Néixer, créixer,
reproduir-se. Persistir
(Maria Cabrera. Poeta)
S’ha abusat molt de la rosa en poesia, tant que ara ja
sembla carrincló servir-se’n ni que sigui en l’ús més agre i poc romàntic que
algú es pugui empescar. Però avui li traurem un moment les arnes només perquè
ens serveixi de puntal, u, per justificar el títol d’aquest comentari, i, dos,
perquè la poesia, com la rosa, com qualsevol planta o ésser viu, també neix,
creix, es reprodueix i, si s’ho paga, persisteix. (Espero que trobeu l’ús puntual
que es fa aquí de la rosa, a tall de palanca,
tan poc romàntic com els temps, potser, reclamen.)
I ara ja podem dir que la Maria Cabrera
Vam tenir la poeta a la darrere trobada del grup de poesia
de sant Narcís. El tema, parlar de La
matinada clara, el seu segon poemari publicat. Vam metrallar-la amb
preguntes, disquisicions i tortures altres de tota mena. Vam fer-la llegir. És
cert, el poema neix quan el concep el poeta (o quan l’escriu, que fóra,
aquesta, discussió llarga i fonda), reneix després múltiples cops cada vegada
que el llegeix algú, però torna a néixer, i potser sobretot, quan es fa oral,
quan és dit en alta veu. La oralitat és sens dubte una constant bàsica en
poesia, possiblement no l’abasti tota, segur, hi ha poesia que a més és feta
per ser vista, llegida, contemplada i, encara, en silenci, per molt clamorós
que aquest sigui interiorment. Però la oralitat és important. El poema canvia.
No tots els autors saben llegir poesia en veu alta. Ni tots els que llegeixen
poesia en veu alta, en saben, tot sigui dit. De vegades, aquest llegir en alt
esdevé només una rutina emfàtica o una actuació que disfressa i distancia en
lloc d’aclarir i acostar. No és el cas de la
Maria. El
... cap a les set del maití la llum s’encengué tota, tota; les gavines
xisclaven i esbarriaven el cel, i tot l’aire del món em sembla que també, i a
mi se’m deslligà alguna cosa de dins, com si de cop els ossos haguessin
desaprès a aguantar-me dreta, o com si hagués obert les portes d’un gran
colomar...
Prosa poètica. Poesia. Alta. Esplèndida. Aquell dir
(aparentment) senzill, fluid, vast, com el del clàssic, gran. Hi ha molt
treball formal, en aquest llibre, molta varietat. Res és casual, tot s’hi
elabora. I els accents canvien durant el recorregut que surt, i d’alguna manera
torna, a aquesta matinada clara que dóna títol al llibre.
... però a les tardes, quan es fa fosc i es fa trist, tinc cor de
vella, i el cos se’m doblega per tornar a la terra. I llavors la veu em surt a
batzegades, i les històries que són meves se’m moren orfes al pou de la gola.
I, llavors, ja no puc deixar de pensar en totes les aixetes que degoten soles a
les cuines humils dels pisos de barriada.
Quina imatge tan d’interior (amb recursos, però, que són
tots elements d’exterior!) enclaustrada soledat i ofec, no us sembla? No la
trobeu tan clara com bellíssima en la
seva asfíxia? No us hi envoleu d’aquell vol aire a través de l’aire que us
salva?
Doncs aquesta és la poeta. Maria Cabrera. La poesia que és.
La que quedarà.
*** La matinada clara. Maria Cabrera. Accent editorial. Girona
