més de les dotze. Va entrar. La mare i en Leo no hi eren; la Júlia estava plorant asseguda sobre la taula-llit. L'Eloi la va mirar i després va mirar cap a la llitera. La Noa estava estirada al llit de baix, tenia la cara plena de blaus. En Rory li curava les ferides amb un drap humit.

- Què ha passat? -va preguntar l'Eloi molt espantat metre agafava la Júlia en braços. - El Senyor Genís està malalt i no ha obert la botiga -va dir en Rory somicant- no hem pogut comprar el sopar i en Leo s'ha enfadat molt i l'ha pegat.

L'Eloi va abraçar en Rory sense deixar anar a la Júlia i després va acariciar la Noa. Va deixar la seva germana a la taula-llit i va sortir fora a que li toqués l'aire. Va donar uns quants cops de peu a terra mentre rodejava la caravana i després va tornar a entrar.

- A dormir -va dir- que demà hem de matinar. Va ficar la Júlia i en Rory al llit i es va quedar una estona mullant la cara de la Noa amb el drap humit fins que es va quedar dormida. Tot seguit, es va ficar ell al llit. Però no va poder agafar el son en tota la nit. Tenia mal de cap. Pensava en la baralla, en la seva germana, en en Leo, en els professors de l'institut, en l'Emma… Com li agradaria que l'Emma fos aquí, ara!

L'Eloi es va despertar l'últim. La mare maquillava la Noa per dissimular el màxim possible els hematomes. La Júlia menjava un tros de pa sucat amb llet i en Rory mirava la seva mare amb recel mentre rossegava el seu crostó de pa. L'Eloi es va llevar i es va beure un got de llet mentre mirava el que feia la seva mare. Per molt que la maquillés, se li notaven els blaus, es veia d'una hora lluny que havia rebut una pallissa. Abans de marxar, l'Eli els va advertir que no diguessin res sobre en Leo: si algú preguntava, la Noa s'havia barallat amb alguna noia del poble.

Mentre caminaven cap a l'escola, tant la Noa com l'Eloi patien. Segur que tothom se n'adonaria. Els mirarien malament i parlarien d'ells. La Júlia caminava darrera de tot amb el cap cot. Els seus ulls blaus cristal·lins li brillaven tant com el sol ara, i unes llàgrimes li queien suaument per les seves galtes rosades. En Rory va girar el cap i la va veure plorant. Sense dir res, es va aturar i va esperar a que la seva germana petita arribés on era ell. Li va passar el braç per sobre de l'espatlla i va caminar al seu costat en silenci.

Com era d'esperar, totes les mirades curioses dels estudiants es van centrar en la Noa. En grups reduïts, alumnes de tots els cursos xiuxiuejaven vés a saber què. La Noa i l'Eloi van acompanyar els seus germans fins a l'edifici de primària, els van despedir amb un petó i mirant tota l'estona a terra es van dirigir a la seva classe. La professora va preguntar a la Noa que què li havia passat, i aquesta va respondre el que la seva mare li havia dit. Tota la classe la va mirar amb menyspreu. Si els dos germans ja tenien mala fama de ser excèntrics, ara encara en tenien més. On s'és vist que una noia es baralli d'aquesta manera! L'Eloi aquesta vegada no hi va intervenir, ja haurien de passar un dia prou difícil com per haver complicar-lo més. A l'hora de dinar, la Noa va menjar ràpid i va marxar a tancar-se al lavabo. L'Eloi en canvi no va fer ni un mos. A l'Emma li tocava fer guàrdia al menjador i també va poder veure els sangtraïts de la cara de la Noa. Però no va dir res, ni a ella ni a l'Eloi, doncs sabia que posarien alguna excusa. En Rory va menjar ràpid i va anar a la sala d'estudi perquè volia repassar per l'examen d'anglès que tenia a la tarda. La Júlia va seure en un racó del pati sola i va posar-se a fer dibuixets a la sorra. L'Emma, que havia sortit del menjardor, se li va apropar i es va ajupir al seu costat.

- Què és això tan maco que fas? -va demanar. - Aquesta sóc jo -va dir senyalant el dibuix d'una nena- aquests són els meus germans -i va continuar senyalant tres nens una mica més alts. - I aquesta qui és? -va preguntar l'Emma senyalant el que suposadament representava una dona. - No ho sé -va dir la Júlia- serà la meva mare.

L'Emma va mirar de reüll la nena. Va preferir canviar de tema i anar al gra.

- Escolta Júlia, tu saps com s'ha fet els blaus, la Noa, oi? -va preguntar. - Es va barallar amb una nena del poble -va respondre la Júlia. - Em sembla que no és això el que va passar –va dir l'Emma incrèdula.

La Júlia la va mirar de cua d'ull però no va dir res. Ara dibuixava una casa molt gran, amb jardí.

- És la mare qui va fer mal a la teva germana? -va preguntar l'Emma. La Júlia va fer que no amb el cap.Seguia dibuixant– Aleshores qui? La Júlia va mirar l'Emma als ulls. - No t'ho puc dir -va dir. I va seguir dibuixant.

L'Emma va parlar una estona més del dibuix amb la nena i després va demanar-li que li fes una abraçada. I se la va fer. Després li va proposar de demanar al cuiner que els fes un gelat de maduixa i nata, i la petita va acceptar encantada. Mentre es menjaven el gelat, l'Emma li explicava tot el que havia vist durant un viatge que havia fet a Itàlia. La Júlia l'escoltava amb molt d'entusiasme i reia de tant en tant. L'Eloi, que fins ara havia estat a la biblioteca preguntant la lliçó a en Rory, va entrar al menjador i va veure la seva germana amb l'Emma. Va acostar-s'hi i va seure al seu costat. Es va quedar escoltant el que explicava la seva professora perquè semblava molt interessant, i per primera vegada se la va mirar amb simpatia. Va sonar el timbre i van tornar tots a classe. L'Emma tenia la tarda lliure i va decidir anar a Nimoi per mirar de trobar els pares dels nois. Amb un cop de cotxe hi va arribar en poca estona. Va preguntar a algunes persones del poble si coneixien els pares de l'Eloi, la Noa i els seus germans, però tothom li deia que no. Va entrar també en algunes botigues, però pel nom semblava que no els coneixia ningú. Casualment, al cap d'una estona, va anar a parar a la botiga del Senyor Genís. No sabia si entrar: una botiga de productes manufacturats i un home d'avançada edat. No hi havia moltes possibilitats de que els conegués. Però va decidir entrar-hi igualment. No perdia res per provar-ho. Va empènyer la porta de fusta i va entrar. Era una botiga tota de fusta: les parets, el terra de parquet, els mobles, els objectes manufacturats, etc. El Senyor Genís va aparèixer animadament en sentir els passos de l'Emma, i aquesta va demanar-li ràpidament pels nois.

- Si que els conec! I tant... -va dir el Senyor Genís-. En Roren em fa els encàrrecs a domicili. És un noi molt maco, si... I els seus germans també ho són. Molt simpàtics... I molt espavilats, si... Però pel meu gust, estan sempre una mica tristots. Sí, m'ho sembla... - Perdoni que l'interrompi -va intervenir l'Emma –però sap on viuen? - Doncs no -va dir ell- però sempre marxen cap al Xarco, si… el descampat que hi ha sortint d'aquí a l'esquerra. Per cert, qui és vostè? - Disculpi'm, no m'havia presentat. Em dic Emma, i sóc la tutora de l'Eloi i la Noa -el Senyor Genís va arrufar el nas- a l'escola –va afegir en comprendre que el botiguer havia entès el que no era.

L'Emma va agrair la informació al vellet i li va comprar un posa-llapissos molt curiós que portava dos gnoms tallats amb fusta. Va sortir de la botiga, va pujar al cotxe i va conduir fins el Xarco. L'herba d'aquell descampat, que devia fer al menys un quilòmetre quadrat, era fresca, tot i la calor que feia degut a la calorosa època de l'any. Va arribar al final del Xarco i va aturar el cotxe. No hi veia res, només un bon munt d'arbres. Va baixar del vehicle i s'hi va acostar més. Allà al fons va veure el que li va semblar una rulot. S'hi va acostar més. Efectivament, ho era. Va intentar mirar a través de la finestra, però estaven les persianes baixades. Va anar a mirar a la part del darrera. Hi havia roba estesa en una corda lligada als troncs de dos arbres consecutius. Va quedar commocionada en reconèixer una samarreta de l'Eloi. Va sentir de sobte les sotragades d'un cotxe que s'acostava. Va quedar paralitzada per un moment, però no es podia amagar: el seu cotxe havia quedat a la vista. Va vacil·lar un moment i després va tornar a la part de davant de la rulot. Un home de cabell negre que duia una caçadora de cuir i uns texans cenyits va sortir del cotxe traient-se les ulleres de sol. Va tancar la porta del cotxe d'un cop sec. Semblava molt disgustat. Una dona més aviat escanyolida, rossa, que duu una mini falda i una samarreta amb força d'escot, va sortir darrera del noi. Aquest es va acostar a l'Emma.

- Es pot saber qui collons és vostè i què hi fa a casa nostre? -va dir l'home emprenyat. - E... em dic Emma -va contestar ella- sóc la… professora de... bé, estic buscant a... l'Elisabet Arnan…- Sóc jo -va dir la dona escanyolida, i es van observar durant uns instants. - Veurà, sóc… la tutora de l'Eloi i la Noa… a l'escola… i m'agradaria parlar amb vostè. En privat. Si no li fa res… -va dir l'Emma. - Miri, sigui el que sigui, és problema seu, d'acord? I ara deixi'ns en pau, marxi! -va cridar en Leo.

L'Emma no va dir res més. La sola presència d'en Leo imposava i li feia por. Es va limitar a assentir amb el cap, i va pujar al seu cotxe per tornar a la ciutat.

- Merda! Aquests fills teus ja han obert massa la boca. -va queixar-se en Leo. - No crec que hagin dit res -va dir l'Eli- però si no li haguessis clavat aquella pallissa a la nena, ningú hauria sospitat res! Ets massa brètol…- Haurem de prendre mesures…- A si? I què penses fer? - Si continuen aquí, al final ens descobriran. No ens ho podem permetre…

L'Eloi, la Noa, en Rory i la Júlia van sortir de l'escola a les cinc. Era divendres i tenien tot el cap de setmana per davant, que l'Eloi aprofitaria per posar-se al dia amb les assignatures. L'Emma va topar amb els quatre germans quan tot just arribava al carrer principal de la ciutat.

- Nois! -va cridar des del cotxe. Els nens es van acostar al cotxe. La Júlia i en Rory la van saludar animadament, però als dos grans no els va fer moltar gràcia trobar-la allà, més que res, pel que estava a punt de passar. - Vinc de casa vostre… -va dir l'Emma. - Que has fet què!? -va cridar l'Eloi-. Però que t'has tornat boja, tu? Que no tens seny? És que no en tens ni idea del que acabes de fer, NI IDEA!

L'Eloi va marxar corrent en direcció a Linos. Els seus germans primer van mirar l'Emma, però ràpidament el van seguir. Van arribar al final de la ciutat i després van enfilar el camí que portava al poble. En arribar a l'entrada d'aquest, es van aturar. L'Eloi va donar voltes una estona en silenci, mentre els seus germans es limitaven a contemplar-lo. Es va aturar i els va mirar.

- No podem tornar a casa, nois –va dir– si ho fem… -va pensar-s'ho una estona abans de continuar- … en Leo ens matarà.

Tots quatre van quedar callats. A l'Eloi li suaven les mans, i el cor li anava a cent per hora. La Júlia va començar a plorar. L'Eloi va mirar la seva germana petita amb aire embaladit. Havia de fer alguna cosa, havia de cuidar dels seus germans. Per sort, coneixia Linos com la palma de la seva mà i sabia que una de les cases aïllades del poble estava en venta. Ningú la comprava perquè tenia un aspecte tenebrós i s'explicaven histories sobre antics propietaris, histories que al cap i a la fi només eren llegendes. Els portaria allà. Va conduir els seus germans fins el lloc en qüestió, un lloc bastant trist i descuidat. Hi havia un cartellet que posava «nº 12 carrer dels Escolans, casa en venta». Una finestra de la planta baixa estava trencada i a través s'hi veia un ambient bastant roí. L'Eloi va enfilar en Rory perquè passés la mà pel forat trencat de la finestra i l'obrís des de dins. Va empènyer-la i va saltar a dins. En Rory va fer un cop d'ull a l'habitació on era.

- Sembla l'habitació d'un nen -va dir- la paret és de color blau i hi ha una sanefa al mig que la travessa tota. Tot bé, podeu passar.

L'Eloi i la Noa van fer passar la Júlia per la finestra i després s'hi van enfilar ells. Hi havia un llit però sense matalàs, res més. Van sortir de l'habitació i es van trobar amb un passadís. Van inspeccionar totes les portes. A la dreta hi havia una suite, que devia ser l'habitació de matrimoni. L'aixeta del lavabo estranyament treia aigua, però van decidir no beure-la, per si de cas. Davant de l'habitació del nen hi havia el que semblava un estudi. Hi havia un piano de paret mig atrotinat, una taula bastant llarga i dos cadires de fusta. Després van passar a la sala d'estar, que estava completament buida. La cuina era l'habitació més il·luminada, i conservava tots els mobles, fins i tot la taula per menjar i quatre cadires. Hi havia una nevera, però no funcionava: no hi havia electricitat. Van obrir tots els armaris per comprovar que eren buits.

- Ràpid, veniu! -va cridar en Rory des del pis de dalt. Tots van pujar de pressa.- Mireu -va dir el nen- quina habitació més grossa! I mireu tot el que hi ha!

Hi havia dos portes, en el pis de dalt. Els tres nois que eren a la planta baixa, van pujar les escales de cargol i van entrar per la porta que estava oberta, que és des d'on cridava en Rory. Era una habitació realment enorme. Hi havia un llit de matrimoni intacte. Amb llençols i tot, i les tauletes de nit al costat. També era una suite. Van entrar a la sala de bany. El vàter tenia aigua i hi havia una dutxa que també treia aigua. A l'armari de sota del lavabo, hi havia unes quantes tovalloles. Van anar a inspeccionar l'altra habitació. També semblava l'habitació d'un nen i estava completa. Dins de l'armari no hi havia res i al calaix de la tauleta hi quedava només un bolígraf que no funcionava. L'Eloi i en Rory van traslladar el llit a l'habitació del costat. Al menys tindrien per dormir i per rentar-se… L'Eloi va sortir corrent i va baixar les escales de cargol tan de pressa que gairebé cau rodant.

- Marxo, no us mogueu d'aquí, no tardaré -va cridar. Va sortir per la finestra assegurant-se de que no el veia ningú i va anar en busca de provisions. La Noa, en Rory i la Júlia van aprofitar que encara hi havia llum per fer els deures a la cuina. L'Eloi s'havia emportat la seva motxilla buida. Sabia d'una petita botiga que no tenia ni alarmes ni càmeres de seguretat on venien menjar en llaunes de conserva. Va tenir sort de que el botiguer no el va veure entrar perquè estava parlant per telèfon. Va anar a la secció de llaunes en conserva i va agafar unes quantes llaunes de raviolis i unes altres de mandonguilles amb pèsols. Després va anar a la seva secció preferida. Va agafar unes tabletes de xocolata, galetes príncipe i uns croissants. Va agafar també dues ampolles d'aigua. El botiguer seguia parlant animadament per telèfon, així que tampoc el va veure sortir. L'Eloi va tornar al número 12 del carrer dels Escolans caminant, sense córrer, per no cridar l'atenció. Duia la maleta plena i pesava molt, no hi cabia res més. Va arribar a la casa i va entrar per la finestra. Els seus germans seguien a la cuina fent els deures. L'Eloi va entrar-hi i, tot cofoi, els va ensenyar tot el menjar que acabava de robar. Però va tornar a sortir: havia d'agafar més coses. Necessitaria una llum per quan es fes fosc. Amb els deu euros que li quedaven a la butxaca va comprar unes espelmes i uns llumins i va tornar a casa. Van acabar els últims deures que els quedava i després van pujar a l'habitació. Ja començava a fer-se fosc, així que van encendre unes espelmes i van compartir dues llaunes de mandonguilles. Se les van haver de menjar amb els dits perquè l'Eloi s'havia descuidat de comprar forquilles de plàstic. Mentre intentava recuperar un pèsol del fons de la llauna, l'Eloi de sobte se'n va recordar de l'últim llibre de Harry Potter: l'havia deixat a la caravana. Com li agradaria tenir-lo ara per poder-lo llegir!

En Leo i l'Elisabet van sortir de la rulot i van marxar amb el cotxe. Van anar fins el final del camí que portava a la ciutat, i desprès van agafar el caminet de l'esquerre. Un seat panda gris va col·locar-se darrera seu a una distància prudent. El camí que havien agafat conduïa a Sioux, un poble apartat que podríem definir-lo com Las Vegas en miniatura. Tot i ser de dimensions bastant reduïdes, tenia luxosos hotels i nombrosos casinos, tots amb rètols ben il·luminats i amb música que sonava arreu on anaves. En Leo havia quedat a l'hotel Kiowa per fer negocis amb un soci. Va arribar-hi i va pagar per aparcar el cotxe al pàrquing. El seat panda gris va entrar darrera seu uns segons més tard. En Leo va sortir del cotxe, va agafar un maletí negre del maleter i es va posar les ulleres de sol tot i ser de nit. Ell i l'Elisabet van entrar a l'hotel per la porta del darrera. El personatge del seat panda gris va seguir-los. En Leo va dirigir-se directament al bar de la planta baixa, amb l'Eli al costat. El personatge del seat panda gris va mirar un moment el rellotge de paret que hi havia a la recepció: eren les deu. Després va tornar a centrar tota la seva atenció en Leo. En el bar només hi havia un home, misteriós, amb barba i vestit tot de negre que els esperava impacient assegut a la barra. En veure'ls, es va acostar a ells i van encaixar les mans. Tot seguit van sortir del bar per agafar l'ascensor. L'home misteriós també duia un maletí negre. El personatge del seat panda gris va veure que l'ascensor marcava el segon pis i va afanyar-se a pujar per les escales. Va arribar abans que l'ascensor i va esperar a que en Leo i els demès apareguessin. Van tirar pel passadís de l'esquerre i van entrar a l'habitació número 2150. El personatge del seat panda va acostar-s'hi cautelosament i va parar l'orella a la porta. Va poder sentir tot el principi de la conversa.

- I bé, tens la droga? -va dir una veu desconeguda.- Ja ho crec -va dir en Leo- tens els diners? - Amb això us forrareu i podreu fotre el camp d'una vegada per totes. Per cert, què vas fer amb aquell imbècil? -va dir la veu desconeguda. - Em vaig encarregar de que no tornés a veure mai més la llum del dia -va riure en Leo- aquell pobre infeliç es pensava que trauria una bona pasta per donar informació a la bòfia… Bé, anem al gra…

El personatge del seat panda no va poder sentir res més perquè van començar a parlar amb veu molt baixa. Va sortir del passadís, va baixar les escales i va sortir de l'hotel per la porta del darrera, que donava al pàrquing. Va pujar al seu cotxe i va començar a enfilar cap a la ciutat. Aleshores el seu mòbil va sonar.

- Digui? -va demanar. - Emma! On eres? T'he estat trucant! Escolta, vols que sopem junts aquesta nit? Jo convido -va dir la veu del mòbil. - Sergi… Doncs jo… mmm… està bé. T'he d'explicar algunes coses -va dir l'Emma-. On sempre? - On sempre –va dir en Sergi– fins ara!

L'Emma va girar cua i es va dirigir al Comanche, un restaurant molt luxós de Sioux. Va demanar taula per a dos i va seure impacient a esperar el seu amic. Aquest va aparèixer al cap de deu minuts. Era un home alt i prim, pèl-roig, amb ulleres, i vestit d'etiqueta. Va fer dos petons a l'Emma i va seure a la cadira del davant. Tots dos van demanar el mateix: un lluç amb patates i ceba, i una ampolla de Blanc Pescador per compartir.

- De què em volies parlar? Semblaves molt nerviosa per telèfon... -va dir en Sergi.- He... he seguit la mare d'uns alumnes que anava amb el seu xicot i han entrat a l'hotel Kiowa i…- Has seguit la mara d'uns alumnes? Què t'has tornat boja? -va dir en Sergi. - Calla i escolta -va tallar-lo l'Emma-. S'han trobat amb un home molt estrany i han pujat a l'habitació 2150. He parat l'orella i he sentit el principi de la conversa. Em sembla que estaven fent contraban de droga i parlaven de que havien matat algú i que marxarien d'aquí aviat. Sergi, hem de fer alguna cosa…- Hem? -va demanar-li en Sergi- Ep, para el carro! Escolta, això no és problema teu... ni meu! Què més et dóna si fan contraban o si es tiren per un pont? - No són ells els que em preocupen, són els nens. Sergi, avui la gran ha vingut a l'escola amb nombrosos hematomes a la cara, i el seu germà rep pallisses molt sovint. Aquesta tarda he intentat parlar amb la seva mare, però en Leo (el seu xicot) m'ha fet fora a crits. M'he espantat una mica. Després he trobat els nens que sortien de l'escola i els ho he dit. El gran se m'ha posat a cridar i ha marxat corrent cap a Linos amb els seus germans darrera. Estic molt preocupada, Sergi. Què puc fer? - Està bé, escolta'm -va dir en Sergi- t'ajudaré, però hem d'actuar ràpid. Has dit que volen fotre el camp… per tant, no tardaran gaire en marxar d'aquí…

L'Emma fixava els seus ulls en la carretera i s'aferrava ben fort al volant. Es dirigia al Xarco. En Sergi s'havia quedat a l'hotel Kiowa espiant en Leo i els altres, assegurant-se que l'Emma no corria perill. La noia va travessar el Xarco i va aturar-se davant de la caravana. Va posar el fre de mà i va baixar del cotxe. Els llums estaven apagats i semblava no haver-hi ningú, dins. L'Emma va tornar a pujar al cotxe i el va aparcar més lluny, entre els arbres, on no es veiés. Amb una llanterna a la mà i el bolso penjant, va caminar cautelosament fins la rulot. Va treure un filferro de la bossa, va enfocar el pany amb la llanterna i va introduir-hi l'objecte. Va provar d'obrir la porta durant una estona, però no ho va aconseguir. Va perseguir el terra amb la llanterna, buscant alguna cosa amb què poder forçar la porta. Casualment, sota la caravana hi havia un ferro llarg, una mica rovellat. Va agafar-lo i en va col·locar un extrem a un costat de la porta per fer palanca. Va fer molta força, molta força, fins que el pany va petar i la porta es va obrir. Va mirar endarrere. No s'acostava ningú. Va pujar a la caravana i va ajustar la porta. Va fer una visió general de l'habitació amb la llanterna. Després va mirar sota els coixins dels llits i sota els llençols. Però no va trobar res. Va remenar pels armaris de la cuina. Hi havia molt pocs queviures i alguns estris de cuina i de neteja. Però sobretot contenien ampolles de ginebra, sherry, spiritus, vermut i vodka. En un dels armaris de baix, molt desendreçats, es trobaven els objectes personals dels nens. L'Emma va remenar-hi una mica i al fons de tot, darrera de la roba, va trobar-hi un àlbum de fotografies i va decidir fullejar-lo. Va seure a terra i va començar a mirar les fotos una per una. La primera era d'un nen petit que reia i alçava la mà intentant agafar la càmera que l'enfocava. La imatge estava ratllada amb permanent. L'infant tenia una certa retirada a en Rory o l'Eloi. Va girar pàgina. En la segona fotografia apareixia un altre infant. Era una nena que jeia a la gespa i jugava amb un cadell de golden retriever. La imatge del costat era d'un altre nen una mica més gran. L'Emma va sentir un trepig de peus que s'acostaven. Ràpidament va tancar l'armari, i amb la llanterna i l'àlbum de fotos a la mà va afanyar-se a tancar-se al lavabo. Va col·locar-se darrera de la porta amb l'esquena i el cap tocant la paret. Intentava respirar el més fluix possible: amb el silenci sepulcral que hi havia era molt fàcil de ser descoberta. Els passos s'acostaven. Algú havia pujat a la caravana, però no va encendre els llums. Semblava que buscava alguna cosa a les palpentes i respirava ofegadament. Va col·locar la mà sobre el pany de la porta del lavabo, però el va deixar per anar a obrir un armari, d'on hi va treure alguna cosa. El va tancar i després va tornar a col·locar la mà sobre el pany de la porta del bany. El va girar i va empènyer una mica la porta per obrir-la, però la va tornar a ajustar. Es van sentir cops de coixí i moviment de llençols. La porta del bany ja estava oberta, i el personatge la va empènyer poc a poc. L'Emma va quedar-ne al darrera. Va estar a punt d'emputxar ben fort la porta per tirar a terra l'individu, però es va aturar a temps al enfocar-lo amb la llanterna.

- Eloi… -va mussitar l'Emma.

L'Eloi la va mirar estupefacte, tot i no veure-la molt bé degut a la foscor de la nit. Van quedar tots dos paralitzats uns segons. Quan l'Eloi va recuperar la mobilitat, va fer un lleuger sospir i la va abraçar, la va abraçar ben fort. L'Emma li va posar les mans sobre l'esquena i el va apretar fort contra el seu pit. Van restar així uns instants. L'Emma el va apartar d'ella suaument i es va ajupir al seu nivell.

- Me n'alegro que estiguis bé –va xiuxiuejar-li mentre li acariciava el cabell.

L'Emma va agafar-lo de la mà, després de que el noi recuperés els diners amagats darrera la cisterna del vàter, i va estirar-lo fins a l'exterior de la rulot. Mentre es dirigien al cotxe, L'Eloi li explicava que havia vingut a buscar el seu llibre de Harry Potter (que ja l'havia agafat l'Emma) i els diners. Va resumir-li a la seva professora la situació, i l'Emma va informar-lo del que havia passat a l'hotel. Va correr cap al cotxe en sentir el mòbil que hi sonava. Va entrar al vehicle, va agafar el telèfon i va despenjar.

- Què fas que no m'agafes el mòbil!? -va cridar-li en Sergi-. En Leo i els altres ja han sortit de l'hotel i em sembla que es dirigeixen a Linos.- A Linos!!!? -va cridar l'Emma amb exasperació. - Els nens són allà! Sergi, els nens són allà! -ara va dirigir-se a l'Eloi -sap en Leo que us amagueu a Linos?

L'Eloi va fer que no amb el cap, commocionat. En Leo no ho podia saber, aquesta informació no la tenia ningú. L'Emma va fer un gest a l'Eloi perquè pugés ràpid al cotxe. Va engegar el motor, va arrancar i, quan ja havia esquivat tots els arbres, va accelerar. L'Eloi restava callat. L'Emma havia posat els mans lliures al mòbil per poder conduir i parlar per telèfon alhora. En Sergi li explicava que de l'habitació no només n'havien sortit en Leo, l'Elisabet i l'home misteriós, sinó també un home i una dona un tant ordinaris. Havien dit alguna cosa sobre els fills d'algú i unes fotografies. L'Eloi va començar a plorar.

- Ara et truco, Sergi -va dir l'Emma, i va penjar-. Què et passa Eloi? -li va demanar. - Els… els matarà -va dir l'Eloi entre sanglots- no… sé… com ha descobert… el… el nostre amagatall, però… els vol matar.

L'Eloi es va eixugar les llàgrimes i va intentar tranquil·litzar-se. Va agafar l'àlbum de fotos que l'Emma havia deixat sobre el quadre de comandament del cotxe, el va obrir i va repassar les primeres imatges.

- El teu amic parlava d'aquestes fotos -va dir l'Eloi. - Ets tu el de la primera foto, el que està ratllat? -va preguntar l'Emma. - És el meu pare -va respondre l'Eloi-. Aquestes persones són uns socis que es van ficar en negocis bruts, molt perillosos. Un cop hi entres no en pots sortir… Les fotos són de quan eren petits, per no cridar l'atenció si per desgràcia les trobés la policia. I les que estan ratllades, vol dir…- …que són morts –va dir l'Emma. - Exacte -va dir l'Eloi-. Si aquells homes parlaven dels fills d'algú de les fotografies, som nosaltres. Els nostres pares són els únics socis que van tenir fills. Però no sé com saben que ens amaguem allà, no ho hem dit a ningú!

L'Emma va arribar al final del camí i va agafar el carrer principal de la ciutat. La va travessar tota i després va agafar el camí de Linos. Era recte i llis, i l'Emma va aprofitar-ho per accelerar encara més. Al cap d'uns minuts en Sergi la va tornar a trucar.

- Emma, on ets? -va dir- Ja estan de camí a Linos. - Oh, merda! Nosaltres anem davant! -va desesperar-se l'Emma. - Doncs haurem d'improvisar, no ens queda més remei -va dir en Sergi-. Aquests homes saben perfectament on van. Si et desvies del camí només els ho posaràs més fàcil per emportar-se els nens. - Però van armats! -va queixar-se l'Emma. - Tu mateixa, és la teva decisió –va dir en Sergi. I va penjar.

L'Emma va accelerar a la màxima velocitat possible, però per desgràcia seva, el cotxe que abans anava uns quilòmetres endarrere seu estava ara molt a prop. L'Emma ja era a Linos i veia de lluny el número 12 del carrer dels Escolans. Va parar el cotxe just davant de la casa, i va baixar demanant a l'Eloi que es quedés dins, ajupit. El cotxe que els seguia es va aturar. En Leo en va sortir amb un revòlver a la mà. Dos fanals il·luminaven suaument l'escena. En Leo es va posar les ulleres de sol i va acostar-se a l'Emma.

- Molt bé… s'ha acabat el joc -va dir en Leo.

Dels seients de darrera, van sortir dos homes i una dona. Un d'ells duia també un revòlver. Els tres personatges van acostar-se a en Leo. L'Elisabet seia al seient del copilot, però ella no va sortir del vehicle.

- M'ho has posat encara més fàcil… -va dir en Leo dirigint-se a l'Emma-. No pensava que fossis tan burra com per arriscar la teva vida d'aquesta manera tan estúpida.

L'Emma suava, suava molt. Apretava fort els punys i tremolava per dins, tot i que intentava mostrar-se serena. Els tres socis l'observaven amb un somriure sinistre.

- Pujaré a saludar els meus nens -va riure en Leo-. Duk! -va cridar- company. Quan m'hagi encarregat de les meves preciositats, et deixaré que facis els honors -va mirar l'Emma..

En Leo li va somriure i va dirigir-se a la casa. Va ficar el braç pel forat de la finestra trencada i la va obrir des de dins.

- Espera! Espera, sisplau! -va cridar l'Emma.

En Leo va mirar l'Emma de reüll. Va quedar-se pensatiu una estona i després es va girar i es va acostar a la dona. Va agafar-li la mandíbula inferior amb la mà i la va apretar ben fort.

- Si tornes a dir res… seràs la primera en caure -va dir.

Li va clavar la mirada als ulls durant uns segons i després la va deixar anar de cop. L'Emma va quedar immobilitzada. En Leo va tornar-se a la finestra, ja oberta, i s'hi va enfilar per entrar a la casa. Es va trobar en una habitació completament fosca, on no hi havia res més que un llit buit. Va sortir per la porta i va examinar tota la planta baixa. Després va pujar l'escala de cargol molt a poc a poc, aturant-se a cada pas que donava. Va arribar a dalt, i va veure que la porta de l'esquerra estava oberta. Va donar una llambregada a l'habitació per assegurar-se que no hi havia ningú dintre i va tancar la porta. Va mirar de baix a dalt la porta de la dreta i va aturar-s'hi davant. Va treure's el revòlver del cinturó, va prémer el martell i va posar el dit índex en el gallet, a punt per disparar. Sense pensar-s'ho més, va obrir la porta d'un cop de peu.

Es van sentir uns crits, uns seguit de cops i de sobte un silenci sepulcral. La parella de socis ordinaris es van mirar i van córrer cap a la finestra. Un d'ells va escopir a terra i es va eixugar els mocs amb la mà abans d'entrar a l'edifici. En Duk va seguir-los amb la mirada fins que van desaparèixer.

- Bé, suposo que ara ets cosa meva, monada -va dir en Duk.

Va guardar-se el revòlver en el cinturó i va caminar fins a l'Emma. Li va somriure i va començar a donar voltes al voltant seu.

L'Eloi estava ajupit, en el seient davanter del cotxe buscant desesperadament el telèfon mòbil de l'Emma, que suposadament l'havia guardat en el bolso. Però és que estava tan ple i era tan gran que semblava impossible trobar-hi res. No podia haver anat a parar gaire lluny, l'havia guardat de qualsevol manera. Per què són tan desendreçades, les dones? L'Eloi va sacsejar el bolso i va tornar-hi a ficar la mà. Va remenar una estona més fins que el va trobar. Genial! El va desbloquejar i va prémer el botó de retrucada. El mòbil estava trucant, però ràpidament va sentir uns bip bip bip…. Havia penjat. L'Eloi va sortir del cotxe ajupit i es va quedar darrera la porta mirant cap a l'Emma i en Duk.

- Vols parar de donar voltes al voltant meu? -va dir l'Emma-. Què ets? Un voltor?

- Ei… No em faltis al respecte, preciositat -va dir en Duk- no m'agrada que juguin amb mi…

Pum!!! Es va sentir un tret. Tots van mirar cap a la casa. Pum!!! Un altre tret. L'Eloi restava quiet, commocionat. L'Emma va voler donar un pas cap a la casa, però en Duk la va agafar pel braç i la va aturar. Pum!!! Un tercer tret.

- Bé –va dir en Duk– ara em toca a mí rematar la feina. Quina llàstima. La veritat és que el món trobarà a faltar una noia tan bonica. Diga'm la veritat, tu tens xicot, oi? Oh! Potser ja no.

L'Emma es va girar en veure que en Duk somreia a algú que s'acostava des d'on estava aparcat el seu cotxe. Va fer cara d'espant. No. No podia ser. Impossible. No, allò no. Algú va aparèixer de la penombra. Els fanals mig il·luminaven un home alt que duia un nen agafat pel coll. L'Eloi feia cara de dificultats. Intentava desfer-se de les grapes d'aquell home.

- Estigues quiet, marrec –li deia. - Sergi! Sergi, no! Deixa'l anar. Sisplau… No m'ho pots fer això. Sergi… -l'Emma no s'ho podia creure. Aquell home era amic seu, havia confiat en ell. Com era possible? - Sí, és probable que no entenguis res… –va dir en Sergi en veure la cara d'espant de l'Emma. Els dos homes van riure–. Però t'ho explicaré, perquè crec que tens dret a saber-ho. És tan senzill com que els fills de l'Elisabet Arnan saben masses coses, coses que no haurien de saber, i en Leo n'estava al corrent. Així que em vaig oferir voluntari per fer-me amic de la tutora de l'Eloi i la Noa (o sigui, tu) i assegurar-me de que no obrien la boca. Haig de dir que has estat molt més útil del que em pensava. Moltes gràcies, de veritat. Per cert, aquest noiet a part d'intel·ligent sembla ser de fiar i tot. Crec que tenia intenció d'ajudar-te. Pobre ingenu… No saps que amb en Duk no s'hi juga?

Els dos homes van riure encara més que abans. L'Eloi va provar de cridar «Emma vigila…», però en Duk va ser més ràpid i la va agafar pel coll amb el braç esquerre, aprofitant que la noia estava d'esquenes i no el veia. Va treure el revòlver del cinturó amb l'altre mà i va empunyar l'arma ben fort contra el cap de l'Emma.

- Bé, ara si que s'ha acabat el bròquil -va dir.

El so del tret devia haver ressonat per tot el poble. L'Eloi s'havia tapat els ulls, no volia veure com moria la seva mestra, la seva única amiga. Es va sentir el cos que queia a terra: l'Emma havia mort.

- Nooooooo!! -en Sergi va deixar anar l'Eloi empenyent-lo al terra i va córrer cap al seu company. L'Eloi va mirar cap a ells. No podia ser. La seva professora estava de peu, el que havia caigut era en Duk! L'Emma es va apartar del cos en veure'l estirat a terra, mort. Va mirar l'Eloi i va córrer cap a ell per abraçar-lo.- Mal parida! -va cridar en Sergi. Va agafar el revòlver de la mà d'en Duk i va apuntar cap a l'Emma i l'Eloi. L'Emma va tirar-se a terra abraçada a l'Eloi just en el moment que en Sergi va disparar. Però es va sentir un altre tret i ell també va caure.

En Rory va deixar anar l'arma i va córrer cap on eren l'Emma i el seu germà, però va passar de llarg. Darrera d'ells es trobava estirada a terra l'Elisabet, amb una pistola a la mà i el telèfon mòbil tirat al seu costat.

En Rory va ajupir-se al costat de la seva mare i, en adonar-se que estava morta, va tirar-se-li a sobre i es va posar a plorar. La Júlia va saltar de la finestra i va seguir el seu germà. Es va aturar davant la seva mare, però no la va abraçar, no podia, no podia veure-la morta. Es va girar plorant i va mirar a l'Emma, que li va obrir els braços perquè vingués amb ella i la va agafar a coll. La Noa també va saltar de la finestra i es va acostar a tots ells, quedant-se al costat de l'Eloi sense dir res.

Van sentir, de sobte, el so de sirenes que s'acostaven. Eren cotxes de policia. Tots es van quedar ben quiets on eren, esperant a que arribessin. L'Emma encara sostenia la Júlia en braços. Quatre cotxes de policia van arribar en qüestió de segons. Un home força ben plantat va sortir d'un dels cotxes i uns quants policies més el van seguir. Van mirar primer els cossos estirats a terra, però de seguida es van dirigir a l'Emma.

- Bona nit senyoreta -va dir l'home ben plantat-. Sóc el comissari Narcís Castro. És vostè qui ha trucat?

L'Emma va deixar la Júlia a terra i va acostar-se al comissari.

- No… No he sigut jo… -va dir-. Em sembla que ha sigut… -es va girar cap al cos de l'Eli.

El comissari la va entendre i va assentir amb el cap mentre apuntava alguna cosa en un petit blog de notes. Entre tots van aconseguir explicar al comissari els últims fets de la nit: en Leo havia entrat a l'habitació amb el revòlver a la mà, però s'havia entrebancat i havia caigut a terra. L'arma se li havia escapat de la mà i havia anat a parar als peus d'en Rory, que l'havia agafat i havia disparat. Un home havia entrat just després i en Rory no va pensar-s'ho dues vegades abans de disparar. Els tres nois havien sortit de l'habitació i al final de les escales els esperava una dona amb la pistola alçada. També li va disparar.

En Rory plorava desesperadament. Se sentia molt malament. Però en Narcís li va explicar que el que havia fet no era culpa seva i que perquè una persona mati a una altra en defensa pròpia no vol dir que sigui una persona dolenta. Després va fer pujar als nens en un dels cotxes patrulla. Es va dirigir a l'Emma i li va dir que l'hauria d'acompanyar a comissaria per declarar. Mentre parlaven, una bala va passar entre en Narcís i l'Emma. Ella va caure de cul a terra i el comissari es va apartar d'un salt, va treure la pistola i va apuntar al lloc d'on havia vingut la bala.

En Leo estava darrera de la finestra apuntant l'Emma amb el revòlver que havia deixat caure en Rory. En Narcís va disparar la mà d'en Leo que sostenia el revòlver (que era l'únic que ara es veia) i va encertar de ple. En Narcís i un parell de policies més van córrer cap a la finestra i van treure en Leo de la casa. El van estirar a terra i van comprovar que no estava molt greu. Després d'examinar-lo per sobre, el van arrestar, fent-lo entrar a un dels cotxes patrulla. Estava ferit, però podria aguantar sense cap problema. Un dels polis va entrar a la casa per la finestra, per assegurar-se que els altres dos personatges eren morts de veritat.

Un any i dos mesos després… - Eloi afanya't, que marxem –va cridar en Narcís.

L'Eloi va baixar les escales corrent i va entrar a la cuina. Va agafar tres galetes príncipe i va sortir al jardí. Els seus germans ja havien pujat al cotxe i en Narcís l'esperava amb la porta del vehicle oberta. L'Eloi hi va pujar i es va posar el cinturó de seguretat. Va girar el cap per mirar els seus germans. La Júlia estava asseguda en el seient que hi havia just darrera seu i jugava amb una d'aquestes maquinetes electròniques. La Noa i en Rory seien als seients de darrera de tot i reien mentre miraven fotografies d'una revista de famosos. Després va mirar el seient de darrera d'en Narcís, on hi havia una cadireta blava de nadó. Va somriure i va mirar després el conductor. El cotxe anava deixant enrere unes cases molt boniques, i l'Eloi les contemplava mentre es menjava les galetes de xocolata.

L'Emma es trobava en l'habitació número cent vint-i-u en la secció de maternitat, primera planta. La Júlia va pujar per les escales corrent i els demés van riure i la van seguir. La nena va travessar el passadís i va entrar a l'habitació en qüestió.

- Mama! -va cridar la Júlia en veure l'Emma.

Va córrer cap al llit i va abraçar la seva mare. L'Emma li va fer un petó i després va senyalar-li el bressol on dormia la seva nova germaneta. La resta de la família va entrar a l'habitació i van reaccionar igual que la Júlia. En Narcís ja havia vist la nena, així que va seure al costat de la seva dona i els dos es van abraçar. Els nens es miraven el nadó molt il·lusionats i li acariciaven la maneta i la carona. Llavors va entrar la llevadora.

- Felicitats família -va dir-. Ja hi som tots. I doncs, com es dirà la nena?

Els pares havien decidit que els nois s'encarregarien de triar el nom, i aquests no s'havien decidit fins a l'últim moment.

- Hem decidit que volem que es digui Elisabet -va dir la Júlia- què us sembla?

En Narcís i l'Emma es van mirar molt seriosos, però després van somriure. Al cap i a la fi, era el nom més lògic que podrien haver triat.

- Doncs que es digui Elisabet! -va dir l'Emma.

***************************

Com a curiositat, us diré que en Leo va ser condemnar a cadena perpètua per nombrosos assassinats i contraban d'opi. L'Emma va passar a ser la seva tutora legal (encara que això ja ho sabem). Tot i que l'Eli no va ser la mare ideal, en el fons estimava aquells nens, a la seva manera. En Narcís i l'Emma es van convertir en uns pares fantàstics per tots quatre (o tots cinc, millor dit), i l'Eloi, la Noa i en Rory, amb el temps, van seguir l'exemple de la Júlia i van començar a dir-los papa i mama.

1r Premi Narrativa Sant Narcís 2008 -fins a 17 anys.

*Laura Colet i Olivé© (Sàskia), de Girona (Gironès) i estudiant de l'IES Santa Eugènia.

- Foto: Miquel Pagès.