Retalls de lectura - Oriol Ponsatí - Revitalitzar la democràcia des de l'interior

Martí Carreras i Planas

President de l'AV del Barri de Sant Narcís

Oriol Ponsatí-Murlà

Girona

REVITALITZAR LA DEMOCRÀCIA DES DE L'INTERIOR*

Nominalment el nostre és un sistema de govern democràtic. Això hauria de voler dirn que el poder és en mans del ciutadà. A la pràctica, però, el nostre sistema està molt lluny de confiar cap decisió al poble. I és preocupant que això sigui així en l'àmbit local, on la proximitat entre ciutadà i administració hauria de facilitar formes de participació molt més actives. Mentre esperem que elsnostres polítics deixin de veure el ciutadà com una nosa que inoportuna i fa la guitza, el teixit social ha trobat les seves pròpies formes d'organització i els seus mecanismes d'influència. Estem parlant de les associacions, i a Catalunya en tenim de tota mena. Una de les més importants a Girona és l'Associació de Veïns del Barri de Sant Narcís, que presideix des de fa sis anys Martí Carreras i Planas (Girona, 1971).

Ens trobem amb en Martí Carreras al Centre Cívic de Sant Narcís, el centre del barri, després de la festa major i l'endemà mateix que una reunió per parlar de les obres de l'AVE hagi congregat 250 persones. Carreras està eufòric. Valora la facilitat amb què en aquest barri gent de totes edats s'implica en tota mena d'activitats i s'interessa pels problemes comuns. El lema de l'associació és "Hi vivim, decidim" i per això bona part de la seva activitat va encaminada, d'una banda, a fer prendre consciència als veïns que les seves accions poden comportar canvis poderosos i, de l'altra, a convèncer l'administració que se'ls ha d'escoltar abans de prendre decisions que els afectin.

En aquest sentit, l'associació sembla haver arribat a la conclusió que tot allò que l'Ajuntament no entengui que és necessari pel barri, ja ho faran els veïns pel seu compte. Així, cansats d'esperar una pista esportiva per a un barri de 15.000 habitants, van tallar un carrer per celebrar-hi un campionat de 3x3.

Carreras es passa mitja vida reunit. I quan es reuneix amb polítics, li agradaria molt que, a més de parlar,, de tant en tant fessin alguna cosa. O com a mínim, ens la deixessin fer a nosaltres.

* Publicat al suplement GIRONA, a La Vanguardia, del divendres 27 de juny de 2008.

- Fotografia: La Vanguardia. (No és la publicada amb l'article original)

FELICITATS!, Joan Margarit

Joan Margarit, a la platja de Colera

Joan Margarit ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Literatura 2008 i ha estat distingit pel seu llibre Casa de Misericòrdia

Des del Club de lectura "Sant Narcís" la nostra més cordial felicitació!

El fred del mar*

Quin desig de tocar la seva cara.

Aquest estiu ningú ha dit el seu nom.

El que no hagis plorat, no ho plorararàs

en la tardor de fullaraca i roses.

Com si es tractés d'il.lusions perdudes,

les onades arriben, manses, greus,

formant paraules que només em diuen

el que va ser important i ja no importa.

Com si ella encara hi fos,

m'ha enlluernat de sobte, violent,

llampurnejant, el braille d'aquest mar.

* Del llibre Casa de Misericòrdia

Joan Margarit va ser el primer poeta del cicle "LECTURES", cicle sobre la poesia i els poetes, que el Club de lectura va programar, des del juny de 2007 fins el maig de 2008.

* Fotografia: Google.

"Pels camins de l'Empordà" Günter Grass-Josep Pla Exposició a Palafrugell

La casa està admirablement col·locada sobre el paisatge. Els homes que la construïren formaven part de l’anonimat més gloriós. S’adonaven, però, del pes, de les formes, de l’esperit de la realitat circumdant. Un bon gust instintiu, nascut de la seva innata humilitat, eliminà de la seva visió de les coses tot exabrupte presumptuós, tota vel·leïtat de singularització –aquesta tendència a l’exabrupte i a la pedanteria que en l’arquitectura moderna és d’una permanència revoltant.

PLA, Josep. El pagès i el seu món dins Els pagesos.Barcelona: Ed. Destino, OC VIII, 1968, (Davant d’un mas) p. 88

L'exposició espodrà visitar a la Fundació Josep Pla, Carrer Nou, 51, a Palafrugell

des del 28 de juny al 31 d'agost

"CONTES AL BLOG" - EL BLOG DELS CONTES

"CONTES AL BLOG"

(El blog dels contes)

Des del Club de lectura "Sant Narcís", una nova i bona notícia: Acaba de néixer un nou blog: "CONTES AL BLOG", un blog exclusiu per als CONTES!!

A tothom que tingui contes escrits i a tothom que treballi aquest gènere literari, que vulgui publicar-los, i així donar-los i donar-se a conèixer, ho pot fer, des d'ara, en aquest blog.

NOMÉS CAL QUE ENS FEU ARRIBAR ELS TEXTOS

COM?

1) a través del correu electrònic lluisgil@eldimoni.com

Podeu adjuntar-hi una imatge relacionada amb el text

2) deixant el CD gravat al Centre Cívic de Sant Narcís, adreçat a: Club de lectura "Sant Narcís"

o a Lluís Gil (Coordinador del Club de lectura).

Podeu adjuntar-hi una imatge relacionada amb el text

3) deixant el text en un sobre, adreçat als mateixos (nosaltres ja el transcriurem).

Hi posarem una imatge que tingui alguna relació

En qualsevol dels tres supòsits cal deixar:

un telèfon de contacte de l'autor o autora,

el nom i cognoms,

i la població

Esperem que "CONTES AL BLOG", comenci a rutllar desseguida.

Retalls de lectura - Judit Pujadó - "Una memòria ben viva"

Monument a Carles Rahola (Rbla. de la Llibertat. Girona)

(Obra de Paco Torres Monsó)

“Que no es torni a aixecar el patíbul en el clos august

de la noble i estimada ciutat de Girona”

Una memòria ben viva*

Judit Pujadó

Girona

Carolina Rahola i el seu marit Emili Ros viuen al mateix pis de la Ronda Ferran Puig on Carles Rahola hi tenia el despatx i la família. Ells dos han conservat ben viva la memòria de l’escriptor, i el record encara dolorós de la seva execució. Dins de casa es conserva el despatx tal i com el va deixar el darrer dia. L’únic que van treure van ser les imatges de Napoleó, que el seu pare tenia per tot arreu.

“Qui robava la independència, -n’havia dit Rahola- donava en canvi llum de pensament i civil dignitat”. Als darrers dies de la guerra, per aquesta casa hi van passar molts intel·lectuals catalans camí de la frontera. Tots van insistir, però Rahola no volia fugir, no havia fet res. Finalment es decidí i acompanyat de la seva filla i el seu gendre va prendre els camins de l’exili. Arribant a Figueres, Rahola no tenia documents per a passar la frontera. Van seguir fins a la Jonquera, però en el desori de la retirada no trobava qui els aconseguís. El seu gendre va marxar a Perpinyà decidit a portar-los, però Carles Rahola, passant els dies, va desistir. Va emprendre el camí de tornada. Mentre aconseguia que un camió de repartir la llet que venia de buit el portés a la ciutat, Bosch i Gimpera enviava una cotxe a buscar-lo i el seu gendre tornava amb els documents. No el van localitzar. Altre cop a casa Rahola es va amagar, però després va reiniciar la seva feina a la Diputació. Allà el van detenir el 17 de febrer. Les autoritats franquistes havien trobat papers que deien que Carles era fidel a la causa republicana. Era suficient. Amb velocitat vertiginosa es van aplegar documents, exclusivament paraules i més paraules, l’únic crim comès per aquell home que a tanta gent havia ajudat els primers dies de la guerra. En el consell de guerra, al que va assistir la Carolina amb només setze anys, i un bon grup de ciutadans consternats, era condemnat a mort. De res no van servir els avals ni les demandes de commuta de la pena. Franco va enviar el seu “enterado” i Carles Rahola moria la matinada del 15 de març, afusellat. Qui el va enterrar a la fosa comuna va marcar el lloc colgant-lo amb una terra de color diferent. Gràcies a això la família va poder recuperar el cos. La seva dona va arrossegar dins d’un carretó, tota sola pels carrers de Girona, una creu de pedra amb el nom del seu marit i la va erigir damunt la tomba. Mare i filla van haver de sobreviure soles a la ciutat. Decidides a llogar habitacions, els únics llogaters que trobaven eren soldats franquistes que participaven dels piquets d’afusellament i mataven homes com el seu. Carolina, amb els anys, lamenta no haver aprofitat a estar-se més estones amb el pare, a qui veia sovint treballant al despatx. Però al llarg de tota la vida no ha deixat de complir l’encàrrec que va fer als fills des de la cel·la dels condemnats, en petits papers que amagava entre la roba bruta: “Conserveu els meus escrits, guardeu els epistolaris. Ferran, Maria, Carolina: mireu de completar els vostres estudis. Penseu que amb una bona cultura interior (...) sereu ben rebuts pertot i reeixireu en les empreses més difícils”.

* Article publicat al suplement GIRONA, de La Vanguardia del divendres 13-06-08.

- Imatge extreta de Google (no és la que il.lustra l'artice original)

Retalls de lectura - Judit Pujadó - "Rahola il.luminà Girona"

Carles Rahola i Llorens

(Cadaqués, 1881 - Girona, 1939)

Rahola il.luminà Girona*

Carles Rahola volia fer arribar la cultura a tothom

per crear una sociatat més justa. Morí afusellat

Judit Pujadó

Girona

Xavier Carmaniu, historiador i divulgador de la història a través de diversos mitjans de comunicació, va publicar fa poc Carles Rahola, l'home civilitzat. Després d'anys de recerca i delalectura de les obres de Rahola, esconeix el personatge a fons i també la Girona que Rahola trepitjava cada dia, la que va historiar amb la passió del divulgador, la ciutat que es va veure influïda per un home d'idees que tenia com a principal finalitat del seu programari intel.lectual, millorar la societat en la que havia nascut. Millorar-la a través de la cultura, l'eina de transformació social que havia de contribuir a fer un món més just i que la violència de la guerra va escombrar d'una ventada per sempre.

Passegem per Girona, per la plaça de la Independència, on encara hi ha l'edifici on es van establir els Rahola en arribar a la ciutat, pel carrer de la Neu, on hi havia l'escola on va aprendre les primeres lletres, per la plaça del Vi, on el tragí urbà de la ciutat moderna encara deixa entreveure el pas de generacions d'homes de cultura. Aquí hi havia la llibreria i la impremta dels Rahola, la seu del diari l'Autonomista que va dirigir el seu germà Darius i que va significar, amb d'altres publicacions, l'entrada de la modernitat en una ciutat que tot just enderrocava les muralles de pedra i que eixamplant-ne els carrers, volia eixamplar també les idees. El terratrèmol intel.lectual, protagonitzat per uns quants gironins inquiets, removia uns fonaments construïts a base d'un clericalisme tancat i carrincló que condemnava qualsevol idea incontroladacom a anatema.

Miquel de Palol, Carles Rahola i Xavier Montsalvatge es convertien, entre d’altres, en el centre d’aquesta modernitat i la revista “L’Enderroch”, malgrat la seva curta existència, en la primera falla que havia de fer trontollar el sistema. Amb la convocatòria dels Jocs Florals alternatius, el Certamen Literario que organitzava l’Asociación Literaria des de feia dècades i que decandien en la mediocritat, van desaparèixer. Els nous Jocs Florals van portar a la ciutat el bo i millor de la cultura catalana i el seu prestigi es va estendre pel país. Carmaniu comenta que el 1898 Rahola va entrar a treballar a la Diputació de Girona. Entrem a l’edifici i una placa recorda la fidelitat i dedicació de Rahola al servei públic del seu país, “Va començar com a escrivent, i amb els anys va anar ascendint”. L’amor de Rahola per la ciutat de Girona no deixava de tenir clarobscur. “Tres cops va intentar marxar de Girona i tots tres cops li va sortir malament. –explica en Carmaniu- En unes notes que escrivia a la promesa i que conserva encara la seva filla Carolina, l’intel·lectual es lamentava de l’ambient que es respirava a la ciutat. Era el 1912, i deia "En Gerona, dime, ¿Hay otra cosa sino imbéciles o malvados?” Però els intents d’ampliar horitzons es van anar esfondrant un a un. El 1915 marxava a Madrid com a opositor per a la Càtedres de Francès per als Instituts de Batxillerats de tot Espanya. En arribar, va rebre una nota que l’informava de la greu malaltia d’un dels seus fills. Ho va deixar tot i va tornar, perdent l’oportunitat. Tampoc no va reeixir la possibilitat d’anar a París que li va oferir Eugeni d’Ors, ni la de treballar a Barcelona com a bibliotecari. De fet Rahola tenia la capacitat de formar una xarxa d’amistats amb intel·lectuals de tot Catalunya que li havien de durar fins al darrer moment, però la relació amb Eugeni d’Ors era pràcticament impossible. La seva ideologia era completament oposada, com queda palès en la breu correspondència que van mantenir. Mentre Rahola era el defensor de la socialització de la cultura i de la necessitat d’elevar els coneixements del poble i evidenciava aquests ideals amb uns llibres tan ben documentats com escrits, però sempre amb un to divulgatiu, d’escriptor útil, que en diria Josep Pla, Eugeni d’Ors reclamava la revolució.

Efectivament, la revolució contra les idees humanistes del XIX que havien de conformar, temps a venir, la base intel·lectual del feixisme europeu. La cultura elitista, dirigida, com diria Rahola, als que ja en tenien, de cultura i de diners, als que tenien Llotja al Liceu de Barcelona. Una cultura que no pensava en el conjunt de la societat, si no en una èlit econòmica que tenia accés a uns béns culturals i que en cap moment pensava en democratitzar el coneixement, ans al contrari. En aquest sentit, Rahola, coherent amb el seu ideari, va formar i presidir l’Ateneu de Girona que va néixer el 1923, als inicis de la Dictadura de Primo de Rivera. Lligat als grups de republicans de la ciutat i als seus principals pedagogs com Cassià Comtal, Josep Junquera Muné i Joaquim Pla Cargol, l’Ateneu va organitzar conferències, concerts, exposicions que tenien una àmplia resposta per part del públic. Amb l’arribada de la Segona República Carles Rahola arribava també al punt àlgid de la seva carrera. L’entusiasme que li va provocar la nova conjuntura històrica, davant la qual tenia dubtes que el país hi fos a l’alçada, va multiplicar la seva activitat. Aquell “aire de primavera” que descrivia Mercè Rodoreda també va trasbalsar un intel·lectual que sempre havia lluitat contra la repressió, la violència i la injustícia i que va buscar l’entesa i la civilització, en majúscules, sense la qual es fa difícil construir una societat i un país. Per això, amb l’inici de la guerra, se li va esfondrar el món. Tornava la barbàrie. El Carles Rahola que van afusellar els franquistes la matinada del 15 de març del 1939 era un home sense esperances. Un home vençut en una ciutat que tornava a ser morta.

* Article publicat al suplement GIRONA, de LA Vanguardia del divendres 13-06-2008.

- Imatges extretes de Google (no són les que il.lustren l'article original).

Al IV Certamen nacional de lectura en veu alta, premi a un alumne gironí

Un alumne del col·legi privat Saint George's School, de Fornells de la Selva, ha guanyat un dels premis del quart Certamen nacional infantil i juvenil de lectura en veu alta. Es tracta del gironí Marc Donaldson, que va guanyar en la categoria de Grumets Verds, corresponent als escolars de 10 a 12 anys. Les lectures de la fase final del certamen s'han extret dels llibres Supermegaextraescolars, de Mercè Anguera; Les balenes desorientades, de Gemma Lienas; Viatge al centre de la Terra, de Jules Verne, i El testament de John Silver, de Josep Vallverdú.

Notícia publicada al Diari de Girona el 12 de juny de 2008. Comarques. Educació.