Laura Colet i Olivé*
Passada una estona va sortir del portal, va mirar a banda i banda per assegurar-se de que no el seguia ningú i va córrer en direcció al camí que portava a la ciutat. Havia estat de sort que aquell paio no l'enxampés. En totes les parets, sota la llum dels fanals, es veien cartells penjats on hi deia «es busca El Truà, s'ofereix recompensa». Tot el poble n'anava ple dels seus robatoris des de feia dos anys, però ningú havia aconseguit agafar-lo, encara. Va tardar una hora en arribar a la ciutat. La va travessar també corrent i al final del carrer principal va agafar el caminet de la dreta. Al cap de mitja hora ja havia arribat a Nimoi, el seu poble. A l'entrada de Nimoi només hi havia fileres de cases. Més enllà es trobaven les cases aïllades i encara més enllà les petites granges. L'Eloi havia de travessar tot el poble i després el Xarco, un gran terreny d'herba, fins arribar al lloc on vivia.
Els llums de la rulot estaven encesos. L'Eloi s'hi va acostar i hi va entrar. La Noa, la seva germana bessona, l'esperava amb el plat a taula. La mare i en Leo ja havien marxat, segurament a un hotel de Sioux, a vés a saber què fer. En Rory i la Júlia, els dos petits, dormien.
La mare sempre duia una roba molt provocativa. Marxava ben d'hora al matí i durant el dia mai la veien. Tornava al vespre acompanyada d'en Leo, el seu xicot, que acostumava a anar ebri. L'Eloi va sopar ràpidament i sense perdre temps li va ensenyar a la seva germana els diners que acabava d'aconseguir. Va treure uns altres diners que tenia amagats darrera de la cisterna del vàter i els va posar dins la butxaca dels pantalons que havia de dur l'endemà. Tot seguit, es va posar el pijama i tots dos se'n van anar a dormir.
L'endemà al matí, després d'esmorzar un tros de pa amb xocolata, els quatre nois van sortir de la caravana, van travessar el Xarco i tot el poble i van seguir el caminet que portava a la ciutat. En arribar a l'escola, en Rory i la Júlia van fer cua amb els seus companys per entrar a les aules de quart i segon de primària, respectivament. La Noa i l'Eloi van anar a consergeria per pagar el menjador abans d'entrar a classe. Les tres primeres hores els tocava català, castellà i anglès. Poc que els agradava la llengua! Després del pati tenien classe de química. A l'Eloi li agradava la química, se li donava bé. Però últimament no tenia molt de temps per estudiar i després a classe passava el que havia de passar. A l'hora de química, l'Emma (la professora) va demanar a l'Eloi que sortís a fer un dels exercicis de deures a la pissarra. L'Eloi va copiar el que tenia apuntat a la llibreta, però quan l'Emma li va demanar que expliqués l'exercici a la classe va quedar mut. Era la Noa la que li feia els exercicis cada dia perquè no li posessin mala nota, ja que ell passava tota la tarda fora. No era la primera vegada que li feien explicar un exercici davant de tota la classe, però mai estava preparat per fer-ho. L'Emma el va fer quedar a les cinc per parlar del baix rendiment que tenia aquest últim trimestre. L'Eloi va anar a trobar-la a la sala de professors després de l'última classe, mentre els seus germans marxaven a fer la seva feina. L'Emma va preferir parlar amb ell donant una volta pel pati perquè la cosa no semblés gaire formal. Però l'Eloi es va mostrar recelós en tot moment. A més, tenia pressa i no volia perdre molt de temps. L'Emma va ser qui va obrir la conversa.
- Eloi, això ja fa molt de temps que dura -va dir- jo sé que ets un noi intel·ligent, per no dir que ets el millor alumne que tinc. Però no pot ser que portis els deures fets cada dia i no te'n recordis del que vas escriure ahir. Sé que passa alguna cosa des de fa temps i m'agradaria que m'ho expliquessis…- ... per què no et preocupes de tu i deixes de ficar-te en assumptes que no són de la teva incumbència? -va protestar l'Eloi, fred-. Tinc coses més importants a fer que perdre el temps parlant amb tu. - No crec que parlar dels estudis sigui una pèrdua de temps i et recomano que tinguis una mica més de respecte, noiet.
L'Eloi li va llençar una mirada iracunda i va marxar sense dir res. L'Emma va quedar força decepcionada. Aquella tarda l'Eloi havia quedat a les set a la botiga del Senyor Genís amb els seus germans. No tenia temps d'anar al poble del costat per aconseguir diners, així que va tenir la sort de que, mentre es dirigia a Nimoi, un pobre home va entrebancar-se i li va caure a terra la bossa. L'Eloi es va tapar la cara perquè l'home no el veiés, i es va afanyar a agafar els diners del moneder que va trobar a la bossa i va marxar corrent tornant-la a tirar a terra.
El Senyor Genís era un bon home que treballava en una botiga de productes manufacturats, elaborats per ell mateix. En Rory distribuïa els encàrrecs que el Senyor Genís tenia, que en ocasions eren nombrosos, i així contribuïa una mica a l'economia de la família. Era hora d'anar a comprar roba nova: la que duien la tenien des de feia gairebé dos anys, i els quedava petita. No tenien gaires diners per comprar-ne, però hi havia una petita botiga on venien roba de segona mà a un preu molt econòmic i que es trobava en molt bon estat. Van comprar algunes mudes i van arribar a casa més aviat que de costum. En Leo va sortir de la caravana en veure'ls arribar, anava begut (duia una copa amb alguna beguda alcohòlica) i semblava una mica emprenyat.
- Què és això que porteu a les mans? -va demanar-. Així que teniu diners i us els gasteu en ximpleries? Quants cops us hauré de dir que tots els diners me'ls heu de donar a mi!? - Els diners que aconseguim nosaltres són nostres, i tenim tot el dret a gastar-los en el que vulguem! -va queixar-se la Noa. - Com t'atreveixes a parlar-me així? -en Leo anava a clavar-li un mastegot, però l'Eloi es va ficar al mig i el va empènyer. L'Elisabet, la mare, s'ho mirava sense dir res i els dos petits ploraven. En Leo es va treure el revòlver del cinturó i va apuntar el nen al cap. L'Eloi el mirava fixament als ulls, mantenint-se ferm. La Noa, desesperada, mirava a l'un i a l'altre sense saber què fer. En Leo estava molt fora de si i era capaç de qualsevol tonteria. Per sort, només el va advertir que una altra situació com aquella i la bala li travessaria el cap. Va sortir de la caravana amb l'Elisabet al darrera, van pujar tots dos al cotxe i van marxar. Els quatre nois es van mirar sense dir res. La mateixa situació es repetia gairebé a diari, no els venia de nou. L'Eloi va fer un gest perquè l'abracessin tots: el pitjor ja havia passat. Van fer els deures tots quatre junts i després es van menjar una pizza per sopar. «Al menys demà no em podran dir que no em ser la lliçó», va pensar l'Eloi. Aquella nit, la Júlia va tenir una idea que a tots els va semblar estupenda. Va proposar de fer una desfilada de moda amb la roba nova i tots junts s'ho van passar d'allò més bé.
El dia següent, l'Eli encara no havia tornat a la rulot, però això no els va preocupar: passava de tan en tant. Es van posar tots quatre la roba nova i, després d'esmorzar, van anar cap a l'escola. Es veu que el canvi de look es va notar de seguida, però no va tenir un efecte molt positiu per part de l'Àlex, el graciós de la classe. Es diu que quan els nens comencen el primer curs de la ESO es tornen més madurs, però aquest no era el cas. L'Àlex va fer comentaris no gaire agradables sobre la roba que portaven els bessons i sobre la mare que els havia parit, comentaris que, tot i no conèixer-la de res, eren força encertats... A l'Eloi no li agradava gens que se'n riguessin d'ell. Envaït per l'ira, es va tirar al coll del seu company i el va escanyar tan fort com va poder. L'Àlex intentava escanyar-lo, també. La professora els va separar i va fer fora immediatament a l'Eloi, sense ni tan sols renyar l'Àlex pels ostentosos comentaris. L'Emma, que estava de guàrdia pel passadís, va presenciar com la professora feia fora i renyava l'Eloi. I així que la dona va tornar a classe, l'Emma es va acostar al seu alumne.
- Què ha passat? -va demanar-. Se la veia molt emprenyada. - No ha passat res. Deixa'm en pau. - T'he demanat que m'expliquis què ha passat. I vull que em responguis -va dir l'Emma.
L'Eloi la va mirar enutjat. No tenia ganes d'explicar-li el problema que acabava de tenir. L'Emma sempre volia saber-ho tot. Era una pesada.
- L'Àlex s'ha rigut de la meva roba i ha insultat la meva mare i jo l'he pegat.- La roba? Però si és molt maca. Que és nova? -l'Eloi va assentir amb el cap-. No li has de fer cas a l'Àlex, ja saps com és -l'Emma va posar la mà sobre l'esquena del noi, però ell va retirar-lo bruscament. Va intentar iniciar de nou la conversa-. Escolta Eloi, m'agradaria parlar amb la teva mare. Li podries dir que vingués demà a les cinc a parlar amb mi?
L'Eloi li va dir que no rotundament, que la seva mare treballava tot el dia i no tenia temps de reunions. Tot i l'antipatia visceral de l'Eloi, l'Emma no podia evitar preocupar-se'n. L'Eloi era el seu millor alumne, tot i tenir un caràcter que no era propi d'un noi com ell. L'Emma va anar a la sala de professors i va remenar en els arxius de l'alumnat fins que va trobar la fitxa de l'Eloi. Molt estrany: el telèfon no hi constava i la direcció tampoc. Va mirar la fitxa de la Noa, i tampoc hi deia res. Ho va guardar tot i va anar a l'edifici de primària. Va demanar les fitxes d'en Rory i la Júlia i, excepte pel nom i l'edat, eren iguals que les dues anteriors. Se li havia passat l'hora i havia de tornar a la feina. Però només sortir de l'edifici de primària, va sentir crits que venien de l'aula dels seus alumnes de primer d'ESO. Va córrer cap allà per veure què passava. Hi havia muntat un terrabastall enorme: tots els alumnes estaven pujats a les taules cridant i animant algú que s'estava barallant al mig. L'Emma va imaginar-se qui devia ser… Va fer un crit ben fort perquè callessin tots, però l'Eloi i l'Àlex seguiren tirats a terra clavant-se cops de puny i estirant-se els pocs cabells que tenien. La Noa va córrer cap a l'Emma i li va suplicar que els aturés. L'Emma es va ficar al mig de la baralla com va poder i els va agafar pel braç a tots dos. L'Eloi va fer un gest de dolor, que l'Àlex va aprofitar-ho per clavar-li una puntada de peu a la panxa. Immediatament després, dues professores van entrar escandalitzades. Entre les tres mestres, van treure els dos nens al passadís. L'Àlex es va mostrar ofès perquè no trobava just que el renyessin a ell quan era l'Eloi el que se li havia llençat a sobre. Les altres dues professores van estar d'acord en que l'Àlex tornés a classe. Una d'elles va entrar també perquè li tocava donar la seva assignatura. L'altra professora va fer una nota a l'Eloi i li va donar perquè l'entregués al director: l'obligarien a fer còpia durant una hora. L'Emma no hi va estar d'acord, i un cop l'Eloi havia girat la cantonada del passadís, va mostrar el seu disgust.
- És la segona vegada en un dia que renyes l'Eloi i exculpes l'Àlex... - Aquest nen es baralla quasi a diari, què esperaves que fes? -va replicar l'altra professora. - Escoltar els motius que té. O no et sembla que l'Eloi pugui motius per fer el que fa?- Sigui el que sigui, no m'interessa. La meva obligació és impartir una assignatura, no fer de domadora d'animals. I si no t'importa, me'n torno al departament, que tinc feina.
La professora va marxar altiva, fent tornar a les classes els alumnes que havien tret el nas a observar l'enrenou. A l'Emma li corria el foc per les venes. No li agradava que tractessin injustament els seus alumnes. De sobte va recordar que tenia classe amb els de segon de batxillerat i va pujar ràpidament al primer pis.
A les cinc, la Júlia i en Rory esperaven els seus germans a les escales de l'entrada principal de l'escola. L'Eloi va passar pel seu costat sense dir res i va marxar cap a Linos, el poble on cada tarda anava en busca de diners. La Noa va sortir més tard molt entristida. Mentre anaven cap a Nimoi, va explicar als petits tot el que havia passat a classe. La Júlia i la Noa van anar a la biblioteca pública del poble. Però avui no tenien la maleta de l'Eloi i no li podrien fer els deures. En Rory es va separar de les seves germanes per anar a la botiga del Senyor Genís.
L'Eloi va tardar en arribar a Linos. Caminava a poc a poc, amb el cap cot i molt moix. Li sabia greu haver-se barallat a classe. No li agradava portar-se malament a l'escola ni que el renyessin els professors. No va ser fins que va arribar Linos, que es va adonar de que duia la maleta a l'esquena. Com no volia tenir més problemes a l'institut, va entrar en un bar, va demanar un cacaolat i un croissant de xocolata i es va posar a fer els deures. Els últims exercicis que va fer van ser els de química. Li agradava molt, però va haver de repassar el que no havia estudiat fins ara, abans de solucionar els problemes. Va acabar els deures aviat, però no es trobava bé i no tenia ganes d'anar a robar. Va sortir del bar i va passejar pels sòrdids carrers sorrencs del poble durant, al menys, tres quarts d'hora. Feia una mica de fred. Va entrar en un altre bar i va demanar un altre cacaolat. Va treure l'agenda i va fer una ullada a la llista on hi tenia escrit amb bolígraf tot el que li quedava per pagar o comprar: aigua per cuinar, una llibreta nova per en Rory, l'excursió de la Júlia, i alguna cosa per sopar i esmorzar. Va suposar que del sopar i l'esmorzar ja se n'encarregaria en Rory. Va entrar a la llibreria i va comprar una llibreta vermella. Va aprofitar per amagar-se a la motxilla l'últim exemplar de la col·lecció de Harry Potter. Necessitava diners per pagar l'excursió de la Júlia. Però es trobava malament, tenia molt mal de cap, potser tenia febre, i no es veia en condicions d'enredar a ningú. Va trobar un solar buit i va seure a l'herba a llegir. Tampoc podia llegir. Li feia massa mal el cap. Va estirar-se en un racó amagat del solar posant-se la bossa de coixí, i poc a poc es va anar adormint.
Es va sentir un crit esfereïdor. L'Eloi va aixecar poc a poc el cap i es va fregar els ulls abans d'obrir-los. Ja era negra nit. Es va aixecar del terra amb certes dificultats, el cap li donava voltes. Va sentir crits. Va parar més l'orella. Eren insults, varies persones insultaven algú. Però era molt fosc i no es veia res. Va sortir d'aquell racó on havia estat dormint i va apropar-se al lloc d'on venien els crits. Va veure un noi tirat a terra i uns altres l'insultaven i li donaven cops de peu. Al cap de cinc minuts van marxar tots deixant el pobre noi a terra. L'Eloi es va penjar la maleta a l'esquena i va córrer al seu costat per mirar si estava bé. Era molt fosc, però va poder veure una mica de sang al seu rostre. Se'l va carregar a l'esquena com va poder i el va arrossegar fins a l'infermeria d'urgències del poble. Era un noi de setze anys, es deia Xavier i pel que sembla, tenia problemes amb els gamberros del poble. Al final tot va quedar en un petit espant. Tenia un trau a la cella i un tall al braç dret, però res greu. L'Eloi va esperar amb ell a que vingués a buscar-lo la seva mare. La dona va abraçar al seu fill i li va fer molts petons. Després va agrair a l'Eloi que l'hagués ajudat i li va donar una petita recompensa econòmica. Va acompanyar-lo amb cotxe a l'entrada de Nimoi i després l'Eloi va córrer fins a la caravana. Arribava molt tard, eren més de les dotze. Va entrar. La mare i en Leo no hi eren; la Júlia estava plorant asseguda sobre la taula-llit. L'Eloi la va mirar i després va mirar cap a la llitera. La Noa estava estirada al llit de baix, tenia la cara plena de blaus. En Rory li curava les ferides amb un drap humit.
- Què ha passat? -va preguntar l'Eloi molt espantat metre agafava la Júlia en braços. - El Senyor Genís està malalt i no ha obert la botiga -va dir en Rory somicant- no hem pogut comprar el sopar i en Leo s'ha enfadat molt i l'ha pegat.
L'Eloi va abraçar en Rory sense deixar anar a la Júlia i després va acariciar la Noa. Va deixar la seva germana a la taula-llit i va sortir fora a que li toqués l'aire. Va donar uns quants cops de peu a terra mentre rodejava la caravana i després va tornar a entrar.
- A dormir -va dir- que demà hem de matinar. Va ficar la Júlia i en Rory al llit i es va quedar una estona mullant la cara de la Noa amb el drap humit fins que es va quedar dormida. Tot seguit, es va ficar ell al llit. Però no va poder agafar el son en tota la nit. Tenia mal de cap. Pensava en la baralla, en la seva germana, en en Leo, en els professors de l'institut, en l'Emma… Com li agradaria que l'Emma fos aquí, ara!
L'Eloi es va despertar l'últim. La mare maquillava la Noa per dissimular el màxim possible els hematomes. La Júlia menjava un tros de pa sucat amb llet i en Rory mirava la seva mare amb recel mentre rossegava el seu crostó de pa. L'Eloi es va llevar i es va beure un got de llet mentre mirava el que feia la seva mare. Per molt que la maquillés, se li notaven els blaus, es veia d'una hora lluny que havia rebut una pallissa. Abans de marxar, l'Eli els va advertir que no diguessin res sobre en Leo: si algú preguntava, la Noa s'havia barallat amb alguna noia del poble.
Mentre caminaven cap a l'escola, tant la Noa com l'Eloi patien. Segur que tothom se n'adonaria. Els mirarien malament i parlarien d'ells. La Júlia caminava darrera de tot amb el cap cot. Els seus ulls blaus cristal·lins li brillaven tant com el sol ara, i unes llàgrimes li queien suaument per les seves galtes rosades. En Rory va girar el cap i la va veure plorant. Sense dir res, es va aturar i va esperar a que la seva germana petita arribés on era ell. Li va passar el braç per sobre de l'espatlla i va caminar al seu costat en silenci.
Com era d'esperar, totes les mirades curioses dels estudiants es van centrar en la Noa. En grups reduïts, alumnes de tots els cursos xiuxiuejaven vés a saber què. La Noa i l'Eloi van acompanyar els seus germans fins a l'edifici de primària, els van despedir amb un petó i mirant tota l'estona a terra es van dirigir a la seva classe. La professora va preguntar a la Noa que què li havia passat, i aquesta va respondre el que la seva mare li havia dit. Tota la classe la va mirar amb menyspreu. Si els dos germans ja tenien mala fama de ser excèntrics, ara encara en tenien més. On s'és vist que una noia es baralli d'aquesta manera! L'Eloi aquesta vegada no hi va intervenir, ja haurien de passar un dia prou difícil com per haver complicar-lo més. A l'hora de dinar, la Noa va menjar ràpid i va marxar a tancar-se al lavabo. L'Eloi en canvi no va fer ni un mos. A l'Emma li tocava fer guàrdia al menjador i també va poder veure els sangtraïts de la cara de la Noa. Però no va dir res, ni a ella ni a l'Eloi, doncs sabia que posarien alguna excusa. En Rory va menjar ràpid i va anar a la sala d'estudi perquè volia repassar per l'examen d'anglès que tenia a la tarda. La Júlia va seure en un racó del pati sola i va posar-se a fer dibuixets a la sorra. L'Emma, que havia sortit del menjardor, se li va apropar i es va ajupir al seu costat.
- Què és això tan maco que fas? -va demanar. - Aquesta sóc jo -va dir senyalant el dibuix d'una nena- aquests són els meus germans -i va continuar senyalant tres nens una mica més alts. - I aquesta qui és? -va preguntar l'Emma senyalant el que suposadament representava una dona. - No ho sé -va dir la Júlia- serà la meva mare.
L'Emma va mirar de reüll la nena. Va preferir canviar de tema i anar al gra.
- Escolta Júlia, tu saps com s'ha fet els blaus, la Noa, oi? -va preguntar. - Es va barallar amb
una nena del poble -va respondre la Júlia. - Em sembla que no és això el que va passar –va dir l'Emma incrèdula.La Júlia la va mirar de cua d'ull però no va dir res. Ara dibuixava una casa molt gran, amb jardí.
- És la mare qui va fer mal a la teva germana? -va preguntar l'Emma. La Júlia va fer que no amb el cap.Seguia dibuixant– Aleshores qui? La Júlia va mirar l'Emma als ulls. - No t'ho puc dir -va dir. I va seguir dibuixant.
L'Emma va parlar una estona més del dibuix amb la nena i després va demanar-li que li fes una abraçada. I se la va fer. Després li va proposar de demanar al cuiner que els fes un gelat de maduixa i nata, i la petita va acceptar encantada. Mentre es menjaven el gelat, l'Emma li explicava tot el que havia vist durant un viatge que havia fet a Itàlia. La Júlia l'escoltava amb molt d'entusiasme i reia de tant en tant. L'Eloi, que fins ara havia estat a la biblioteca preguntant la lliçó a en Rory, va entrar al menjador i va veure la seva germana amb l'Emma. Va acostar-s'hi i va seure al seu costat. Es va quedar escoltant el que explicava la seva professora perquè semblava molt interessant, i per primera vegada se la va mirar amb simpatia. Va sonar el timbre i van tornar tots a classe. L'Emma tenia la tarda lliure i va decidir anar a Nimoi per mirar de trobar els pares dels nois. Amb un cop de cotxe hi va arribar en poca estona. Va preguntar a algunes persones del poble si coneixien els pares de l'Eloi, la Noa i els seus germans, però tothom li deia que no. Va entrar també en algunes botigues, però pel nom semblava que no els coneixia ningú. Casualment, al cap d'una estona, va anar a parar a la botiga del Senyor Genís. No sabia si entrar: una botiga de productes manufacturats i un home d'avançada edat. No hi havia moltes possibilitats de que els conegués. Però va decidir entrar-hi igualment. No perdia res per provar-ho. Va empènyer la porta de fusta i va entrar. Era una botiga tota de fusta: les parets, el terra de parquet, els mobles, els objectes manufacturats, etc. El Senyor Genís va aparèixer animadament en sentir els passos de l'Emma, i aquesta va demanar-li ràpidament pels nois.
- Si que els conec! I tant... -va dir el Senyor Genís-. En Roren em fa els encàrrecs a domicili. És un noi molt maco, si... I els seus germans també ho són. Molt simpàtics... I molt espavilats, si... Però pel meu gust, estan sempre una mica tristots. Sí, m'ho sembla... - Perdoni que l'interrompi -va intervenir l'Emma –però sap on viuen? - Doncs no -va dir ell- però sempre marxen cap al Xarco, si… el descampat que hi ha sortint d'aquí a l'esquerra. Per cert, qui és vostè? - Disculpi'm, no m'havia presentat. Em dic Emma, i sóc la tutora de l'Eloi i la Noa -el Senyor Genís va arrufar el nas- a l'escola –va afegir en comprendre que el botiguer havia entès el que no era.
L'Emma va agrair la informació al vellet i li va comprar un posa-llapissos molt curiós que portava dos gnoms tallats amb fusta. Va sortir de la botiga, va pujar al cotxe i va conduir fins el Xarco. L'herba d'aquell descampat, que devia fer al menys un quilòmetre quadrat, era fresca, tot i la calor que feia degut a la calorosa època de l'any. Va arribar al final del Xarco i va aturar el cotxe. No hi veia res, només un bon munt d'arbres. Va baixar del vehicle i s'hi va acostar més. Allà al fons va veure el que li va semblar una rulot. S'hi va acostar més. Efectivament, ho era. Va intentar mirar a través de la finestra, però estaven les persianes baixades. Va anar a mirar a la part del darrera. Hi havia roba estesa en una corda lligada als troncs de dos arbres consecutius. Va quedar commocionada en reconèixer una samarreta de l'Eloi. Va sentir de sobte les sotragades d'un cotxe que s'acostava. Va quedar paralitzada per un moment, però no es podia amagar: el seu cotxe havia quedat a la vista. Va vacil·lar un moment i després va tornar a la part de davant de la rulot. Un home de cabell negre que duia una caçadora de cuir i uns texans cenyits va sortir del cotxe traient-se les ulleres de sol. Va tancar la porta del cotxe d'un cop sec. Semblava molt disgustat. Una dona més aviat escanyolida, rossa, que duu una mini falda i una samarreta amb força d'escot, va sortir darrera del noi. Aquest es va acostar a l'Emma.
- Es pot saber qui collons és vostè i què hi fa a casa nostre? -va dir l'home emprenyat. - E... em dic Emma -va contestar ella- sóc la… professora de... bé, estic buscant a... l'Elisabet Arnan…- Sóc jo -va dir la dona escanyolida, i es van observar durant uns instants. - Veurà, sóc… la tutora de l'Eloi i la Noa… a l'escola… i m'agradaria parlar amb vostè. En privat. Si no li fa res… -va dir l'Emma. - Miri, sigui el que sigui, és problema seu, d'acord? I ara deixi'ns en pau, marxi! -va cridar en Leo.
L'Emma no va dir res més. La sola presència d'en Leo imposava i li feia por. Es va limitar a assentir amb el cap, i va pujar al seu cotxe per tornar a la ciutat.
- Merda! Aquests fills teus ja han obert massa la boca. -va queixar-se en Leo. - No crec que hagin dit res -va dir l'Eli- però si no li haguessis clavat aquella pallissa a la nena, ningú hauria sospitat res! Ets massa brètol…- Haurem de prendre mesures…- A si? I què penses fer? - Si continuen aquí, al final ens descobriran. No ens ho podem permetre…
L'Eloi, la Noa, en Rory i la Júlia van sortir de l'escola a les cinc. Era divendres i tenien tot el cap de setmana per davant, que l'Eloi aprofitaria per posar-se al dia amb les assignatures. L'Emma va topar amb els quatre germans quan tot just arribava al carrer principal de la ciutat.
- Nois! -va cridar des del cotxe. Els nens es van acostar al cotxe. La Júlia i en Rory la van saludar animadament, però als dos grans no els va fer moltar gràcia trobar-la allà, més que res, pel que estava a punt de passar. - Vinc de casa vostre… -va dir l'Emma. - Que has fet què!? -va cridar l'Eloi-. Però que t'has tornat boja, tu? Que no tens seny? És que no en tens ni idea del que acabes de fer, NI IDEA!
L'Eloi va marxar corrent en direcció a Linos. Els seus germans primer van mirar l'Emma, però ràpidament el van seguir. Van arribar al final de la ciutat i després van enfilar el camí que portava al poble. En arribar a l'entrada d'aquest, es van aturar. L'Eloi va donar voltes una estona en silenci, mentre els seus germans es limitaven a contemplar-lo. Es va aturar i els va mirar.
- No podem tornar a casa, nois –va dir– si ho fem… -va pensar-s'ho una estona abans de continuar- … en Leo ens matarà.
Tots quatre van quedar callats. A l'Eloi li suaven les mans, i el cor li anava a cent per hora. La Júlia va començar a plorar. L'Eloi va mirar la seva germana petita amb aire embaladit. Havia de fer alguna cosa, havia de cuidar dels seus germans. Per sort, coneixia Linos com la palma de la seva mà i sabia que una de les cases aïllades del poble estava en venta. Ningú la comprava perquè tenia un aspecte tenebrós i s'explicaven histories sobre antics propietaris, histories que al cap i a la fi només eren llegendes. Els portaria allà. Va conduir els seus germans fins el lloc en qüestió, un lloc bastant trist i descuidat. Hi havia un cartellet que posava «nº 12 carrer dels Escolans, casa en venta». Una finestra de la planta baixa estava trencada i a través s'hi veia un ambient bastant roí. L'Eloi va enfilar en Rory perquè passés la mà pel forat trencat de la finestra i l'obrís des de dins. Va empènyer-la i va saltar a dins. En Rory va fer un cop d'ull a l'habitació on era.
- Sembla l'habitació d'un nen -va dir- la paret és de color blau i hi ha una sanefa al mig que la travessa tota. Tot bé, podeu passar.
L'Eloi i la Noa van fer passar la Júlia per la finestra i després s'hi van enfilar ells. Hi havia un llit però sense matalàs, res més. Van sortir de l'habitació i es van trobar amb un passadís. Van inspeccionar totes les portes. A la dreta hi havia una suite, que devia ser l'habitació de matrimoni. L'aixeta del lavabo estranyament treia aigua, però van decidir no beure-la, per si de cas. Davant de l'habitació del nen hi havia el que semblava un estudi. Hi havia un piano de paret mig atrotinat, una taula bastant llarga i dos cadires de fusta. Després van passar a la sala d'estar, que estava completament buida. La cuina era l'habitació més il·luminada, i conservava tots els mobles, fins i tot la taula per menjar i quatre cadires. Hi havia una nevera, però no funcionava: no hi havia electricitat. Van obrir tots els armaris per comprovar que eren buits.
- Ràpid, veniu! -va cridar en Rory des del pis de dalt. Tots van pujar de pressa.- Mireu -va dir el nen- quina habitació més grossa! I mireu tot el que hi ha!
Hi havia dos portes, en el pis de dalt. Els tres nois que eren a la planta baixa, van pujar les escales de cargol i van entrar per la porta que estava oberta, que és des d'on cridava en Rory. Era una habitació realment enorme. Hi havia un llit de matrimoni intacte. Amb llençols i tot, i les tauletes de nit al costat. També era una suite. Van entrar a la sala de bany. El vàter tenia aigua i hi havia una dutxa que també treia aigua. A l'armari de sota del lavabo, hi havia unes quantes tovalloles. Van anar a inspeccionar l'altra habitació. També semblava l'habitació d'un nen i estava completa. Dins de l'armari no hi havia res i al calaix de la tauleta hi quedava només un bolígraf que no funcionava. L'Eloi i en Rory van traslladar el llit a l'habitació del costat. Al menys tindrien per dormir i per rentar-se… L'Eloi va sortir corrent i va baixar les escales de cargol tan de pressa que gairebé cau rodant.
- Marxo, no us mogueu d'aquí, no tardaré -va cridar. Va sortir per la finestra assegurant-se de que no el veia ningú i va anar en busca de provisions. La Noa, en Rory i la Júlia van aprofitar que encara hi havia llum per fer els deures a la cuina. L'Eloi s'havia emportat la seva motxilla buida. Sabia d'una petita botiga que no tenia ni alarmes ni càmeres de seguretat on venien menjar en llaunes de conserva. Va tenir sort de que el botiguer no el va veure entrar perquè estava parlant per telèfon. Va anar a la secció de llaunes en conserva i va agafar unes quantes llaunes de raviolis i unes altres de mandonguilles amb pèsols. Després va anar a la seva secció preferida. Va agafar unes tabletes de xocolata, galetes príncipe i uns croissants. Va agafar també dues ampolles d'aigua. El botiguer seguia parlant animadament per telèfon, així que tampoc el va veure sortir. L'Eloi va tornar al número 12 del carrer dels Escolans caminant, sense córrer, per no cridar l'atenció. Duia la maleta plena i pesava molt, no hi cabia res més. Va arribar a la casa i va entrar per la finestra. Els seus germans seguien a la cuina fent els deures. L'Eloi va entrar-hi i, tot cofoi, els va ensenyar tot el menjar que acabava de robar. Però va tornar a sortir: havia d'agafar més coses. Necessitaria una llum per quan es fes fosc. Amb els deu euros que li quedaven a la butxaca va comprar unes espelmes i uns llumins i va tornar a casa. Van acabar els últims deures que els quedava i després van pujar a l'habitació. Ja començava a fer-se fosc, així que van encendre unes espelmes i van compartir dues llaunes de mandonguilles. Se les van haver de menjar amb els dits perquè l'Eloi s'havia descuidat de comprar forquilles de plàstic. Mentre intentava recuperar un pèsol del fons de la llauna, l'Eloi de sobte se'n va recordar de l'últim llibre de Harry Potter: l'havia deixat a la caravana. Com li agradaria tenir-lo ara per poder-lo llegir!
En Leo i l'Elisabet van sortir de la rulot i van marxar amb el cotxe. Van anar fins el final del camí que portava a la ciutat, i desprès van agafar el caminet de l'esquerre. Un seat panda gris va col·locar-se darrera seu a una distància prudent. El camí que havien agafat conduïa a Sioux, un poble apartat que podríem definir-lo com Las Vegas en miniatura. Tot i ser de dimensions bastant reduïdes, tenia luxosos hotels i nombrosos casinos, tots amb rètols ben il·luminats i amb música que sonava arreu on anaves. En Leo havia quedat a l'hotel Kiowa per fer negocis amb un soci. Va arribar-hi i va pagar per aparcar el cotxe al pàrquing. El seat panda gris va entrar darrera seu uns segons més tard. En Leo va sortir del cotxe, va agafar un maletí negre del maleter i es va posar les ulleres de sol tot i ser de nit. Ell i l'Elisabet van entrar a l'hotel per la porta del darrera. El personatge del seat panda gris va seguir-los. En Leo va dirigir-se directament al bar de la planta baixa, amb l'Eli al costat. El personatge del seat panda gris va mirar un moment el rellotge de paret que hi havia a la recepció: eren les deu. Després va tornar a centrar tota la seva atenció en Leo. En el bar només hi havia un home, misteriós, amb barba i vestit tot de negre que els esperava impacient assegut a la barra. En veure'ls, es va acostar a ells i van encaixar les mans. Tot seguit van sortir del bar per agafar l'ascensor. L'home misteriós també duia un maletí negre. El personatge del seat panda gris va veure que l'ascensor marcava el segon pis i va afanyar-se a pujar per les escales. Va arribar abans que l'ascensor i va esperar a que en Leo i els demès apareguessin. Van tirar pel passadís de l'esquerre i van entrar a l'habitació número 2150. El personatge del seat panda va acostar-s'hi cautelosament i va parar l'orella a la porta. Va poder sentir tot el principi de la conversa.
- I bé, tens la droga? -va dir una veu desconeguda.- Ja ho crec -va dir en Leo- tens els diners? - Amb això us forrareu i podreu fotre el camp d'una vegada per totes. Per cert, què vas fer amb aquell imbècil? -va dir la veu desconeguda. - Em vaig encarregar de que no tornés a veure mai més la llum del dia -va riure en Leo- aquell pobre infeliç es pensava que trauria una bona pasta per donar informació a la bòfia… Bé, anem al gra…
El personatge del seat panda no va poder sentir res més perquè van començar a parlar amb veu molt baixa. Va sortir del passadís, va baixar les escales i va sortir de l'hotel per la porta del darrera, que donava al pàrquing. Va pujar al seu cotxe i va començar a enfilar cap a la ciutat. Aleshores el seu mòbil va sonar.
- Digui? -va demanar. - Emma! On eres? T'he estat trucant! Escolta, vols que sopem junts aquesta nit? Jo convido -va dir la veu del mòbil. - Sergi… Doncs jo… mmm… està bé. T'he d'explicar algunes coses -va dir l'Emma-. On sempre? - On sempre –va dir en Sergi– fins ara!
L'Emma va girar cua i es va dirigir al Comanche, un restaurant molt luxós de Sioux. Va demanar taula per a dos i va seure impacient a esperar el seu amic. Aquest va aparèixer al cap de deu minuts. Era un home alt i prim, pèl-roig, amb ulleres, i vestit d'etiqueta. Va fer dos petons a l'Emma i va seure a la cadira del davant. Tots dos van demanar el mateix: un lluç amb patates i ceba, i una ampolla de Blanc Pescador per compartir.
- De què em volies parlar? Semblaves molt nerviosa per telèfon... -va dir en Sergi.- He... he seguit la mare d'uns alumnes que anava amb el seu xicot i han entrat a l'hotel Kiowa i…- Has seguit la mara d'uns alumnes? Què t'has tornat boja? -va dir en Sergi. - Calla i escolta -va tallar-lo l'Emma-. S'han trobat amb un home molt estrany i han pujat a l'habitació 2150. He parat l'orella i he sentit el principi de la conversa. Em sembla que estaven fent contraban de droga i parlaven de que havien matat algú i que marxarien d'aquí aviat. Sergi, hem de fer alguna cosa…- Hem? -va demanar-li en Sergi- Ep, para el carro! Escolta, això no és problema teu... ni meu! Què més et dóna si fan contraban o si es tiren per un pont? - No són ells els que em preocupen, són els nens. Sergi, avui la gran ha vingut a l'escola amb nombrosos hematomes a la cara, i el seu germà rep pallisses molt sovint. Aquesta tarda he intentat parlar amb la seva mare, però en Leo (el seu xicot) m'ha fet fora a crits. M'he espantat una mica. Després he trobat els nens que sortien de l'escola i els ho he dit. El gran se m'ha posat a cridar i ha marxat corrent cap a Linos amb els seus germans darrera. Estic molt preocupada, Sergi. Què puc fer? - Està bé, escolta'm -va dir en Sergi- t'ajudaré, però hem d'actuar ràpid. Has dit que volen fotre el camp… per tant, no tardaran gaire en marxar d'aquí…
L'Emma fixava els seus ulls en la carretera i s'aferrava ben fort al volant. Es dirigia al Xarco. En Sergi s'havia quedat a l'hotel Kiowa espiant en Leo i els altres, assegurant-se que l'Emma no corria perill. La noia va travessar el Xarco i va aturar-se davant de la caravana. Va posar el fre de mà i va baixar del cotxe. Els llums estaven apagats i semblava no haver-hi ningú, dins. L'Emma va tornar a pujar al cotxe i el va aparcar més lluny, entre els arbres, on no es veiés. Amb una llanterna a la mà i el bolso penjant, va caminar cautelosament fins la rulot. Va treure un filferro de la bossa, va enfocar el pany amb la llanterna i va introduir-hi l'objecte. Va provar d'obrir la porta durant una estona, però no ho va aconseguir. Va perseguir el terra amb la llanterna, buscant alguna cosa amb què poder forçar la porta. Casualment, sota la caravana hi havia un ferro llarg, una mica rovellat. Va agafar-lo i en va col·locar un extrem a un costat de la porta per fer palanca. Va fer molta força, molta força, fins que el pany va petar i la porta es va obrir. Va mirar endarrere. No s'acostava ningú. Va pujar a la caravana i va ajustar la porta. Va fer una visió general de l'habitació amb la llanterna. Després va mirar sota els coixins dels llits i sota els llençols. Però no va trobar res. Va remenar pels armaris de la cuina. Hi havia molt pocs queviures i alguns estris de cuina i de neteja. Però sobretot contenien ampolles de ginebra, sherry, spiritus, vermut i vodka. En un dels armaris de baix, molt desendreçats, es trobaven els objectes personals dels nens. L'Emma va remenar-hi una mica i al fons de tot, darrera de la roba, va trobar-hi un àlbum de fotografies i va decidir fullejar-lo. Va seure a terra i va començar a mirar les fotos una per una. La primera era d'un nen petit que reia i alçava la mà intentant agafar la càmera que l'enfocava. La imatge estava ratllada amb permanent. L'infant tenia una certa retirada a en Rory o l'Eloi. Va girar pàgina. En la segona fotografia apareixia un altre infant. Era una nena que jeia a la gespa i jugava amb un cadell de golden retriever. La imatge del costat era d'un altre nen una mica més gran. L'Emma va sentir un trepig de peus que s'acostaven. Ràpidament va tancar l'armari, i amb la llanterna i l'àlbum de fotos a la mà va afanyar-se a tancar-se al lavabo. Va col·locar-se darrera de la porta amb l'esquena i el cap tocant la paret. Intentava respirar el més fluix possible: amb el silenci sepulcral que hi havia era molt fàcil de ser descoberta. Els passos s'acostaven. Algú havia pujat a la caravana, però no va encendre els llums. Semblava que buscava alguna cosa a les palpentes i respirava ofegadament. Va col·locar la mà sobre el pany de la porta del lavabo, però el va deixar per anar a obrir un armari, d'on hi va treure alguna cosa. El va tancar i després va tornar a col·locar la mà sobre el pany de la porta del bany. El va girar i va empènyer una mica la porta per obrir-la, però la va tornar a ajustar. Es van sentir cops de coixí i moviment de llençols. La porta del bany ja estava oberta, i el personatge la va empènyer poc a poc. L'Emma va quedar-ne al darrera. Va estar a punt d'emputxar ben fort la porta per tirar a terra l'individu, però es va aturar a temps al enfocar-lo amb la llanterna.
- Eloi… -va mussitar l'Emma.
L'Eloi la va mirar estupefacte, tot i no veure-la molt bé degut a la foscor de la nit. Van quedar tots dos paralitzats uns segons. Quan l'Eloi va recuperar la mobilitat, va fer un lleuger sospir i la va abraçar, la va abraçar ben fort. L'Emma li va posar les mans sobre l'esquena i el va apretar fort contra el seu pit. Van restar així uns instants. L'Emma el va apartar d'ella suaument i es va ajupir al seu nivell.
- Me n'alegro que estiguis bé –va xiuxiuejar-li mentre li acariciava el cabell.
L'Emma va agafar-lo de la mà, després de que el noi recuperés els diners amagats darrera la cisterna del vàter, i va estirar-lo fins a l'exterior de la rulot. Mentre es dirigien al cotxe, L'Eloi li explicava que havia vingut a buscar el seu llibre de Harry Potter (que ja l'havia agafat l'Emma) i els diners. Va resumir-li a la seva professora la situació, i l'Emma va informar-lo del que havia passat a l'hotel. Va correr cap al cotxe en sentir el mòbil que hi sonava. Va entrar al vehicle, va agafar el telèfon i va despenjar.
- Què fas que no m'agafes el mòbil!? -va cridar-li en Sergi-. En Leo i els altres ja han sortit de l'hotel i em sembla que es dirigeixen a Linos.- A Linos!!!? -va cridar l'Emma amb exasperació. - Els nens són allà! Sergi, els nens són allà! -ara va dirigir-se a l'Eloi -sap en Leo que us amagueu a Linos?
L'Eloi va fer que no amb el cap, commocionat. En Leo no ho podia saber, aquesta informació no la tenia ningú. L'Emma va fer un gest a l'Eloi perquè pugés ràpid al cotxe. Va engegar el motor, va arrancar i, quan ja havia esquivat tots els arbres, va accelerar. L'Eloi restava callat. L'Emma havia posat els mans lliures al mòbil per poder conduir i parlar per telèfon alhora. En Sergi li explicava que de l'habitació no només n'havien sortit en Leo, l'Elisabet i l'home misteriós, sinó també un home i una dona un tant ordinaris. Havien dit alguna cosa sobre els fills d'algú i unes fotografies. L'Eloi va començar a plorar.
- Ara et truco, Sergi -va dir l'Emma, i va penjar-. Què et passa Eloi? -li va demanar. - Els… els matarà -va dir l'Eloi entre sanglots- no… sé… com ha descobert… el… el nostre amagatall, però… els vol matar.
L'Eloi es va eixugar les llàgrimes i va intentar tranquil·litzar-se. Va agafar l'àlbum de fotos que l'Emma havia deixat sobre el quadre de comandament del cotxe, el va obrir i va repassar les primeres imatges.
- El teu amic parlava d'aquestes fotos -va dir l'Eloi. - Ets tu el de la primera foto, el que està ratllat? -va preguntar l'Emma. - És el meu pare -va respondre l'Eloi-. Aquestes persones són uns socis que es van ficar en negocis bruts, molt perillosos. Un cop hi entres no en pots sortir… Les fotos són de quan eren petits, per no cridar l'atenció si per desgràcia les trobés la policia. I les que estan ratllades, vol dir…- …que són morts –va dir l'Emma. - Exacte -va dir l'Eloi-. Si aquells homes parlaven dels fills d'algú de les fotografies, som nosaltres. Els nostres pares són els únics socis que van tenir fills. Però no sé com saben que ens amaguem allà, no ho hem dit a ningú!
L'Emma va arribar al final del camí i va agafar el carrer principal de la ciutat. La va travessar tota i després va agafar el camí de Linos. Era recte i llis, i l'Emma va aprofitar-ho per accelerar encara més. Al cap d'uns minuts en Sergi la va tornar a trucar.
- Emma, on ets? -va dir- Ja estan de camí a Linos. - Oh, merda! Nosaltres anem davant! -va desesperar-se l'Emma. - Doncs haurem d'improvisar, no ens queda més remei -va dir en Sergi-. Aquests homes saben perfectament on van. Si et desvies del camí només els ho posaràs més fàcil per emportar-se els nens. - Però van armats! -va queixar-se l'Emma. - Tu mateixa, és la teva decisió –va dir en Sergi. I va penjar.
L'Emma va accelerar a la màxima velocitat possible, però per desgràcia seva, el cotxe que abans anava uns quilòmetres endarrere seu estava ara molt a prop. L'Emma ja era a Linos i veia de lluny el número 12 del carrer dels Escolans. Va parar el cotxe just davant de la casa, i va baixar demanant a l'Eloi que es quedés dins, ajupit. El cotxe que els seguia es va aturar. En Leo en va sortir amb un revòlver a la mà. Dos fanals il·luminaven suaument l'escena. En Leo es va posar les ulleres de sol i va acostar-se a l'Emma.
- Molt bé… s'ha acabat el joc -va dir en Leo.
Dels seients de darrera, van sortir dos homes i una dona. Un d'ells duia també un revòlver. Els tres personatges van acostar-se a en Leo. L'Elisabet seia al seient del copilot, però ella no va sortir del vehicle.
- M'ho has posat encara més fàcil… -va dir en Leo dirigint-se a l'Emma-. No pensava que fossis tan burra com per arriscar la teva vida d'aquesta manera tan estúpida.
L'Emma suava, suava molt. Apretava fort els punys i tremolava per dins, tot i que intentava mostrar-se serena. Els tres socis l'observaven amb un somriure sinistre.
- Pujaré a saludar els meus nens -va riure en Leo-. Duk! -va cridar- company. Quan m'hagi encarregat de les meves preciositats, et deixaré que facis els honors -va mirar l'Emma..
En Leo li va somriure i va dirigir-se a la casa. Va ficar el braç pel forat de la finestra trencada i la va obrir des de dins.
- Espera! Espera, sisplau! -va cridar l'Emma.
En Leo va mirar l'Emma de reüll. Va quedar-se pensatiu una estona i després es va girar i es va acostar a la dona. Va agafar-li la mandíbula inferior amb la mà i la va apretar ben fort.
- Si tornes a dir res… seràs la primera en caure -va dir.
Li va clavar la mirada als ulls durant uns segons i després la va deixar anar de cop. L'Emma va quedar immobilitzada. En Leo va tornar-se a la finestra, ja oberta, i s'hi va enfilar per entrar a la casa. Es va trobar en una habitació completament fosca, on no hi havia res més que un llit buit. Va sortir per la porta i va examinar tota la planta baixa. Després va pujar l'escala de cargol molt a poc a poc, aturant-se a cada pas que donava. Va arribar a dalt, i va veure que la porta de l'esquerra estava oberta. Va donar una llambregada a l'habitació per assegurar-se que no hi havia ningú dintre i va tancar la porta. Va mirar de baix a dalt la porta de la dreta i va aturar-s'hi davant. Va treure's el revòlver del cinturó, va prémer el martell i va posar el dit índex en el gallet, a punt per disparar. Sense pensar-s'ho més, va obrir la porta d'un cop de peu.
Es van sentir uns crits, uns seguit de cops i de sobte un silenci sepulcral. La parella de socis ordinaris es van mirar i van córrer cap a la finestra. Un d'ells va escopir a terra i es va eixugar els mocs amb la mà abans d'entrar a l'edifici. En Duk va seguir-los amb la mirada fins que van desaparèixer.
- Bé, suposo que ara ets cosa meva, monada -va dir en Duk.
Va guardar-se el revòlver en el cinturó i va caminar fins a l'Emma. Li va somriure i va començar a donar voltes al voltant seu.
L'Eloi estava ajupit, en el seient davanter del cotxe buscant desesperadament el telèfon mòbil de l'Emma, que suposadament l'havia guardat en el bolso. Però és que estava tan ple i era tan gran que semblava impossible trobar-hi res. No podia haver anat a parar gaire lluny, l'havia guardat de qualsevol manera. Per què són tan desendreçades, les dones? L'Eloi va sacsejar el bolso i va tornar-hi a ficar la mà. Va remenar una estona més fins que el va trobar. Genial! El va desbloquejar i va prémer el botó de retrucada. El mòbil estava trucant, però ràpidament va sentir uns bip bip bip…. Havia penjat. L'Eloi va sortir del cotxe ajupit i es va quedar darrera la porta mirant cap a l'Emma i en Duk.
- Vols parar de donar voltes al voltant meu? -va dir l'Emma-. Què ets? Un voltor?
- Ei… No em faltis al respecte, preciositat -va dir en Duk- no m'agrada que juguin amb mi…
Pum!!! Es va sentir un tret. Tots van mirar cap a la casa. Pum!!! Un altre tret. L'Eloi restava quiet, commocionat. L'Emma va voler donar un pas cap a la casa, però en Duk la va agafar pel braç i la va aturar. Pum!!! Un tercer tret.
- Bé –va dir en Duk– ara em toca a mí rematar la feina. Quina llàstima. La veritat és que el món trobarà a faltar una noia tan bonica. Diga'm la veritat, tu tens xicot, oi? Oh! Potser ja no.
L'Emma es va girar en veure que en Duk somreia a algú que s'acostava des d'on estava aparcat el seu cotxe. Va fer cara d'espant. No. No podia ser. Impossible. No, allò no. Algú va aparèixer de la penombra. Els fanals mig il·luminaven un home alt que duia un nen agafat pel coll. L'Eloi feia cara de dificultats. Intentava desfer-se de les grapes d'aquell home.
- Estigues quiet, marrec –li deia. - Sergi! Sergi, no! Deixa'l anar. Sisplau… No m'ho pots fer això. Sergi… -l'Emma no s'ho podia creure. Aquell home era amic seu, havia confiat en ell. Com era possible? - Sí, és probable que no entenguis res… –va dir en Sergi en veure la cara d'espant de l'Emma. Els dos homes van riure–. Però t'ho explicaré, perquè crec que tens dret a saber-ho. És tan senzill com que els fills de l'Elisabet Arnan saben masses coses, coses que no haurien de saber, i en Leo n'estava al corrent. Així que em vaig oferir voluntari per fer-me amic de la tutora de l'Eloi i la Noa (o sigui, tu) i assegurar-me de que no obrien la boca. Haig de dir que has estat molt més útil del que em pensava. Moltes gràcies, de veritat. Per cert, aquest noiet a part d'intel·ligent sembla ser de fiar i tot. Crec que tenia intenció d'ajudar-te. Pobre ingenu… No saps que amb en Duk no s'hi juga?
Els dos homes van riure encara més que abans. L'Eloi va provar de cridar «Emma vigila…», però en Duk va ser més ràpid i la va agafar pel coll amb el braç esquerre, aprofitant que la noia estava d'esquenes i no el veia. Va treure el revòlver del cinturó amb l'altre mà i va empunyar l'arma ben fort contra el cap de l'Emma.
- Bé, ara si que s'ha acabat el bròquil -va dir.
El so del tret devia haver ressonat per tot el poble. L'Eloi s'havia tapat els ulls, no volia veure com moria la seva mestra, la seva única amiga. Es va sentir el cos que queia a terra: l'Emma havia mort.
- Nooooooo!! -en Sergi va deixar anar l'Eloi empenyent-lo al terra i va córrer cap al seu company. L'Eloi va mirar cap a ells. No podia ser. La seva professora estava de peu, el que havia caigut era en Duk! L'Emma es va apartar del cos en veure'l estirat a terra, mort. Va mirar l'Eloi i va córrer cap a ell per abraçar-lo.- Mal parida! -va cridar en Sergi. Va agafar el revòlver de la mà d'en Duk i va apuntar cap a l'Emma i l'Eloi. L'Emma va tirar-se a terra abraçada a l'Eloi just en el moment que en Sergi va disparar. Però es va sentir un altre tret i ell també va caure.
En Rory va deixar anar l'arma i va córrer cap on eren l'Emma i el seu germà, però va passar de llarg. Darrera d'ells es trobava estirada a terra l'Elisabet, amb una pistola a la mà i el telèfon mòbil tirat al seu costat.
En Rory va ajupir-se al costat de la seva mare i, en adonar-se que estava morta, va tirar-se-li a sobre i es va posar a plorar. La Júlia va saltar de la finestra i va seguir el seu germà. Es va aturar davant la seva mare, però no la va abraçar, no podia, no podia veure-la morta. Es va girar plorant i va mirar a l'Emma, que li va obrir els braços perquè vingués amb ella i la va agafar a coll. La Noa també va saltar de la finestra i es va acostar a tots ells, quedant-se al costat de l'Eloi sense dir res.
Van sentir, de sobte, el so de sirenes que s'acostaven. Eren cotxes de policia. Tots es van quedar ben quiets on eren, esperant a que arribessin. L'Emma encara sostenia la Júlia en braços. Quatre cotxes de policia van arribar en qüestió de segons. Un home força ben plantat va sortir d'un dels cotxes i uns quants policies més el van seguir. Van mirar primer els cossos estirats a terra, però de seguida es van dirigir a l'Emma.
- Bona nit senyoreta -va dir l'home ben plantat-. Sóc el comissari Narcís Castro. És vostè qui ha trucat?
L'Emma va deixar la Júlia a terra i va acostar-se al comissari.
- No… No he sigut jo… -va dir-. Em sembla que ha sigut… -es va girar cap al cos de l'Eli.
El comissari la va entendre i va assentir amb el cap mentre apuntava alguna cosa en un petit blog de notes. Entre tots van aconseguir explicar al comissari els últims fets de la nit: en Leo havia entrat a l'habitació amb el revòlver a la mà, però s'havia entrebancat i havia caigut a terra. L'arma se li havia escapat de la mà i havia anat a parar als peus d'en Rory, que l'havia agafat i havia disparat. Un home havia entrat just després i en Rory no va pensar-s'ho dues vegades abans de disparar. Els tres nois havien sortit de l'habitació i al final de les escales els esperava una dona amb la pistola alçada. També li va disparar.
En Rory plorava desesperadament. Se sentia molt malament. Però en Narcís li va explicar que el que havia fet no era culpa seva i que perquè una persona mati a una altra en defensa pròpia no vol dir que sigui una persona dolenta. Després va fer pujar als nens en un dels cotxes patrulla. Es va dirigir a l'Emma i li va dir que l'hauria d'acompanyar a comissaria per declarar. Mentre parlaven, una bala va passar entre en Narcís i l'Emma. Ella va caure de cul a terra i el comissari es va apartar d'un salt, va treure la pistola i va apuntar al lloc d'on havia vingut la bala.
En Leo estava darrera de la finestra apuntant l'Emma amb el revòlver que havia deixat caure en Rory. En Narcís va disparar la mà d'en Leo que sostenia el revòlver (que era l'únic que ara es veia) i va encertar de ple. En Narcís i un parell de policies més van córrer cap a la finestra i van treure en Leo de la casa. El van estirar a terra i van comprovar que no estava molt greu. Després d'examinar-lo per sobre, el van arrestar, fent-lo entrar a un dels cotxes patrulla. Estava ferit, però podria aguantar sense cap problema. Un dels polis va entrar a la casa per la finestra, per assegurar-se que els altres dos personatges eren morts de veritat.
Un any i dos mesos després… - Eloi afanya't, que marxem –va cridar en Narcís.
L'Eloi va baixar les escales corrent i va entrar a la cuina. Va agafar tres galetes príncipe i va sortir al jardí. Els seus germans ja havien pujat al cotxe i en Narcís l'esperava amb la porta del vehicle oberta. L'Eloi hi va pujar i es va posar el cinturó de seguretat. Va girar el cap per mirar els seus germans. La Júlia estava asseguda en el seient que hi havia just darrera seu i jugava amb una d'aquestes maquinetes electròniques. La Noa i en Rory seien als seients de darrera de tot i reien mentre miraven fotografies d'una revista de famosos. Després va mirar el seient de darrera d'en Narcís, on hi havia una cadireta blava de nadó. Va somriure i va mirar després el conductor. El cotxe anava deixant enrere unes cases molt boniques, i l'Eloi les contemplava mentre es menjava les galetes de xocolata.
L'Emma es trobava en l'habitació número cent vint-i-u en la secció de maternitat, primera planta. La Júlia va pujar per les escales corrent i els demés van riure i la van seguir. La nena va travessar el passadís i va entrar a l'habitació en qüestió.
- Mama! -va cridar la Júlia en veure l'Emma.
Va córrer cap al llit i va abraçar la seva mare. L'Emma li va fer un petó i després va senyalar-li el bressol on dormia la seva nova germaneta. La resta de la família va entrar a l'habitació i van reaccionar igual que la Júlia. En Narcís ja havia vist la nena, així que va seure al costat de la seva dona i els dos es van abraçar. Els nens es miraven el nadó molt il·lusionats i li acariciaven la maneta i la carona. Llavors va entrar la llevadora.
- Felicitats família -va dir-. Ja hi som tots. I doncs, com es dirà la nena?
Els pares havien decidit que els nois s'encarregarien de triar el nom, i aquests no s'havien decidit fins a l'últim moment.
- Hem decidit que volem que es digui Elisabet -va dir la Júlia- què us sembla?
En Narcís i l'Emma es van mirar molt seriosos, però després van somriure. Al cap i a la fi, era el nom més lògic que podrien haver triat.
- Doncs que es digui Elisabet! -va dir l'Emma.
***************************
1r Premi Narrativa Sant Narcís 2008 -fins a 17 anys.
*Laura Colet i Olivé© (Sàskia), de Girona (Gironès) i estudiant de l'IES Santa Eugènia.
- Foto: Miquel Pagès.
