SENYORS DELS MOTS - Article de Manel Ballester

Acte d'entrega dels premis 2010

SENYORS DELS MOTS

(V Premi de Narrativa 2010 de Sant Narcís, Girona) 

En aquest país nostre tan donat a la convocatòria de premis literaris de tota mena, secundats per una veritable rècula d’aspirants a les més o menys consistents glòries literàries, el benefici o perjudici dels quals és objecte de més d’un dubte i de dos, n’hi ha alguns l’existència dels quals se justifica sola, i és que oferir la possibilitat i l’espai, l’estímul, a una part bàsicament delimitada de la població i amb un horitzó d’”expectatives” dins del camp literari també acotat, de fer conèixer, de treure a fora coses que un o una qualsevol de nosaltres ha anat escrivint sense pensar en la seva publicitat directa o bé que un o una porta a dins sense haver-se atrevit a fer el pas endavant d’escriure-les, sense cap altra prima que el pur plaer (o dolor) obtinguts a l’hora d’escriure-ho i el de mostrar-ho als altres, és raó suficient perquè se li atorgui (al premi) cèdula d’habitabilitat completa dins el devenir social i cultural de cada dia. És, de fet, la microactivitat maonera múltiple realment existent arreu que basteix o permet (en fertilitza el sòl) que es basteixin a la llarga els casals literaris principals de la llengua. Al capdavall, la llengua és de tots i entre tots la fem. Passem.

Enguany, el primer i el segon premis de la convocatòria han estat adjudicats, respectivament, a Miquel Pascal i Pujadas, d’Olot, i Oriol Ponsatí-Murlà, de Girona. Tots dos per un recull de contes de substància palpable si bé de característiques diferents.

El conte ha estat definit de moltes maneres i sovint i no tornarem ara sobre el tema. Diguem només que dels diversos trets que se li atribueixen n’hi ha dos que, al nostre parer, són més definidors, més essencials que els altres: la intensitat i la densitat. És a dir, la situació o argument han d’estar plantejats d’una manera intensa, i han de ser dits amb la més gran economia de paraules possible, hi han d’estar condensats. Ni un mot de més. Aquesta és la raó que subjau a l’èxit dels anomenats micro-relats o microcontes, que poden consistir en una sola frase. Un dels més famosos, si no el que més, del gran uruguaià Augusto Monterroso, fa així:

Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.

Autors de l’anomenada de Poe o Txèjov, per posar tan sols dos exemples entre moltíssims més, han estat autors remarcables de contes, igual que, en català, Calders o Trabal i, ara, Monzó, tots ells autèntics senyors d’aquests dominis. 

Anant als premiats. Miquel Pascal, el primer premi, presenta un bloc de 32 contes, que titula “Instantànies urbanes”, tot fregant la ratlla no ben determinada que separa el conte normal del micro. Els seus textos s’avenen consaiderablement, pel que fa a la forma, als dos trets que s’han esmentat abans com a bàsics del gènere: la intensitat, tot i que desigual de l’un a l’altre text, es conjumina amb una condensació duta a l’extrem, fins al punt que ara i adés adquireixen color gairebé d’aforisme, de paradoxa o de proposició, a voltes amb caramulls d’absurd. Dos exemples:

Set

Era jove i tenia una gran set de coneixement. Sadollava precàriament aquesta ansietat dia rere dia. Finalment va trobar una font de raig ample i abundós cabdal. Gaudí de cada instant, de cada segon, mentre saludava el senyor de les tenebres.

Exactitud

Vaig ser tan exacte expressant la meva opinió que el meu oponent no va dubtar en construir-me en la meva cara un massís muntanyós. Vist el detall es diria que pot ser Montserrat i tot.

Oriol Ponsatí-Murlà obtingué el segon premi amb un recull de 10 contes (ell en diu microcontes) que titula “I no saber què fer-ne”. Els seus textos són manifestament més llargs, segueixen un discurs lògic de final quasi sempre sobtós, imprevisible o il·lògic, i són d’un nivell literari alt i treballat, vull dir que l’espontaneïtat (aparent) que sovint es percep en Pascal aquí és elaboració i polit final, per dir-ho d’alguna manera. L’autor sap què mourà al lector (i a ell mateix, esclar: si ja no “funciona” en l’autor no funcionarà en el lector) i en busca la complicitat. I ho aconsegueix. Coi que sí. És impossible, per la llargada dels textos i les característiques d’aquest espai, reproduir-ne íntegrament cap, però us en faig a mans un fragment del que m’ha semblat un dels millors per obrir boca:

El llum

Un repic violent de campanes desperta E en el precís instant que endinsava per quarta vegada el ganivet de l’embotit entre les costelles del seu pare. Gira maquinalment el cap per veure quina hora marca el ràdio-despertador. Gairebé tres quarts d’onze. Aleshores s’adona que entre ell i la tauleta de nit, hi ha un altre cos. E enfonsa la cara plana en el coixí, aguanta un moment la respiració i s’esforça a recordar. Res. Li balla vagament pel cap haver quedat amb algú, la nit abans, segurament per anar a prendre alguna cosa. És evident que no va tornar sol a casa, però amb qui ha dormit? ...

Us en recomano la lectura. No us n’imaginaríeu el que segueix i de quina manera.

Els podeu trobar publicats al diari digital El dimoni de Santa Eugènia (http://www.eldimoni.com/)

i, aviat segurament, al Blog del Club de lectura de Sant Narcís (http://clubdelecturasantnarcis1.blogspot.com/).

Busqueu-los, val la pena.

Manuel Ballester