LES ACTIVITATS DEL CLUB, NOTÍCIES, OPINIONS, ARTICLES..., UN ESPAI PER PARTICIPAR, COL·LABORAR, COMENTAR, PROMOURE I DIVULGAR L'AFECCIÓ PER LA LITERATURA I LA LECTURA.
-----------------------------------------------------------------

dilluns, 21 de juliol del 2008

"PER SOBRE DE TOT" - 1r. Premi Narrativa Sant Narcís 2008 - Fins a 17 anys - Club de lectura

«PER SOBRE DE TOT»

Laura Colet i Olivé*

L'Eloi corria tan de pressa com les seves cames li permetien. Era fosc i li seria fàcil despistar l'home gras que el perseguia. Va girar a la dreta, i al final del carrer, va tornar a girar a la dreta. Corria molt i molt de pressa. El cor li anava a cent per hora i les cames li començaven a fer figa. Es va amagar en un portal que va trobar obert i va tancar la porta mentre es treia la caputxa. L'home gras va passar de llarg: havia aconseguit burlar-lo fàcilment. L'Eloi va repenjar-se a la paret, esbufegant i després seure a terra, sota les bústies del portal. Es va treure els bitllets de la butxaca i els va comptar. Vuitanta-cinc euros… No estava malament. Amb això i el que tenia estalviat en tenia prou i de sobres per pagar el menjador de l'escola d'ell i dels seus germans.

Passada una estona va sortir del portal, va mirar a banda i banda per assegurar-se de que no el seguia ningú i va córrer en direcció al camí que portava a la ciutat. Havia estat de sort que aquell paio no l'enxampés. En totes les parets, sota la llum dels fanals, es veien cartells penjats on hi deia «es busca El Truà, s'ofereix recompensa». Tot el poble n'anava ple dels seus robatoris des de feia dos anys, però ningú havia aconseguit agafar-lo, encara. Va tardar una hora en arribar a la ciutat. La va travessar també corrent i al final del carrer principal va agafar el caminet de la dreta. Al cap de mitja hora ja havia arribat a Nimoi, el seu poble. A l'entrada de Nimoi només hi havia fileres de cases. Més enllà es trobaven les cases aïllades i encara més enllà les petites granges. L'Eloi havia de travessar tot el poble i després el Xarco, un gran terreny d'herba, fins arribar al lloc on vivia.

Els llums de la rulot estaven encesos. L'Eloi s'hi va acostar i hi va entrar. La Noa, la seva germana bessona, l'esperava amb el plat a taula. La mare i en Leo ja havien marxat, segurament a un hotel de Sioux, a vés a saber què fer. En Rory i la Júlia, els dos petits, dormien.

La mare sempre duia una roba molt provocativa. Marxava ben d'hora al matí i durant el dia mai la veien. Tornava al vespre acompanyada d'en Leo, el seu xicot, que acostumava a anar ebri. L'Eloi va sopar ràpidament i sense perdre temps li va ensenyar a la seva germana els diners que acabava d'aconseguir. Va treure uns altres diners que tenia amagats darrera de la cisterna del vàter i els va posar dins la butxaca dels pantalons que havia de dur l'endemà. Tot seguit, es va posar el pijama i tots dos se'n van anar a dormir.

L'endemà al matí, després d'esmorzar un tros de pa amb xocolata, els quatre nois van sortir de la caravana, van travessar el Xarco i tot el poble i van seguir el caminet que portava a la ciutat. En arribar a l'escola, en Rory i la Júlia van fer cua amb els seus companys per entrar a les aules de quart i segon de primària, respectivament. La Noa i l'Eloi van anar a consergeria per pagar el menjador abans d'entrar a classe. Les tres primeres hores els tocava català, castellà i anglès. Poc que els agradava la llengua! Després del pati tenien classe de química. A l'Eloi li agradava la química, se li donava bé. Però últimament no tenia molt de temps per estudiar i després a classe passava el que havia de passar. A l'hora de química, l'Emma (la professora) va demanar a l'Eloi que sortís a fer un dels exercicis de deures a la pissarra. L'Eloi va copiar el que tenia apuntat a la llibreta, però quan l'Emma li va demanar que expliqués l'exercici a la classe va quedar mut. Era la Noa la que li feia els exercicis cada dia perquè no li posessin mala nota, ja que ell passava tota la tarda fora. No era la primera vegada que li feien explicar un exercici davant de tota la classe, però mai estava preparat per fer-ho. L'Emma el va fer quedar a les cinc per parlar del baix rendiment que tenia aquest últim trimestre. L'Eloi va anar a trobar-la a la sala de professors després de l'última classe, mentre els seus germans marxaven a fer la seva feina. L'Emma va preferir parlar amb ell donant una volta pel pati perquè la cosa no semblés gaire formal. Però l'Eloi es va mostrar recelós en tot moment. A més, tenia pressa i no volia perdre molt de temps. L'Emma va ser qui va obrir la conversa.

- Eloi, això ja fa molt de temps que dura -va dir- jo sé que ets un noi intel·ligent, per no dir que ets el millor alumne que tinc. Però no pot ser que portis els deures fets cada dia i no te'n recordis del que vas escriure ahir. Sé que passa alguna cosa des de fa temps i m'agradaria que m'ho expliquessis…- ... per què no et preocupes de tu i deixes de ficar-te en assumptes que no són de la teva incumbència? -va protestar l'Eloi, fred-. Tinc coses més importants a fer que perdre el temps parlant amb tu. - No crec que parlar dels estudis sigui una pèrdua de temps i et recomano que tinguis una mica més de respecte, noiet.

L'Eloi li va llençar una mirada iracunda i va marxar sense dir res. L'Emma va quedar força decepcionada. Aquella tarda l'Eloi havia quedat a les set a la botiga del Senyor Genís amb els seus germans. No tenia temps d'anar al poble del costat per aconseguir diners, així que va tenir la sort de que, mentre es dirigia a Nimoi, un pobre home va entrebancar-se i li va caure a terra la bossa. L'Eloi es va tapar la cara perquè l'home no el veiés, i es va afanyar a agafar els diners del moneder que va trobar a la bossa i va marxar corrent tornant-la a tirar a terra.

El Senyor Genís era un bon home que treballava en una botiga de productes manufacturats, elaborats per ell mateix. En Rory distribuïa els encàrrecs que el Senyor Genís tenia, que en ocasions eren nombrosos, i així contribuïa una mica a l'economia de la família. Era hora d'anar a comprar roba nova: la que duien la tenien des de feia gairebé dos anys, i els quedava petita. No tenien gaires diners per comprar-ne, però hi havia una petita botiga on venien roba de segona mà a un preu molt econòmic i que es trobava en molt bon estat. Van comprar algunes mudes i van arribar a casa més aviat que de costum. En Leo va sortir de la caravana en veure'ls arribar, anava begut (duia una copa amb alguna beguda alcohòlica) i semblava una mica emprenyat.

- Què és això que porteu a les mans? -va demanar-. Així que teniu diners i us els gasteu en ximpleries? Quants cops us hauré de dir que tots els diners me'ls heu de donar a mi!? - Els diners que aconseguim nosaltres són nostres, i tenim tot el dret a gastar-los en el que vulguem! -va queixar-se la Noa. - Com t'atreveixes a parlar-me així? -en Leo anava a clavar-li un mastegot, però l'Eloi es va ficar al mig i el va empènyer. L'Elisabet, la mare, s'ho mirava sense dir res i els dos petits ploraven. En Leo es va treure el revòlver del cinturó i va apuntar el nen al cap. L'Eloi el mirava fixament als ulls, mantenint-se ferm. La Noa, desesperada, mirava a l'un i a l'altre sense saber què fer. En Leo estava molt fora de si i era capaç de qualsevol tonteria. Per sort, només el va advertir que una altra situació com aquella i la bala li travessaria el cap. Va sortir de la caravana amb l'Elisabet al darrera, van pujar tots dos al cotxe i van marxar. Els quatre nois es van mirar sense dir res. La mateixa situació es repetia gairebé a diari, no els venia de nou. L'Eloi va fer un gest perquè l'abracessin tots: el pitjor ja havia passat. Van fer els deures tots quatre junts i després es van menjar una pizza per sopar. «Al menys demà no em podran dir que no em ser la lliçó», va pensar l'Eloi. Aquella nit, la Júlia va tenir una idea que a tots els va semblar estupenda. Va proposar de fer una desfilada de moda amb la roba nova i tots junts s'ho van passar d'allò més bé.

El dia següent, l'Eli encara no havia tornat a la rulot, però això no els va preocupar: passava de tan en tant. Es van posar tots quatre la roba nova i, després d'esmorzar, van anar cap a l'escola. Es veu que el canvi de look es va notar de seguida, però no va tenir un efecte molt positiu per part de l'Àlex, el graciós de la classe. Es diu que quan els nens comencen el primer curs de la ESO es tornen més madurs, però aquest no era el cas. L'Àlex va fer comentaris no gaire agradables sobre la roba que portaven els bessons i sobre la mare que els havia parit, comentaris que, tot i no conèixer-la de res, eren força encertats... A l'Eloi no li agradava gens que se'n riguessin d'ell. Envaït per l'ira, es va tirar al coll del seu company i el va escanyar tan fort com va poder. L'Àlex intentava escanyar-lo, també. La professora els va separar i va fer fora immediatament a l'Eloi, sense ni tan sols renyar l'Àlex pels ostentosos comentaris. L'Emma, que estava de guàrdia pel passadís, va presenciar com la professora feia fora i renyava l'Eloi. I així que la dona va tornar a classe, l'Emma es va acostar al seu alumne.

- Què ha passat? -va demanar-. Se la veia molt emprenyada. - No ha passat res. Deixa'm en pau. - T'he demanat que m'expliquis què ha passat. I vull que em responguis -va dir l'Emma.

L'Eloi la va mirar enutjat. No tenia ganes d'explicar-li el problema que acabava de tenir. L'Emma sempre volia saber-ho tot. Era una pesada.

- L'Àlex s'ha rigut de la meva roba i ha insultat la meva mare i jo l'he pegat.- La roba? Però si és molt maca. Que és nova? -l'Eloi va assentir amb el cap-. No li has de fer cas a l'Àlex, ja saps com és -l'Emma va posar la mà sobre l'esquena del noi, però ell va retirar-lo bruscament. Va intentar iniciar de nou la conversa-. Escolta Eloi, m'agradaria parlar amb la teva mare. Li podries dir que vingués demà a les cinc a parlar amb mi?

L'Eloi li va dir que no rotundament, que la seva mare treballava tot el dia i no tenia temps de reunions. Tot i l'antipatia visceral de l'Eloi, l'Emma no podia evitar preocupar-se'n. L'Eloi era el seu millor alumne, tot i tenir un caràcter que no era propi d'un noi com ell. L'Emma va anar a la sala de professors i va remenar en els arxius de l'alumnat fins que va trobar la fitxa de l'Eloi. Molt estrany: el telèfon no hi constava i la direcció tampoc. Va mirar la fitxa de la Noa, i tampoc hi deia res. Ho va guardar tot i va anar a l'edifici de primària. Va demanar les fitxes d'en Rory i la Júlia i, excepte pel nom i l'edat, eren iguals que les dues anteriors. Se li havia passat l'hora i havia de tornar a la feina. Però només sortir de l'edifici de primària, va sentir crits que venien de l'aula dels seus alumnes de primer d'ESO. Va córrer cap allà per veure què passava. Hi havia muntat un terrabastall enorme: tots els alumnes estaven pujats a les taules cridant i animant algú que s'estava barallant al mig. L'Emma va imaginar-se qui devia ser… Va fer un crit ben fort perquè callessin tots, però l'Eloi i l'Àlex seguiren tirats a terra clavant-se cops de puny i estirant-se els pocs cabells que tenien. La Noa va córrer cap a l'Emma i li va suplicar que els aturés. L'Emma es va ficar al mig de la baralla com va poder i els va agafar pel braç a tots dos. L'Eloi va fer un gest de dolor, que l'Àlex va aprofitar-ho per clavar-li una puntada de peu a la panxa. Immediatament després, dues professores van entrar escandalitzades. Entre les tres mestres, van treure els dos nens al passadís. L'Àlex es va mostrar ofès perquè no trobava just que el renyessin a ell quan era l'Eloi el que se li havia llençat a sobre. Les altres dues professores van estar d'acord en que l'Àlex tornés a classe. Una d'elles va entrar també perquè li tocava donar la seva assignatura. L'altra professora va fer una nota a l'Eloi i li va donar perquè l'entregués al director: l'obligarien a fer còpia durant una hora. L'Emma no hi va estar d'acord, i un cop l'Eloi havia girat la cantonada del passadís, va mostrar el seu disgust.

- És la segona vegada en un dia que renyes l'Eloi i exculpes l'Àlex... - Aquest nen es baralla quasi a diari, què esperaves que fes? -va replicar l'altra professora. - Escoltar els motius que té. O no et sembla que l'Eloi pugui motius per fer el que fa?- Sigui el que sigui, no m'interessa. La meva obligació és impartir una assignatura, no fer de domadora d'animals. I si no t'importa, me'n torno al departament, que tinc feina.

La professora va marxar altiva, fent tornar a les classes els alumnes que havien tret el nas a observar l'enrenou. A l'Emma li corria el foc per les venes. No li agradava que tractessin injustament els seus alumnes. De sobte va recordar que tenia classe amb els de segon de batxillerat i va pujar ràpidament al primer pis.

A les cinc, la Júlia i en Rory esperaven els seus germans a les escales de l'entrada principal de l'escola. L'Eloi va passar pel seu costat sense dir res i va marxar cap a Linos, el poble on cada tarda anava en busca de diners. La Noa va sortir més tard molt entristida. Mentre anaven cap a Nimoi, va explicar als petits tot el que havia passat a classe. La Júlia i la Noa van anar a la biblioteca pública del poble. Però avui no tenien la maleta de l'Eloi i no li podrien fer els deures. En Rory es va separar de les seves germanes per anar a la botiga del Senyor Genís.

L'Eloi va tardar en arribar a Linos. Caminava a poc a poc, amb el cap cot i molt moix. Li sabia greu haver-se barallat a classe. No li agradava portar-se malament a l'escola ni que el renyessin els professors. No va ser fins que va arribar Linos, que es va adonar de que duia la maleta a l'esquena. Com no volia tenir més problemes a l'institut, va entrar en un bar, va demanar un cacaolat i un croissant de xocolata i es va posar a fer els deures. Els últims exercicis que va fer van ser els de química. Li agradava molt, però va haver de repassar el que no havia estudiat fins ara, abans de solucionar els problemes. Va acabar els deures aviat, però no es trobava bé i no tenia ganes d'anar a robar. Va sortir del bar i va passejar pels sòrdids carrers sorrencs del poble durant, al menys, tres quarts d'hora. Feia una mica de fred. Va entrar en un altre bar i va demanar un altre cacaolat. Va treure l'agenda i va fer una ullada a la llista on hi tenia escrit amb bolígraf tot el que li quedava per pagar o comprar: aigua per cuinar, una llibreta nova per en Rory, l'excursió de la Júlia, i alguna cosa per sopar i esmorzar. Va suposar que del sopar i l'esmorzar ja se n'encarregaria en Rory. Va entrar a la llibreria i va comprar una llibreta vermella. Va aprofitar per amagar-se a la motxilla l'últim exemplar de la col·lecció de Harry Potter. Necessitava diners per pagar l'excursió de la Júlia. Però es trobava malament, tenia molt mal de cap, potser tenia febre, i no es veia en condicions d'enredar a ningú. Va trobar un solar buit i va seure a l'herba a llegir. Tampoc podia llegir. Li feia massa mal el cap. Va estirar-se en un racó amagat del solar posant-se la bossa de coixí, i poc a poc es va anar adormint.

Es va sentir un crit esfereïdor. L'Eloi va aixecar poc a poc el cap i es va fregar els ulls abans d'obrir-los. Ja era negra nit. Es va aixecar del terra amb certes dificultats, el cap li donava voltes. Va sentir crits. Va parar més l'orella. Eren insults, varies persones insultaven algú. Però era molt fosc i no es veia res. Va sortir d'aquell racó on havia estat dormint i va apropar-se al lloc d'on venien els crits. Va veure un noi tirat a terra i uns altres l'insultaven i li donaven cops de peu. Al cap de cinc minuts van marxar tots deixant el pobre noi a terra. L'Eloi es va penjar la maleta a l'esquena i va córrer al seu costat per mirar si estava bé. Era molt fosc, però va poder veure una mica de sang al seu rostre. Se'l va carregar a l'esquena com va poder i el va arrossegar fins a l'infermeria d'urgències del poble. Era un noi de setze anys, es deia Xavier i pel que sembla, tenia problemes amb els gamberros del poble. Al final tot va quedar en un petit espant. Tenia un trau a la cella i un tall al braç dret, però res greu. L'Eloi va esperar amb ell a que vingués a buscar-lo la seva mare. La dona va abraçar al seu fill i li va fer molts petons. Després va agrair a l'Eloi que l'hagués ajudat i li va donar una petita recompensa econòmica. Va acompanyar-lo amb cotxe a l'entrada de Nimoi i després l'Eloi va córrer fins a la caravana. Arribava molt tard, eren més de les dotze. Va entrar. La mare i en Leo no hi eren; la Júlia estava plorant asseguda sobre la taula-llit. L'Eloi la va mirar i després va mirar cap a la llitera. La Noa estava estirada al llit de baix, tenia la cara plena de blaus. En Rory li curava les ferides amb un drap humit.

- Què ha passat? -va preguntar l'Eloi molt espantat metre agafava la Júlia en braços. - El Senyor Genís està malalt i no ha obert la botiga -va dir en Rory somicant- no hem pogut comprar el sopar i en Leo s'ha enfadat molt i l'ha pegat.

L'Eloi va abraçar en Rory sense deixar anar a la Júlia i després va acariciar la Noa. Va deixar la seva germana a la taula-llit i va sortir fora a que li toqués l'aire. Va donar uns quants cops de peu a terra mentre rodejava la caravana i després va tornar a entrar.

- A dormir -va dir- que demà hem de matinar. Va ficar la Júlia i en Rory al llit i es va quedar una estona mullant la cara de la Noa amb el drap humit fins que es va quedar dormida. Tot seguit, es va ficar ell al llit. Però no va poder agafar el son en tota la nit. Tenia mal de cap. Pensava en la baralla, en la seva germana, en en Leo, en els professors de l'institut, en l'Emma… Com li agradaria que l'Emma fos aquí, ara!

L'Eloi es va despertar l'últim. La mare maquillava la Noa per dissimular el màxim possible els hematomes. La Júlia menjava un tros de pa sucat amb llet i en Rory mirava la seva mare amb recel mentre rossegava el seu crostó de pa. L'Eloi es va llevar i es va beure un got de llet mentre mirava el que feia la seva mare. Per molt que la maquillés, se li notaven els blaus, es veia d'una hora lluny que havia rebut una pallissa. Abans de marxar, l'Eli els va advertir que no diguessin res sobre en Leo: si algú preguntava, la Noa s'havia barallat amb alguna noia del poble.

Mentre caminaven cap a l'escola, tant la Noa com l'Eloi patien. Segur que tothom se n'adonaria. Els mirarien malament i parlarien d'ells. La Júlia caminava darrera de tot amb el cap cot. Els seus ulls blaus cristal·lins li brillaven tant com el sol ara, i unes llàgrimes li queien suaument per les seves galtes rosades. En Rory va girar el cap i la va veure plorant. Sense dir res, es va aturar i va esperar a que la seva germana petita arribés on era ell. Li va passar el braç per sobre de l'espatlla i va caminar al seu costat en silenci.

Com era d'esperar, totes les mirades curioses dels estudiants es van centrar en la Noa. En grups reduïts, alumnes de tots els cursos xiuxiuejaven vés a saber què. La Noa i l'Eloi van acompanyar els seus germans fins a l'edifici de primària, els van despedir amb un petó i mirant tota l'estona a terra es van dirigir a la seva classe. La professora va preguntar a la Noa que què li havia passat, i aquesta va respondre el que la seva mare li havia dit. Tota la classe la va mirar amb menyspreu. Si els dos germans ja tenien mala fama de ser excèntrics, ara encara en tenien més. On s'és vist que una noia es baralli d'aquesta manera! L'Eloi aquesta vegada no hi va intervenir, ja haurien de passar un dia prou difícil com per haver complicar-lo més. A l'hora de dinar, la Noa va menjar ràpid i va marxar a tancar-se al lavabo. L'Eloi en canvi no va fer ni un mos. A l'Emma li tocava fer guàrdia al menjador i també va poder veure els sangtraïts de la cara de la Noa. Però no va dir res, ni a ella ni a l'Eloi, doncs sabia que posarien alguna excusa. En Rory va menjar ràpid i va anar a la sala d'estudi perquè volia repassar per l'examen d'anglès que tenia a la tarda. La Júlia va seure en un racó del pati sola i va posar-se a fer dibuixets a la sorra. L'Emma, que havia sortit del menjardor, se li va apropar i es va ajupir al seu costat.

- Què és això tan maco que fas? -va demanar. - Aquesta sóc jo -va dir senyalant el dibuix d'una nena- aquests són els meus germans -i va continuar senyalant tres nens una mica més alts. - I aquesta qui és? -va preguntar l'Emma senyalant el que suposadament representava una dona. - No ho sé -va dir la Júlia- serà la meva mare.

L'Emma va mirar de reüll la nena. Va preferir canviar de tema i anar al gra.

- Escolta Júlia, tu saps com s'ha fet els blaus, la Noa, oi? -va preguntar. - Es va barallar amb una nena del poble -va respondre la Júlia. - Em sembla que no és això el que va passar –va dir l'Emma incrèdula.

La Júlia la va mirar de cua d'ull però no va dir res. Ara dibuixava una casa molt gran, amb jardí.

- És la mare qui va fer mal a la teva germana? -va preguntar l'Emma. La Júlia va fer que no amb el cap.Seguia dibuixant– Aleshores qui? La Júlia va mirar l'Emma als ulls. - No t'ho puc dir -va dir. I va seguir dibuixant.

L'Emma va parlar una estona més del dibuix amb la nena i després va demanar-li que li fes una abraçada. I se la va fer. Després li va proposar de demanar al cuiner que els fes un gelat de maduixa i nata, i la petita va acceptar encantada. Mentre es menjaven el gelat, l'Emma li explicava tot el que havia vist durant un viatge que havia fet a Itàlia. La Júlia l'escoltava amb molt d'entusiasme i reia de tant en tant. L'Eloi, que fins ara havia estat a la biblioteca preguntant la lliçó a en Rory, va entrar al menjador i va veure la seva germana amb l'Emma. Va acostar-s'hi i va seure al seu costat. Es va quedar escoltant el que explicava la seva professora perquè semblava molt interessant, i per primera vegada se la va mirar amb simpatia. Va sonar el timbre i van tornar tots a classe. L'Emma tenia la tarda lliure i va decidir anar a Nimoi per mirar de trobar els pares dels nois. Amb un cop de cotxe hi va arribar en poca estona. Va preguntar a algunes persones del poble si coneixien els pares de l'Eloi, la Noa i els seus germans, però tothom li deia que no. Va entrar també en algunes botigues, però pel nom semblava que no els coneixia ningú. Casualment, al cap d'una estona, va anar a parar a la botiga del Senyor Genís. No sabia si entrar: una botiga de productes manufacturats i un home d'avançada edat. No hi havia moltes possibilitats de que els conegués. Però va decidir entrar-hi igualment. No perdia res per provar-ho. Va empènyer la porta de fusta i va entrar. Era una botiga tota de fusta: les parets, el terra de parquet, els mobles, els objectes manufacturats, etc. El Senyor Genís va aparèixer animadament en sentir els passos de l'Emma, i aquesta va demanar-li ràpidament pels nois.

- Si que els conec! I tant... -va dir el Senyor Genís-. En Roren em fa els encàrrecs a domicili. És un noi molt maco, si... I els seus germans també ho són. Molt simpàtics... I molt espavilats, si... Però pel meu gust, estan sempre una mica tristots. Sí, m'ho sembla... - Perdoni que l'interrompi -va intervenir l'Emma –però sap on viuen? - Doncs no -va dir ell- però sempre marxen cap al Xarco, si… el descampat que hi ha sortint d'aquí a l'esquerra. Per cert, qui és vostè? - Disculpi'm, no m'havia presentat. Em dic Emma, i sóc la tutora de l'Eloi i la Noa -el Senyor Genís va arrufar el nas- a l'escola –va afegir en comprendre que el botiguer havia entès el que no era.

L'Emma va agrair la informació al vellet i li va comprar un posa-llapissos molt curiós que portava dos gnoms tallats amb fusta. Va sortir de la botiga, va pujar al cotxe i va conduir fins el Xarco. L'herba d'aquell descampat, que devia fer al menys un quilòmetre quadrat, era fresca, tot i la calor que feia degut a la calorosa època de l'any. Va arribar al final del Xarco i va aturar el cotxe. No hi veia res, només un bon munt d'arbres. Va baixar del vehicle i s'hi va acostar més. Allà al fons va veure el que li va semblar una rulot. S'hi va acostar més. Efectivament, ho era. Va intentar mirar a través de la finestra, però estaven les persianes baixades. Va anar a mirar a la part del darrera. Hi havia roba estesa en una corda lligada als troncs de dos arbres consecutius. Va quedar commocionada en reconèixer una samarreta de l'Eloi. Va sentir de sobte les sotragades d'un cotxe que s'acostava. Va quedar paralitzada per un moment, però no es podia amagar: el seu cotxe havia quedat a la vista. Va vacil·lar un moment i després va tornar a la part de davant de la rulot. Un home de cabell negre que duia una caçadora de cuir i uns texans cenyits va sortir del cotxe traient-se les ulleres de sol. Va tancar la porta del cotxe d'un cop sec. Semblava molt disgustat. Una dona més aviat escanyolida, rossa, que duu una mini falda i una samarreta amb força d'escot, va sortir darrera del noi. Aquest es va acostar a l'Emma.

- Es pot saber qui collons és vostè i què hi fa a casa nostre? -va dir l'home emprenyat. - E... em dic Emma -va contestar ella- sóc la… professora de... bé, estic buscant a... l'Elisabet Arnan…- Sóc jo -va dir la dona escanyolida, i es van observar durant uns instants. - Veurà, sóc… la tutora de l'Eloi i la Noa… a l'escola… i m'agradaria parlar amb vostè. En privat. Si no li fa res… -va dir l'Emma. - Miri, sigui el que sigui, és problema seu, d'acord? I ara deixi'ns en pau, marxi! -va cridar en Leo.

L'Emma no va dir res més. La sola presència d'en Leo imposava i li feia por. Es va limitar a assentir amb el cap, i va pujar al seu cotxe per tornar a la ciutat.

- Merda! Aquests fills teus ja han obert massa la boca. -va queixar-se en Leo. - No crec que hagin dit res -va dir l'Eli- però si no li haguessis clavat aquella pallissa a la nena, ningú hauria sospitat res! Ets massa brètol…- Haurem de prendre mesures…- A si? I què penses fer? - Si continuen aquí, al final ens descobriran. No ens ho podem permetre…

L'Eloi, la Noa, en Rory i la Júlia van sortir de l'escola a les cinc. Era divendres i tenien tot el cap de setmana per davant, que l'Eloi aprofitaria per posar-se al dia amb les assignatures. L'Emma va topar amb els quatre germans quan tot just arribava al carrer principal de la ciutat.

- Nois! -va cridar des del cotxe. Els nens es van acostar al cotxe. La Júlia i en Rory la van saludar animadament, però als dos grans no els va fer moltar gràcia trobar-la allà, més que res, pel que estava a punt de passar. - Vinc de casa vostre… -va dir l'Emma. - Que has fet què!? -va cridar l'Eloi-. Però que t'has tornat boja, tu? Que no tens seny? És que no en tens ni idea del que acabes de fer, NI IDEA!

L'Eloi va marxar corrent en direcció a Linos. Els seus germans primer van mirar l'Emma, però ràpidament el van seguir. Van arribar al final de la ciutat i després van enfilar el camí que portava al poble. En arribar a l'entrada d'aquest, es van aturar. L'Eloi va donar voltes una estona en silenci, mentre els seus germans es limitaven a contemplar-lo. Es va aturar i els va mirar.

- No podem tornar a casa, nois –va dir– si ho fem… -va pensar-s'ho una estona abans de continuar- … en Leo ens matarà.

Tots quatre van quedar callats. A l'Eloi li suaven les mans, i el cor li anava a cent per hora. La Júlia va començar a plorar. L'Eloi va mirar la seva germana petita amb aire embaladit. Havia de fer alguna cosa, havia de cuidar dels seus germans. Per sort, coneixia Linos com la palma de la seva mà i sabia que una de les cases aïllades del poble estava en venta. Ningú la comprava perquè tenia un aspecte tenebrós i s'explicaven histories sobre antics propietaris, histories que al cap i a la fi només eren llegendes. Els portaria allà. Va conduir els seus germans fins el lloc en qüestió, un lloc bastant trist i descuidat. Hi havia un cartellet que posava «nº 12 carrer dels Escolans, casa en venta». Una finestra de la planta baixa estava trencada i a través s'hi veia un ambient bastant roí. L'Eloi va enfilar en Rory perquè passés la mà pel forat trencat de la finestra i l'obrís des de dins. Va empènyer-la i va saltar a dins. En Rory va fer un cop d'ull a l'habitació on era.

- Sembla l'habitació d'un nen -va dir- la paret és de color blau i hi ha una sanefa al mig que la travessa tota. Tot bé, podeu passar.

L'Eloi i la Noa van fer passar la Júlia per la finestra i després s'hi van enfilar ells. Hi havia un llit però sense matalàs, res més. Van sortir de l'habitació i es van trobar amb un passadís. Van inspeccionar totes les portes. A la dreta hi havia una suite, que devia ser l'habitació de matrimoni. L'aixeta del lavabo estranyament treia aigua, però van decidir no beure-la, per si de cas. Davant de l'habitació del nen hi havia el que semblava un estudi. Hi havia un piano de paret mig atrotinat, una taula bastant llarga i dos cadires de fusta. Després van passar a la sala d'estar, que estava completament buida. La cuina era l'habitació més il·luminada, i conservava tots els mobles, fins i tot la taula per menjar i quatre cadires. Hi havia una nevera, però no funcionava: no hi havia electricitat. Van obrir tots els armaris per comprovar que eren buits.

- Ràpid, veniu! -va cridar en Rory des del pis de dalt. Tots van pujar de pressa.- Mireu -va dir el nen- quina habitació més grossa! I mireu tot el que hi ha!

Hi havia dos portes, en el pis de dalt. Els tres nois que eren a la planta baixa, van pujar les escales de cargol i van entrar per la porta que estava oberta, que és des d'on cridava en Rory. Era una habitació realment enorme. Hi havia un llit de matrimoni intacte. Amb llençols i tot, i les tauletes de nit al costat. També era una suite. Van entrar a la sala de bany. El vàter tenia aigua i hi havia una dutxa que també treia aigua. A l'armari de sota del lavabo, hi havia unes quantes tovalloles. Van anar a inspeccionar l'altra habitació. També semblava l'habitació d'un nen i estava completa. Dins de l'armari no hi havia res i al calaix de la tauleta hi quedava només un bolígraf que no funcionava. L'Eloi i en Rory van traslladar el llit a l'habitació del costat. Al menys tindrien per dormir i per rentar-se… L'Eloi va sortir corrent i va baixar les escales de cargol tan de pressa que gairebé cau rodant.

- Marxo, no us mogueu d'aquí, no tardaré -va cridar. Va sortir per la finestra assegurant-se de que no el veia ningú i va anar en busca de provisions. La Noa, en Rory i la Júlia van aprofitar que encara hi havia llum per fer els deures a la cuina. L'Eloi s'havia emportat la seva motxilla buida. Sabia d'una petita botiga que no tenia ni alarmes ni càmeres de seguretat on venien menjar en llaunes de conserva. Va tenir sort de que el botiguer no el va veure entrar perquè estava parlant per telèfon. Va anar a la secció de llaunes en conserva i va agafar unes quantes llaunes de raviolis i unes altres de mandonguilles amb pèsols. Després va anar a la seva secció preferida. Va agafar unes tabletes de xocolata, galetes príncipe i uns croissants. Va agafar també dues ampolles d'aigua. El botiguer seguia parlant animadament per telèfon, així que tampoc el va veure sortir. L'Eloi va tornar al número 12 del carrer dels Escolans caminant, sense córrer, per no cridar l'atenció. Duia la maleta plena i pesava molt, no hi cabia res més. Va arribar a la casa i va entrar per la finestra. Els seus germans seguien a la cuina fent els deures. L'Eloi va entrar-hi i, tot cofoi, els va ensenyar tot el menjar que acabava de robar. Però va tornar a sortir: havia d'agafar més coses. Necessitaria una llum per quan es fes fosc. Amb els deu euros que li quedaven a la butxaca va comprar unes espelmes i uns llumins i va tornar a casa. Van acabar els últims deures que els quedava i després van pujar a l'habitació. Ja començava a fer-se fosc, així que van encendre unes espelmes i van compartir dues llaunes de mandonguilles. Se les van haver de menjar amb els dits perquè l'Eloi s'havia descuidat de comprar forquilles de plàstic. Mentre intentava recuperar un pèsol del fons de la llauna, l'Eloi de sobte se'n va recordar de l'últim llibre de Harry Potter: l'havia deixat a la caravana. Com li agradaria tenir-lo ara per poder-lo llegir!

En Leo i l'Elisabet van sortir de la rulot i van marxar amb el cotxe. Van anar fins el final del camí que portava a la ciutat, i desprès van agafar el caminet de l'esquerre. Un seat panda gris va col·locar-se darrera seu a una distància prudent. El camí que havien agafat conduïa a Sioux, un poble apartat que podríem definir-lo com Las Vegas en miniatura. Tot i ser de dimensions bastant reduïdes, tenia luxosos hotels i nombrosos casinos, tots amb rètols ben il·luminats i amb música que sonava arreu on anaves. En Leo havia quedat a l'hotel Kiowa per fer negocis amb un soci. Va arribar-hi i va pagar per aparcar el cotxe al pàrquing. El seat panda gris va entrar darrera seu uns segons més tard. En Leo va sortir del cotxe, va agafar un maletí negre del maleter i es va posar les ulleres de sol tot i ser de nit. Ell i l'Elisabet van entrar a l'hotel per la porta del darrera. El personatge del seat panda gris va seguir-los. En Leo va dirigir-se directament al bar de la planta baixa, amb l'Eli al costat. El personatge del seat panda gris va mirar un moment el rellotge de paret que hi havia a la recepció: eren les deu. Després va tornar a centrar tota la seva atenció en Leo. En el bar només hi havia un home, misteriós, amb barba i vestit tot de negre que els esperava impacient assegut a la barra. En veure'ls, es va acostar a ells i van encaixar les mans. Tot seguit van sortir del bar per agafar l'ascensor. L'home misteriós també duia un maletí negre. El personatge del seat panda gris va veure que l'ascensor marcava el segon pis i va afanyar-se a pujar per les escales. Va arribar abans que l'ascensor i va esperar a que en Leo i els demès apareguessin. Van tirar pel passadís de l'esquerre i van entrar a l'habitació número 2150. El personatge del seat panda va acostar-s'hi cautelosament i va parar l'orella a la porta. Va poder sentir tot el principi de la conversa.

- I bé, tens la droga? -va dir una veu desconeguda.- Ja ho crec -va dir en Leo- tens els diners? - Amb això us forrareu i podreu fotre el camp d'una vegada per totes. Per cert, què vas fer amb aquell imbècil? -va dir la veu desconeguda. - Em vaig encarregar de que no tornés a veure mai més la llum del dia -va riure en Leo- aquell pobre infeliç es pensava que trauria una bona pasta per donar informació a la bòfia… Bé, anem al gra…

El personatge del seat panda no va poder sentir res més perquè van començar a parlar amb veu molt baixa. Va sortir del passadís, va baixar les escales i va sortir de l'hotel per la porta del darrera, que donava al pàrquing. Va pujar al seu cotxe i va començar a enfilar cap a la ciutat. Aleshores el seu mòbil va sonar.

- Digui? -va demanar. - Emma! On eres? T'he estat trucant! Escolta, vols que sopem junts aquesta nit? Jo convido -va dir la veu del mòbil. - Sergi… Doncs jo… mmm… està bé. T'he d'explicar algunes coses -va dir l'Emma-. On sempre? - On sempre –va dir en Sergi– fins ara!

L'Emma va girar cua i es va dirigir al Comanche, un restaurant molt luxós de Sioux. Va demanar taula per a dos i va seure impacient a esperar el seu amic. Aquest va aparèixer al cap de deu minuts. Era un home alt i prim, pèl-roig, amb ulleres, i vestit d'etiqueta. Va fer dos petons a l'Emma i va seure a la cadira del davant. Tots dos van demanar el mateix: un lluç amb patates i ceba, i una ampolla de Blanc Pescador per compartir.

- De què em volies parlar? Semblaves molt nerviosa per telèfon... -va dir en Sergi.- He... he seguit la mare d'uns alumnes que anava amb el seu xicot i han entrat a l'hotel Kiowa i…- Has seguit la mara d'uns alumnes? Què t'has tornat boja? -va dir en Sergi. - Calla i escolta -va tallar-lo l'Emma-. S'han trobat amb un home molt estrany i han pujat a l'habitació 2150. He parat l'orella i he sentit el principi de la conversa. Em sembla que estaven fent contraban de droga i parlaven de que havien matat algú i que marxarien d'aquí aviat. Sergi, hem de fer alguna cosa…- Hem? -va demanar-li en Sergi- Ep, para el carro! Escolta, això no és problema teu... ni meu! Què més et dóna si fan contraban o si es tiren per un pont? - No són ells els que em preocupen, són els nens. Sergi, avui la gran ha vingut a l'escola amb nombrosos hematomes a la cara, i el seu germà rep pallisses molt sovint. Aquesta tarda he intentat parlar amb la seva mare, però en Leo (el seu xicot) m'ha fet fora a crits. M'he espantat una mica. Després he trobat els nens que sortien de l'escola i els ho he dit. El gran se m'ha posat a cridar i ha marxat corrent cap a Linos amb els seus germans darrera. Estic molt preocupada, Sergi. Què puc fer? - Està bé, escolta'm -va dir en Sergi- t'ajudaré, però hem d'actuar ràpid. Has dit que volen fotre el camp… per tant, no tardaran gaire en marxar d'aquí…

L'Emma fixava els seus ulls en la carretera i s'aferrava ben fort al volant. Es dirigia al Xarco. En Sergi s'havia quedat a l'hotel Kiowa espiant en Leo i els altres, assegurant-se que l'Emma no corria perill. La noia va travessar el Xarco i va aturar-se davant de la caravana. Va posar el fre de mà i va baixar del cotxe. Els llums estaven apagats i semblava no haver-hi ningú, dins. L'Emma va tornar a pujar al cotxe i el va aparcar més lluny, entre els arbres, on no es veiés. Amb una llanterna a la mà i el bolso penjant, va caminar cautelosament fins la rulot. Va treure un filferro de la bossa, va enfocar el pany amb la llanterna i va introduir-hi l'objecte. Va provar d'obrir la porta durant una estona, però no ho va aconseguir. Va perseguir el terra amb la llanterna, buscant alguna cosa amb què poder forçar la porta. Casualment, sota la caravana hi havia un ferro llarg, una mica rovellat. Va agafar-lo i en va col·locar un extrem a un costat de la porta per fer palanca. Va fer molta força, molta força, fins que el pany va petar i la porta es va obrir. Va mirar endarrere. No s'acostava ningú. Va pujar a la caravana i va ajustar la porta. Va fer una visió general de l'habitació amb la llanterna. Després va mirar sota els coixins dels llits i sota els llençols. Però no va trobar res. Va remenar pels armaris de la cuina. Hi havia molt pocs queviures i alguns estris de cuina i de neteja. Però sobretot contenien ampolles de ginebra, sherry, spiritus, vermut i vodka. En un dels armaris de baix, molt desendreçats, es trobaven els objectes personals dels nens. L'Emma va remenar-hi una mica i al fons de tot, darrera de la roba, va trobar-hi un àlbum de fotografies i va decidir fullejar-lo. Va seure a terra i va començar a mirar les fotos una per una. La primera era d'un nen petit que reia i alçava la mà intentant agafar la càmera que l'enfocava. La imatge estava ratllada amb permanent. L'infant tenia una certa retirada a en Rory o l'Eloi. Va girar pàgina. En la segona fotografia apareixia un altre infant. Era una nena que jeia a la gespa i jugava amb un cadell de golden retriever. La imatge del costat era d'un altre nen una mica més gran. L'Emma va sentir un trepig de peus que s'acostaven. Ràpidament va tancar l'armari, i amb la llanterna i l'àlbum de fotos a la mà va afanyar-se a tancar-se al lavabo. Va col·locar-se darrera de la porta amb l'esquena i el cap tocant la paret. Intentava respirar el més fluix possible: amb el silenci sepulcral que hi havia era molt fàcil de ser descoberta. Els passos s'acostaven. Algú havia pujat a la caravana, però no va encendre els llums. Semblava que buscava alguna cosa a les palpentes i respirava ofegadament. Va col·locar la mà sobre el pany de la porta del lavabo, però el va deixar per anar a obrir un armari, d'on hi va treure alguna cosa. El va tancar i després va tornar a col·locar la mà sobre el pany de la porta del bany. El va girar i va empènyer una mica la porta per obrir-la, però la va tornar a ajustar. Es van sentir cops de coixí i moviment de llençols. La porta del bany ja estava oberta, i el personatge la va empènyer poc a poc. L'Emma va quedar-ne al darrera. Va estar a punt d'emputxar ben fort la porta per tirar a terra l'individu, però es va aturar a temps al enfocar-lo amb la llanterna.

- Eloi… -va mussitar l'Emma.

L'Eloi la va mirar estupefacte, tot i no veure-la molt bé degut a la foscor de la nit. Van quedar tots dos paralitzats uns segons. Quan l'Eloi va recuperar la mobilitat, va fer un lleuger sospir i la va abraçar, la va abraçar ben fort. L'Emma li va posar les mans sobre l'esquena i el va apretar fort contra el seu pit. Van restar així uns instants. L'Emma el va apartar d'ella suaument i es va ajupir al seu nivell.

- Me n'alegro que estiguis bé –va xiuxiuejar-li mentre li acariciava el cabell.

L'Emma va agafar-lo de la mà, després de que el noi recuperés els diners amagats darrera la cisterna del vàter, i va estirar-lo fins a l'exterior de la rulot. Mentre es dirigien al cotxe, L'Eloi li explicava que havia vingut a buscar el seu llibre de Harry Potter (que ja l'havia agafat l'Emma) i els diners. Va resumir-li a la seva professora la situació, i l'Emma va informar-lo del que havia passat a l'hotel. Va correr cap al cotxe en sentir el mòbil que hi sonava. Va entrar al vehicle, va agafar el telèfon i va despenjar.

- Què fas que no m'agafes el mòbil!? -va cridar-li en Sergi-. En Leo i els altres ja han sortit de l'hotel i em sembla que es dirigeixen a Linos.- A Linos!!!? -va cridar l'Emma amb exasperació. - Els nens són allà! Sergi, els nens són allà! -ara va dirigir-se a l'Eloi -sap en Leo que us amagueu a Linos?

L'Eloi va fer que no amb el cap, commocionat. En Leo no ho podia saber, aquesta informació no la tenia ningú. L'Emma va fer un gest a l'Eloi perquè pugés ràpid al cotxe. Va engegar el motor, va arrancar i, quan ja havia esquivat tots els arbres, va accelerar. L'Eloi restava callat. L'Emma havia posat els mans lliures al mòbil per poder conduir i parlar per telèfon alhora. En Sergi li explicava que de l'habitació no només n'havien sortit en Leo, l'Elisabet i l'home misteriós, sinó també un home i una dona un tant ordinaris. Havien dit alguna cosa sobre els fills d'algú i unes fotografies. L'Eloi va començar a plorar.

- Ara et truco, Sergi -va dir l'Emma, i va penjar-. Què et passa Eloi? -li va demanar. - Els… els matarà -va dir l'Eloi entre sanglots- no… sé… com ha descobert… el… el nostre amagatall, però… els vol matar.

L'Eloi es va eixugar les llàgrimes i va intentar tranquil·litzar-se. Va agafar l'àlbum de fotos que l'Emma havia deixat sobre el quadre de comandament del cotxe, el va obrir i va repassar les primeres imatges.

- El teu amic parlava d'aquestes fotos -va dir l'Eloi. - Ets tu el de la primera foto, el que està ratllat? -va preguntar l'Emma. - És el meu pare -va respondre l'Eloi-. Aquestes persones són uns socis que es van ficar en negocis bruts, molt perillosos. Un cop hi entres no en pots sortir… Les fotos són de quan eren petits, per no cridar l'atenció si per desgràcia les trobés la policia. I les que estan ratllades, vol dir…- …que són morts –va dir l'Emma. - Exacte -va dir l'Eloi-. Si aquells homes parlaven dels fills d'algú de les fotografies, som nosaltres. Els nostres pares són els únics socis que van tenir fills. Però no sé com saben que ens amaguem allà, no ho hem dit a ningú!

L'Emma va arribar al final del camí i va agafar el carrer principal de la ciutat. La va travessar tota i després va agafar el camí de Linos. Era recte i llis, i l'Emma va aprofitar-ho per accelerar encara més. Al cap d'uns minuts en Sergi la va tornar a trucar.

- Emma, on ets? -va dir- Ja estan de camí a Linos. - Oh, merda! Nosaltres anem davant! -va desesperar-se l'Emma. - Doncs haurem d'improvisar, no ens queda més remei -va dir en Sergi-. Aquests homes saben perfectament on van. Si et desvies del camí només els ho posaràs més fàcil per emportar-se els nens. - Però van armats! -va queixar-se l'Emma. - Tu mateixa, és la teva decisió –va dir en Sergi. I va penjar.

L'Emma va accelerar a la màxima velocitat possible, però per desgràcia seva, el cotxe que abans anava uns quilòmetres endarrere seu estava ara molt a prop. L'Emma ja era a Linos i veia de lluny el número 12 del carrer dels Escolans. Va parar el cotxe just davant de la casa, i va baixar demanant a l'Eloi que es quedés dins, ajupit. El cotxe que els seguia es va aturar. En Leo en va sortir amb un revòlver a la mà. Dos fanals il·luminaven suaument l'escena. En Leo es va posar les ulleres de sol i va acostar-se a l'Emma.

- Molt bé… s'ha acabat el joc -va dir en Leo.

Dels seients de darrera, van sortir dos homes i una dona. Un d'ells duia també un revòlver. Els tres personatges van acostar-se a en Leo. L'Elisabet seia al seient del copilot, però ella no va sortir del vehicle.

- M'ho has posat encara més fàcil… -va dir en Leo dirigint-se a l'Emma-. No pensava que fossis tan burra com per arriscar la teva vida d'aquesta manera tan estúpida.

L'Emma suava, suava molt. Apretava fort els punys i tremolava per dins, tot i que intentava mostrar-se serena. Els tres socis l'observaven amb un somriure sinistre.

- Pujaré a saludar els meus nens -va riure en Leo-. Duk! -va cridar- company. Quan m'hagi encarregat de les meves preciositats, et deixaré que facis els honors -va mirar l'Emma..

En Leo li va somriure i va dirigir-se a la casa. Va ficar el braç pel forat de la finestra trencada i la va obrir des de dins.

- Espera! Espera, sisplau! -va cridar l'Emma.

En Leo va mirar l'Emma de reüll. Va quedar-se pensatiu una estona i després es va girar i es va acostar a la dona. Va agafar-li la mandíbula inferior amb la mà i la va apretar ben fort.

- Si tornes a dir res… seràs la primera en caure -va dir.

Li va clavar la mirada als ulls durant uns segons i després la va deixar anar de cop. L'Emma va quedar immobilitzada. En Leo va tornar-se a la finestra, ja oberta, i s'hi va enfilar per entrar a la casa. Es va trobar en una habitació completament fosca, on no hi havia res més que un llit buit. Va sortir per la porta i va examinar tota la planta baixa. Després va pujar l'escala de cargol molt a poc a poc, aturant-se a cada pas que donava. Va arribar a dalt, i va veure que la porta de l'esquerra estava oberta. Va donar una llambregada a l'habitació per assegurar-se que no hi havia ningú dintre i va tancar la porta. Va mirar de baix a dalt la porta de la dreta i va aturar-s'hi davant. Va treure's el revòlver del cinturó, va prémer el martell i va posar el dit índex en el gallet, a punt per disparar. Sense pensar-s'ho més, va obrir la porta d'un cop de peu.

Es van sentir uns crits, uns seguit de cops i de sobte un silenci sepulcral. La parella de socis ordinaris es van mirar i van córrer cap a la finestra. Un d'ells va escopir a terra i es va eixugar els mocs amb la mà abans d'entrar a l'edifici. En Duk va seguir-los amb la mirada fins que van desaparèixer.

- Bé, suposo que ara ets cosa meva, monada -va dir en Duk.

Va guardar-se el revòlver en el cinturó i va caminar fins a l'Emma. Li va somriure i va començar a donar voltes al voltant seu.

L'Eloi estava ajupit, en el seient davanter del cotxe buscant desesperadament el telèfon mòbil de l'Emma, que suposadament l'havia guardat en el bolso. Però és que estava tan ple i era tan gran que semblava impossible trobar-hi res. No podia haver anat a parar gaire lluny, l'havia guardat de qualsevol manera. Per què són tan desendreçades, les dones? L'Eloi va sacsejar el bolso i va tornar-hi a ficar la mà. Va remenar una estona més fins que el va trobar. Genial! El va desbloquejar i va prémer el botó de retrucada. El mòbil estava trucant, però ràpidament va sentir uns bip bip bip…. Havia penjat. L'Eloi va sortir del cotxe ajupit i es va quedar darrera la porta mirant cap a l'Emma i en Duk.

- Vols parar de donar voltes al voltant meu? -va dir l'Emma-. Què ets? Un voltor?

- Ei… No em faltis al respecte, preciositat -va dir en Duk- no m'agrada que juguin amb mi…

Pum!!! Es va sentir un tret. Tots van mirar cap a la casa. Pum!!! Un altre tret. L'Eloi restava quiet, commocionat. L'Emma va voler donar un pas cap a la casa, però en Duk la va agafar pel braç i la va aturar. Pum!!! Un tercer tret.

- Bé –va dir en Duk– ara em toca a mí rematar la feina. Quina llàstima. La veritat és que el món trobarà a faltar una noia tan bonica. Diga'm la veritat, tu tens xicot, oi? Oh! Potser ja no.

L'Emma es va girar en veure que en Duk somreia a algú que s'acostava des d'on estava aparcat el seu cotxe. Va fer cara d'espant. No. No podia ser. Impossible. No, allò no. Algú va aparèixer de la penombra. Els fanals mig il·luminaven un home alt que duia un nen agafat pel coll. L'Eloi feia cara de dificultats. Intentava desfer-se de les grapes d'aquell home.

- Estigues quiet, marrec –li deia. - Sergi! Sergi, no! Deixa'l anar. Sisplau… No m'ho pots fer això. Sergi… -l'Emma no s'ho podia creure. Aquell home era amic seu, havia confiat en ell. Com era possible? - Sí, és probable que no entenguis res… –va dir en Sergi en veure la cara d'espant de l'Emma. Els dos homes van riure–. Però t'ho explicaré, perquè crec que tens dret a saber-ho. És tan senzill com que els fills de l'Elisabet Arnan saben masses coses, coses que no haurien de saber, i en Leo n'estava al corrent. Així que em vaig oferir voluntari per fer-me amic de la tutora de l'Eloi i la Noa (o sigui, tu) i assegurar-me de que no obrien la boca. Haig de dir que has estat molt més útil del que em pensava. Moltes gràcies, de veritat. Per cert, aquest noiet a part d'intel·ligent sembla ser de fiar i tot. Crec que tenia intenció d'ajudar-te. Pobre ingenu… No saps que amb en Duk no s'hi juga?

Els dos homes van riure encara més que abans. L'Eloi va provar de cridar «Emma vigila…», però en Duk va ser més ràpid i la va agafar pel coll amb el braç esquerre, aprofitant que la noia estava d'esquenes i no el veia. Va treure el revòlver del cinturó amb l'altre mà i va empunyar l'arma ben fort contra el cap de l'Emma.

- Bé, ara si que s'ha acabat el bròquil -va dir.

El so del tret devia haver ressonat per tot el poble. L'Eloi s'havia tapat els ulls, no volia veure com moria la seva mestra, la seva única amiga. Es va sentir el cos que queia a terra: l'Emma havia mort.

- Nooooooo!! -en Sergi va deixar anar l'Eloi empenyent-lo al terra i va córrer cap al seu company. L'Eloi va mirar cap a ells. No podia ser. La seva professora estava de peu, el que havia caigut era en Duk! L'Emma es va apartar del cos en veure'l estirat a terra, mort. Va mirar l'Eloi i va córrer cap a ell per abraçar-lo.- Mal parida! -va cridar en Sergi. Va agafar el revòlver de la mà d'en Duk i va apuntar cap a l'Emma i l'Eloi. L'Emma va tirar-se a terra abraçada a l'Eloi just en el moment que en Sergi va disparar. Però es va sentir un altre tret i ell també va caure.

En Rory va deixar anar l'arma i va córrer cap on eren l'Emma i el seu germà, però va passar de llarg. Darrera d'ells es trobava estirada a terra l'Elisabet, amb una pistola a la mà i el telèfon mòbil tirat al seu costat.

En Rory va ajupir-se al costat de la seva mare i, en adonar-se que estava morta, va tirar-se-li a sobre i es va posar a plorar. La Júlia va saltar de la finestra i va seguir el seu germà. Es va aturar davant la seva mare, però no la va abraçar, no podia, no podia veure-la morta. Es va girar plorant i va mirar a l'Emma, que li va obrir els braços perquè vingués amb ella i la va agafar a coll. La Noa també va saltar de la finestra i es va acostar a tots ells, quedant-se al costat de l'Eloi sense dir res.

Van sentir, de sobte, el so de sirenes que s'acostaven. Eren cotxes de policia. Tots es van quedar ben quiets on eren, esperant a que arribessin. L'Emma encara sostenia la Júlia en braços. Quatre cotxes de policia van arribar en qüestió de segons. Un home força ben plantat va sortir d'un dels cotxes i uns quants policies més el van seguir. Van mirar primer els cossos estirats a terra, però de seguida es van dirigir a l'Emma.

- Bona nit senyoreta -va dir l'home ben plantat-. Sóc el comissari Narcís Castro. És vostè qui ha trucat?

L'Emma va deixar la Júlia a terra i va acostar-se al comissari.

- No… No he sigut jo… -va dir-. Em sembla que ha sigut… -es va girar cap al cos de l'Eli.

El comissari la va entendre i va assentir amb el cap mentre apuntava alguna cosa en un petit blog de notes. Entre tots van aconseguir explicar al comissari els últims fets de la nit: en Leo havia entrat a l'habitació amb el revòlver a la mà, però s'havia entrebancat i havia caigut a terra. L'arma se li havia escapat de la mà i havia anat a parar als peus d'en Rory, que l'havia agafat i havia disparat. Un home havia entrat just després i en Rory no va pensar-s'ho dues vegades abans de disparar. Els tres nois havien sortit de l'habitació i al final de les escales els esperava una dona amb la pistola alçada. També li va disparar.

En Rory plorava desesperadament. Se sentia molt malament. Però en Narcís li va explicar que el que havia fet no era culpa seva i que perquè una persona mati a una altra en defensa pròpia no vol dir que sigui una persona dolenta. Després va fer pujar als nens en un dels cotxes patrulla. Es va dirigir a l'Emma i li va dir que l'hauria d'acompanyar a comissaria per declarar. Mentre parlaven, una bala va passar entre en Narcís i l'Emma. Ella va caure de cul a terra i el comissari es va apartar d'un salt, va treure la pistola i va apuntar al lloc d'on havia vingut la bala.

En Leo estava darrera de la finestra apuntant l'Emma amb el revòlver que havia deixat caure en Rory. En Narcís va disparar la mà d'en Leo que sostenia el revòlver (que era l'únic que ara es veia) i va encertar de ple. En Narcís i un parell de policies més van córrer cap a la finestra i van treure en Leo de la casa. El van estirar a terra i van comprovar que no estava molt greu. Després d'examinar-lo per sobre, el van arrestar, fent-lo entrar a un dels cotxes patrulla. Estava ferit, però podria aguantar sense cap problema. Un dels polis va entrar a la casa per la finestra, per assegurar-se que els altres dos personatges eren morts de veritat.

Un any i dos mesos després… - Eloi afanya't, que marxem –va cridar en Narcís.

L'Eloi va baixar les escales corrent i va entrar a la cuina. Va agafar tres galetes príncipe i va sortir al jardí. Els seus germans ja havien pujat al cotxe i en Narcís l'esperava amb la porta del vehicle oberta. L'Eloi hi va pujar i es va posar el cinturó de seguretat. Va girar el cap per mirar els seus germans. La Júlia estava asseguda en el seient que hi havia just darrera seu i jugava amb una d'aquestes maquinetes electròniques. La Noa i en Rory seien als seients de darrera de tot i reien mentre miraven fotografies d'una revista de famosos. Després va mirar el seient de darrera d'en Narcís, on hi havia una cadireta blava de nadó. Va somriure i va mirar després el conductor. El cotxe anava deixant enrere unes cases molt boniques, i l'Eloi les contemplava mentre es menjava les galetes de xocolata.

L'Emma es trobava en l'habitació número cent vint-i-u en la secció de maternitat, primera planta. La Júlia va pujar per les escales corrent i els demés van riure i la van seguir. La nena va travessar el passadís i va entrar a l'habitació en qüestió.

- Mama! -va cridar la Júlia en veure l'Emma.

Va córrer cap al llit i va abraçar la seva mare. L'Emma li va fer un petó i després va senyalar-li el bressol on dormia la seva nova germaneta. La resta de la família va entrar a l'habitació i van reaccionar igual que la Júlia. En Narcís ja havia vist la nena, així que va seure al costat de la seva dona i els dos es van abraçar. Els nens es miraven el nadó molt il·lusionats i li acariciaven la maneta i la carona. Llavors va entrar la llevadora.

- Felicitats família -va dir-. Ja hi som tots. I doncs, com es dirà la nena?

Els pares havien decidit que els nois s'encarregarien de triar el nom, i aquests no s'havien decidit fins a l'últim moment.

- Hem decidit que volem que es digui Elisabet -va dir la Júlia- què us sembla?

En Narcís i l'Emma es van mirar molt seriosos, però després van somriure. Al cap i a la fi, era el nom més lògic que podrien haver triat.

- Doncs que es digui Elisabet! -va dir l'Emma.

***************************

Com a curiositat, us diré que en Leo va ser condemnar a cadena perpètua per nombrosos assassinats i contraban d'opi. L'Emma va passar a ser la seva tutora legal (encara que això ja ho sabem). Tot i que l'Eli no va ser la mare ideal, en el fons estimava aquells nens, a la seva manera. En Narcís i l'Emma es van convertir en uns pares fantàstics per tots quatre (o tots cinc, millor dit), i l'Eloi, la Noa i en Rory, amb el temps, van seguir l'exemple de la Júlia i van començar a dir-los papa i mama.

1r Premi Narrativa Sant Narcís 2008 -fins a 17 anys.

*Laura Colet i Olivé© (Sàskia), de Girona (Gironès) i estudiant de l'IES Santa Eugènia.

- Foto: Miquel Pagès.

"NOMS PROPIS" - 1r Premi Narrativa Sant Narcís 2008 - majors de 17 anys - Club de lectura

«NOMS PROPIS»
M. Concepció Saurí i Ros*

Les portes de l'ascensor es tanquen suaument. La Lourdes ha entrat de pressa, i a dins no hi ha trobat ningú. Sense dubtar, ha premut sobre el número deu; no li cal consultar l'agenda, recorda bé l'adreça de l'oficina on ha de portar els papers. Passeja la mirada per l'interior mentre la màquina fa la seva feina i l'enlaira lentament: els nens han d'anar acompanyats d'adults, no es pot fumar... De cop, s'atura al veure's reflectida en el mirall que ocupa la paret a la seva dreta. Caram! Diria que quan s'ha mirat en el moble del vestíbul de casa, abans de sortir, no anava tan arreglada: la roba li escau, el cabell ben posat (i això que pateix un ondulat rebel crònic, immune a totes les tàctiques de la seva perruquera), la cara lluminosa i sense arrugues... Potser és un efecte de la il·luminació de l'ascensor, o de la forma del mirall, però es troba maca. Ha sentit a dir que en algunes botigues de roba passa el mateix; un cop ets a casa, el conjunt no et queda ni la meitat de bé. Es gira ara d'una banda, ara de l'altra, fins que se n'adona que no es mou. Li sap greu, però ja ha arribat al pis deu.

Surt de l'ascensor i es troba davant de la porta de l'oficina que buscava. Hi entra, enllesteix el tràmit, i demana per anar al lavabo. Ella ha estat clara i decidida, i l'han tractada amb deferència; aquestes són les conseqüències de sentir-se quasi una deessa. Un cop dins dels serveis, busca un mirall i... sorpresa! L'encanteri ha arribat a la seva fi. Veu la mateixa cara cansada de sempre, els cabells esbullats, la roba de cadena barata i sense gràcia... Surt encongida i s'esmuny altra vegada dins l'ascensor, que l'espera amb els braços -és a dir, les portes- obertes.

Un xic desmoralitzada, prem el botó corresponent a la planta baixa en el mateix moment que entra algú més. Sense fer soroll, les portes es tanquen i s'inicia el viatge que la tornarà al carrer. Mentre mira fixament els seus peus, pensa en com és de dur acceptar-se, i més en el seu cas... Una tos lleugera li recorda que aquesta vegada està acompanyada; de reüll veu un home que l'observa apreciativament. No pot ser! Aixeca els ulls i el seu reflex al mirall li confirma el que sospitava: sembla -quasi- una top model! I el cas és que ell també la deu veure així! Han arribat a baix i li somriu; ella es troba massa atordida per respondre. Espera que marxi i, fent tentines, surt al carrer i enfila el camí de casa. El seu reflex en els aparadors que va trobant li confirma el que ja sap: és un aneguet lleig, i només un mirall la converteix en cigne. Què pot fer?

L'endemà a la tarda, la Lourdes torna al misteriós ascensor. Tot el temps que dedica habitualment a la compra al súper el passa pujant i baixant dins l'edifici, gaudint del bon aspecte que li torna el mirall màgic. No es vol aturar a pensar, a buscar explicacions. Torna a casa cansada, però s'adorm amb un somriure als llavis. Al dia següent no es pot esperar a la tarda; truca a la feina i diu que està malalta -de fet, se sent un xic febrosa- i viatja tot el dia dins l'ascensor. Ella mateixa s'adona que això no pot continuar quan, a la nit, obre la nevera: ja no hi queda ben bé res. Es passa la nit pensant, donant voltes i més voltes, buscant i descartant solucions. Al matí ha arribat finalment a una conclusió: vol sentir-se bé, vol veure's i que la vegin bé, vol passar-se el dia pujant i baixant dins l'ascensor que la transforma. Però també ha de menjar, és clar. Només veu una manera de resoldre el problema: buscarà feina en un dels despatxos de l'edifici; de fet, a triar, se n'estima més un de les plantes superiors. Potser és perquè té el seu objectiu tan clar, o potser és per un cop de sort -el primer a la seva vida: el cas és que supera totes les dificultats i, finalment, ho aconsegueix. Avui és el gran dia! A les vuit, comença a treballar en una oficina de la planta nou! Cobrarà un xic menys que ara, i haurà de fer trajectes més llargs, però tot això no li importa gens.

Contenta, arriba a la nova feina mitja hora abans i... sorpresa! Es troba amb uns operaris que treballen a l'ascensor. Al veure-la neguitosa li diuen que no pateixi, que acaben de seguida; l'estan reformant i adaptant a les noves normes de seguretat. S'espera passejant amunt i avall de la vorera, intentant no pensar en res. Té la intuïció que s'acosta una catàstrofe però mira de no fer-se cas; no ho pot evitar, sempre ha estat una pessimista. Per animar-se es diu que algunes vegades no ha tingut raó -ben poques, però. Sent calfreds mentre veu com els treballadors recullen les eines. Entra a l'ascensor amb por, i al cap d'uns segons surt corrents al carrer. Encara és a temps de preguntar als operaris, a punt de pujar a la furgoneta que els espera, on és el mirall de l'ascensor; la veu se li trenca, i un lleu tremolor delata la seva desesperació. Sorprès, el que sembla que és l'encarregat de la colla li respon que ho sent molt, però els han dit que el canviessin; ja estava molt ratllat i l'han portat a la deixalleria per reciclar, com fan sempre. Li demana per què li interessa el mirall vell; ella, incapaç de respondre, li fa un gest d'agraïment amb la mà i se'n torna, d'esma, a l'oficina.

Mentre puja a l'ascensor remodelat, amb una llum més viva i un mirall absolutament igual a tots els altres, pensa que no té cap més remei que acceptar-ho: és un aneguet lleig i, de fet, segurament sempre ho ha estat. Es diu que és una bleda, i que és una sort que no hagi explicat res a ningú del que li ha passat aquests darrers dies; l'haurien pres per boja, i amb tota la raó. Prem el número nou mentre, darrere seu, entra una persona. Sent una tos discreta, i aixeca els ulls amb resignació; cal adaptar-se a la realitat quan més aviat millor. No la sorprèn veure el mateix home de l'altra vegada, però sí que li somrigui i iniciï una conversa. Li comenta que fa un bon dia -de fet, igual que ahir- i sembla que continuarà així; hi ha un anticicló just damunt nostre, es veu. Esperem que no marxi abans del cap de setmana, com sempre sol passar- li respon ella. El cor se li esponja, i surt de l'ascensor sabent que el seu company de viatge es diu Narcís i que treballa en una oficina de l'onzena planta. S'adreça a la nova feina pensant que el veurà sovint. És encantador, i de la planta baixa a la nou hi ha prou temps per anar-se coneixent; ella, de fet, no té cap pressa. Pensa també que les ulleres que porta en Narcís l'afavoreixen; qui sap si els vidres...no, no, no hi tornem, quines tonteries! -es renya amb un punt de severitat.

A la deixalleria, enmig d'un munt de fragments d'ampolles de vi i envasos de melmelada, hi ha uns trossets de mirall que sembla que llueixen més que els altres. O potser és un efecte òptic...?

*****************************

A l'Eulàlia, ja de ben petita, tothom li deia que era una xerrapeta. A casa, els pares la renyaven: - Va, nena, calla una mica i menja d'una vegada!- Però si tot just us estic explicant el que m'ha passat a segona hora del matí!- Doncs per avui ja n'hi ha prou, que nosaltres anem per les postres i tu encara ets al primer plat, com cada dia!

A l'escola, els mestres la castigaven a escriure cents i cents de vegades la fatídica frase callaré en clase; s'hi passava hores, mentre feia bons propòsits que, inevitablement, no complia mai. I així els seus dies d'infantesa transcorrien amb un guió molt semblant, en una mena de cercle sense escapatòria possible.

A l'adolescència l'Eulàlia no va pas canviar. Necessitava compartir amb les amigues mil i un dubtes i neguits, sempre els mateixos i sempre un xic diferents: la mirada d'aquell noi pel-roig a la cua del cinema, el difícil examen imminent, la tria de la roba adequada per anar a la discoteca i un llarg etcètera. Ella era l'última d'anar cap a casa i sovint arribava més tard de l'hora fixada, esbufegant.

- Es pot saber d'on véns? Que no has mirat el rellotge?- Doncs estava donant volts pel centre amb la Maite i la Remei, i anàvem xerrant, i...- Mare de Déu! Que no l'acabes mai, el tema?

Doncs no, no l'acabava, aquest era precisament el problema.

A l'hora d'escollir una parella l'Eulàlia ho va tenir clar: es va enamorar d'un noi pacient i callat que l'escoltava, l'escoltava i l'escoltava. Mai s'havia sentit tan bé. I, com diuen a les novel·letes, la seva felicitat va ser encara més completa quan varen néixer la nena i el nen: els llegia contes sense cansar-se, responia a les seves preguntes amb entusiasme i els donava contínuament els consells bàsics que necessitaven: renta't les mans abans de dinar, estira la cadena del vàter després de fer pipí, etcètera, etcètera i etcètera. S'havien acabat els disgustos per ser una xerrapeta! Només de tant en tant es produïa algun petit incident sense gaire importància:

- Hola Maite, com estàs?- s'aturava a la vorera.- Bé, Eulàlia, bé. - I la noia, la Lourdes, què fa? - Bé, també, però me'n vaig corrent que tinc el cotxe mal aparcat... Fins una altra!- li responia l'amiga seguint el seu camí.- Adéu, adéu, fins una altra!... (Llàstima, m'hauria agradat parlar amb ella una estona... No sé, cada vegada que la trobo té pressa per això o per allò... Tan bé que ens ho passàvem abans...).

Amb el temps els fills es varen fer grans i les coses varen començar a canviar: ells mateixos llegien el que els interessava, tenien ben pocs dubtes per consultar-li i quan ella intentava fer alguna recomanació li responien:

- Sí, mare, ja ho sé. O bé: - M'ho has dit moltes vegades, no cal que m'ho expliquis més. O, fins i tot: - Mare, no m'ho tornis a repetir que al final no ho faré!

En aquest últim cas, els disculpava pensant que tenien un mal dia i no deia res més o -si era ella la que estava de mal humor- els contestava enfadada i s'organitzava un bon batibull.

Una tarda l'Eulàlia anava a comprar i deixava sol a casa el fill, un xic enfebrat:

- Mira de no agafar fred, aquí et deixo un got d'aigua per si tens set, t'has de prendre l'antitèrmic... - D'aquí a mitja hora, ja ho sé. No et preocupis, que als meus setze anys ja sé cuidar-me sol. - Però, i si... - I si... m'ataquen els extraterrestres, per exemple, trucaré al telèfon d'emergències. Em sembla que és el 0 i dos números més. Vés al súper tranquil·la que ja m'espavilaré.

L'Eulàlia va marxar dubtant de si havia de buscar el número d'emergències, riure l'acudit improvisat o ofendre's perquè el noi li prenia el pèl. Hi anava donant voltes mentre omplia el carretó i a la fi, mentre feia cua en una caixa, va arribar a una conclusió:

- (Tot això ja fa massa que dura, i cada vegada és pitjor. De fet, el nen té part de raó: he d'acceptar que s'han fet grans. Si no els atabalo tant ells rondinaran menys, jo no m'hi enfadaré, i potser el meu home no agafarà mal de cap tan sovint... Sí, a casa anirem tots més bé...)

Les coses, però, són més fàcils de pensar que de fer. Prou que ho intentava, l'Eulàlia, però no se'n sortia. Quan se n'adonava, ja ho havia dit:

- Aneu amb compte a la discoteca i no torneu massa tard! (De fet, ja em diràs que soluciono amb això...) - Que sí, dona, que sí. És que no confiaràs mai en nosaltres? - Quina mare que ens ha tocat! - Que s'han acabat les aspirines? - (Ja hi tornem a ser! Hi estic massa acostumada, és automàtic... Em ve al cap sense rumiar... No sé pas si n'aprendré!... Altra vegada tinc problemes per enraonar massa!).

Però un matí l'Eulàlia va veure la seva filla preparant-se per anar a treballar a l'oficina:

- (A veure, com l'hi puc dir perquè no s'enfadi? «Reina, ja sé que sempre et poses el casc, però sobretot no te n'oblidis que avui precisament han donat unes estadístiques per TV3 que fan posar els pèls de punta i...»)

Mentre, la noia li va fer un petó a la galta i va marxar amb el casc a la mà, deixant-la allà dreta, al costat de la porta oberta.

- (Vaja, no he pogut... Però... I si hagués tingut prou temps per dir-li el que pensava?... La nena m'hauria contestat que ja està bé de repetir-li el mateix mil vegades o, potser, tipa de sentir-me, hauria deixat el casc a casa... El que és segur és que no m'hauria fet cap petó...)

Amb la mà al pany, veient-la allunyar-se, l'Eulàlia va tenir una il·luminació sobtada, va viure el moment màgic de l'inventor que, a la fi, troba el que buscava. Aquell era el camí!

- (El que penso, el que em ve al cap no és cap problema! Només he de fer una cosa: no obrir la boca! I, qui pot assegurar que així els missatges no arriben als destinataris? I la telepatia? Bé que la nena se n'ha endut el casc, no? Ja diuen que el cervell encara no està prou estudiat... Vés a saber com funciona, tot plegat!)

Des de llavors l'Eulàlia té llargues converses silencioses amb tothom:

- (Agafa el paraigua, nena, que sembla que plourà, amb aquest cel tan ennuvolat...)- (Vigila, fill, que no et facis mal en el partit...)- (Carinyo, crec que hauríem de portar el cotxe a revisió. Fa molta fressa, no trobes...?)

Els resultats obtinguts pels seus missatges no verbals són, si fa no fa, els mateixos que abans però, això sí, ara casa seva és una bassa d'oli. A més, amb la pràctica, va millorant; a hores d'ara calcula que ha aconseguit reduir en un 55% la seva conversa parlada! I fins i tot ha après a fer una inclinació de cap i un somriure a la veïna mentre pensa:

- (A aquesta hora treu les escombraries? Però dona, no veu que encara no és fosc? Si tots féssim com vostè...!)

L'Eulàlia recull els èxits del seu sistema, l'un darrera l'altre:

- Mare, que et passa alguna cosa? - No, per què? - Perquè estàs tan callada... - És que no tinc res per dir, ara mateix. - Doncs veuràs, saps el que em va passar l'altre dia...? - De tant en tant, però, es produeix algun petit incident sense gaire importància: - Carinyo, com és que no m'has dit que aquesta tarda anaves a la perruqueria? Començava a estar preocupat! - Ah, no ho sabies? Perdona, em pensava que ja t'ho havia comentat...

L'Eulàlia està molt contenta de la seva descoberta. N'està tant, que li sap greu quedar-se-la egoistament; sent el deure de comunicar-la a la gent que té els mateixos problemes que ella patia abans. Està convençuda que l'hi agrairien molt, i encara més la gent del seu entorn. De moment se li ha acudit organitzar un grup de xerraires anònims, però no està segura que sigui una bona idea:

- (Potser no seria gaire divertit asseure'ns en rotllana i no dir-nos res de res. Bé, ja hi continuaré pensant... Alguna manera hi ha d'haver, no us sembla...?)

***************************

Al matí, al despertar-se, la Lola sent una lleugera molèstia al costat esquerre. Es gira ara d'una banda, ara de l'altra, però la sensació persisteix. S'aixeca del llit amb la decisió presa:

- No deurà ser res, però per si de cas aniré a l'hospital, que em donin un cop d'ull, no se sap mai...

La gata no li porta la contrària, com és d'esperar; només li interessa que la seva mestressa li doni menjar.

- No et preocupis, Mixeta; si m'han d'ingressar ja trucaré a la veïna, i ella et deixarà alguna cosa al porxo, com sempre. A veure, la cartilla, les últimes anàlisis, el ganxet, la ràdio petita, la revista d'aquest mes -que encara tinc a mig llegir i vull saber com acaba això de la princesa i el torero-... tancar el gas... abaixar les persianes...

El desplaçament no és cap problema; vint minuts i l'autobús la deixarà davant mateix de l'hospital. La Lola mira per la finestra: avui ja no plou i fa un bon dia, un autèntic dia de primavera.

Quan entra a la recepció, se sorprèn al veure que quasi no hi ha ningú. S'acosta al taulell i no reconeix cap de les tres administratives. De seguida l'atenen.

- Bon dia, vostè dirà... - Hola nena, mira, jo venia perquè des que m'he despertat em fa mal el costat i m'he dit que no deurà ser res, però per si de cas aniré a l'hospital, que em donin un cop d'ull, no se sap mai... - I tant, i tant, ja ha fet bé... A veure, la targeta...

Mentre la noia tecleja a l'ordinador i imprimeix papers i més papers la Lola aprofita per preguntar:

- Com és que avui no hi ha gent? - Doncs veurà, amb el dia que fa tothom és a passeig i només venen els que estan malalts de veritat... - Ah! I vosaltres, sou noves? No us havia vist mai! - Sí, hi ha hagut trasllats de personal i hem començat aquesta setmana... - Ah! No té pas guàrdia el meu metge, el doctor Ramon? -quan diu doctor Ramon ho fa posant molt d'èmfasi a les paraules, tal com es devia fer a l'anomenar els déus en les cultures de l'antiguitat. - No, no hi és, i no hi serà durant força dies. Està malalt. - Ah! I què té, el doctor Ramon? - Doncs no ho sabem, la veritat. Li hem fet proves i més proves i de moment no en tenim ni idea... - Ah! -aquesta vegada no se li acut què més dir. - Tingui! Ja es pot esperar a la porta vint.

La Lola observa la filera de dotze cadires on hi ha només tres persones: en un extrem, un noi amb la mà embolicada amb una tovallola, vestit amb una granota tacada d'una cosa que sembla guix; cap a la meitat, una senyora de mitjana edat que n'acompanya una de més gran. No dubta gens i s'asseu al costat d'elles, deixant només un espai. Així sentirà el que diuen i, si hi ha ocasió, hi podrà parlar. El noi, amb el cap endarrera i els ulls mig tancats, fa cara de no voler dir res; a més, la Lola considera que un accident laboral tampoc dóna per intercanviar gaire informació, i a ella el que li agrada és col·laborar en els diagnòstics i receptar remeis. No cal dir que compta amb una bona experiència i amb els consells de l'enciclopèdia El médico en casa, que revisa tot sovint; sense falsa modèstia reconeix que és una autoritat en la matèria.

El tema de conversa entre les dones promet: sembla que la més gran té un problema de pedra al ronyó. Quan està a punt d'intervenir i d'aconsellar el tipus d'aigua més adient per beure i fer-la baixar, arriba una llitera en què hi ha estirat un senyor amb molt mala cara, tapat amb una manta. Passa pel davant de les tres persones que s'esperen, que el segueixen amb la vista, amb una punta d'enveja, i al cap d'un moment surt la llitera buida, de tornada -també la segueixen, quasi com qui mira un partit de tennis. Passa una estona i es repeteix la operació, ara a la inversa, amb una cadira de rodes. Hi va el mateix senyor d'abans, que porta la cama dreta enguixada. La Lola mou la seva cama dreta, i se sent afortunada... Criden el noi i mentre l'atenen finalment ella pot explicar a les seves companyes les qualitats de l'aigua que els recomana i el que li passa:

- ... i des que m'he despertat em fa mal el costat i m'he dit que no deurà ser res, però per si de cas aniré a l'hospital, que em donin un cop d'ull, no se sap mai...

El noi surt amb la mà esquerra embenada, i la Lola, automàticament, mou els dits de la mà esquerra, no hi pot fer més... El noi l'ha vist i la mira malament... Ara li toca el torn, i quasi li sap greu; s'ho estava passant bé. Pensa que amb una mica de sort es trobarà una altra vegada amb les dues dones -ara ja sap que són mare i filla, que la mare neteja oficines i la filla és perruquera, i moltes coses més. El tema de les pedres sol anar per llarg... Diu adéu i entra a la consulta amb un xic de por, amb el cor bategant de pressa. Això li passa sempre, i és que no li agraden gens les agulles; tossir, respirar, radiografies, ecografies... el que vulguin, però les agulles li fan molt de respecte!

L'atén una doctora jove, que li fa algunes preguntes, l'explora i li diu que s'haurà de quedar per fer unes proves, potser uns dies i tot, i li assegura que cap amb agulles. La Lola surt en cadira de rodes, conduïda per un infermer alt i gros, i encantada de la vida. Ara es pot deixar anar: la cuidaran, la mimaran, li donaran menjar, li posaran el termòmetre, li preguntaran com es troba... Amb un xic de sort li receptaran unes vitamines efervescents amb gust de taronja, o un xarop nou... Recorre els llargs passadissos, passa ara per una porta, ara per una altra; puja i baixa de l'ascensor; es creua amb gent amb bata, amb malalts, amb familiars; somriu i saluda tothom, com una reina passejant-se enmig dels seus dominis.

La primera prova és en una sala amplia, plena de màquines, que té una llitera al centre. L'espera un metge que li fa pensar en el seu doctor Ramon, però no s'atreveix a preguntar-li –així, d'entrada- si són parents. Estirada a la llitera, ell mira els papers que li ha donat l'infermer i comença a preparar alguna cosa mentre ella li comenta:

- ... des que m'he despertat em fa mal el costat i m'he dit que no deurà ser res, però per si de cas aniré a l'hospital, que em donin un cop d'ull, no se sap mai... - Doncs ha fet molt bé de venir. El seu cas no és pas senzill, senyora Dolors... Ja sap que els metges diem sempre la veritat als pacients... - Ah!... Sí, és clar, tot i que jo... veurà... de fet no em fa gaire mal... Però què tinc, doctor? - Els mateixos símptomes que el meu col·lega, el doctor Ramon. - Ah!... I què cal fer? -la veu li tremola una mica. - Doncs jo li recomanaria una autòpsia, per acabar d'aclarir... - Perdoni, doctor, vostè deu voler dir una biòpsia, però la veritat, no sé si cal... - No, no, m'ha entès bé, una autòpsia... -i mentre ho repeteix se li acosta somrient, amb el bisturí a la mà.

La Lola està paralitzada, no es pot moure... veu la cara del metge cada vegada més a prop... I, de cop, es desperta i d'un bot queda asseguda al llit, ben suada, amb el cor bategant amb força. Comença a respirar a fons, per tranquil·litzar-se i... sent una lleugera molèstia al costat esquerre. Es gira ara d'una banda, ara de l'altra, ben a poc a poc, però la sensació persisteix. S'aixeca del llit amb la decisió presa:

- No serà res, no cal amoïnar-s'hi... Dec haver dormit malament!... Hola Mixeta, t'he d'anar a comprar més menjar... Aniré al súper tot passejant, segur que fa un bon dia... i em penso que m'arribaré al centre cívic, a veure quins cursos fan. L'any passat n'hi havia un de macramé que em feia peça, potser que m'hi apunti...

***************************

La Soledat fa mala cara; més concretament, fa cara d'haver passat moltes nits dormint menys del que necessita. Ha arribat al límit de les seves forces; quan camina sembla que arrossegui els peus, les cames i el cos. Compleix d'esma amb les rutines indispensables i deixa la resta per a un altre dia, una altra setmana, un altre any o fins i tot una altra dècada. Avui, quan ha obert la porta de la nevera, se n'ha adonat que no podia endarrerir més la compra i amb tota la recança del món ha fet cap al supermercat, tot pensant que pagaria per quedar-se a casa asseguda al sofà. Treu la llista de la bossa i comença per ordre, repassant com sempre les prestatgeries d'esquerra a dreta. Quasi empassega amb dues criatures cridaneres, i pensa que els seus pares s'haurien de preocupar que no fessin aquests escàndols i que deuen ser d'aquells que passen de tot i no els avisen mai, facin el que facin.

Davant del mirall que hi ha en una columna, a l'entrada, la Carmina es posa bé el serrell, acabat de tallar. Troba que encara està prou guapa. Se sent animada, i és que li agrada fer la compra al súper: tants colors, tanta llum, tantes ofertes! Quina sensació de poder quan, davant qualsevol producte, compara preus, pesos -sense acabar d'aclarir-s'hi- i escull o no -segons els diners que li queden- el que sigui -de fet, tant li fa. Ha decidit que és el que necessita avui per esbargir-se; a més, el sucre se li ha acabat. No porta llista, però si s'oblida d'alguna cosa ja tornarà demà. Per començar, s'atura a la prestatgeria de les galetes i busca les de xocolata. Quasi empassega amb dos nens que corren amb un carretó minúscul amunt i avall, i li recorden els seus fills quan eren petits. No pot estar-se de somriure quan veu els seus pares intentant posar ordre i pensa que la mainada és així, ja se sap.

La Soledat posa al carro fesoles, puré i oli. De tant en tant mou els llavis i se li escapa, fluixet, alguna paraula; des de fa un temps, a vegades parla sola.

- Aprofitaré que està d'oferta i n'agafaré tres ampolles... Avui quasi faré prou punts per demanar aquella liquadora per fer sucs naturals de fruita...

Tomba pel passadís dels productes de neteja i veu la Carmina davant la prestatgeria de les galetes. Llavors la conversa amb ella mateixa agafa un to nerviós i rondinaire:

- Ja és casualitat, precisament avui l'havia de trobar!. No sé com s'ho fa, però aquesta dona sempre està de bon humor i tot ho veu de color rosa. Des dels set anys, quan anàvem juntes a l'escola, que no ha canviat gens!... Només em faltava això!... Si tingués sort i no em veiés... L'última vegada que varem coincidir al súper em va tenir a peu dret un quart d'hora, i després em vaig haver d'afanyar a comprar perquè ja tancaven... I ara què li diré per treure-me-la de sobre? Que tinc hora amb en Borrell, el dentista? És una bona excusa però no sé dir mentides. Intentaré fer veure que no m'he adonat que hi és...

La Carmina no sap si li queden gaires galetes de xocolata al rebost, per si de cas n'agafarà un altre paquet. N'ha vist unes de noves que han de ser boníssimes, amb una capa de taronja. Es passa la punta de la llengua pel llavi superior mentre s'atura en el seu propi monòleg.

- Se'm fa la boca aigua, potser no podré esperar a casa per tastar-les... Quan pagui he de mirar quants punts tinc, ja me'n deuen faltar pocs per a aquell gerro... Quedarà molt bé un ram de flors sobre la taula de la sala... Quina casualitat, aquella que tomba pel passadís dels productes de neteja és la Sole! Precisament l'altre dia pensava que feia molt que no la veia... És una mica pesada, sempre tan queixosa, però ara fa temps que no coincidim enlloc i mira, em fa il·lusió trobar-la... Això sí, segur que al cap d'una estona de parlar amb ella ja en tindré ben bé prou... Té, fa cara de distreta i no m'ha vist!...

Gira el carretó i la va a trobar a l'altra extrem de la filera de detergents per saludar-la.

- Hola, Sole! - Hola, Carmina. Caram, quina sorpresa, no t'havia vist... - Si, ja ho sé, anaves molt decidida. Com anem? - Doncs mira, no sé què dir-te. Jo vaig fent, però... - I la família, com està? - Veuràs, d'aquella manera, tots plegats. L'àvia no era la d'abans i... - És clar, ja se sap amb la gent gran. Tots hi arribarem, amb sort! I bé, què m'expliques de la feina? - Dona, últimament les coses són molt diferents, amb tants canvis... - Què vols, ens hi hem d'adaptar, com tothom! Bé, m'ha agradat molt de veure't però me'n vaig corrent que tinc hora amb en Borrell, el dentista. Fins una altra i records! - Adéu, adéu, records també...

La Soledat continua: detergent, lleixiu, aigua destil·lada per a la planxa...

- He de vigilar, la més gran la posen més avall perquè surt més barata ... A mi no m'enredaran pas!... Sort que no he dit que tenia hora amb en Borrell, el dentista! L'hauria feta bona! Encara potser m'hauria proposat que hi anéssim juntes. Què hauria fet, llavors...? No n'encerto ni una: aquesta vegada la Carmina tenia pressa. No li he pogut explicar que m'han d'operar de cataractes, ni que l'àvia s'ha mort, ni que tinc el fill ingressat a l'hospital per un accident amb el cotxe, ni que han revisat l'organigrama de la meva empresa, m'han canviat de secció a l'oficina i m'han rebaixat el sou... Potser parlar-ne encara m'hauria anat bé per descarregar una mica la tensió que porto a sobre... o potser no, i encara hauria acabat pitjor de com estic... En fi, la Carmina sí que fa bona cara... Segur que totes li ponen, que deia la pobra àvia... Tot al revés que a mi, que no em falten mai els maldecaps... Per on anava? Si, ara els iogurts i al final, perquè no es faci malbé, la fruita. A veure si ja hi haurà raïm...

La Carmina posa al carro una mascareta per al cabell, la revista de xafarderies...

- Aquesta setmana ve molt interessant, amb una princesa que fa de les seves i un torero que tant toreja a dins com a fora les places... Caram, la Soledat, feia molt de temps que no la veia! Segueix com sempre, tan pesadeta, pobra, i amb aquest posat de màrtir... Encara podria passar si es pintés i s'arreglés una mica, però així fa molt mala cara!... Em sap greu haver-li dit una mentida amb això de l'hora d'en Borrell, el dentista, però alguna cosa m'havia d'inventar per fer-ho curt. L'última vegada em va tenir a peu dret un quart d'hora, i després em vaig haver d'afanyar a comprar perquè ja tancaven... Segur que se m'hauria queixat de tot i de tothom, i hauria donat cinquanta voltes a qualsevol fotesa; ja ho feia quan teníem set anys i anàvem juntes a l'escola! I jo li hauria hagut d'explicar que m'he separat, que la noia se n'ha anat amb un holandès, que he hagut de posar puntals a casa per culpa d'un defecte d'estructura que no sé com acabarà i que m'han detectat un càncer de mama, i ara no em venia de gust parlar de tot plegat... Quina fruita més maca! Aprofitaré per comprar raïm; només en queda un penjoll. Quina sort que tinc!

***************************

L'Esperança entra a la perruqueria; li han donat hora per a les quatre, i s'hi haurà de passar una bona estona, perquè li toca altra vegada color, a més de repassar les puntes. Té al davant una tarda tranquil·la, ben lluny dels quefers diaris, i amb una mica de sort quedarà com nova.

Quan parla del tema, l'Esperança reconeix que li és molt difícil trobar la perruqueria ideal. Ha estat clienta de tot un ventall, des d'algunes on els professionals són molt creatius -i al sortir-ne costa reconèixer-se- a altres on li repetien, una i altra vegada, el mateix pentinat sense cap variació. La mida i l'estil del cabell, però, no és -ni de bon tros- l'únic problema: pot donar referències d'una perruqueria que és un niu de xafarderies, i on al marxar tenia la sensació que la repassarien tot seguit de dalt a baix; d'una altra on s'ensabona massa les clientes -en sentit figurat-, i això no li feia cap gràcia; d'una altra on la mestressa escridassa les aprenentes, i aquí s'hi va sentir encara pitjor... Ah! I d'aquella on una senyora va estar fumant tota l'estona al seu costat sense que ningú li digués res, i ella va agafar una bona faringitis... Tot un ventall, sí. I és que al principi li costava més però ara, que ja compta amb prou experiència, quan deixa de trobar-se a gust l'Esperança canvia sense manies. Avui estrena aquest centre, recomanat per la Carmina, la seva veïna, i troba que, efectivament, l'ambient és agradable. Els colors de les parets i el mobiliari són clars i suaus, se sent de fons un discret fil musical, i el personal sembla atent sense embafar.

Mentre espera el seu torn, l'Esperança s'asseu en una de les butaques de l'entrada i comença a buscar a la pila de revistes que hi ha sobre una tauleta. Una de les novetats que li comporta canviar d'establiment és el canvi de lectures; ella no agafa mai cap llibre de casa perquè troba que el ritual d'anar a la pel·lu -après de ben petita- no seria el mateix sense les clàssiques revistes. A més de les capçaleres fixes, les que no poden faltar perquè si no allò ja no seria una perruqueria, sempre en troba alguna de nova, d'acord amb el tarannà dels qui hi treballen: de literatura, de ciència, de natura...

N'escull una que sembla situar-se a mig camí entre la salut i l'ecologia, passa unes quantes pàgines i comença per llegir l'article La acelga, una verdura excepcional, que no l'acaba de convèncer. Continua unes pàgines més enllà amb La cosmética más natural, que encara la convenç menys, perquè això d'empastifar-se la cara amb verdures li fa molta angúnia. La deixa i en fulleja una altra –ah, no, altra vegada la princesa i el torero no- i finalment en tria una amb planetes i estrelles a la portada que li donen un lleuger to esotèric. L'obre per la meitat i troba la secció El horóscopo chino. No n'havia sentit a parlar mai, però és que l'Esperança no s'hi fixa gaire, en aquestes coses; alguna vegada ha llegit en els diaris el seu horòscop normal, el de sempre, però no hi veu la gràcia, troba que tot són vaguetats... Pel que entén d'aquest sistema asiàtic de preveure el futur tothom és rata, búfal, tigre, conill, drac, serp, cavall, cabra, mico, gall, gos o porc d'acord amb la seva data de naixement. Ho calcula, i veu que ella és un cavall -bé, deu ser una euga, és clar. Com que la revista és del mes anterior podrà comprovar si n'hi han encertat alguna...

En aquest moment ho ha de deixar, però. La criden pel seu nom i la fan seure davant d'un mirall, en un sector darrera d'un biombo, al costat d'una noia que espera que passi el temps reglamentari perquè el tint que li han posat faci efecte. L'Esperança pensa que és una bona idea estar amagada; els resultats del color solen ser bons però en el procés, amb els cabells encartronats i de punta, sembla que s'hagi patit un esglai o que es vulgui provocar-lo a qui et vegi en aquestes circumstàncies... Quan ja han quedat enteses amb la perruquera i li han posat una mena de pitet plastificat, és la ocasió per continuar la lectura. L'horòscop li preveu un canvi en les seves rutines habituals (home, sí, he canviat de perruqueria), una millora en l'economia (aquesta és fàcil de predir, al juny cobrem la paga doble... els que treballem, és clar) i que creixerà el seu cercle d'amistats (es curiós, sí que és veritat, la nova veïna, una dona molt agradable...). L'Esperança tanca a poc a poc la revista i es queda pensant, abstreta del seu entorn (caram, els xinesos, ja havia sentit a dir això de la saviesa oriental, però no sé, no sé...). Just en aquell moment la perruquera, que ha preparat el tint en un recipient de plàstic, l'hi comença a aplicar amb un pinzell i alhora mira d'esbrinar si a la clienta li agrada que li donin conversa:

- Ha escollit un bon moment per tenyir. Ho mira, vostè, això de les llunes? - Com dius? - Que ara hi ha lluna nova, i és ideal perquè aguanti el color. - Ah, si? No ho sabia. Sí que havia sentit a dir alguna cosa de la gent que es talla els cabells quan hi ha lluna... - Creixent. I tant! El cabell creix més, i més fort. I al revés, en lluna minvant és un bon moment per depilar. Ja li puc assegurar que és veritat! - Vaja... O sigui que els astres sí que tenen a veure amb el que ens passa... I la lluna plena, no serveix per a res? - Sí, s'aconsella per fer mascaretes, i posar vitamines per nodrir. - Ja és ben curiós, ja...

Mentre ella medita sobre la perfecta sintonia entre les fases de la lluna i el negoci de la perruqueria, la noia que hi ha al seient del costat comenta, mirant la revista que l'Esperança té a la falda:

- Jo el mes passat vaig llegir l'horòscop xinès i tot el que em deien ha sortit al revés! - Sí? -contesta amablement la perruquera. - Doncs sí. Jo sóc gall (l'Esperança pensa que, de fet, ja hi té una retirada ara mateix, amb aquest animal) i em preveia una salut excel·lent, i vaig agafar un constipat catarral (mira, també podria haver estat pitjor); que tindria una oportunitat en l'amor, i se'm va declarar el nen a qui li faig de cangur (de fet l'hi va encertar, no?), i que em convenia esbargir-me, que seria gratificant. Jo m'ho vaig creure, me'n vaig anar de compres a Girona i se'm va endur el cotxe la grua. Què et sembla? (Ja n'hi va haver de gratificació, ja, però per a la policia municipal. No ho degué llegir bé...) - A mi -intervé la perruquera- m'ha passat una cosa semblant. El vaig llegir abans de les festes de Nadal, i com que em deia que no m'arrisqués amb els diners no vaig agafar cap bitllet de loteria, i va tocar un segon premi a la carnisseria on vaig sempre a comprar! (vés a saber, potser ho hauria invertit en un negoci propi i hi hagués perdut bous i esquelles, com li va passar a aquell amic del meu ex...).

Des d'aquest moment, a l'Esperança la tarda se li fa llarga. De tant en tant mira el rellotge, impacient. A prop d'on ha deixat el cotxe aparcat hi ha un súper i no el vol trobar tancat; ha de saber què li preveu l'horòscop xinès d'aquest mes!

Aconsegueix arribar-hi a temps i just passar la porta, mentre les dependentes abaixen les persianes, busca la seva pàgina i llegeix: hi haurà canvis a la feina (sí, tu diràs, amb la revisió de l'organigrama!); el seu estat d'ànim serà bo (és clar, espero poder preveure el meu futur, encara que només sigui en línies generals...); farà un viatge inesperat, tindrà un petit disgust i es prepara un gran canvi a la seva vida, un canvi en positiu (un viatge inesperat? També l'ha encertat! La setmana que ve he d'anar a València, al casament de la Lourdes. Quan vaig rebre la invitació em va sorprendre; no sabia que en Narcís tingués la família allà... Però i el disgust? I el gran canvi a la meva vida?).

El disgust va venir abans d'acabar-se el mes. Mentre era a València -on va passar-hi una setmana aprofitant que li quedaven uns dies de vacances i que tocava fer la desinfecció anual de l'oficina- se li va morir l'única planta d'interior que l'Esperança mantenia fent la viu-viu des de feia quasi un any, l'única que li havia sobreviscut més de quinze dies; al tornar la va trobar ben mústia. Va llençar el test i es va prometre que no ho tornaria a intentar mai més.

Ara l'Esperança viu amb la il·lusió del canvi, del gran canvi en positiu que s'ha de produir. Està contenta, es cuida, somia desperta, aprofita tot el que té de bo la seva vida actual i no es capfica en el que no li agrada, planifica només a curt termini perquè vés a saber... Han passat tres mesos i no ha tornat a comprar la revista ni ha llegit cap més horòscop; no vol que s'espatlli res, només faltaria que li fessin una nova previsió, que li diguessin que ha estat un error, com passa a vegades amb la meteorologia. Esperarà el temps que faci falta: no hi deia quan seria, el canvi...

*Maria Concepció Saurí i Ros© (Nicolau), d'Esclanyà (Baix Empordà) i arxivera de l'Ajuntament de Palafrugell.

- Foto: Miquel Pagès.

dissabte, 19 de juliol del 2008

Philip Roth

Philip Roth
(Newark, New Jersey, 1933)
"Un llibre no és només un llibre. També és una porta"

diumenge, 13 de juliol del 2008

Retalls de lectura - Antoni Puigverd - "Més que repòs, lectura, molta lectura"

L'Antoni Puigverd, a través d'aquest article,
ens ofereix una mostra dels llibres
que ben segur ha llegit i als que qualifica d'admirables, meravellosos,
adorables, inolvidables,...
tots ells, segur, llibres per el repòs i les vacances.

Més que repòs, lectura, molta lectura*

Antoni Puigverd
Girona

Hi ha llibres admirables per la bellesa que contenen. Els contes de Jorge Luis Borges, per exemple: meravelloses peces d'orfebreria literària. Hi ha llibres adorables per la gràcia amb que han estat compostos, com ara Rayuela de Cortázar o com totes les novel.les de Kundera, construïdes sobre la tècnica musical de les variacions. Hi ha llibres inoblidables pels personatges que hi apareixen. El Quixot i Sancho, és clar. Però darrere d'ells, desenes d'altres tipus literaris que un dia entren al cor del lector i s'hi queden per sempre. Sóc més fidel a aquests personatges literaris que a molts coneguts. Penso en Julien Sorel, de El roig i el negre de Stendhal; o en la Colometa de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Penso en Don Toni de Bearn, imaginat per Llorenç Villalonga. O en la Micòl, deliciosa presència d'El jardí dels Finzi-Contini, del gran Giorgio Bassani (l'any passat va ser reeditat per Proa, en català: si tu, amable lector d'aquest article ets amant de la gran lectura i encara no t'has enamorat de Micòl, fes-ho aquest estiu: m'ho agrairàs). Penso, és clar, en Don fabrizio Salina, protagonista d'El guepard de G. Tomasi di Lampedusa. O en La Regenta de Clarín, no menys càndida que la Pilar Prim de Narcís Oller, que la Madame Bovary de Flaubert o que la més gran de totes, l'Anna Karènina de Lev Tolstoi.
Quedi clar: se't queden al cor no pas per les seves virtuts o atractius, sinó per la veritat humana amb què han estat creats. Per això t'acompanyaran sempre també el repugnant Ferdinand protagonista d'El cor de la nit de Cèline, en Christmas i tots els tipus primitius de Faulkner o la capritxosa Lolita, la nena seductora imaginada per Nabokov. I desenes d'altres. Des del Soleràs d'Incerta glòria de Joan Sales (la novel.la catalana moderna més important) fins a l'assassí, buit de remordiments, protagonista de L'estrany d'Albert Camus. Mario Vargas Llosa (tan bon escriptor com fanàtic del liberalisme: condemnaria el català i les llengües indígenes americanes a les escombraries de la història) deia que el novel.lista és un "suplantador de Déu". Fa nèixer del no-res, amb el fang de la paraula, persones més reals que les que existeixen realment.
Però hi ha lectures suggestives per moltes altres raons. Per la gràcia de l'argument, característica de les grans novel.les policíaques de Patricia Highsmith (pel meu gust, la millor d'una llarga llista de dames de la novel.la negra). Hi ha llibres que et tatuen a l'ànima una lliçò moral que mai més no oblidaràs. Primo Levi (Si això és un home) i Imre Kertész (Sense destí) narrant la seva estada a l'infern d'un camp de concentració nazi. Ni ha que t'ensenyen mentre t'entretenen: cap d'aquests aprofitats de la moda històrica, paletes de catedrals o traficants de misteris de plàstic, escriuran una sola pàgina que estigui a l'alçada dels grans recreadors de la història: Umberto Eco, Marguerite Yourcenar, sí, però sobretot Thorton Wilder: Els idus de març, novel.la que recrea la personalitat de Juli César, és, de lluny, no solament la millor novel.la històrica, sinó també la millor novel.la política de tots els temps.
He començat l'article amb la intenció de recomanar novel.les fonamentals per aquest estiu. Tot i que també volia parlar-vos de la millor sorpresa catalana de l'any: La màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara. Sense nostàlgia, narra la fí d'una certa catalanitat. No em queda espai. En parlarem quan torni, al setembre. Jo us abandono durant un parell de mesos. Necessito, més que repòs, precisament lectura, molta lectura.

* Article publicat al Punt, el diumenge 13 de juliol de 2008.
* Imatge: Google. (no és la que apareix amb l'article original)

dimecres, 9 de juliol del 2008

Recomanació - "Los girasoles ciegos*" - Alberto Méndez

Alberto Méndez (Madrid, 1941-2004)

"El silencio es un espacio, una oquedad donde nos refugiamos pero en el que no estamos nunca a salvo. El silencio no se termina, se rompe..."

Lluís Gil
Girona

Llibre extraordinari!
La cruesa de les situacions que descriu, la tendresa, malgrat tot, que destil.len els seus personatges i la constatació de que la guerra (1936-39), fou un disbarat, de conseqüències encara incalculabes, fan que aquesta obra sigui un testimoni de fins a quin punt la crueltat i la irracionalitat poden aflorar en l’ésser humà. Per sort, però, l'amor i la humanitat també hi tenen el seu lloc.
D’altra banda l’escriptura, àgil, viva, plena de contingut i essencial fan que la lectura sigui difícil d’interrompre i sap greu que el llibre sigui tan curt.

Alberto Méndez va morir pocs mesos després de la publicació de la seva obra, a causa d'un càncer. És la única obra que va escriure.

* Los girasoles ciegos. Anagrama, 2004. 20a edició, maig 2008.

* Fotografia: Google.