LES ACTIVITATS DEL CLUB, NOTÍCIES, OPINIONS, ARTICLES..., UN ESPAI PER PARTICIPAR, COL·LABORAR, COMENTAR, PROMOURE I DIVULGAR L'AFECCIÓ PER LA LITERATURA I LA LECTURA.
-----------------------------------------------------------------

dissabte, 26 de gener del 2008

Barretades (Quim Curbet - Diari de Girona)

En Quim Curbet, col.laborador del nostre Club de lectura des dels seus inicis, dedica avui la seva "barretada", al Diari de Girona, als clubs de lectura. Fa referència expressa del nostre, i, diu que ..."en aquest país, si alguna cosa mereix ser més que un club, són els clubs de lectura".
.
Més que un club
.
QUIM CURBET
.
Club és una paraula que avui en dia no està de moda. És un anglicisme que aparegué per primera vegada en la nostra llengua l´any 1839 i que prové de l´expressió anglosaxona klubba, que s´utilitzava als països nòrdics per designar una reunió, una assemblea o una associació. A finals del segle XIX i als inicis del XX aquest concepte vingué de la mà dels primers esports associatius, importats directament de l´Anglaterra victoriana, però sobretot gràcies al futbol.Totes les agrupacions d´esportistes foren batejades tard o d´hora com a clubs, però més enllà de l´esport aquesta paraula no ha fet mai del tot fortuna. En política, per exemple, funcionen més bé conceptes com partit, unió, moviment, aliança o coalició. Quan pensem en un club, ens imaginem un grup restringit, tancat i elitista. I des que en Groucho Marx va deixar clar que mai no s´apuntaria a un club on admetessin gent com ell, cap marxià de pro ha volgut saber res dels clubs.Potser per raons com aquestes em sorprèn que ara floreixin els clubs de lectura. Deu ser que volen convertir la lectura en entreteniment d´uns pocs? Deu ser la tapadora d´una activitat clandestina? O potser és una nova provocació marxiana? El fet és que la gent es reuneix, sobretot en els barris, per a una cosa tan insòlita com és llegir en grup uns mateixos llibres per després comentar-los. Qui ens ho havia de dir! No hauria de morir mai la gallina per poder prendre coses noves.
.
Al barri de Sant Narcís de Girona s´ha constituït un d´aquests clubs de lectura, la qual cosa no em ve de nou perquè els santnarcisencs sempre han estat gent motivada. En el cor d´un barri de cases blanques només hi poden florir poncelles d´aquesta mena. Espero que aquest i tots els altres clubs de lectura segueixen exercitant els músculs de la intel·ligència i de la raó, perquè si en aquest país alguna cosa mereix ser més que un club, són els clubs de lectura.

El silenci abans de Bach (Pere Portabella)

REFLEXIONS A PROPÒSIT DE “EL SILENCI ABANS DE BACH”
.
“El silenci abans de Bach” és, abans que qualsevol altra cosa, un exercici de sensibilitat extraordinari, una transposició de la imatge identificada amb la música i una música reinterpretada amb múltiples matisos i efectes. Les imatges es succeixen nítides, amb un ritme precís i amb una dosificació exacta. La música s'adapta a tots els moments, a totes les sequències amb energia i precisió. La música, la imatge i la paraula, troben la conjunció global per donar lleugeres, però precises i oportunes, pinzellades a aconteixements que vàren marcar significativament la humanitat, en la història -Dresde, l'Holocaust-,... Amb “El silenci abans de Bach”, la imatge i la música es confonen, es fonen, i aquesta, -subtil, volàtil-, pren forma, es materialitza i ens transporta a diverses manifestacions i interpretacions. Portabella ens ofereix amb aquest film una altra mostra de cinema modern, experimental, en el que no tot es mostrat i en el que l'espectador s'ha de submergir per captar-ne l'essència, l'essencial. Tot en ell té una íntima relació, una plenitud d'efectes. La música i la imatge, la imatge i la música, formen un tot inseparable en el que cada un necessita de l'altre, en el que cada un explica l'altre. La creació, la recreació en els espais que s'omplen amb la música com a vehicle humanitzador esclata en el cor final, el Magníficat, i en el traçat d'un pentagrama, buit encara de notes. El silenci abans de Bach” és una joia enmig de tanta mediocritat.
. Lluís Gil .
“El silenci abans de Bach” és un film de Pere Portabella.
web pere portabella: http://www.pereportabella.com/