LES ACTIVITATS DEL CLUB, NOTÍCIES, OPINIONS, ARTICLES..., UN ESPAI PER PARTICIPAR, COL·LABORAR, COMENTAR, PROMOURE I DIVULGAR L'AFECCIÓ PER LA LITERATURA I LA LECTURA.
-----------------------------------------------------------------

dissabte, 23 de gener del 2010

UNA POETA (JA EN MAJÚSCULA) - Manel Martínez Ballester




El Club  de lectura de poesia de Sant Narcís, va tenir el plaer, dijous, i  parlo d’un plaer farcit de plenitud, d’aplegar-se al voltant de la jove poeta Laia Noguera (Calella, 1983) i del seu últim poemari publicat, Triomf.

He de dir, i aquesta és una confessió que li vaig fer “en viu”, i repeteixo de gust ara més públicament, que la primera vegada que vaig llegir-la em va agradar, és cert, però amb un sentiment o idea paral·lel que es tractava d’una poesia en bona part reductible al joc verbal amb la llengua (compte, en això que dic, sensualitats només les literàries). Aquest joc no és pas rebutjable per ell mateix quan és autèntic, només cal recordar el casos del Trilce de Vallejo o del nostrat Espriu, per posar dos exemples propers entre molts altres. Al contrari, dona lloc a veritables troballes tant formals com de sentit. Però a mi em semblava, i em sembla, que li sostrau a l’obra, la que sigui, totes aquelles quasi infinites potencialitats lligades a la resemantització del sentit. Al capdavall, els éssers humans estem aparentment condemnats a cercar-lo o esperar-lo o donar-lo per fet.

Bé. Doncs ara he de dir que Triomf, tot i no haver perdut aquest joc de recerca, que hi és i amb resultats notables, va enllà, molt més enllà de l’enlluernament visual. Triomf perd sang:  Perdo sang, ens confessa el subjecte poètic, però només per (poder?) preguntar-nos sense transició:  Tu com ho fas?

Quants universos deuen cabre entre una confessió que ens esquitxa i el salt abrupte a un interrogant que ens angoixa?

És aquí que arrelaria.
De vegades em perdo.
Perdo sang.
Tu com ho fas?
Estic sola.
De vegades els ulls se m’omplen de sol i puc mirar-te.
Llavors em reconec.
Havia volgut recórrer totes les muntanyes.
Però admetre que no-res.

El llibre és dividit, grosso modo, en dues parts. La primera són els “triomfs” (primer, segon i tercer), que han estat bastits sobre el fons de tres músiques diferents que l’alè poètic de l’autora enfila en collaret, i que són, en aquest ordre, el Trio opus 50 de Txaikovski, la Sonata 21 de Beethoven i el Requiem de Mozart. Els poemes del tercer triomf segueixen els moviments de l’obra del de Salzburg, Introitus, Kyrie, etcètera. Amb alguns “incisos” en forma de petits poemes intercalats a tall de uns molt particulars frames que vénen d’alguna manera a “emmarcar-ho” tot, tots tan contundents i densos com ara,

És delicat, una flor.
No és deixar anar.
No és arribar.
És lliure.
És com endur-se.
On és la decisió.
Això de dintre.

La segona part són els “estralls”. El llibre és, així, construït una mica com una simfonia (asimètrica, com apunta en un vers la poeta), va i ve, es perd per instants el fil que es recupera, versos repetits exactes d’una punta a l’altra, mots que surten contínuament, fórmules que retopen... A part d’una estructura no visible a primera vista, però realment existent de poemari edificat (parts, poemes, conjunt) sobre el número tres, número místic on n’hi hagin. Of course, coses que sé i us puc comunicar per haver-nos-les fet saber l’autora, no pas per una implícita saviesa meva per complet absent.

És, sens dubte, un llibre de maduresa, pel cap baix poètica: una despullada densitat. La poeta, molt jove, fuig, d’altra banda, cosa que pel meu cantó li agraeixo pel broc més gros i li atorga solidesa i credibilitat, de les sempre tant temptadores en l’early time com promptes a fregar el ridícul grans sentències sobre la vida i la mort, o l’amor. Collonut. Obre perspectives, ofereix un constructe honest, treballat, acabat, ple de sentit i de sentits. No és que no s’hi puguin trobar febleses, sobretot si s’hi busquen, algun poema “fluixeja”, alguna assonància de més s’hi detecta, com també alguna concessió al tòpic, però, francament, em sembla pecata minuta tenint en compte el nivell mig del conjunt. Crec que el premi Miquel de Palol que va merèixer és (valgui) merescut i no es pot oblidar que els premis gironins són dels poquíssims del país amb prestigi i confiança guanyats a pols.

No m’estenc en dades biogràfiques, abundants, perquè les podeu trobar fàcilment per Internet o altres mitjans. Us deixo un dels poemes que m’ha semblat personalment més aconseguit i poèticament brillant com a paga i senyal,

Es transfigura.
L’home que va percebre en la boira els ulls de l’absolut.
Tu que t’abandones amb les mans.
Jo que hi veig la pregunta de ser-me.
El procés de caminar tocant els troncs.
Ara que es posa a ploure.
L’home que palpava les pedres.
Tu que vas a poc a poc per sentir-te de debò.
Jo que obro els ulls.
Deixa que entri una mica de llum.
Només vull veure’t el perfil.
L’home que cercava.
Tu que ets un riu.
Jo que entro a casa.

Llegiu el poemari, ben llegit, no és massa llarg, paga la pena. Us commourà.

 Manuel Martinez Ballester
  
Triomf, de Laia Noguera, editorial Columna, Barcelona 2009.


diumenge, 17 de gener del 2010

EL CLUB DE LECTURA SANT NARCÍS (NARRATIVA - A), LLEGIM "WINESBURG, OHIO" *


Els del Club de lectura Sant Narcís de narrativa (grup A) llegim, pel febrer, Winesburg, Ohio.
La tertúlia serà el 9 de febrer, al Punt de lectura de Sant Narcís, a les 8 del vespre.



Es tracta del títol més aclamat de l'escriptor nord-americà Sherwood Anderson, per a molts un dels escriptors més importants de la literatura moderna del seu país, i al que es considera el precusor de l'anomenada "generació perduda" de Steinbeck, Faulkner, Hemingway, Fitzgerald i Ford. Els relats que integren el llibre reflecteixen la soledat i la frustració dels habitants d'un petit poble de l'Amèrica profunda de començaments del segle XX, tots ells relacionats a través de la figura d'un periodista local.


* Premi Llibreter 2009
Viena Editorial i Acantilado

dijous, 7 de gener del 2010

ELS COMPANYS DEL CLUB DE LECTURA DE POESIA, LLEGEIXEN LAIA NOGUERA



Els companys del Club de lectura de poesia llegeixen, el gener,


Triomf és el poemari amb què la jove poeta Laia Noguera (Calella, 1983) ha guanyat el Premi Miquel de Palol de Poesia 2009. Es tracta de seixanta poemes d’intensa inspiració musical que celebren el triomf de l’existència sobre les ombres del fracàs, del dolor, de l’absurd i de la mort. La primera part consta de tres “triomfs” desiguals quant a extensió: el Primer triomf (tres poemes) neix del Trio opus 50 a la memòria d’un gran artista, de Txaikovsky; el Segon (tres poemes) neda sobre la Sonata núm. 21, opus 53, Bosc de pedres, de Beethoven, i el Tercer (vint-i-un poemes) ressegueix l’estructura del Rèquiem de Mozart. La segona part, Estralls, aplega trenta-tres poemes que caminen embolcallats en l’atmosfera musical de Chopin i Haydn. Laia Noguera, entén, amb Vinyoli, que la poesia és la música de les paraules, però a Triomf du aquesta idea més enllà, perquè les paraules són, aquí, solistes que naveguen dins la simfonia de la vida en cerca d’un jo gojós i serè, un jo reconciliat amb el món i meravellat davant el miracle d’existir.
Heus aquí una mostra:





Kyrie
Brindar amb allò que hi ha darrere.
Per celebrar-ho.
Com una copa buida.
Per agrair-ho.
Repeticions de gustos, de textures.
Repeticions de pells, t’estimo.
Hi ha un no-sé-què tràgic rere les coses vives.
Tot aquest sofriment d’on vinc.
Per celebrar-ho.
No renuncio a res.
Les hemorràgies, perdre’s, tu com ho fas.
El més estrany és estar viu.

A la tertúlia del dia 21 de gener, dijous, a les 8 del vespre, al Punt de lectura de Sant Narcís (C.Cívic) hi assistirà l'autora.

dimarts, 5 de gener del 2010

ALBERT CAMUS - 50 ANYS DE LA SEVA MORT




Recordo quan, ja fa una colla d'anys, va caure a les meves mans el primer llibre d'Albert Camus, La Pesta.
Eren anys en els que Camus http://www.epdlp.com/escritor.php?id=1537 es va convertir en un referent: el seu esperit inconformista, la seva integritat i compromís personal i intel·lectual envers els més febles i contra la injustícia, la seva honestedat -fins a les darreres conseqüències- amb el seu compromís polític amb el Partit Comunista, abandonant-lo per considerar que havien traït als independentistes algerians i per la seva denúncia insistent del totalitarisme estalinista.
Després de La Pesta, seguirien Cal·lígulaEstado de sitioEl mite de Sísif, l'Home revoltatL'estranger,... I a finals de 1994 l'aparició d'El primer home, publicació pòstuma, de caire autobiogràfic, del manuscrit que es va trobar en el lloc on va morir, a conseqüència d'un accident de cotxe que va succeir la nit del 4 de gener de 1960, a la carretera de Villebrin, a la Borgonya francesa.

Penso que el seu testimoni continua siguent vàlid i la seva obra de plena actualitat. Llegiu-lo i ho veureu.
Aquesta és la carta que va enviar al senyor Germain, el seu admirat i estimat mestre, quan li van concedir el Premi Nobel de Literatura, l'any 1957, publicada a El Primer home.

19 de novembre de 1957
Estimat senyor Germain:
Vaig esperar a que s'apagués un xic la fressa que m'ha envoltat tots aquests dies abans de parlar-li de tot cor. He rebut un honor massa gran, que no he cercat ni he demanat. Quan vaig saber la notícia, però, vaig pensar primer de tot amb la meva mare i després en vostè. Sense vostè, sense la mà afectuosa que va estendre al nen pobre que jo era, sense el seu ensenyament  i el seu exemple, no hauria succeït res de tot això. No és que doni massa importància a un honor com aquest. Però ofereix, si més no, l'oportunitat de dir-li el que vostè ha estat i segueix essent per a mi, i d'afirmar que els seus esforços, el seu treball i el cor generós que vostè hi va posar continuen sempre vius en un dels seus petits alumnes, que, malgrat els anys, no ha deixat de ser el seu alumne agraït.
L'abraço amb totes les meves forces.
Albert Camus