És un home gran dempeus a la part del darrere d’un vaixell. Estreny entre els braços una maleta lleugera i un nadó, més lleuger encara que la maleta. L’home gran es diu senyor Linh. És l’únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien van morir al seu voltant.”La novel•la començà així, amb un personatge a punt d’embarcar-se cap a un país desconegut, fugint de la guerra. No sabem d’on és, el senyor Linh; ni tampoc on va. Només sabem que estreny entre els seus braços l’únic que la guerra li ha deixat: la seva néta Sang Diû. A partir d’aquí, la història dels dos personatges en una terra estranya. Una terra que no fa la mateixa olor que la seva. Una terra freda.Només la coneixença casual d’un home, el senyor Bark, omplirà la solitud del vell. Dos solitaris que es troben enmig d’una gran ciutat que els ignora. No parlen la mateixa llengua, però es reconeixen els gestos, els somriures, la calidesa de les paraules dites. El final de la història, un final sorprenent, farà que el lector repensi –si no torna a llegir, com he fet jo- tota la història des del principi: el tracte dels altres refugiats cap al senyor Linh i la seva néta o la tendresa del senyor Bark agafen, llavors, un sentit especial.Així, amb poc més de cent pàgines, Phillippe Claudel ens dóna una petita perla literària de lectura més que recomanable. Ara, només esper trobar el moment per llegir l’obra amb la qual aquest autor va assolir l’èxit literari l’any 2003: Les ànimes grises. Però aquesta és una altra història de la qual, potser, d’aquí a unes setmanes, també parlarem. (Text extret de: http://www.maitesalord.cat/)
LES ACTIVITATS DEL CLUB, NOTÍCIES, OPINIONS, ARTICLES..., UN ESPAI PER PARTICIPAR, COL·LABORAR, COMENTAR, PROMOURE I DIVULGAR L'AFECCIÓ PER LA LITERATURA I LA LECTURA.
-----------------------------------------------------------------
dijous, 13 de març del 2008
El llibre del mes de Març (grup "a")
A L’edat de ferro , la protagonista és una dona gran a la qual, en començar el llibre, li és diagnosticat un càncer en fase terminal. La senyora Curran viu sola en un barri de blancs de Ciutat del Cap. Una solitud que, a partir d’aquell moment, tindrà com a companyes l’angoixa i el dolor. Una solitud que tractarà de compartir amb la seva filla (que viu lluny, als Estats Units, sense voler saber res del seu país d’origen) a través d’un dietari sense dates on descriu fil per randa un present sense futur que es barreja amb un passat massa present. Antiga professora de llatí ("jo abans vivia de donar veu als morts", explica), la senyora Curran reflexiona sovint sobre el suïcidi –una acció per a la qual li mancarà el sentit de la violència i el valor que requereix: ¿i què fóra una mort més en la quotidianitat de les dotzenes de morts anònimes que constitueixen la sola forma d’abandonar el país?
A partir d’aquell moment, la protagonista només podrà comunicar-se directament amb el senyor Vercueil, un antic mariner negre, un sense sostre que vagareja pel món amb un gos. Aviat s’estableix una relació de curiosa, desigual companyonia, que aconsegueix el seu zènit després que la senyora Curran hagi sofert una violenta agressió i el seu cos inanimat hagi estat abandonat sota el pont d’una autopista. Llavors Vercueil descobreix la seva ànima càlida, que Coetzee descriu amb una tendresa infinita. El marc de l’acció es desenvolupa entre el barri blanc –xalets ben edificats, amb jardins tranquils plens de gossos i gats- i els barris negres, els guetos, on tenen lloc terribles escenes de desolació, de violència, de foc, de ràbia, de por.
La senyora Curran, com abans el David Lurie de "Desgràcia", o l’Elizabeth Costello de "La vida dels animals" mostren amb amarga lucidesa les contradiccions d’aquells que amb la seva lluita contra l’apartheid van aconseguir de foragitar del poder el Partit Nacional al 1994 però que, de sobte, han descobert que aquest només era la pantalla del mal que assota aquell país. Perduda l’esperança d’aconseguir una societat multiracial i tolerant, els antics lluitadors ara s’asseuen al pedrís de la història a contemplar com passa el seu propi cadàver barrejat entre milers d’altres cadàvers. A començaments d’aquest any, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona va oferir una extraordinària mostra del fotògraf sud-africà David Goldblatt, que recollia cinquanta-un anys de treball. Un treball que podria ser el complement gràfic –si calgués- de la vigoria de la trajectòria novel·lística de J.M.Coetzee.
J.M. Coetzee
Subscriure's a:
Missatges (Atom)