LES ACTIVITATS DEL CLUB, NOTÍCIES, OPINIONS, ARTICLES..., UN ESPAI PER PARTICIPAR, COL·LABORAR, COMENTAR, PROMOURE I DIVULGAR L'AFECCIÓ PER LA LITERATURA I LA LECTURA.
-----------------------------------------------------------------

dilluns, 27 d’abril del 2009

CLUB DE POESIA DE SANT NARCIS. ABRIL

Deu cèntims.

L’ànima infatigable, sàvia i generosa de l’Oriol Ponsatí fa possible que cada mes un grup de gent ens trobem per parlar de i escoltar poesia, bona poesia. De vegades clàssics, de vegades radicalment contemporanis, autors de tota mena han anat passant pel club, i, hauria d’afegir, per les nostres mans, orelles i emocions. Cada trobada és, mai tan ben dit, un privilegi.

A sobre, l’última trobada va ser enriquida amb la presència i el coneixement, llarg, del poeta gironí Camacho Grau, valor sòlid de la poesia més actual que, crec, no necessita presentació.

L’autor, aquesta vegada, era dona, gironina i joveníssima, Maria Cabrera Callís (1983), i va ser present a la trobada, cosa que mai li agrairem prou ateses l’hora i el “públic” assistent. Això ens va permetre disfrutar de la seva recitació, intensa, dels poemes (o fragments, ja que l’autora veu el llibre com un sol poema) alhora que escoltar-la responent les nostres preguntes o intervenint en la discussió.

La poesia de Maria Cabrera és dura, sense concessions a la retòrica, l’artifici o la divagació. De vers molt despullat, però elaborat, per col·locar en cada moment i en cada lloc la paraula propícia, la duresa arriba al lector (almenys en aquest que escriu) sense cotó fluix, descarnada i pesant. Com una Pizzarnik, si salvem distàncies, maneres i lloc. Una poesia que se’t pot desplomar al damunt si no hi vas previngut:

Si em pinto de negre

el blanc dels ulls

ja ningú em diferenciarà

de la mort

Creuant els carrers

del teu autoodi

...

Visions de la pena

mil formes en l’ombra

i la incertesa de no saber

quina pertany a què

si és que encara et pertany res

El ventre de la balena és fosc. I el gran mamífer, en ell mateix, constitueix un món, per l’antiguitat, pel volum, per la possibilitat de desaparèixer; si voleu, per la monstruositat. Al·legoria de l’altre món, humà i únicament nostre? El lector dirà; al capdavall, la poesia, quan surt de la mà del poeta, deixa de pertànyer-li: la re-crea —o crea, a seques— tal vegada el lector que la fa existir (ex-sistere), i la interpreta.

La poesia de Maria Cabrera Callís m’ha semblat, a més, una poesia autèntica, com la poeta mateixa, i dic això perquè massa vegades, llegint poesia jove (poesia de joves, soi disant, poetes), he trobat versificacions i predicacions d’una pretesa profunditat que m’han semblat artificials i buides.

Us la recomano.

Manuel Martínez Ballester (forma part del Club de lectura de poesia)

*** Jonàs, Maria Cabrera Callís, Galerada, Cabrera de Mar, 2004