Relats guanyadors II Premi de narrativa 2007

EL MIRADOR Blanca Álvarez Mató*

Estira el braç i bolca el bol amb el colze i l'aigua tintada es vessa pel marbre blanc. Rellisca fins baixar per la pica i s'hi escola com una serp. Merda! L'haurà de tornar a omplir i amb prou feines quedan dos minuts per tres quarts. Sort que el pinzell encara està humit. El mulla en el negre, abans, però, s'atura a contemplar la paleta de colors. Li fascinen les escales cromàtiques: l'indian red, el dark salmon, el pale pink, l'snow, el gold, el magenta, i tons més freds com l'índigo, el lime, el forest green, l'olive drab, el seagreen, el medium aquamarine, el cyan, l'steel blue, el navy, el midnight blue i el blak. Realment fan goig totes les pastilles allí posades, com petites rajoles d'una realitat que anhela construir. Va, prou, ràpid, pinta't. S'acosta a pocs centímetres del mirall, amb el pinzell a la mà, i traça una petita estrella a la part superior del pòmul esquerra, just a sota de l'ull. Com cada dia, s'ha pintat les parpelles amb el maquillatge corporal, aquell tan car de Barcelona. La pròxima vegada em limitaré a comprar les pastilles forest green, seagreen i black, les que més em ressalten els ulls. Les altres, amb prou feines les uso. És tard Violeta, que t'espera en Jordi! S'allunya del mirall i s'examina detingudament, mentre es passa una mà pel cap, tot esbullant-se el cabell curt. Prou bé, per la ressaca d'ahir a la nit. No en recordo res, només que aquell paio del billar no em treia l'ull de sobre , i, mare meva, quin tros d'home!. Tinc el seu número. Em va dir que el truqués un dia d'aquests. Què devia tenir, trenta?, trenta-cinc?. Ui, si se n'assabenta la Roser, em mata. Un dia d'aquests, diu, et presentaràs am,b un iaio penjat al braç. Un iaio no ho sé, però tu, on hi ha l'edat hi ha l'experiència, ia mí això m'atrau. No l'entenc, s'ha de tenir valor per estar amb nois de divuit o dinou anys que sembla que encara gategin. En canvi, els homes, els madurs, d'ells si que en pots aprendre molt. Com el d'ahir, que era increïble. Crec que potser si que l'acabaré trucant, però millois que en Jordi no en sàpiga res, últimament s'ho està prenent molt a la valenta, això nostre; li hauré de tornar a deixar clar que em deixi espai, ja sap que a mi no m'agraden els lligams. I menys, a l'edat que tinc.

Agafa les claus de la carraca, com li diu a l'atrotinada moto, i una poma verda (li agraden àcides) que estava per allà sobre, que es guarda a la bossa. Adéu Destí! -el gat negre obre els ulls, de color verd líquid, s'arrauleix i els torna a tancar. Les campanades, a fora a l plaça, toquen els tres quarts. Es van conèixer quan Eivissa encara no era Ibiza. Quan l'ìlla esdevingué un important referent turístic del pais i d'Europa, ja que atreia l'estètica del poble pescador del Mediterrani, que encara s'endevinava entre pobles blancs, complexos hotelers de quatre estrelles i cales verges. En aquella època, la petita illa es va convertir en el melic europeu de la cultura hippie: Eivissa era l'oportunitat per a tots els que se sentien repudiats per la societat de classe mitja/alta i els seus valors tradicionals, pels vols dels seixanta i els setanta. Pels que renegaven de l'estil de vida vigent fins aleshores, els mateixos que reclamaven una convivència pacífica i en harmonia amb la naturalessa, promulgant obertament l'amor lliure, l'illa s'esdevingué un petit gran paradís. Quan la Marga va anunciar a casa que se n'hi anava a passar-hi una temporada, ni ella ni els seus pares van arribar a pensar que s'hi quedaria tant de temps. Massa i tot, es lamentarien posteriorment, Un bon matí de juny va decidir que deixava vacant el seu lloc de secretària a l'empresa del pare, Bufete Rubio, S.A., per prendre un estiu sabàtic. Portava vivint dinou anys a càrrec dels seus pares , i tot i que el sou d'oficinista no arribava per independitzar-se, que és el que realment desitjava des de feia anys, sí que era suficient per pagar unes bones vacances. Però a la Marga no li agradava anomenar-ho així: ella se n'anava a Eivissa per descobrir els hippies -els penjats peluts i desvergonyits, com els anomenava la seva mare-, i el seu modus vivendi que tant la encuriosia i fascinava. Així, el primer de juliol la Marga trepitjava l'illa, sense sospitar com marcaria això la seva vida. La congregació de gent a Eivissa aquell mes sobrepassava les expectatives turístiques: els hotels i els xiringuitos estaven a vessar, però el més impactant eren les coves; esdevingueren autèntiques comunes de hippies de totes les edats i nacionalitats. La vida allà consistia en estar en contacte amb la natura, ja fos el mar o la muntanya. La meditació i els rituals de les religions hinduistes i budistes també formaven part del dia a dia. Els reconeixies fàcilment, amb les seves cabelleres i barbes llargues, la roba de cotó i els ornaments de flors al cap i al coll. És fantàstic, Marga -va dir-se per si mateixa-, és el lloc idoni per desconnectar de Barcelona i el seu monòton gris. Aquí descobriràs els colors de la vida. Com l'havia vist canviar, aquella illa, des que hi vaig néixer! La seva evolució seria equiparable a la metamorfosi d'una papallona però a la inversa. Enlloc de ser eruga i esdevenir papallona, l'expansió del turisme, el boom espanyol de la dècada dels seixanta havia convertit la papallona, aquest petit edèn, en una eruga cimentada. Ja no es respectava res, com hi ha món! Si el pare ho veiés tot això ara! Sort que me la conec com si de la meva mà es tractés, aquesta pàtria meva, sobretot la part del nord; i que encara me n'hi puc escapolir, quan la remor del dia a dia m'intoxica, allà on la majoria de platges romanen verges a causa del difícil accés que presenten, sobretot en cotxe; per això he d'agafar la vespino, -la dona de la meva vida que li diu la mare, pobra dona-, però l'esforç val molt la pena.I miraque en realitat, si s'és una mica viu, tampoc requereix ser un coco, trobar la zona. Carretera de Benirràs, quilòmetre vint-i-dos, al revolt del mirador. Es tracta d'una corba força perillosa, perquè és tancadíssima, i més d'un ha lamentat no disminuir-hi la velocitat. I mira que deien que aviat i col.locarien alguna tanca de protecció. Però des que sóc petit sempre amb la mateixa cançó enfadosa, de moment tot segueix igual. El millor moment del dia per estar-s'hi és, sens dubte, l'estona de l'agonia del sol: mentre s'enfonsa inflat i tranquil en l'aigua de l'horitzó, com si s'hagués resignat a morir ofegat, com cada vesprada; llavors, m'agrada pensar que en senyal de dol, la pedra i el cel i el món sencer adquireixen un color sofre estrident que als pocs segons esdevé roent, per acabar del color de la sang presa, més proper al negre que al roig. Aquests amb prou feines vuit minuts semblen condensar el temps. Els olors d'estiu, de mar i d'herba seca queden apaivagats, en un segon i molt llunyà terme, així també com els sentits del tacte i del gust; el cervell, ara, només es dedica a l'ull: si el paradís existia, sens dubte era alló. En Jordi m'espera, ja sap que faig tard. La moto ha arrencat sense problemes, gràcies a Déu! En realitat, pobre, em fa pena, ell sempre tant pendent de mi. I mira'm a a mi! Jo.. jo pensant en el d'ahir a la nit. És que és molt fàcil dir que si, que fidelitat, però a la meva edat passo. Per mi que aquest concepte se l'han inventat els grans per donar sentit al matrimoni, o a l'amor, o el que sigui. Jo sempre he cregut que si estàs amb ics, perfecte, bon rotllo i confiança, però no cal tancar-se; si t'atrau zeta, endavant. I el mateix amb la teva parella. Amor lliure que deien! Aquests si que vivien bé, els hippies. Somriu. Porta el casc sense cordar, com sempre. És que per aquestes carreteretes tampoc és el perill que hi ha. I si no és integral, però anant des dels tretze amb la carraca, exceptuant quatre cops malcomptats i alguna cicatriu que ho delata, mai li ha passat res greu. I això que agafa velocitats considerables. "Considerables", és clar, la moto té prop de trenta anys. no recorda ben bé d'on la va treure però sempre li ha tingut una gran estima. No sap què faria si algún dia li robessin, i, francament, no vol ni pensar-hi. Com es mouria per anar a l'escola d'art, a Portinaxt? O com berenaria amb la Roser, els dilluns a la tarda, quan s'acosten a ca l'Amós? I si havia d'anar a l'aeroport, qui l'acostaria? Res, res, que la carraca li era indispensable; la bici , que és el que hauria preferit és un mal assumpte, i sinó mira la Roser, tot i lligada ja és la segona que li roben amb el que duem d'any. Ai, Violeta, nena que me l'han tornat a fotre! Pobreta!, ja li dic jo que no pots anar pensant pel món que la gent és bona; tothom, a la que pot, la clava per l'esquena. I això que es diu que hi ha més gent legal que males peces, però aquests últims són els que ressalten, bah, són bejanades. De males peces n'està farcida la nostra societat, més que gent com cal, però a alguns els fa falta consolar-se, així treuen importància a les desgràcies absurdes amb les que se'ns bombardeja contínuament. Però no, no vull exasperar-me ara, que hi tinc molta facilitat, sobretot si es tracta d'injustícies. Prefereixo somriure i fer el que estigui al meu abast, que no és poc, que no pas queixar-me, cosa que si és del tot inútil. Es concentra en la carretera que tant de memòria es sap. És sortint del poble on comença l'espectacle, especialment els dies d'estiu i nets com el d'avui. Deixant enrere cases i hotels, cotxes i gasolineres, s'endinsa en la tarda més plàcida. El vent li fa moure els blens de cabell que s'escapen de sota el casc, així com també es mouen les dues bandes que l'haurien de lligar, que serpentegen divertides prop de les orelles. Ara és quan girarà el primer de tants revolts i veurà el mar. El mar. No té perdó -pensa, com si contemplés l'idíl.lica escena per primer cop-, creure que no val la pena seguir endavant. Només per aquest mar, per aquest sol que s'amaga, s'hauria de voler viure. Que poca raó tenia la mare, vaig pensar al mes de ser a Eivissa. Quants cops em va dir que allà a mi no se m'hi havia perdut res, que Eivissa era el cul del món, on Cristo va perdre l'espardenya. Quins records, aquesta frase -pensa la Marga tot evocant un somrís-. Ella, la mare, mai fou ben bé de Barcelona, l'accent empordanès romangué malgrat els anys. Pobra mare, si sabés! Tinc intenció d'acabar l'estiu i, pel cap baix, passar-hi les festes de la Mercè. No em vull ni imaginar com es posarà el pare, quina por. Però tu, que accepti d'una vegada que la seva neneta ja té una certa edat, que ja anava sent hora de deixar el niu! I el Ricard, , mare de Déu, aquell pobre bé si que em trobarà a faltar. Amb la seva cara de bon nen, tan clenxinat i amb el seu bona tarda senyora Rubio , aquest color li escau molt de cada dissabte a les quatre que em venia a buscar. Ostres, els esforços que havia de fer jo per contenir el riure. I ell que ni semblava adonar-se'n; o si, i ho amagava, qui sap. Tot per no ferir-me. I que perfecte que era tot: el meu vestit, la tarda, la pel.lícula, els meus ulls. Que empallegós que ho veig, ara! Jo, és clar, que il.lusionada n'estava llavors d'un noi com ell. Molt em temo, però, que el que més m'atreia era que els papes n'estaven molt del Ricard. Uf! La mare de segur que ja planejava el casament. Si, nena, que si, que aquest és el que et convé, un noi com Déu mana -l'escarneix, simpàtica. Ui, i el pare! Mai l'havia vist tant content com quan va saber que estava acabant dret. Li brillaven els ulls de mala manera. I jo..jo en presumia d'un noi tan home, no ho negaré. Feia patxoca, era que ni tallat a mida, sempre tant formal, tan correcte, amb la paraula adequada a flor de boca. Quasi avorrit, diria jo. Però la Claudia, la que més sospirava per ell, sens dubte: que si no saps l'enveja que em fas amb en Ricard, que jo també el vull un marit així. Prou de tradicionalismes! Què marit ni què marit! És que sempre estem amb el mateix! Aquesta maleïda societat es veu abocada al fracàs si no ens renovem! Falta aire fresc, i colors, prou d'hipocresies. Si em sentís el Pere, ostres, si ja quasi parlo com ell! Des que el conec he tornat a néixer; és el motiu pel qual prolongo la meva estada a l'illa. És tant diferent del Ricard. M'ha obert els ulls, no sé com podia viure tant enganyada, de veritat. Jo me'n reia dels hippies però estic començant a respectar i entendre la seva postura: fora complicacions i protocols absurds! Si a la pau, tu, i a l'amor lliure, que la vida són dos dies. Amb ell he descobert que és viure, què és el sol, el mar, les estrelles, la complicitat del silenci, una flor.. que sona molt cursi, ja ho sé, però és la veritat. La naturalesa en estat pur i l'home formant-ne part com a animal que és. És la compenetració perfecta. He deixat la Marga allà, a la platja, boca terrosa sobre l'arena ardent. Nua, fràgil, bruna. És una noia increïble, la Marga. La seva innocència, aquesta ràbia febril que sembla néixer-li ara em fascina. Com li brillen els ulls quan em parla del que ha sentit a la vila, d'això que ha sentit de la guerra del Vietnam: que la veu del poble no ha servit deres, que Reagan continua enviant expedicions militars al país. Quina injustícia! -exclama mentre arrenca la vespino. Es dirigeix al poble a buscar tabac. A la cova on viuen és difícil aconseguir-ne. Quilòmetre dinou. El vent t'arrenca una llàgrima que s'escapa tremolosa rostre enllà. En Jordi em mata, em mata segur. Pobre nano, ja passa un quart, quin greu. Però no, Violeta, ja saps el que li has de dir, que no et faci gota de llàstima. Tu, amb ell, només embolics puntuals, res d'establir-hi relacions. Ara que ho penses, mai has aconseguit tenir un xicot formal. Ara amb un, ara amb un altre.. aquí te pillo, aquí te mato, que diria la Roser. Sobretot això passa a l'estiu, per les festes que enganxen dia rere nit, quan el desmadre és incontrolable i la gent sembla trastocar-se. L'alcohol, les drogues, tot circula de mà en mà. Tu n'has enganxat alguna de campionat, però res que no es pugui explicar. I sort de la Roser que més d'un cop t'ha rescatat enmig de la muntanya, beguda, tota gelada i mig delirant. Segurament devia haver fumat, i molt,aquella nit, perquè sinó no s'explica que no recordi amb prou feines res. Quin cas, Senyor, quin cas!. Aviat arribaré al mirador del revolt, però avui no m'hi paro: el temps se'm tira a sobre. Sí, és clar que me l'estimo el Pere, peròm'ha d'entendre. La meva mare.. és que la meva mare, no sabré què fer tota sola, pobra de mi. I ell, no, evidentment si segueix com fins ara no podrà estar ni per mi ni per la criatura, per molt que ens estimi. La sento dins i prego a Déu que ell avui no en porti mes, d'heroïna. Però si no en pren, s'està ajagut a la platja, el cabell llarg i llardós, repenjat sobre els genolls i amb la mirada bruta, perduda mar enllà. Quin canvi el nostre. Fa vuit mesos, quan ens acabàvem de traslladar a la comuna, mai vaig arribar a imaginar-me que acabaríem així. A l'estiu és genial jaure al sol i deixar que el temps s'escoli. No hi ha pressa ni necessitat, l'aigua la treiem de les garrafes, i, per netejar-nos, al mar hi falta gent. El menjar, quatre bledes a l'hort improvisat de da la cova, quatre patates i algun tomàquet. De carn, res; el peix sí que és abundant, el que pesquem arran d'aigua, és clar. I ja ens basta. Però l'hortet, quan el fred apreta, com ara, no dóna per a res. Tot és mort, s'ha gelat. I el foc escalfa, però no alimenta. En Pere es nega a comprar res al poble, que no vol sucumbir al capitalisme més decadent, que jo ho hauria d'entendre. Si, si ja ho compren que és una mica renunciar als seus ideals, però, i la criatura? S'ha d'alimentar de l'aire, del que jo respiro? Fa dos dies que només bec aigua i infusions i que no surto de la comuna pel fred de fora. És fosc a les vuit i per arribar a la vespino per anar al poble, s'ha de travessar la muntanya. Sense llum qualsevol s'arrisca. I jo menys, que ja estic de set mesos amb aquesta panxa inmensa. Tant de bo hagués fet cas a la mare, pobra de mi. En aquest estat ella estaria ajudant-me amb tot, recolzant-me i vora meu. Tinc ganes de plorar, vull que m'abraci, que em digui que no passa res, que tot anirà bé. I no vull veure el Pere, que me'l miro i ja no sé que hi veig. Que ha passat? Què m'ha passat? -crida. Però a la comuna està sola. Els francesos van marxar a principis d'octubre, i en Pere deu estar al mirador o perdut per l'illa, arrossegant-se com un miserable. A la Marga li ha sortit una contrincant: l'heroïna. I aquesta no admet competència. Ara ja, d'aquí dos revolts, el mirador. Va, la velocitat a tope, tu pots carraca meva. I llavors ja es veu la caleta on hi ha el xiringuito d'en Jordi. Crec que aquest curs el deixaré a mitges. No sé si estic preparada per acabar-lo, ni si en tinc ganes. Quin pal, ara, haver-se de posar a estudiar un altra any. La Roser diu que segueixi, que no sigui tonta, que pel poc que em queda val la pena acabar però jo no ho veig gens clar. És que acabo, i què? Em quedo a l'illa? Si això és una merda, si ja no m'hi queda ningú. Bé, la mare, però com si no hi fos. Suposo que un dia d'aquests l'hauré d'anar a visitar, fa mesos que no la veig. I les infermeres em van advertir l'última vegada que la malaltia es trobava en un estat molt avançat i que, possiblement, no duraria gaire. Que els antiretrovirals ja no feien efecte. Se'm va glaçar la sang. Mai l'he tinguda jo la relació típica de mare-filla, però em va saber molt greu. Em va deixar penjada, però tampoc era ben bé culpa seva. No sé, ara no es el moment de retreure-li res, sobretot si l'està palmant. Sort de l'amiga de la mare que em va acollir a casa seva quan vaig fer els quinze. N'estava farta de rondar de casa d'acollida en casa d'acollida. però no em queixo, a casa amb ella ara estic perfecte i la veritat és que es porta molt bé amb mi. No em jutja mai, sols m'aconsella, és una gran persona. Si l'any que ve pretenc anar a Barcelona a estudiar maquillatge corporal li faré un gran regal. Li dec molt, massa. Ella ha sigut com una mare per mi. Estic trencant aigües. i no estic de nou mesos encara! I el Pere no apareix. Què faig? S'exclama, plora, brama i respira fondo. Tranquil.litza't Marga, no pateixis. Milions de dones han parit abans que tu i bé que han sobreviscut, no? Necessito ajuda. Pere, on ets ara que tanta falta em fas? Arraulida, amb intensos dolors, arriba com pot fins a la sortida de la cova. La tarda és freda, nítida, i l'aigua sembla un tros d'acer. Només se sent el mar batre contra les roques i una gavina que xiscla. La Marga, impotent, sola enmig del món, espera sentir el característic motor de la vespino, però el silenci s'imposa. Sua, crida i gemega. S'ajau a l'entrada entre arbustos i decideix tirar endavant. El verd de l'herba es torna sang. Gira el canell i la velocitat arriba al límit. Entra al quilòmetre vint-i-dos en el que hi ha el mirador. La posta , des d'aquí, si gires el cap et deixa sense paraules. Et tempta molt disminuïr la velocitat, parar-t'hi, però no ho fas. Hi passes per davant tant ràpid que el mar i el cel es confonen, tot taronja, tot rogenc. En un instant perds la mirada mar enllà i el manillar se't torça i la moto entra dins del mirador. La sorra et fa relliscar, i la velocitat que no disminueix i s'aixeca polseguera que tot ho esbossa i el sol tot taronja, tot vermell, i caus i la motocicleta amb tu, barranc avall. De cop, el neguit del moment retroba la calma, tot torna al silenci, tan sols s'endevina el mar, batent contra les roques i una gavina que xiscla. Tot taronja, tot rogenc, color sang. Ja no saps si riure, plorar o cridar i et limites a somriure i el fred et fa notar les llàgrimes que comencen a assecar-se sobre les galtes encara colrades. L'emoció et pot, Marga, ja tens la criatura als braços, tan indefensa que sembla que es vagi a trencar, tota molla i ensangonada. El capvespre i el cansament, les llàgrimes, la por, els seus plors, tot plegat, amb el silenci, et tornen a la realitat. Estàs sola enmig del món, amb ella, la teva petita nena. Gires el cap a l'esquerra, et sembla sentir un motor. Mires els arbustos i després l'herba i hi centres la teva atenció. Indefensa, enmig del fullatge espès, mig ofegada, hi distingeixes una petita flor. No es resigna a morir, malgrat la impotència de no poder fer res davant la poca llum que rep, i és diferent a les altres. Saps que sobreviurà, que té força per fer-ho, que lluitarà. El seu nom és VIOLETA. * Blanca Álvarez Mató és de Girona. Va concursar a la categoria A (fins els 17 anys).

L'HOME DEL CANAL Feliu Antúnez Seguí * Canal du Midi Aprofitant un petit interval de calma havia tret a fora, davant la porta de casa, una tauleta de fusta amb les potes pintades d'un vermell llampant on s'entreveien els forats d'alguns corcs. Des del temps del seu avi ocupava la paret dreta de l'entradeta i formava part del mobiliari trist i pobre de la casa del vigilant de la resclosa d'Alovant. La calor era molt intensa, quasi sufocant, per ser només un principi d'estiu. Bé, potser no tant el principi d'estiu, un quatre de juliol, però la veritat és que aquell any, arreu d'Europa els termòmetres havien pujat de valent des de feia dies: era l'inici d'una llarga canícula mediterrània. Cercant l'ombra de la casa, en Pierre-Paul havia col.locat la tauleta per recolzar la segadora que s'havia espatllat aquell matí mentre tallava l'herba de la vora del camí. No era pas la primera vegada que li passava la mateixa avaria; enmig de la brossa hi havia de tant en tant algun tronxo més gruixut del compte que feia que es trenqués el fil de niló de la màquina. Quan li van portar des d'intendència del Ministeri de París, ja va veure que es tractava d'una eina per cobrir l'expedient més que no pas un aparell realment útil. Era una segadora de fireta i amb allò havia de mantenir la vora del canal net i lliure de bardisses i altres males herbes. Malament! es va dir quan va veure l'andròmina. Però cada vegada tornava a caure a la trampa i l'agafava per segar. Si hagués tingut una màquina com cal, hauria desbrossat tota la vora des d'Alovant fins a Pamontier. Amb aquesta era del tot impossible; ni pensar-ho. Faria cent metres amunt i uns altres cent avall i ja es podria donar per satisfet.

Com altres vegades, es va disposar doncs a desmontar la maquineta per a poder canviar el fil de niló que tallava les herbes, però amb aquella calor intensa li suaven les mans, li regalimava una gota pel costat de l'ull esquerre i la camisa no el deixava bellugar. Va treure neguitosament, amb una clau del 7, el casquet vermell protector del mecanisme, deixant-lo sobre la taula, i veient que la cosa es podia allargar va tornar a entrar a la casa tot cercant una cadira per seure. Ara sí, ara ja ho tenia tot a punt. No, li faltava una cervesa fresca que va anar a cercar a la nevera de la botigueta, aquella nevera que també calia arreglar perquè li grinyolava la porta. Quan ho tenia tot ben disposat, en mirar avall, va veure que s'acostava una embarcació decidida a passar la resclosa. Li va tornar a venir el neguit i la desesperació de pensar que havia de tornar a deixar la feina que estava fent per anar a prémer el botó i obrir les comportes. Sempre li passava igual: quan tenia una cosa entre mans, l'havia de deixar per ocupar-se'n d'una altra. I si els que passaven la resclosa eren uns manasses, potser encara li tocaria donar-los un cop de mà per amarrar el cap. De fet, hi havia dies que es trobava de tot, i cada cop hi havia més gent que es pensava que això de navegar per una via fluvial era bufar i fer ampolles. Aquests estiuejants van pertot arreu com si fossin els reis del mambo -repetia cada vegada que es posava nerviós-. Ell portava tota la vida aquí al canal i no podia entendre els embolics que es feien els turistes per amarrar la barca; una cosa tan fàcil. ¿Què haurien fet a mar, doncs? Va deixar la clau sobre la taula amb un gest de mal humor i, fent un xarrup de la cervesa fresca, es va dirigir cap a la caixa de comandament disposat a complir fervorosament amb la seva feina. Això sí, per damunt de tot, era un fidel complidor. El gos, abatut per la calor, jeia a l'ombra del desmai del jardinet del costat de la casa i es mirava de reüll els gests repetitius que feia el seu amo cada vegada que entrava una barca dins la rasclosa. Era un mecanisme Paulovià que havia assimilat en el decurs dels anys de presenciar la mateixa maniobra; de ben segur que amb el morro o la poteta hauria estat capaç de prémer el botó precís si en passar cada barca se li haguéss donat un menjar llaminer. En Pierre-Paul mirava primer, fixament, el passatger de la barca com volent dir que la cosa anava a començar. Després polsava el botó de la dreta per tancar les comportes de baix i, poc a poc, obria les trapes petites de les comportes de dalt per deixar passar l'aigua a la pressió que lentament omplia la resclosa. Per a ell igual que pel seu gos, era un acte automàtic dins la seva consciència que repetia milers de vegades la teoria i l'invent de Leonrado da Vinci. -Bonjour, bonjour! -Bonjour. Velles paraules que formaven part del ritual al pas de cada barca. Un cop aquesta embarcació va seguir canal amunt, es va trobar alliberat de la seva responsabilitat i va tornar a l'ombra de la casa, a la tauleta on tenia la segadora a mig desmuntar. Va tornar a fer un xarrup de cervesa i es va disposar a solucionar l'avaria. Els engranatges estaven plens de restes d'herba que calia anar rascant amb delicadesa per deixar que els pinyons encaixessin a la perfecció. Després calia posar-hi oli per engreixar-los i fer-los més lleugers. Va tallar els setze centímetres de fil de niló del rodet que tenia de reserva i, després d'encaixar-lo a la roda de baix de tot per l'escletxa adequada, el fixava amb el bis de cabota d'estrella. Un cop fet això ja podria posar de nou la tapa vermella. Però no. Es va haver d'aixecar altra vegada de la cadira per atendre un passavolant que volia comprar una ampolla de vi. Ja patia perquè no veia la seva dona i la botiga estava desatesa; potser aquest turista era un desaprensiu i li podia robar qualsevol cosa de la tenda. Havia d'estar a l'aguait per tot. Al mateix temps sonava el radiotelèfon de comunicació amb les rescloses de més amunt o de més avall. Qui serà ara? Què feia, contestava el telèfon o anava primer a la botiga? Venia alguna barca d'amunt o d'avall? Notava que l'activitat d'aquest estiu el començava a atribolar més del que era d'esperar; quanta gent, quantes barques, quanta feina! Venien de baixada dues barques que semblaven tenir pressa. La primera, així a cop d'ull, governada per un alemany pletòric, d'aquests obesos de cara vermella, d'aquests que sembla que hagin d'explotar amb un cop de tos. Sí, sí, era un alemany que no havia canviat encara de mentalitat de conductor de Mercedes i començava a esbufegar quan li tocava amarrar la barca i sobretot cada vegada que havia d'amollar el cap que se li entortolligava en el norai o se li feia un embolic entre les cames. Resultava un espectacle veure tot un homenàs, que ves a saber si en el seu país era el director d'una gran oficina de banc tot tocat i posat, i aquí el veies com un energumen pujant i baixant els tres esglaonets de popa de la barca per recollir el cap altra vegada. Segur que era incapaç d'entendre que, en ple segle vint-i-un, en plena efervescència tecnològica, hagués de recórrer a procediments tant primaris com si encara es trobés al mil sis-cents. Aquell home, aquell alemany, segur que estava patint molt i maleïa a qui el va enredar a llogar la barca i fer unes vacances semblants; tan bé com estaria en una cerveseria de Munich. En Pierre-Paul no parlava alemany però, amb uns quants moviments es va fer entendre, dient-li que mogués una mica més endavant la seva barca per deixar lloc a la que li venia per darrere. Era qüestió d'aprofitar la maniobra i passar de cop les dues embarcacions, malgrat que això a l'alemany no li feia gràcia. Bé, ara sembla que sí, que podria acabar de posar la tapa a la màquina de segar i anar fent les coses per ordre. Era el seu temperament; si no podia seguir un ordre s'anava posant nerviós fins a perdre el control. El seu tarannà compulsiu el portava a seguir un rigorós ordre d'execució de les feines. Estava a punt de posar la maleïda tapa; no venia ningú ni per dalt ni per baix Ara doncs... Doncs no. A una parella de mitjana edat, que venia en bicicleta pel camí, se'ls va ocórrer parar per comprar un refresc. Van deixar les bicicletes recolzades a un arbre boi eixugant-se la suor amb un mocador. S'acostava l'hora del migdia i la calor anava pujant de valent; així, doncs era normal que aquells ciclistes volguessin remullar una mica les seves goles. Apa, torna't a aixecar de la cadira per servir una llimonada i una cervesa fresca. Aquest era el ritme distorsionant que perseguiria tot l'estiu al pobre Pierre-Paul, l'home del Canal, aquest atribolat vigilant de la resclosa d'Alovant del Canal du Midi francès. -Bon home, falta gaire per Le Somail? -Buff... està lluny això. Una hora o més. Què sé jo la velocitat a la que aneu vosaltres amb el cony de bicicletes! Era ben manifesta l'animadversió que sentía l'home del canal per tot medi de locomoció que no fos la barca. La seva vida sempre havia transcorregut aquí,al costat de l'aigua, aquesta aigua tèrbola que era el camí i la vida del Llenguadoc. El seu avi ja havia estat vigilant de la resclosa, el seu pare i ara ell. No és que el càrrec fos hereditari, però en aquell punt perdut una mica de la civilitzaciño no hi volia anar ningú més, i en canvi, allà, la seva família s'hi sentia bé i per això havien procurat sempre fer les sol.licituds que calien davant el Ministeri de Transports, Turisme i Obres Públiques del Govern francès. Estimava aquell camí ombrívol que portava a les rescloses veïnes, aquells petits poblets plens de calma, aquells hiverns tebis del Midi francès, tot aquell encant d'un món que anava a la velocitat del mil sis-cents. La Catherine, la dona d'en Pierre-Paul, sensible també al trànsit del canal, intentava fer el dinar tot mirant per la finestra. Semblava fet expressament que la finestra de la cuina donés a la banda de pujada del canal per veure l'arribada de les barques. En aquella casa tothom estava pendent del trànsit dels turistes. Quedaven lluny els temps de les barcasses de mercaderies arrossegades per mules. Paradoxalment, ara que la gent anava de vacances tenia més pressa que els vells barquers de la barca-correu del segle XIX. En Pierre-Paul intuïa que s'acostava ja l'hora de dinar però seguía molt nerviós perquè encara li quedaven moltes coses per fer. Calia arreglar la nevera, havia de fer la llista de coses que s'havien d'anar a comprar al poble: refrescos, vi, sal, ampolles d'aigua, fustes i visos per arreglar la tanca del jardinet i, ves per on, mel. Ben curiós, havien passat molts turistes i li havien comprat mel fins a deixar-lo sense cap pot. Ah!i fruita: pomes,taronges, kiwis, prunes. Sí, i també alguns tetra-brics de llet. Uf..!, i ¿que més..? Batúa el mon! Ara baixava una barca a tota castanya. Corria més del que estava permès. Segur que era algun eixelebrat d'aquells que van a apagar foc i a qui el món se'ls fa petit. Però si gairebé era ja la una, l'hora de tancar. En Pierre-Paul anava mirant el rellotge i no estava disposat a deixar passar aquell desaprensiu més enllà de la una en punt. Les normes són les normes i els horaris cal complir-los; bé que s'aixecava ell al matí a obrir a les vuit en punt. No, no pensava pas obrir-li la resclosa. No. -Pierre, m'hauries de portar alguns alls per fer el dinar -li va fer la Catherie sortint tot corrent per la porta bo i eixugant-se les mans amb el davantal. En Pierre-Paul no podia amagar el seu estat d'ansietat en veure que moltes coses demandaven la seva atenció.Això no hi ha qui ho aguanti, es deia una i altra vegada. Anava cap a rasclosa, però,no. Girava el pas i es dirigia cap a la botigueta on hi havia una parella esperant. Sense arribar-hi, tombava cap a l'esquerra per entrar a casa. Ep! S'havia deixat els alls. La una en punt. No obria la rasclosa. ¿Què volen ara a aquestes hores? -deia a la parella que havien deixat les seves bicicletes a l'ombra del pollancre per comprar una ampolla d'aigua fresca. Víctima de la seva pròpia ira, tancava la porta de la botigueta després de despatxar de mala gana l'ampolla d'aigua dels ciclistes. Tens raó, el gos. El gos estava també sense aigua. Aquell gos se'n guardaria ben bé prou de beure aigua del canal; tenia el seu enteniment i no feia falta que ningú li expliqués les maleses que s'amagaven darrera la seva terbolesa. Era la gran saviesa de les bèsties. Sense més romanços, ara sí, va entrar a casa disposat a dinar. Es va dirigir a la cuina per picar una oliva quan per la finestra va veure arribar amb el tricicle a Jean-Baptiste, el de la cooperativa vinícola. Feia dies que l'esperava; tenia pendent una comanda de vi. Pel que es podia veure, els turistes que passaven aquells dies els hi devia agradar molt i esgotaven les existències. Malgrat l'espera, en Pierre-Paul no podia amagar el seu enuig perquè, precisament a l'hora de dinar, li portessin les caixes. Ara caldria tornar a obrir la porta de la botigueta, suar una mica més i córrer el risc que s'acostés algun passavolant amb ganes de comprar-li una ampolla, precisament ara. -Pierre-Paul, et veig molt atabalat i neguitós -li va fer el de la cooperativa. - Mira, no t'imagines si n'estic fart d'aquesta feina i d'aquesta vida que he decidit anar-me'n. He sol.licitat el trasllat a una oficina de la capital. Sí, a París, tal com ho sents. -Què dius, ara. I deixaràs la teva terra, els teus amics, tot aquest món? -Sí. Ho tinc decidit. No puc aguantar més aquest atac de nervis, tota aquesta feinada, no poder parar en tot el dia, sempre pendent de qui puja i de qui baixa. I això no té aturador, cada any passen més turistes i més barques. Si tu ho sabessis: barques amunt, barques avall, per anar enlloc. Aquests turistes estan ben guillats, diuen que van de vacances i tots porten presses. A tots els sembla que els fas esperar perquè sí. No entenen que la resclosa necessita el seu temps per omplir-se i el seu temps per buidar-se. Ells estan acostumats a la rapidesa dels semàfors de la capital; allà tot és immediat, ¿saps?. Potser és per això que jo també me'n vull anar d'aquí. Tinc ganes de viure a la capital amb els seus carrers asfaltats, llums, cinemes, teatres, botigues. Una oficina amb calefacció, mobles brillants i butaques encoixinades. Secretàries boniques i elegants. I ascensors. Tu saps que fantàstic deu ser pujar al cinquè o sisè pis sense passar per les escales. I a l'hora de plegar, deixar-ho tot, i de bracet amb la teva dona anar a passejar per les avingudes il.luminades. I per Nadal, ¿t'ho imagines?. Mira, sembla que m'hi trobo. En Jean-Baptiste, home arrelat a la terra, amb un posat seriós davant tots aquests somnis, li contestà: -Em fa l'efecte que vas ben enganyat. Algú t'ha inflat el cap. -Pierre, ¿que no vens a dinar? ¿Què és tanta xarrameca? -li fa la seva dona, impacient, per la finestra de la cuina. -Ja vinc -li contesta amb menyspreu-. Ho veus Jean-Baptiste, aquí sempre em toca córrer, d'una cosa a l'altra. No aguanto ni un dia més. Me'n vaig. -Bé, apa adéu, et deixo. Jo et portaré la factura a final de mes si encara ets aquí. La Catherine ja tenia el dinar a taula. Una taula parada amb unes estovalles de quadres verds, un verd menjat de moltes rentades. Vés a saber quants anys tenien! Uns estalvis fets d'un tronc d'olivera mig socarrimat que potser ja havia fet servir el seu avi. Una cassola amb un estofat de conill amb bona flaire. ¿Veus?, això sí que ho tenia la seva dona: era una bona cuinera. Una ampolla del vi de la cooperativa i un tros de pa d'aquell que havia anat a buscar a les set del matí, amb la Mobilette, abans de començar la feina. Va menjar amb golafreria, empassant quasi sense mastegar i amb poques paraules. Va sucar pa a la cassola mentre la seva dona s'ho mirava amb satisfacció tot pensant que havia encertat el menú. Un tros de formatge i confitura de préssec. Va xarrupar l'última gota del got de vi i, sense dissimular-ho gens, va deixar anar un rot de satisfacció. Després d'un breu intent frustrat de fer una migdiada a la butaca de vora la llar, es va aixecar neguitós pensant que havia de fer la llista de coses que aniria a comprar al poble, a les sis, en tancar la resclosa. Recordava també que havia de posar benzina a la furgoneta, aquell tricicle de color blau fosc, envellit pel temps i pel desgast d'anar i venir carregat més del compte. A veure: formatge, llet, arròs, paper de cuina, paper de l'altre, sabó d'afaitar..., ufff..., ja no se'n recordava de tot el que al matí pensava que compraria. Ah! si, una agulla saquera per cosir el tendal esquinçat de la botigueta i fil gruixut, ben resistent. I les garrafes d'aigua i els cigrons. Ui! sobretot una bombona de gas, que no se li oblidés! Va mirar el rellotge de paret, aquell rellotge de peses que deixava anar un tic-tac cadenciós que omplia el silenci. Bufa! d'aquí set minuts ja havia d'obrir la resclosa. Segur que hi havia una colla de barques esperant impacients per por que el sol se'ls mengés les hores del dia. Anava repetint-se sempre la mateixa cantarella: aquests turistes, tanta pressa per no anar enlloc. El perseguia en tot moment la idea obsessiva que havia de marxar d'aquí: no podia aguantar-ho més. Ja va, ja vinc, impacient -li deixava anar a l'alemany que feia roncar el motor de la barca pensant que així l'obririen abans. Un alemany gros, amb dues dones grosses assegudes a coberta, intentant aprofitar l'ombra d'un para-sol. Anava a obrir, però, no.Faltaven tres minuts. El temps just per agafar el setrill i engreixar l'engranatge de la comporta que aquest matí grinyolava. Tot havia d'anar perfecte. Bo! Ara sonava el telèfon, era el de resclosa de Pamontier que l'avisava que un important ramat d'ànecs havia passat avall per la seva resclosa i que semblava que n'hi havia un de ferit. Que estigués alerta per recollir-lo. Només li faltava això, ara; veterinari i tot. Corrent, ara sí, ja era l'hora. Havia d'obrir la resclosa, primer els que pujaven. Ai, mare meva! Aquest beneit no sap que ha de baixar algú de la seva barca per agafar l'amarra al norai. I això un dia, i un altra. Havent dinat. El sol deixava anar tot el pes de la canícula estival fent que les pedres de de la reclosa cremessin en tocarles. Avui tocaria tornar a suar de valent mentre pel seu cervell hi passava l'estimulant imatge d'una llauna de cervesa fresca. Oh! Però, ara que hi pensava, encara no havia tingut temps d'arreglar la tapa del frigorífic; no ajustava bé i segur que totes les begudes devien estar calentes. Quin desastre! No, ara no podia; hi havia barques amunt i avall. Era l'hora punta de trànsit. -Bonjour. -Bonsoir. Ara sí que l'hem feta bona. A aquest se li ha parat el motor i no pot arrencar. Per la vorera començava l'hora dels ciclistes. Avui en passaven una bona colla i molts s'aturaven a mirar què podien comprar a la botigueta. La Chaterine intentava fer propaganda de les ceràmiques, aquells gerros en forma d'abella, amb els que hi guanyava més diners. Els hi embolicava bé amb aquell plàstic de bombolles perquè no fessin trencadisses en el viatge. S'havia d'espavilar per tot. Havia sonat el telèfon; era de la resclosa de dalt. Res, res d'important. En Pierre-Paul anava i venia de la botiga a la caixa de comandament, ara el botó vermell, ara el botó verd.. Amb l'escalfor de terra els peus li bullien. La seva dona no tenia prou canvi per tornar a un comprador que se li va endur tres ampolles de vi. Aquella tarda era un no parar. Ni pensar-ho de poder seure. Ja era hora de començar a mirar el rellotge; aviat les sis, el límit per superar l'esgotament. Ell, mentre obra i tancava la resclosa no podia de deixar de pensar en París, amb l'ascensor, amb l'aire condicionat, amb el passeig pels bulevards plens de botigues, amb aquelles cafeteries on fer tertúlia sense haver de mirar contínuament amunt i avall del canal pendent de prémer el botó per omplir i per buidar la resclosa. Quin descans! Així que va tancar la resclosa, va agafar el tricicle i sense acabar d'escoltar a la seva dona se'n va anar decidit cap el poble a posar benzina. Aquell paio de la benzinera cada dia tancava més d'hora i no es volia quedar amb el dipòsit buit. Qui sap, a vegades podia haver de necessitar la furgoneta per a alguna cosa de precís i no volia quedar-se a mig camí. En Pierre-Paul seguia, com sempre, ordenat, previsor i calculador. Podríem dir que era un autèntic pere-punyetes compulsiu. En acabar de carregar la furgoneta amb tota la compra de la botiga del poble, li quedava encara la sensació que es deixava alguna cosa. El paper, el sabó, la mel... Ah! sí, s'havia deixat el sucre. Ara sí, ja podia tornar. Camí de casa, per la carretera sinuosa, deixava anar la seva imaginació pensant que estava circulant per l'Avinguda dels Champs Elisees rodejat de lluminària i de cotxes llampants. Era el somni que anava madurant cada dia i que el tenia a tocar. Allà, a la capital, pensava, podria sortir a sopar a un restaurant amb la seva dona i no hauria de menjar les bledes que avui trobaria a taula tot escoltant les notícies per la radio. No, la televisió no li agradava gaire i, a més, no es veia gaire bé. Un dia d'aquests, havia d'arreglar l'antena; sí ara que hi pensava, ho havia de fer. Encara era clar. Avui, un dia de calor, el sol anava baixant mandrosament per darrera el canal tot indicant que la feina no s'havia acabat. Apa, descarrega, ordena, arracona bé les garrafes d'aigua, posa el formatge tendre a la nevera, penja els rotllos de paper. I el gos, ¿on deu ser? És veritat, ara que se'n recordava, havia deixat aquell ànec malferit a l'ombra de la casa amb un plat d'aigua per si tenia set. Bo, ja no hi era. Ah! sí, s'havia anat a arraulir al peu del pollancre. S'estava morint. I ¿què faria ara?. -Pierre, ja pots venir a sopar -li deia la seva dona per la finestra. Amb la rutina de cada dia, havent sopat, va assegurar-se que la botigueta estigués ben tancada, la caixa de comandament de le resclosa també, la tauleta de les potes vermelles, el para-sol, la furgoneta, la paperera de les deixalles amb quatre ampolles d'aigua buides i tres llaunes de cervesa, el pàmpol del llum de l'entrada que semblava que estava de tort, potser s'hauria de canviar el pany de la porta, aquesta escala de pujar a dalt grinyolava una mica, l'aixeta dellavabo gotejava, feia hores que no havia orinat, el matalàs del llit estava ja molt ensorrat, tota la casa li queia al damunt, es trobava profundament esgotat. Es va acostar a la Chaterine tot passant-li la mà per la cintura, li va palpar la cuixa, li va voler acariciar un pit tot intentant recordar els dies que no feien l'amor, i es va quedar adormit. Les dotze, mitja nit. Prop de la resclosa, al camp del costat un tractor amb una llum potent resseguia solc a solc cada filera d'una vinya. Ja fa temps que els pagesos es dedicaven a ensulfatar les vinyes a la nit per evitar que es cremessin les fulles amb el sol d'estiu. La veritat és que la tasca es feia difícil amb la calor del dia i la gent de les cases properes ja s'havien acostumat al runruneig dels tractors sense perdre el son. Al canal, una parella jove, amb el permís dels mosquits, es feia les últimes carícies a la coberta d'una barca, sorpresos i agraïts del silenci nocturn de les cigales. S'havia acabat aquell ssgg, ssgg, ssgg..., que els havia acompanyat durant tot el trajecte. Hora de calma, hora de repòs. Tothom es disposava a dormir, quan de cop i volta el gos d'en Pierre-Paul va començar a bordar desesperadament. Tot un soroll de corredisses per davant de la casa. Gossos de les cases veïnes perseguien alguns conills que amb la fragor dels tractors havien decidit cercar un altra amagatall. En aquesta correguda desenfrenada, els gossos van fer caure un empostissat que servia d'aparador davant la botigueta de la resclosa traient al pobre Pere del llit el dia que precisament s'havia adormit abraçant la seva dona. Posant-se a corre-cuita els pantalons va sortir de la casa per veure què era aquell monumental escàndol. Mentre baixava de dos en dos els esglaons de l'escala anava cridant com un desesperat, tot dient que en aquella casa no es podia ni dormir tranquil. Va encendre el llum de fora tot fent un inútil intent de fer callar tota la gossada. Es va posar a cridar escandalosament per fer-se sentir per damunt dels lladrucs d'aquell ramat de gossos incontrolats. Gesticulava d'aquí cap allà, va encendre tots els llums de fora, va anar a cercar un bastó llarg per resoldre definitivament aquell aldarull nocturn. Allò era un escàndol. Prop d'allà, a l'altra banda de la resclosa, una parella de turistes prenien la fresca a la coberta de la seva embarcació tot mirant amb estranyesa les corredisses de l'home del canal. La pau i la tranquil.litat nocturna a la vora del Canal du Midi s'havia esfumat. Ara, en Pierre-Paul intentava refer la calma, i després de revisar que tot tornés a estar en ordre, va pujar de nou a l'habitació. Malgrat els esforços per intentar tancar els ulls i dormir una mica, en Pierre-Paul, pres d'una fúria incontrolada no parava de donar voltes al llit, colpejant amb els peus els llençols i girant el coixí una i altra vegada. La Catherine, en el límit de la desesperació, es va aixecar per preparar al seu marit una tassa de til.la, d'aquella til.la que pacientment havia recollit de l'arbre de darrera de la casa i guardat dins un pot de vidre. Fins i tot, en encendre el llum de la cuina, aquell gos mesell que durant tants anys havia exercit una disciplinada companyia, sense entendre el comportament ansiós del seu amo aquella nit, va deixar anar un lladruc commiseratiu. En aquella casa era impossible aclucar un ull. Ni til.la ni romanços, en Pierre-Paul, d'una revolada es va aixecar d'aquell llit incòmode, va baixar tentinejant per l'estreta escala des de l'habitació fins a l'entradeta i va anar al menjador. De cop, va veure recolzat a la sopera del bufet el sobre blanc que li enviava el Ministeri de Transports, Turisme i Obres Públiques a París. Havia oblidat completament que, a mig matí, havia passat el carter amb la seva motocicleta i li havia deixat aquella carta amb tota la pinta de ser alguna cosa oficial. Amb tot l'atabalament de la feina d'aquell feixuc dia d'estiu no havia pensant més amb el sobre i allà estava. Ara doncs, era el moment d'obrir-lo, darrera els quatre glops mal comptats de til.la. No, encara no, va haver de cercar les ulleres que havia deixat al moblet de l'entrada. Espera..., faltava el llum de peu, aquell llum inestable del costat de la butaca. Ara, sí. Sí, però havans va haver de gratar-se amb aquelles ungles seves mal tallades el cuir cabellut. Sempre, sempre que tenia una cosa important entre mans havia de gratar-se la closca, i les celles, i les orelles. Tot li picava. Anava a seure's a la butaca, però... li faltava el ganivet per obrir el sobre. L'hauria pogut estripar de qualsevol manera, però, no; havia de tallar la solapa amb la mateixa perfecció amb la que podava les plantes del jardí o l'herba de la vora del canal. De fet, la carta venia signada pel seu cosí, en Michel, aquell parent de la seva confiança i que temps enrere li va dir que faria prosperar la seva demanda de trasllat. Carai! El seu cosí feia servir paper del bo, del ministeri, amb l'encapçalament oficial i tot. A veure... París, 1-07-2003 Benvolgut Pierre-Paul: Ja se que fa dies que estic en deute amb tu per donar-te una resposta a la teva demanda de trasllat a alguna oficina del Ministeri aquí a París. Vaig parlar amb el sots-secretari de Turisme i em va assegurar que en pocs dies em diria alguna cosa. És un home de confiança. Ho dic perquè no passis ànsia. De fet, però, el motiu de la meva carta és un altra. En saber la teva decisió de deixar la Resclosa d'Alovant, vaig començar a moure els fils per obtenir-ne l'adjudicació. Deixa'm que t'expliqui: Fa uns vint anys que em vaig movent pels despatxos de l'Administració francesa. He anat millorant de categoria i responsabilitat i ara sóc un element important dintre del meu departament. El sotssecretari confia molt amb mi. Però et vull fer saber que em sento molt desgraciat cada dia darrera el meu escriptori, envoltat de papers i més papers, oficis, informes i projectes. Uns projectes en els que no hi tinc res a veure i que no es veuran executats, amb sort, fins d'aquí quatre o cinc anys. He de preparar les memòries que passaran per la junta de govern i que finalment arribaran al consell de ministres. ¿Vols que t'ho digui...? Papers, papers i prou. I les secretàries, impertinents, pesades, que et porten més documents i requeriments que exigeixen respostes immediates. "Recordi Sr.Michel que ha de trucar el Sr. Jean Montaigne, que a les dotze té una reunió amb els de la confederació detransportistes i a les sis ha d'anar a la presentació del nou projecte de la xarxa d'hotels d'alta muntanya..." I així, un dia, i un altre i tots els mesos, i la feina mai no s'acaba. Tot això,si t'ho he explicat, es per fer-te saber com en sóc d'infeliç i per mostrar-te l'enveja que em fa tota la gent que treballa com tu a la vora del canal. Si ho pogués dir d'alguna manera, vosaltres els homes del canal no solament treballeu, sinó que viviu tot treballant discretament en un paratge magnífic. Com ningú, podeu feinejar prop de l'aigua tot gaudint de la fressa del cant de les cigales a l'ombra delsol d'estiu. Al canal no us arriba el fum dels tubs d'escapament de milers i milers de cotxes a les hores punta. No us cal fer quaranta minuts d'anada i, a vegades, seixanta de tornada per anar de casa a la feina. Ah! i els ordinadors. No, segur que aquí baix, al canal, no deveu saber ni què són els ordinadors. Mira, molts matins, sobretot aquells en que la feina se't tira més a sobre,m'he de passar una bona estona a la sala de màquines -que n'hi diem nosaltres -. Al costat del meu despatx tinc aquesta maleïda sala de màquines, on hi ha la terminal informàtica del Ministeri de Transports de tot l'Estat. Fixa't si treballen aquests grans ordinadors que, fins i tot, tenen un sistema propi d'aire condicionat. ¿Ho saps tu què és l'asire condicionat? No, ben segur que no. Aquí al canal no en necessiteu pas d'aire condicionat. Molts vespres m'imagino una alenada d'aire passant per entremig dels arbres de la vora del canal mentre trec el cap per la finestra del meu pis de Saint-Denis, al Nord de París. Cada dia, a les set de la tarda, estic en un monumental embús per allà la Plaça de la Concorde al límit de la histèria col.lectiva. Ja sé, em diràs que puc anar al teatre, o al cine o a un concert.Sí, sí, teòricament és possible. Però no tens el temps, ni les entrades, i la veritat és que no te'n queden ni les ganes. Sopar, uns minuts de televisió i a dormir. No saps pas la sort que teniu una vida bucòlica a les aigües del canal. De fet, no entenc ben bé la voluntat de traslladar-te a viure aquí a París amb el pa que s'hi dóna. De totes maneres, la teva sol.licitud segueix el curs normal i espero poder-te dir alguna cosa d'aquí a pocs dies. Atentament, el teu cosí Michel. * Feliu Antúnez Seguí és de Palamós Va concursar a la categoria B (més de 17 anys) -----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------