Carles Rahola i Llorens
(Cadaqués, 1881 - Girona, 1939)
Rahola il.luminà Girona*
Carles Rahola volia fer arribar la cultura a tothom
per crear una sociatat més justa. Morí afusellat
Judit Pujadó
Girona
Xavier C
armaniu, historiador i divulgador de la història a través de diversos mitjans de comunicació, va publicar fa poc Carles Rahola, l'home civilitzat. Després d'anys de recerca i delalectura de les obres de Rahola, esconeix el personatge a fons i també la Girona que Rahola trepitjava cada dia, la que va historiar amb la passió del divulgador, la ciutat que es va veure influïda per un home d'idees que tenia com a principal finalitat del seu programari intel.lectual, millorar la societat en la que havia nascut. Millorar-la a través de la cultura, l'eina de transformació social que havia de contribuir a fer un món més just i que la violència de la guerra va escombrar d'una ventada per sempre.
Passegem per Girona, per la plaça de la Independència, on encara hi ha l'edifici on es van establir els Rahola en arribar a la ciutat, pel carrer de la Neu, on hi havia l'escola on va aprendre les primeres lletres, per la plaça del Vi, on el tragí urbà de la ciutat moderna encara deixa entreveure el pas de generacions d'homes de cultura. Aquí hi havia la llibreria i la impremta dels Rahola, la seu del diari l'Autonomista que va dirigir el seu germà Darius i que va significar, amb d'altres publicacions, l'entrada de la modernitat en una ciutat que tot just enderrocava les muralles de pedra i que eixamplant-ne els carrers, volia eixamplar també les idees. El terratrèmol intel.lectual, protagonitzat per uns quants gironins inquiets, removia uns fonaments construïts a base d'un clericalisme tancat i carrincló que condemnava qualsevol idea incontroladacom a anatema.
Miquel de Palol, Carles Rahola i Xavier Montsalvatge es convertien, entre d’altres, en el centre d’aquesta modernitat i la revista “L’Enderroch”, malgrat la seva curta existència, en la primera falla que havia de fer trontollar el sistema. Amb la convocatòria dels Jocs Florals alternatius, el Certamen Literario que organitzava l’Asociación Literaria des de feia dècades i que decandien en la mediocritat, van desaparèixer. Els nous Jocs Florals van portar a la ciutat el bo i millor de la cultura catalana i el seu prestigi es va estendre pel país.
Carmaniu comenta que el 1898 Rahola va entrar a treballar a la Diputació de Girona. Entrem a l’edifici i una placa recorda la fidelitat i dedicació de Rahola al servei públic del seu país, “Va començar com a escrivent, i amb els anys va anar ascendint”. L’amor de Rahola per la ciutat de Girona no deixava de tenir clarobscur. “Tres cops va intentar marxar de Girona i tots tres cops li va sortir malament. –explica en Carmaniu- En unes notes que escrivia a la promesa i que conserva encara la seva filla Carolina, l’intel·lectual es lamentava de l’ambient que es respirava a la ciutat. Era el 1912, i deia "En Gerona, dime, ¿Hay otra cosa sino imbéciles o malvados?”
Però els intents d’ampliar horitzons es van anar esfondrant un a un. El 1915 marxava a Madrid com a opositor per a la Càtedres de Francès per als Instituts de Batxillerats de tot Espanya. En arribar, va rebre una nota que l’informava de la greu malaltia d’un dels seus fills. Ho va deixar tot i va tornar, perdent l’oportunitat. Tampoc no va reeixir la possibilitat d’anar a París que li va oferir Eugeni d’Ors, ni la de treballar a Barcelona com a bibliotecari.
De fet Rahola tenia la capacitat de formar una xarxa d’amistats amb intel·lectuals de tot Catalunya que li havien de durar fins al darrer moment, però la relació amb Eugeni d’Ors era pràcticament impossible. La seva ideologia era completament oposada, com queda palès en la breu correspondència que van mantenir. Mentre Rahola era el defensor de la socialització de la cultura i de la necessitat d’elevar els coneixements del poble i evidenciava aquests ideals amb uns llibres tan ben documentats com escrits, però sempre amb un to divulgatiu, d’escriptor útil, que en diria Josep Pla, Eugeni d’Ors reclamava la revolució.
Efectivament, la revolució contra les idees humanistes del XIX que havien de conformar, temps a venir, la base intel·lectual del feixisme europeu. La cultura elitista, dirigida, com diria Rahola, als que ja en tenien, de cultura i de diners, als que tenien Llotja al Liceu de Barcelona. Una cultura que no pensava en el conjunt de la societat, si no en una èlit econòmica que tenia accés a uns béns culturals i que en cap moment pensava en democratitzar el coneixement, ans al contrari.
En aquest sentit, Rahola, coherent amb el seu ideari, va formar i presidir l’Ateneu de Girona que va néixer el 1923, als inicis de la Dictadura de Primo de Rivera. Lligat als grups de republicans de la ciutat i als seus principals pedagogs com Cassià Comtal, Josep Junquera Muné i Joaquim Pla Cargol, l’Ateneu va organitzar conferències, concerts, exposicions que tenien una àmplia resposta per part del públic.
Amb l’arribada de la Segona República Carles Rahola arribava també al punt àlgid de la seva carrera. L’entusiasme que li va provocar la nova conjuntura històrica, davant la qual tenia dubtes que el país hi fos a l’alçada, va multiplicar la seva activitat. Aquell “aire de primavera” que descrivia Mercè Rodoreda també va trasbalsar un intel·lectual que sempre havia lluitat contra la repressió, la violència i la injustícia i que va buscar l’entesa i la civilització, en majúscules, sense la qual es fa difícil construir una societat i un país. Per això, amb l’inici de la guerra, se li va esfondrar el món. Tornava la barbàrie. El Carles Rahola que van afusellar els franquistes la matinada del 15 de març del 1939 era un home sense esperances. Un home vençut en una ciutat que tornava a ser morta.
* Article publicat al suplement GIRONA, de LA Vanguardia del divendres 13-06-2008.
- Imatges extretes de Google (no són les que il.lustren l'article original).
