Lluís Freixas, guanyador del Premi Apdb l’any 1999 amb el recull “La confederació de les ànimes”.
De poesia i poetes. Lluís Freixas
Si preguntéssim, déunosenguard, què és poesia, ens arriscaríem, segur, a obtenir una sèrie de respostes que competirien entre si per veure quina s’endú la palma de la cursileria.
Si preguntéssim, no ho vulgui ningú, què és un poeta, encara fóra pitjor, perquè llavors ja entraríem en el camp de les mi(x)tificacions i les anuències més o menys in(rra)(condi)cionals i/o literaturitzades.
Posem per cas, això fóra un exemple irrefutable de bona poesia?:
Existe el mar en las ciudades blancas,
coágulos en el aire dulcemente sangriento,
sábanas en la serenidad.
Per a mi, sí, i de poeta, i gran. És d’Antonio Gamoneda, que, dit sigui de passada, té poc a veure amb el surrealisme.
Bé. Ara, permeteu-me que aturi provisionalment aquesta introducció aquí i que us parli del darrer poeta que vam comentar i escoltar, i amb el qual vam parlar, en l’última trobada del Club de poesia de sant Narcís, Lluís Freixas.
El Lluís és gironí (Cassà de la Selva, 1964), jove, com podeu veure, però no ja cap pipiolo, per dir-ho així, sinó algú que acumula una llarga experiència no reductible tan sols a l’àmbit editorial, vull dir, a la cosa publicada. La seva penúltima obra editada és La confederació de les ànimes, un poemari, i és el que va centrar la nostra reunió. Com sempre, el suggeriment fou de l’Oriol Ponsatí, així com les gestions necessàries per aconseguir la presència de l’autor.
Lluís Freixas parla molt, de la seva obra, vull dir, cosa que a mi no em sembla estrictament necessària —un text literari s’ha de sostenir per ell mateix i, a més, seria força difícil que molts dels autors vinguessin a explicar el seu, entre altres raons i per exemple perquè ja no hi són— però que en aquest cas va servir perquè ens assabentéssim, o, més ben dit, aprenguéssim, algunes coses importants tocant a l’acte de creació poètica i a la literatura en si. El Lluís sap el que fa i per què ho fa, coneix la matèria prima amb la qual tracta i sap on va, però, sobretot, sap on vol anar (literàriament parlant).
La Confederació de les ànimes, que són les ànimes variades, contradictòries, que portem a dins cadascú, és un llibre aparentment senzill, de llenguatge aparentment planer, que camina aparentment a ras del terra. Però, fixeu-s’hi bé i us adonareu com, damunt d’aquesta tan fluïda, mil·limetrada, bellísssima planura, apuntalant-s’hi, alça el vol tot d’una una mirada poderosa, fonda, penetrant, que hi veu més enllà del subjecte poètic que parla, i que ens mira, i apunta, a tots plegats.
Els estornells, babel de vols erràtics,
tracen arestes negres de desordre
al cel blanc brut, presagi de tempesta.
No van enlloc, només s’exclamen, xisclen:
com tu, pou d’afliccions i clams roïns,
s’avancen al turment inevitable.
El vers, la poesia, del Lluís és, i, perdoneu-me altre cop aquest aparentment, “aplanat” —ara cobra sentit la introducció trencada que he fet al començament—, compareu-lo, si no, amb la cita de Gamoneda de l’inici, molt més, diguem-ho així, si així es pot dir, lírica, aparentment, de la d’ara, de la del Lluís, tan aferrada a l’immediat, al quotidià, a la matèria tova, esborrable però esborronadora, del món: la capsa, el semen, l’ànima més pròpia de cadascú:
Amb ulls sorpresos pel llampec
o gestos meditats d’estàtua,
en una capsa de cartró,
roben l’espai d’unes sabates.
Estàtua, capsa, cartró, sabates. Hi deu haver llenguatge, vocabulari, més prosaic que aquest? I tanmateix, en mans de l’autor s’obre el miracle: llegim i diem: això és poètic, viu, ens crema. Quina altra cosa deu ser poetitzar, al capdavall, sinó aquesta experiència per raó de la qual alguns àtoms xoquen i es reestructuren dins nostre després d’haver llegit, o escrit, orfebritzat, material d’altura i de verema autèntiques? Paradoxa que en ella mateixa du el desllorigador.
No creguéssiu pas que una tal manera d’escriure, arranada, qui sap si localista, de qui té els ulls oberts al lloc on és i al locus que ocupa no és universal. Ben al contrari. Vegeu aquesta cita treta a l’atzar pel sol fet de tenir-la més a mà,
Cicero said Chrysippus said that the life in a pig is a preservative,
keeping it fresh until we want to eat it. What then is life in us?
Chrysippus wrote more than seven hundred books, none survive.
(We have his bio in the Diogenes Laertius “Lives,” and small
comments like the one Cicero preserved, about the pig.)
Imagine how much the man talked. Imagine how his daughters
felt, sitting in cafés, virgins listening to young lawyers.
És de Jennifer Michel Hecht, que se suposa que és una de les autores en voga en un país on n’hi ha molts, els USA. Algú diria que el llenguatge, a part una certa capacitat lectora, és altament líric, d’una gran volada? Que és poètic per ell mateix, per les seves qualitats intrínseques? No trobeu que la poesia de Lluís Freixas suporta sense cap mena de problema i potser amb avantatge la comparació quant a eficàcia o potencialitat poètiques?
Doncs, aquest és Lluís Feixas, poeta —fugim de la polèmica— exemplar per la mesura i per la mesura de la seva poètica, en el sentit de mostra d’una no gaire abundant però existent poesia de qualitat i de futur en llengua catalana.
Lectura amb èmfasi recomanada.
Manuel Martínez Ballester (forma part del Club de lectura depoesia)
*** La confederació de les ànimes. Lluís Freixas. Editorial Lumen, Barcelona 2000.
(Tinc entès que el llibre està descatalogat, però a les biblioteques hi és.)
