"Pels camins de l'Empordà" Günter Grass-Josep Pla Exposició a Palafrugell

La casa està admirablement col·locada sobre el paisatge. Els homes que la construïren formaven part de l’anonimat més gloriós. S’adonaven, però, del pes, de les formes, de l’esperit de la realitat circumdant. Un bon gust instintiu, nascut de la seva innata humilitat, eliminà de la seva visió de les coses tot exabrupte presumptuós, tota vel·leïtat de singularització –aquesta tendència a l’exabrupte i a la pedanteria que en l’arquitectura moderna és d’una permanència revoltant.

PLA, Josep. El pagès i el seu món dins Els pagesos.Barcelona: Ed. Destino, OC VIII, 1968, (Davant d’un mas) p. 88

L'exposició espodrà visitar a la Fundació Josep Pla, Carrer Nou, 51, a Palafrugell

des del 28 de juny al 31 d'agost

"CONTES AL BLOG" - EL BLOG DELS CONTES

"CONTES AL BLOG"

(El blog dels contes)

Des del Club de lectura "Sant Narcís", una nova i bona notícia: Acaba de néixer un nou blog: "CONTES AL BLOG", un blog exclusiu per als CONTES!!

A tothom que tingui contes escrits i a tothom que treballi aquest gènere literari, que vulgui publicar-los, i així donar-los i donar-se a conèixer, ho pot fer, des d'ara, en aquest blog.

NOMÉS CAL QUE ENS FEU ARRIBAR ELS TEXTOS

COM?

1) a través del correu electrònic lluisgil@eldimoni.com

Podeu adjuntar-hi una imatge relacionada amb el text

2) deixant el CD gravat al Centre Cívic de Sant Narcís, adreçat a: Club de lectura "Sant Narcís"

o a Lluís Gil (Coordinador del Club de lectura).

Podeu adjuntar-hi una imatge relacionada amb el text

3) deixant el text en un sobre, adreçat als mateixos (nosaltres ja el transcriurem).

Hi posarem una imatge que tingui alguna relació

En qualsevol dels tres supòsits cal deixar:

un telèfon de contacte de l'autor o autora,

el nom i cognoms,

i la població

Esperem que "CONTES AL BLOG", comenci a rutllar desseguida.

Retalls de lectura - Judit Pujadó - "Una memòria ben viva"

Monument a Carles Rahola (Rbla. de la Llibertat. Girona)

(Obra de Paco Torres Monsó)

“Que no es torni a aixecar el patíbul en el clos august

de la noble i estimada ciutat de Girona”

Una memòria ben viva*

Judit Pujadó

Girona

Carolina Rahola i el seu marit Emili Ros viuen al mateix pis de la Ronda Ferran Puig on Carles Rahola hi tenia el despatx i la família. Ells dos han conservat ben viva la memòria de l’escriptor, i el record encara dolorós de la seva execució. Dins de casa es conserva el despatx tal i com el va deixar el darrer dia. L’únic que van treure van ser les imatges de Napoleó, que el seu pare tenia per tot arreu.

“Qui robava la independència, -n’havia dit Rahola- donava en canvi llum de pensament i civil dignitat”. Als darrers dies de la guerra, per aquesta casa hi van passar molts intel·lectuals catalans camí de la frontera. Tots van insistir, però Rahola no volia fugir, no havia fet res. Finalment es decidí i acompanyat de la seva filla i el seu gendre va prendre els camins de l’exili. Arribant a Figueres, Rahola no tenia documents per a passar la frontera. Van seguir fins a la Jonquera, però en el desori de la retirada no trobava qui els aconseguís. El seu gendre va marxar a Perpinyà decidit a portar-los, però Carles Rahola, passant els dies, va desistir. Va emprendre el camí de tornada. Mentre aconseguia que un camió de repartir la llet que venia de buit el portés a la ciutat, Bosch i Gimpera enviava una cotxe a buscar-lo i el seu gendre tornava amb els documents. No el van localitzar. Altre cop a casa Rahola es va amagar, però després va reiniciar la seva feina a la Diputació. Allà el van detenir el 17 de febrer. Les autoritats franquistes havien trobat papers que deien que Carles era fidel a la causa republicana. Era suficient. Amb velocitat vertiginosa es van aplegar documents, exclusivament paraules i més paraules, l’únic crim comès per aquell home que a tanta gent havia ajudat els primers dies de la guerra. En el consell de guerra, al que va assistir la Carolina amb només setze anys, i un bon grup de ciutadans consternats, era condemnat a mort. De res no van servir els avals ni les demandes de commuta de la pena. Franco va enviar el seu “enterado” i Carles Rahola moria la matinada del 15 de març, afusellat. Qui el va enterrar a la fosa comuna va marcar el lloc colgant-lo amb una terra de color diferent. Gràcies a això la família va poder recuperar el cos. La seva dona va arrossegar dins d’un carretó, tota sola pels carrers de Girona, una creu de pedra amb el nom del seu marit i la va erigir damunt la tomba. Mare i filla van haver de sobreviure soles a la ciutat. Decidides a llogar habitacions, els únics llogaters que trobaven eren soldats franquistes que participaven dels piquets d’afusellament i mataven homes com el seu. Carolina, amb els anys, lamenta no haver aprofitat a estar-se més estones amb el pare, a qui veia sovint treballant al despatx. Però al llarg de tota la vida no ha deixat de complir l’encàrrec que va fer als fills des de la cel·la dels condemnats, en petits papers que amagava entre la roba bruta: “Conserveu els meus escrits, guardeu els epistolaris. Ferran, Maria, Carolina: mireu de completar els vostres estudis. Penseu que amb una bona cultura interior (...) sereu ben rebuts pertot i reeixireu en les empreses més difícils”.

* Article publicat al suplement GIRONA, de La Vanguardia del divendres 13-06-08.

- Imatge extreta de Google (no és la que il.lustra l'artice original)

Retalls de lectura - Judit Pujadó - "Rahola il.luminà Girona"

Carles Rahola i Llorens

(Cadaqués, 1881 - Girona, 1939)

Rahola il.luminà Girona*

Carles Rahola volia fer arribar la cultura a tothom

per crear una sociatat més justa. Morí afusellat

Judit Pujadó

Girona

Xavier Carmaniu, historiador i divulgador de la història a través de diversos mitjans de comunicació, va publicar fa poc Carles Rahola, l'home civilitzat. Després d'anys de recerca i delalectura de les obres de Rahola, esconeix el personatge a fons i també la Girona que Rahola trepitjava cada dia, la que va historiar amb la passió del divulgador, la ciutat que es va veure influïda per un home d'idees que tenia com a principal finalitat del seu programari intel.lectual, millorar la societat en la que havia nascut. Millorar-la a través de la cultura, l'eina de transformació social que havia de contribuir a fer un món més just i que la violència de la guerra va escombrar d'una ventada per sempre.

Passegem per Girona, per la plaça de la Independència, on encara hi ha l'edifici on es van establir els Rahola en arribar a la ciutat, pel carrer de la Neu, on hi havia l'escola on va aprendre les primeres lletres, per la plaça del Vi, on el tragí urbà de la ciutat moderna encara deixa entreveure el pas de generacions d'homes de cultura. Aquí hi havia la llibreria i la impremta dels Rahola, la seu del diari l'Autonomista que va dirigir el seu germà Darius i que va significar, amb d'altres publicacions, l'entrada de la modernitat en una ciutat que tot just enderrocava les muralles de pedra i que eixamplant-ne els carrers, volia eixamplar també les idees. El terratrèmol intel.lectual, protagonitzat per uns quants gironins inquiets, removia uns fonaments construïts a base d'un clericalisme tancat i carrincló que condemnava qualsevol idea incontroladacom a anatema.

Miquel de Palol, Carles Rahola i Xavier Montsalvatge es convertien, entre d’altres, en el centre d’aquesta modernitat i la revista “L’Enderroch”, malgrat la seva curta existència, en la primera falla que havia de fer trontollar el sistema. Amb la convocatòria dels Jocs Florals alternatius, el Certamen Literario que organitzava l’Asociación Literaria des de feia dècades i que decandien en la mediocritat, van desaparèixer. Els nous Jocs Florals van portar a la ciutat el bo i millor de la cultura catalana i el seu prestigi es va estendre pel país. Carmaniu comenta que el 1898 Rahola va entrar a treballar a la Diputació de Girona. Entrem a l’edifici i una placa recorda la fidelitat i dedicació de Rahola al servei públic del seu país, “Va començar com a escrivent, i amb els anys va anar ascendint”. L’amor de Rahola per la ciutat de Girona no deixava de tenir clarobscur. “Tres cops va intentar marxar de Girona i tots tres cops li va sortir malament. –explica en Carmaniu- En unes notes que escrivia a la promesa i que conserva encara la seva filla Carolina, l’intel·lectual es lamentava de l’ambient que es respirava a la ciutat. Era el 1912, i deia "En Gerona, dime, ¿Hay otra cosa sino imbéciles o malvados?” Però els intents d’ampliar horitzons es van anar esfondrant un a un. El 1915 marxava a Madrid com a opositor per a la Càtedres de Francès per als Instituts de Batxillerats de tot Espanya. En arribar, va rebre una nota que l’informava de la greu malaltia d’un dels seus fills. Ho va deixar tot i va tornar, perdent l’oportunitat. Tampoc no va reeixir la possibilitat d’anar a París que li va oferir Eugeni d’Ors, ni la de treballar a Barcelona com a bibliotecari. De fet Rahola tenia la capacitat de formar una xarxa d’amistats amb intel·lectuals de tot Catalunya que li havien de durar fins al darrer moment, però la relació amb Eugeni d’Ors era pràcticament impossible. La seva ideologia era completament oposada, com queda palès en la breu correspondència que van mantenir. Mentre Rahola era el defensor de la socialització de la cultura i de la necessitat d’elevar els coneixements del poble i evidenciava aquests ideals amb uns llibres tan ben documentats com escrits, però sempre amb un to divulgatiu, d’escriptor útil, que en diria Josep Pla, Eugeni d’Ors reclamava la revolució.

Efectivament, la revolució contra les idees humanistes del XIX que havien de conformar, temps a venir, la base intel·lectual del feixisme europeu. La cultura elitista, dirigida, com diria Rahola, als que ja en tenien, de cultura i de diners, als que tenien Llotja al Liceu de Barcelona. Una cultura que no pensava en el conjunt de la societat, si no en una èlit econòmica que tenia accés a uns béns culturals i que en cap moment pensava en democratitzar el coneixement, ans al contrari. En aquest sentit, Rahola, coherent amb el seu ideari, va formar i presidir l’Ateneu de Girona que va néixer el 1923, als inicis de la Dictadura de Primo de Rivera. Lligat als grups de republicans de la ciutat i als seus principals pedagogs com Cassià Comtal, Josep Junquera Muné i Joaquim Pla Cargol, l’Ateneu va organitzar conferències, concerts, exposicions que tenien una àmplia resposta per part del públic. Amb l’arribada de la Segona República Carles Rahola arribava també al punt àlgid de la seva carrera. L’entusiasme que li va provocar la nova conjuntura històrica, davant la qual tenia dubtes que el país hi fos a l’alçada, va multiplicar la seva activitat. Aquell “aire de primavera” que descrivia Mercè Rodoreda també va trasbalsar un intel·lectual que sempre havia lluitat contra la repressió, la violència i la injustícia i que va buscar l’entesa i la civilització, en majúscules, sense la qual es fa difícil construir una societat i un país. Per això, amb l’inici de la guerra, se li va esfondrar el món. Tornava la barbàrie. El Carles Rahola que van afusellar els franquistes la matinada del 15 de març del 1939 era un home sense esperances. Un home vençut en una ciutat que tornava a ser morta.

* Article publicat al suplement GIRONA, de LA Vanguardia del divendres 13-06-2008.

- Imatges extretes de Google (no són les que il.lustren l'article original).

Al IV Certamen nacional de lectura en veu alta, premi a un alumne gironí

Un alumne del col·legi privat Saint George's School, de Fornells de la Selva, ha guanyat un dels premis del quart Certamen nacional infantil i juvenil de lectura en veu alta. Es tracta del gironí Marc Donaldson, que va guanyar en la categoria de Grumets Verds, corresponent als escolars de 10 a 12 anys. Les lectures de la fase final del certamen s'han extret dels llibres Supermegaextraescolars, de Mercè Anguera; Les balenes desorientades, de Gemma Lienas; Viatge al centre de la Terra, de Jules Verne, i El testament de John Silver, de Josep Vallverdú.

Notícia publicada al Diari de Girona el 12 de juny de 2008. Comarques. Educació.

Retalls de lectura - Eva Piquer - "Karaoke literari"

L'Auditori de Barcelona acull la final del quart certamen nacional

infantil i juvenil de lectura en veu alta

<<>

Karaoke literari / Eva Piquer

Els premis del quart certamen infantil i juvenil de lectura en veu alta són, segons la categoria, un llibre i una bicicleta (els rebrà Àlex Durante, de Sant Cugat del Vallès), un llibre i una càmera de fotos submergible (seran per a Marc Donaldson, de Fornells de la Selva) o bé un llibre i una videocàmera digital (se'ls endurà Clara Tobeña, d'Olesa). És a dir: un llibre i un premi de debò. Perquè els guanyadors són lectors, però no són tontos. O justament no són tontos perquè són lectors. Entrar a l'Auditori amb l'objectiu d'assistir com a periodista a la final del concurs -convocat per la Fundació Enciclopèdia Catalana amb el suport del departament de Cultura- costa més que entrar dins un avió transatlàntic sense haver-te descordat abans el cinturó al control de metalls. És tan difícil, per entendre'ns, com llegir d'una tirada A la recerca del temps perdut. Durant l'estona que triguen a decidir si m'acrediten o no, m'empasso tres capítols sencers de la novel·la que duc a la motxilla (una pista: no és de Proust). Les esperes fan de més bon suportar, amb un llibre a les mans. Els finalistes són 36 alumnes seleccionats d'en-tre 5.000 estudiants de 92 escoles catalanes. Són tots a l'escenari. Per grups d'edat, es col·loquen en fila i van llegint ara l'un ara l'altre uns quants paràgrafs del llibre que toca, tan bé com els ho permeten els nervis. Simultàniament, el text surt imprès en una pantalla gegant, com si fóssim en un karaoke literari. Jugo a fer de jurat. Una adolescent llegeix explica en lloc de replica: descartada. Un noi diu presència amb essa sorda: un altre que cau en combat. Un nano amb la samarreta vermella fa unes pujades i baixades de volum que riu-te'n de l'alcalde He-reu: res a pelar. Val a dir que té mèrit, aquesta canalla: L'Auditori ple impressiona, i els cinc membres del jurat asseguts a l'estil Risto Mejide, doncs també. "Llegir ens fa + grans", assegura l'eslògan institucional que apareix a la pantalla. Un eslògan adequadíssim per als adolescents amb acne juvenil, com em va dir l'altre dia en Màrius Serra. Mentre el jurat delibera, i abans que el conseller Tresserras ens expliqui a tots plegats que un país de lectors és un país més just i més democràtic, el malabarista Boni entreté el públic. "Com que som en un certamen de lectura, he pensat... i si els recités uns versos?", fa en Boni, disposat a homenatjar Joan Brossa. "Nooo....", responen en veu baixa els nens que seuen a prop meu. La cara que fan és tot un poema visual.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 39. Dijous, 12 de juny del 2008

El Club de lectura "Sant Narcís" va participar a les "12 Hores de lectura viva" (Amics del Museu d'Art i Gremi de Llibreters de Girona)

Lluís Gil, del Club de lectura "Sant Narcís", participant a les "12 Hores de lectura viva", organitzades pels Amics del Museu d'Art i el Gremi de Llibreters, de Girona, homenatjant aquest any l'activista català Feliu Matamala i Teixidor.

(Va llegir el primer capítol de Cera, d'en Miquel Pairolí)

Retalls de lectura - Quim Monzó - "Cuidando a los amigos, como siempre"

Quim Monzó (Barcelona, 1952)

Cuidando a los amigos, como siempre*

Este fin de semana estuve en Madrid, firmando en la Feria del Libro que, como cada primavera, instalan en el Retiro. Comparado con los turnos de firmasndel barcelonés Sant Jordi -una hora en cada libreria-, aquí los turnos duplican el tiempo. De forma que, un dia determinado, estásnen tal caseta de doce a dos y, por la tarde, en tal otra de siete a nueve. Por ejemplo. Todo es más relajado. Menos sesiones de firmas por dia, pero más largas y durante más días. Es lógico si se tiene en cuenta que dedican quince dias a lo que en Barcelona dedicamos uno.

Mientras firmaba, bastantes lectores madrileños me decian que les sorprendía no poder comprar libros en catalán en la feria. Va en serio. (Lo digo por los que piensan que allí todo es territorio enemigo. Hay territorio enemigo pero no todo lo es.) La mayoria los queria en castellano, obviamente, pero algunos -bastantes más de los que habia encontrado nunca- hubiesen querido comprar la versión original, y que les firmase esa. O hubiesen comprado el original catalán para ellos y la traducción castellana para sus amigos. No es novedad. Otras veces que he estado en la feria he encontrado lectores que no hablan catalán pero lo leen. "Cuesta poco. Realmente, hay que empeñarse en no querer entenderlo para no entenderlo", me esplicaba uno. Me explicaba otro: "Mi lengua es el castellano, y sé francés. Entonces ¿cómo no voy a entender catalán?". En algunos casos, su relación con nuestra lengua tiene motivos personales -el marido, la madre, un amigo...-, o es consecuencia de haber vivido en Catalunya un tiempo. Pero en muchos casos no hay nada de eso. Leen en catalán por simpatía, por interés literario: por cultura.

En Madrid hay una libreria catalana, Blanquerna, y los madrileños no sólo no desprecian la literatura catalana sino que la valoran no entienden que no tenga una caseta en la Feria del Libro. "Es absurdo. No sabíamos que usted estaba aquí. Hemos venido a ver libros. Estábamos paseando. Hemos oido su nombre por los altavoces y, si hubiésemos podido comprar sus libros en catalán, le hubiésemos pedido que nos dedicase esos."

En la feria hay casetas de la Associació d'Editors del País Valencià, de editores de Euskadi, de libros escandinavos, de libros en francés, xde libros en inglés, de libros en italiano... Libros en catalán, ni uno. Blanquerna está ausente por voluntad propia -gubernamental, por lo tanto-, y eso que, tras tantos lustros en Madrid (primero en la calle Serrano, ahora en Alcalá), se ha convertido en el centro de los madrileños que, de manera regular o circunstancial, se interesan por la cultura catalana. Decimos que la mayoría no nos quiere, y es verdad, pero a los que nos quieren les dejamos tirados en plena Feria delLibro. ¿Alguien podría explicar el motivo?

* Article publicat a La Vanguardia el 04/07/08. Pàgina d'Opinió.

Palabras para Julia - Paco Ibáñez

PALABRAS PARA JULIA

Tú no puedes volver atrás

porque la vida ya te empuja

como un aullido interminable.

Hija mia és mejor vivir con la alegria de los hombres

que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada

te sentirás perdida y sola,

tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán que la vida no tiene objeto

que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate

de lo que un dia yo escribí

pensando en tí como ahora pienso.

La vida es bella,

ya verás como a pesar de los pesares

tendrás amigos,

tendrás amor.

Un hombre solo,

una mujer así tomados

de uno en uno son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a tí

cuando te escribo éstas palabras

pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás

tu futuro es tu propia vida, tu dignidad,

es la de todos.

Otros esperan que resistas

que les ayude tu alegría

tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate

de lo que un dia yo escribí pensando en tí

como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes

junto al camino,

nunca digas no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella,

tú veras como a pesar de los pesares

tendrás amor,

tendrás amigos.

Por lo demás

no hay elección

y éste mundo tal como es será todo tu patrimonio.

Perdóname no se decirte nada más

pero tu comprende que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate

de lo que un dia yo escribí pensando en tí

como ahora pienso.

Pep Admetlla escriu sobre el "LECTURES" de Lluís Lucero: "Escoltar Lluís Lucero sempre és un luxe..."

Pep Admetlla va escoltar el poeta gironí Lluís Lucero, que va tancar el cicle "LECTURES", dedicat a la poesia i els poetes, i escriu...

"Escoltar en Lluís Lucero sempre és un luxe. El fet d’escoltar-lo fa que l’atenció es torni més sensible, més lleugera i més lligada a la música de la paraula. La modulació de la seva veu, la cadència i sonoritat dels seus poemes ens acosten al poeta més íntim; al Virgili que acompanya a un cec per les vores circulars de la Divina Comèdia. Aquesta capacitat de captar l’atenció de l’oient, de traslladar·lo a un món íntim i personal fa que ens emocionem, que tinguem els sentits en actitud expectant, la pulcritud i sensibilitat del seu llenguatge, l'atmosfera que enbolcalla l’espai fa que poguem construir arquitectures mentals que es sustenten diàfanes sense pilars ni maons. Els poemes, són com parets que creixen al nostre voltant com un laberint. En Lluís ens dona el fil perquè el poguem seguir, mentre construeix pas a pas i davant nostre, els camins fets de sentiments, desitjos i records que teixeixen els seus poemes. Al centre del laberint, on no hi ha final, només en Lluís, ens diu sense dir-ho, que això no és l’acabament sinó la pausa del principi. És el que poguem retenir nosaltres, són els mots, els sons i les paraules; són els records i els rastres deixats per aquesta parla serena i intensa farcida d’emocions entre la pell i l’ànima . Ha estat una lectura en l’intimitat, un veritable plaer."

Pep Admetlla-Escultor

III Premi de Narrativa 2008 Club de lectura "Sant Narcís"Proclamació guanyadors i entrega dels premis

Els guanyadors flanquejats per Lluís Gil, del Club de lectura Sant Narcís;

Martí Carreras, president de l'AV Sant Narcís;

Pilar Prats, regidora del barri de Sant Narcis; i Lluïsa Faxedas,

regidora de Cultura de l'Ajuntament de Girona

"El Club de lectura "Sant Narcís" va convocar el III Premi de Narrativa 2008, amb el desig que, com a mínim, tinguessim el mateix nombre de participants que l'any 2007. Doncs bé, desig acomplert!, n'hem tingut 1 mes. Això deu voler dir que estem en la línea d'aconseguir que el premi sigui conegut, i reconegut, com ho és la Festa Major que cada any aplega en aquesta plaça un major nombre de persones que veniu a disfrutar de tot allò que preparem, que en participeu i que us ho passeu d'allò més bé.

Aquest any hem pogut premiar dos relats per a cada una de les categories establertes a les Bases del premi, en comptes d'un com fins ara. Això ha estat possible, a part d'un nou esforç per part de l'Associació de Veïns, gràcies a la col.laboració de l'Ajuntament que ens ha permés, també, augmentar-ne la dotació econòmica. Serveixi aquest reconeixement públic per agraïr aquesta col.laboració.

El Jurat del III Premi de Narrativa 2008, format per l'escriptora Dolors García i Cornellà, els escriptors Josep M. Fonalleras i Miquel Pairolí i Sarrà, i el coordinador del Club de lectura, Lluís Gil, com a secretari sense vot, es va reunir el passat dilluns 26 de maig a la seu del Club (Centre Cívic Sant Narcís), i després de les deliberacions i votacions pertinents varen acordar que eren mereixedors dels premis establerts per a cada una de les categories, els següents relats:

Categoria A (Majors de 17 anys):

-Primer premi, dotat amb 750 €, a l'obra "NOMS PROPIS", de la que n'és autora MARÍA CONCEPCIÓ SAURÍ i ROS (Nicolau), d'Esclanyà (Baix Empordà). (Arxivera de l'Ajuntament de Palafrugell).

-Segón premi, dotat amb 450 €, a l'obra "HORA", de la que n'és autor MIQUEL PASCAL i PUJADAS, d'Olot (La Garrotxa). (Mestre a l'escola Volcà Bisaroques d'Olot)

Categoria B (Fins a 17 anys):

-Primer premi, dotat amb 450 €, a l'obra "PER SOBRE DE TOT", de la que n'és autora LAURA COLET i OLIVÉ (Sàskia), de Girona (El Gironès). (Estudiant)

-Segón premi, dotat amb 250 €, a l'obra "HORES DE PLUJA", de la que n'és autora SARA LÓPEZ i NIETO (Abril), d'Empuriabrava (Castellò d'Empúries - Alt Empordà).(Estudiant)

Entregats els premis (dotació econòmica i la "Pedra de Girona" commemorativa), volem agraïr, també, la seva participació a tots els que ens han fet arribar els seus treballs, tot i animat-los a que, malgrat que en aquesta ocasió no hagin estat premiats, perseverin en la seva afecció per escriure i perquè segueixin fidels a la nostra convocatòria.

I, com no, un agraïment especial als col.laboradors del Premi i del Club de lectura, que ho han estat des del primer dia, en Quim Curbet (des de Curbet Comunicació Gràfica), en Manel Mesquita (des del Dimoni de Santa Eugènia de Ter - eldimoni.com) i als amics del Centre Cívic de Sant Narcís pel seu ajut incondicional).

Moltes gràcies a tots!