Monument a Carles Rahola (Rbla. de la Llibertat. Girona)
Una memòria ben viva*
Carolina Rahola i el seu marit Emili Ros viuen al mateix pis de la Ronda Ferran Puig on Carles Rahola hi tenia el despatx i la família. Ells dos han conservat ben viva la memòria de l’escriptor, i el record encara dolorós de la seva execució. Dins de casa es conserva el despatx tal i com el va deixar el darrer dia. L’únic que van treure van ser les imatges de Napoleó, que el seu pare tenia per tot arreu.
“Qui robava la independència, -n’havia dit Rahola- donava en canvi llum de pensament i civil dignitat”. Als darrers dies de la guerra, per aquesta casa hi van passar molts intel·lectuals catalans camí de la frontera. Tots van insistir, però Rahola no volia fugir, no havia fet res. Finalment es decidí i acompanyat de la seva filla i el seu gendre va prendre els camins de l’exili. Arribant a Figueres, Rahola no tenia documents per a passar la frontera. Van seguir fins a la Jonquera, però en el desori de la retirada no trobava qui els aconseguís. El seu gendre va marxar a Perpinyà decidit a portar-los, però Carles Rahola, passant els dies, va desistir. Va emprendre el camí de tornada. Mentre aconseguia que un camió de repartir la llet que venia de buit el portés a la ciutat, Bosch i Gimpera enviava una cotxe a buscar-lo i el seu gendre tornava amb els documents. No el van localitzar. Altre cop a casa Rahola es va amagar, però després va reiniciar la seva feina a la Diputació. Allà el van detenir el 17 de febrer. Les autoritats franquistes havien trobat papers que deien que Carles era fidel a la causa republicana. Era suficient. Amb velocitat vertiginosa es van aplegar documents, exclusivament paraules i més paraules, l’únic crim comès per aquell home que a tanta gent havia ajudat els primers dies de la guerra. En el consell de guerra, al que va assistir la Carolina amb només setze anys, i un bon grup de ciutadans consternats, era condemnat a mort. De res no van servir els avals ni les demandes de commuta de la pena. Franco va enviar el seu “enterado” i Carles Rahola moria la matinada del 15 de març, afusellat. Qui el va enterrar a la fosa comuna va marcar el lloc colgant-lo amb una terra de color diferent. Gràcies a això la família va poder recuperar el cos. La seva dona va arrossegar dins d’un carretó, tota sola pels carrers de Girona, una creu de pedra amb el nom del seu marit i la va erigir damunt la tomba. Mare i filla van haver de sobreviure soles a la ciutat. Decidides a llogar habitacions, els únics llogaters que trobaven eren soldats franquistes que participaven dels piquets d’afusellament i mataven homes com el seu. Carolina, amb els anys, lamenta no haver aprofitat a estar-se més estones amb el pare, a qui veia sovint treballant al despatx. Però al llarg de tota la vida no ha deixat de complir l’encàrrec que va fer als fills des de la cel·la dels condemnats, en petits papers que amagava entre la roba bruta: “Conserveu els meus escrits, guardeu els epistolaris. Ferran, Maria, Carolina: mireu de completar els vostres estudis. Penseu que amb una bona cultura interior (...) sereu ben rebuts pertot i reeixireu en les empreses més difícils”.
* Article publicat al suplement GIRONA, de La Vanguardia del divendres 13-06-08.
- Imatge extreta de Google (no és la que il.lustra l'artice original)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Pots deixar el teu comentari i pots escriure el que et sembli d'interès per publicar. Tu escriu, tindràs resposta.