Als fans de Julio Cortázar (i als que no ho son...)

Julio Cortázar (1914 Brusel.les - 1984 París) BABELIA, suplement literari de El País, ha publicat recentment (03-11-07), vint-i-tres anys després de la seva mort a París, el relat inèdit de Cortázar "Ciao, Verona", recuperat per Carme Balcells, agent literària, de mans de la vídua de l'escriptor, Aurora Bermúdez*.

* * * *

El que segueix son els primers fragments de l'esmentat relat:

" Fue en Boston i en un hotel, con pastillas. Lamia Maraini, treinta y cuatro años. A nadie le sorprendió demasiado, algunas mujeres lloraron en ciudades lejanas, la que vivia en Boston se fue esa noche a un nigth-club y lo pasó padre (así se lo dijo a una amiga mexicana). Entre los pocos papeles de la valija habia tarjetas postales con solamente nombres de pila, y una larga carta romántica fechada meses antes pero apenas leída, casi intocada en el ancho sobre azul. No sé, Lamia -una escritura redonda y aplicada, un poco lenta pero viniendo evidentemente de alguien que no hacía borradores-, no sé si voy a enviarte esta carta, hace ya tanto que tu silencio me prueba que no las lees y yo nunca aprendí a enviarte notas breves que acaso hubieran despertado un deseo de respuesta, dos líneas o uno de esos dibujos con flechas y ranitas que alguna vez me enviaste desde Ischia, desde Managua, descanso de viaje o maneras de llenar una hora de hastío con una mínima gentileza un poco irónica.

Ves, apenas empiezo a hablarte se siente -tú lo sentirás más que yo y rechazarás esta carta con un malhumor de gata mal despierta- que no podré ser breve, que cuando empiezo a hablarte hay como un tiempo abollido, es otra vez la oficina del CERN y las lentas charlas que nos salvaban de la bruma burocrática, de los pepeles como polvorientos sobre nuestros escritorios, urgente, traducción inmediata, el placer de ignorar un mundo al que nunca pertencimos de veras, la esperanza de inventarnos otros sin prisa pero tenso y crispado y lleno de torbellinos e inesperadas fiestas. Hablo pormí, claro, tú no lo viste nunca así pero como podía yo saberlo entonces, Lamia, cómo podía adivinar que al hablarme te estabas peinando o maquillando, siempre sola, siempre vuelta hacia tí, yo tu espejo Mireille, tu eco Mireille, hasta el dia en que abrieras la puerta del fin de tu contrato y saltaras a la vida calle afuera, aplastaras el pie en el acelerador de tu Porsche que te lanzaría a otras cosas, a lo que ahora estarás viviendo sin imaginarme aquí escribiéndote.

Digamos que te hablo para que mi carta llene una hora hueca, un intervalo de café, que alzarás la vista entre frase y frase para mirar como pasa la gente, para apreciar esas pantorrillas que una falda roja y unas botas de blando cuero delimitan impecablemente. ¿Dónde estás, Lamia, en que playa, en qué cama, en que lobby de hotel te alcanzará esta carta"...

............................

(Per sentir Cortázar, clica a la imatge de l'esquerra).

Llibre del mes de novembre - VINIERON COMO GOLONDRINAS* -

William Maxwell

Escriptor nord-americà (1908-2000). Va nèixer a Lincoln (Illinois) i va estudiar a la Universitat d'aquesta ciutat. Va ser professor de literatura, escriptor, i després redactor en cap de The New Yorker durant 40 anys. Autor de varies novel.les( La hoja plegada, Adiós, hasta mañana, El Castillo... i relats curts, contes... ). Va morir a New York.

"Per al nen de vuit anys Bunny Morison la seva mare és una presència angelical sense la qual res sembla tenir vida; per al seu germà gran, Robert, la seva mare és algú a qui ha de protegir, especialment des de que la grip ha començat a invadir la seva petita ciutat del Mig Oest nord-americà; per al seu pare, James Morison, la seva dona, Elizabeth, és el centre d'una vida que s'esfondraría sense ella. A través de la mirada d'aquests tres personatjes, Maxwell retrata a una família i a la dona sobre la aquesta es recolza. Recreant l'ambient de la clase mitjana dels E.E.U.U., de principis dels anys vint, "Vinieron como golondrinas" mostra les necesitats d'amor i comprensió que ens acompanyen durant tota la nostra vida.

William Maxwell, un dels més exquisits autors nord-americans del siglo XX, fou també editor d'escriptors de la categoria de Salinger, Updike o Cheever".

(Text traduït del castellà de www.librosdelasteroide.com)

(Fotografia W.Maxwell extreta de http://www.casadellibro.com/)

..........................

*Ed. Libros del Asteroide

1ª edició: 2006

..........................

També està editat en català: "Van venir com orenetes". Traducció de Jordi Nopca.

1ª edició: 2007

"LECTURES" - Quim Español va llegir els seus poemes

Ahir, en el segon "LECTURES" -en el cicle de poesia, de poetes -, en Quim Español va llegir una selecció de poemes dels seus tres llibres publicats fins ara*. La lectura va consistir en dos blocs de poemes, barrejats, dels tres llibres. Va explicar detalls dels mateixos i aspectes generals relacionats amb la tècnica -la rima, el ritme, la música,... - que s'han de tenir en compte a l'hora d'escriure poesia, si més no una poesia com la que a ell li agrada escriure. Entre les dues parts de la lectura, va convidar als assistents a fer preguntes i plantejar qüestions del seu interès, establint així un diàleg poc freqüent -que va ser molt interessant-, en aquest tipus d'acte. *Ultralleugers (Premi Carles Riba 1994) *L'arbre de la innocència (Flor Natural.Jocs Florals, Barcelona 1998) *70 poemes (2007) Us oferim el text íntegre de la presentació que en Quim Curbet va fer d'en Quim Español. PRESENTACIÓ DEL POETA, AHIR, A ST. NARCíS «Quim Español va néixer un dia de setembre de 1976 en un bufet d'arquitectes de Girona»
	> Quim Español, ahir al Centre cívic Sant Narcís FOTO: MIQUEL PAGÈS olt bona tarda a tothom. Quan en Lluís Gil -del Club de lectura Sant Narcís- em va demanar que presentés en Quim Español, vaig pensar que jo, precisament, no era la persona indicada. Segur que en Lluís podria haver trobat presentadors millors, més ben informats, més capaços i molt més eloqüents. Però, malgrat tot, vaig acceptar sense dubtar, perquè un no sempre té l'oportunitat de seure al costat d'en Quim Español i perquè el fet de presentar-lo, en qualsevol de les seves facetes, per mi és un honor es miri com es miri, aquí -a Sant Narcís- o en qualsevol altre racó de l'univers conegut. Potser d'entrada us pot semblar excessiu, però per mi és un honor intransferible, inqüestionable, inqualificable, innegociable, inestimable, inexcusable, inesquivable... i podria anar recitant en aquest moment tots els 'in' del Gran Diccionari de la Llengua Catalana fins a la ratlla on la paraula 'invulnerable' frega amb un grup minúscul d'àtoms, que degudament posats en ordre alfabètic, anomenem 'ions'. Però això ja té més a veure amb la física i la química que amb la poesia, i de la poesia d'en Quim Español és del que hem vingut a parlar avui aquí. La data del seu naixement La Sala dels arcs FOTO: MIQUEL PAGÈS En primer lloc començaré la presentació amb una primícia, un secret que en Quim té molt ben guardat i que em permetré la gosadia de desvelar. La data del seu naixement. En Quim Español va néixer un dia de setembre de 1976 en un bufet d'arquitectes de l'avinguda Sant Francesc de Girona. Puc dir, per tant, que en Quim acaba de complir els trenta-un anys. El fet de no tenir constància de la seva vida anterior, em fa creure que en Quim va néixer just en aquest moment en què el vaig conèixer. Curiosament la seva companya, la Maria Gràcia Sala, també va venir al meu món el mateix dia i a la mateixa hora, un fet, que als meus ulls, els ha marcat de per vida. En Quim i la Maria Gràcia, des d'aquell dia de 1976, han anat transitant per la meva existència: ens hem trobat, hem coincidit, hem divergit (escassament), hem parlat (sobretot amb la Maria Gràcia) i hem callat. Qui coneix en Quim sap molt bé que els seus silencis són gairebé tan valuosos com les seves paraules, uns silencis que he après a apreciar i a respectar. En Quim Español és un home polièdric, en el més ample sentit geomètric del terme. Té tantes facetes i és tan complicat com un cub de Rubic. Si no fos pel fet d'haver vist amb els meus ulls com en Quim ordena tots els colors del maleït cub amb els ulls clucs, no hagués comprès mai el sentit exacte de la paraula 'polièdric'. Però en Quim, a més, també és un home honest, raonable i moderat que acata les lleis mètriques de la poesia i les lleis físiques de l'arquitectura. És un home discret i cautelós, que no posa mai un peu davant de l'altre sense haver sospesat les conseqüències ètiques i estètiques del gest. D'ell he après lliçons fonamentals que no oblidaré mai Només en citaré dos exemples. L'any 1994 vaig ser víctima d'un robatori, em van robar l'automòbil. Compungit per la pèrdua irreparable i mentre em dirigia -a peu– cap a la comissaria de Pedret a denunciar el robatori, em vaig trobar en Quim. Després d'explicar-li la meva desgràcia i d'exclamar amb un deix de desesperació un «ja ho veus, no podem passar sense el cotxe», en Quim em va etzibar aquest consell: «Si en la teva vida no pots passar sense el cotxe, el que has de fer és canviar de vida». Evidentment no vaig seguir el seu consell i la meva vida ha continuat pels mateixos derroters. L'altra lliçó la vaig aprendre abans, concretament el mes de juny de 1977. En Quim, que aleshores era primer secretari del PSC a Girona, després d'una de les inacabables reunions que sovintejaven en aquella ja remota època, va penjar per la part de dins de la porta de la seu dels socialistes al carrer Minali, els tres primers versicles del cant III de La Divina Comèdia: Per mi aniràs a la ciutat sofrent, per mi aniràs cap a l'etern dolor, per mi aniràs amb la perduda gent. La justícia mogué el meu alt factor: va fer-me la Divina Potestat, la Summa Saviesa, el primer amor. Abans de mi res no va ser creat que etern no fos, i duro eternament. Deixeu tota esperança els que heu entrat! Desgraciadament tampoc vam seguir aleshores el seu consell. Ara m'adono que estic acabant aquesta presentació del poeta sense haver citat ni tan sols un dels seus poemes. Però no ho faré, en la línia que he seguit fins ara acabaré de la mateixa, egoista manera, com l'he iniciat. Citant-me a mi mateix. L'altre dia en Jordi Vilamitjana va trobar, remenant en hemeroteques diverses, una pàgina del Punt.Diari del 13 de setembre de 1979. La pàgina en qüestió estava dominada per un article potent de l'Ernest Lluch que portava per títol L'Estatut és autodeterminació i a baix, a mà dreta, sota l'epígraf de Digueu-li la vostra, hi campava un poema meu dedicat a l'Enric Marquès, després d'una disputa de carrer per un Onze de Setembre pretesament unitari que va acabar rebentat pels radicals de torn. El poema no és –evidentment– gran cosa, però en vull salvar quatre versos que em serviran per acabar aquesta presentació. Diu així: Per camins de sonets i rimes noves desitjàvem viure entre vers i vers, talment com els poetes d’aleshores: uns homes nous en un nou univers. Si alguna cosa he assimilat amb el temps és que l'univers, a escala humana, és immutable, però encara no he renunciat a seguir algun dia el consell d'en Quim i canviar de vida. Moltes gràcies.

Doris Lessing. Premi Nobel de Literatura 2007 *

L'Acadèmia Sueca ha anunciat que l'escriptora britànica Doris Lessing ha estat guardonada amb el Premi Nobel de Literatura 2007.

Doris Lessing, que va néixer al 1919 a Kermanshah, Pèrsia (actual Iran) i filla d'un oficial de l'exèrcit britànic criada a l'aleshores Rodesia (actual Zimbabwe), s'ha convertit en l'onzena dona que ha guanyat aquest prestigiós reconeixement.

La seva obra més coneguda és El Quadern daurat, publicada al 1962 i que li va fer guanyar el Premi Médicis de França a la millor novel·la estrangera. Aquesta novel·la va fer de Lessing una icona de la lluita per l'alliberació de la dona als anys seixanta i setanta. El Nobel de Literatura està dotat amb 10 milions de corones sueques (1,1 milions d'euros) i s'entregarà juntament amb la resta de guardonats el 10 de desembre, aniversari de la mort del fundador del premi, Alfred Nobel. Edicions 62 mou fitxa Edicions 62 publicarà l'any vinent la traducció al català de La clivella, la nova novel·la de Doris Lessing, Premi Nobel de literatura de 2007, ja publicada en altres llengües. A més, Edicions 62 vol publicar durant el primer trimestre del 2008 una reedició de l'obra més coneguda de l'autora, El quadern daurat, ja publicat en català per aquesta editorial. El director editorial d'Edicions 62, Fèlix Riera, ha expressat en declaracions a l'ACN la seva "gran satisfacció" perquè enguany, "a diferència d'altres anys, el Nobel ha recaigut en una autora prou coneguda pels lectors catalans", que ja va obtenir el premi Catalunya el 1999. Riera ha destacat el caràcter compromès i senzill de l'escriptora i ha subratllat que aquest Nobel servirà per "redescobrir-la". * * Reproducció íntegra de la web: http://www.avui.cat

Comadira s'estrena al teatre francès. FELICITATS!!

Foto: M.L. Lectura dramatitzada de Proscenium, dirigida per Joan Ribas, a la sala La Planeta, a Girona. COMADIRA ESTRENA AL TEATRE LUCERNAIRE DE PARÍS, FINS AL 13 D'OCTUBRE, "LA VIDA PERDURABLE"

Quinze anys després de la seva estrena a Catalunya, La vida perdurable, de l'escriptor gironí Narcís Comadira, disposa de la seva versió en francès, que s'ha titulat La vie éternelle, i es representa fins al 13 d'octubre al teatre del Lucernaire de París, al barri de Montparnasse. Es tracta del primer text dramatúrgic de Comadira traduït al francès i l'escenifica la companyia Le Chantier-Théatre, dirigida per François Joxe amb els actors Denisse Aron-Schröpfer i David Le Rheun, que encarnen els papers de mare i fill discutint durant un dinar sobre la seva relació familiar i els valors de dues generacions diferents. ................ François Joxe, va fundar el grup Le Chantier el 1972 i diu que ha escollit La vie éternelle perquè és un exemple del que pensa del teatre. "He buscat no tenir cap idea com a director", va resumir en l'acte de presentació que es va fer a la Maison de la Catalogne i al qual va assistir el mateix Narcís Comadira. "Hi ha algun moment, en la representació de París, en què em sento tocat. Com si la peça no fos meva. De fet, ja no és meva... Però la reconec i no em penedeixo de res", va explicar Comadira sobre les seves impressions del resultat i fent una comparació amb les dues postes en escena que en va fer Boris Rotenstein de l'original en català. ............... El text el va escriure a finals dels anys vuitanta com a guió per a Catalunya Ràdio i, poc després, es va representar al teatre Malic de Barcelona. Ara ha estat Raúl Martínez, doctor en català a la Universitat de París-III, qui n'ha fet la traducció amb l'ajuda de Marine Lopata i Didier Ruiz. "No és simple traduir. Hi ha un llenguatge popular i alhora simbòlic, metafísic", va recordar Martínez, que va recòrrer a la paraula verbositat per definir el treball. L'editor, Henri Citrinot, propietari de l'editorial Amandier, que publica la major part dels dramaturgs catalans, va destacar "la finor de l'anàlisi, que va de la banalitat a la universalitat", tot situant-lo en la tradició del rus Txèkhov. També l'editorial Amandier s'ha encarregat de publicar part de l'obra de Comadira com a poeta. La directora del Centre d'Estudis Catalans a París, Denise Boyer, ha traduït al francès els reculls En quarentena i Usdefruit, dels anys noranta, i treballa amb els més recents L'art de la fuga i Llast. "De la quarentena a la cinquantena, hi ha una major serenitat fins arribar a la seixantena actual", va sintetitzar Boyer sobre l'evolució d'aquest autor "irreconciliable entre tensió i tendresa". VICENÇ BATALLA. París. Imformació extreta de WilaWeb-El Punt Digital (divendres 5 d'octubre de 2007)

Pavarotti - "Nessun Dorma" (Turandot, G. Puccini)

M'ha semblat que enmig de tanta lletra aniria bé un xic de música, i l'ària "Nessun Dorma" (Que ningú dormi), de l'òpera Turandot, de Giacomo Puccini, magistralment cantada per Luciano Pavarotti, que va morir fa uns dies, era una excusa suficient. El text diu:

Que ningú no dormi! Que ningú no dormi! Tu també, oh Princesa, a la teva freda estança mires els estels que tremolen d'amor i d'esperança... Però el meu misteri és clos dins meu, el meu nom ningú el sabrà! No, no, sobre la teva boca el diré, quan la llum resplendirà! I el meu petó desfarà el silenci que et fa meva...! El seu nom ningú el sabrà... I nosaltres deurem, ai las, morir, morir! Esvaeix-te, oh nit! Tramunteu, estels! Tramunteu, estels! A l'alba vencerè! Vencerè! Vencerè!

Si vols escoltar l'ària, clica les imatges de l'esquerra. Si cliques sota el video projectat on diu "Luciano Pavarotti sings "Nessum...", aniràs a You Tube. Si cliques sobre el video projectat "he acabado de verlo", tornaràs al blog.

"LECTURES" - Quim Español llegirà els seus poemes

El passat 21 de juny iniciàvem, amb el nom de LECTURES, un nou format, en el conjunt de les nostres activitats, pensat per posar en contacte amb el públic un autor, la seva obra i la seva pròpia "interpretació".

El primer cicle de LECTURES -cicle poètic, o de poetes -, es va iniciar amb un recital d'en Joan Margarit, del que en guardem un excel.lent record. La intenció és que els poetes ens acompanyin fins el febrer de 2008, un cada mes.

16 d'Octubre, a 2/4 de 8 del vespre, al Centre Cívic de Sant Narcís QUIM ESPAÑOL LLEGIRÀ ELS SEUS POEMES Al pròleg del darrer llibre de poemes d'en Quim Español, Salvador Oliva -poeta i traductor-, ha escrit: "...Quim Español pertany a la classe de poetes que creuen en una feina callada i honesta, en una poesia que "no fa que passi res", però que "sobreviu a la vall del seu fer-se"... Tota la poesia de Quim Español està fonamentada en una base de moltes lectures atentes, i el lector hi apreciarà, sens dubte, la saviesa que comporta aquesta manera d'escriure. Aquest lector, cansat de llegir coses incomprensibles, s'adonarà també que, en aquest llibre, els poemes no s'embranquen mai en banalitats i, tanmateix, s'entenen tots. Són poemes ben fets, tècnicament i formal, i, sobretot, mostren una gran energia moral, que és la que trobem a faltar més en la poesia contemporània, no tan sols en la catalana". I ara, per anar fent boca, un d'aquests poemes... GRATITUD Per tu va caure el vent que m'assolava la casa desolada. Per tu va callar el mar, com un lleó ferit que dòcil ara et llepa els peus amb llengua tèbia. Per tu s'atura el sol sobre la ratlla d'ombra dels boscos de ponent i s'adorm flamejant als teus cabells. I a l'hora del foscant una brisa de llum de vapor de mercuri s'enarbora quan passes transfigurant la nit. Ordenes elements, governes meteors, apaivagues les penes a penes amb un gest i els ocells carnissers reposen amansits a les teves espatlles, els vells canten per tu rares salmòdies i de les mans et brollen aigües simples i de la boca noms medicinals. Per tot això he viscut. Per les paraules noves que no m'has murmurat, vull viure encara. * Fotografia facilitada per l'autor.