La Plaça Salvador Espriu
Una reivindicació doble: el poeta i el seu indret a la ciutat
Incomprensiblement, i per motius que desconec, Salvador Espriu, el poeta de Sinera, continúa condemnat a l'ostracisme més absolut al nostre país. Els mitjans i els cercles culturals, en general, no en parlen, ni bé ni malament, simplement no en parlen.
De tant en tant sentim Raimon, com veu que clama en el desert, cantar els seus textos de Les cançons de la roda del temps.
Incomprensiblement, també, a la nostra ciutat, l'indret dedicat a la seva memòria, la plaça que porta el seu nom [al costat de la Plaça del Lleó], està condemnat a la més absoluta deixadesa.
L'escultura(?), en forma de doble pàgina d'un llibre, que està col·locada en un angle de la plaça, està bruta i pintada de graffitis, de tal manera que el text que hi ha gravat, un fragment del poema Les hores, gairebé no es llegeix. A més, han permés que al costat si hagin instal·lat uns cavallets (atracció de fira) que l'amaga totalment, si es mira des de la Plaça de Catalunya, i els voltants són bruts i deixats.
Indigne!, tot plegat.
Els versos que hi ha reproduïts han estat una premonició de l'estat en que es troba actualment...
Sota la pluja
arbre, camí, silenci,
vides llunyanes,
sense recança miro
com el meu pas s'esborra.
Potser sí tenia raó Espriu quan va escriure els versos, ben actuals d'altra banda, d'Assaig de càntic en el temple:
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
* * *
De moment ho deixo aquí. Potser valdria la pena d'anar-hi pensant i de fer alguna cosa.
