SENYORS DELS MOTS - Article de Manel Ballester

Acte d'entrega dels premis 2010

SENYORS DELS MOTS

(V Premi de Narrativa 2010 de Sant Narcís, Girona) 

En aquest país nostre tan donat a la convocatòria de premis literaris de tota mena, secundats per una veritable rècula d’aspirants a les més o menys consistents glòries literàries, el benefici o perjudici dels quals és objecte de més d’un dubte i de dos, n’hi ha alguns l’existència dels quals se justifica sola, i és que oferir la possibilitat i l’espai, l’estímul, a una part bàsicament delimitada de la població i amb un horitzó d’”expectatives” dins del camp literari també acotat, de fer conèixer, de treure a fora coses que un o una qualsevol de nosaltres ha anat escrivint sense pensar en la seva publicitat directa o bé que un o una porta a dins sense haver-se atrevit a fer el pas endavant d’escriure-les, sense cap altra prima que el pur plaer (o dolor) obtinguts a l’hora d’escriure-ho i el de mostrar-ho als altres, és raó suficient perquè se li atorgui (al premi) cèdula d’habitabilitat completa dins el devenir social i cultural de cada dia. És, de fet, la microactivitat maonera múltiple realment existent arreu que basteix o permet (en fertilitza el sòl) que es basteixin a la llarga els casals literaris principals de la llengua. Al capdavall, la llengua és de tots i entre tots la fem. Passem.

Enguany, el primer i el segon premis de la convocatòria han estat adjudicats, respectivament, a Miquel Pascal i Pujadas, d’Olot, i Oriol Ponsatí-Murlà, de Girona. Tots dos per un recull de contes de substància palpable si bé de característiques diferents.

El conte ha estat definit de moltes maneres i sovint i no tornarem ara sobre el tema. Diguem només que dels diversos trets que se li atribueixen n’hi ha dos que, al nostre parer, són més definidors, més essencials que els altres: la intensitat i la densitat. És a dir, la situació o argument han d’estar plantejats d’una manera intensa, i han de ser dits amb la més gran economia de paraules possible, hi han d’estar condensats. Ni un mot de més. Aquesta és la raó que subjau a l’èxit dels anomenats micro-relats o microcontes, que poden consistir en una sola frase. Un dels més famosos, si no el que més, del gran uruguaià Augusto Monterroso, fa així:

Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.

Autors de l’anomenada de Poe o Txèjov, per posar tan sols dos exemples entre moltíssims més, han estat autors remarcables de contes, igual que, en català, Calders o Trabal i, ara, Monzó, tots ells autèntics senyors d’aquests dominis. 

Anant als premiats. Miquel Pascal, el primer premi, presenta un bloc de 32 contes, que titula “Instantànies urbanes”, tot fregant la ratlla no ben determinada que separa el conte normal del micro. Els seus textos s’avenen consaiderablement, pel que fa a la forma, als dos trets que s’han esmentat abans com a bàsics del gènere: la intensitat, tot i que desigual de l’un a l’altre text, es conjumina amb una condensació duta a l’extrem, fins al punt que ara i adés adquireixen color gairebé d’aforisme, de paradoxa o de proposició, a voltes amb caramulls d’absurd. Dos exemples:

Set

Era jove i tenia una gran set de coneixement. Sadollava precàriament aquesta ansietat dia rere dia. Finalment va trobar una font de raig ample i abundós cabdal. Gaudí de cada instant, de cada segon, mentre saludava el senyor de les tenebres.

Exactitud

Vaig ser tan exacte expressant la meva opinió que el meu oponent no va dubtar en construir-me en la meva cara un massís muntanyós. Vist el detall es diria que pot ser Montserrat i tot.

Oriol Ponsatí-Murlà obtingué el segon premi amb un recull de 10 contes (ell en diu microcontes) que titula “I no saber què fer-ne”. Els seus textos són manifestament més llargs, segueixen un discurs lògic de final quasi sempre sobtós, imprevisible o il·lògic, i són d’un nivell literari alt i treballat, vull dir que l’espontaneïtat (aparent) que sovint es percep en Pascal aquí és elaboració i polit final, per dir-ho d’alguna manera. L’autor sap què mourà al lector (i a ell mateix, esclar: si ja no “funciona” en l’autor no funcionarà en el lector) i en busca la complicitat. I ho aconsegueix. Coi que sí. És impossible, per la llargada dels textos i les característiques d’aquest espai, reproduir-ne íntegrament cap, però us en faig a mans un fragment del que m’ha semblat un dels millors per obrir boca:

El llum

Un repic violent de campanes desperta E en el precís instant que endinsava per quarta vegada el ganivet de l’embotit entre les costelles del seu pare. Gira maquinalment el cap per veure quina hora marca el ràdio-despertador. Gairebé tres quarts d’onze. Aleshores s’adona que entre ell i la tauleta de nit, hi ha un altre cos. E enfonsa la cara plana en el coixí, aguanta un moment la respiració i s’esforça a recordar. Res. Li balla vagament pel cap haver quedat amb algú, la nit abans, segurament per anar a prendre alguna cosa. És evident que no va tornar sol a casa, però amb qui ha dormit? ...

Us en recomano la lectura. No us n’imaginaríeu el que segueix i de quina manera.

Els podeu trobar publicats al diari digital El dimoni de Santa Eugènia (http://www.eldimoni.com/)

i, aviat segurament, al Blog del Club de lectura de Sant Narcís (http://clubdelecturasantnarcis1.blogspot.com/).

Busqueu-los, val la pena.

Manuel Ballester

UNA POÈTICA DEL DESVETLLAMENT (Roger Costa-Pau, poeta) - Manuel Ballester

Roger Costa-Pau

Al llarg del temps, el temps dilatat que exigeixen els universals humans, els éssers, els homes, les dones, van descobrint, no solament que són portadors d’emocions, sinó també a madurar-les i expressar-les de la millor manera possible. —Excepció feta, esclar, de les patologies i malvestats més o menys conscients, que dissort o natura ha abocat en abundància entre nosaltres.

És aquesta recerca, en el seu sentit, no ja més noble, sinó més humà —en la mesura que allò humà és allò arrabassat a la natura—, que ens ha dut als vastos camps anomenats de l’art i la literatura. I dins d’ells, potser, dit sigui sense ànim de predicació, la poesia ha estat una de les troballes més pròximes, amb la música, a la manifestació més adequada de la seva essència profunda, del, diguem-ho així, being core. I dins la poesia, no dubtaríem gaire a dir que, tant per la forma com pel fons, l’haikú o haikai és una de les maneres més essencials, potser pures, de dur aquesta manifestació a terme.

Molt sintèticament, l’haikú és una estructura composta bàsicament de disset síl·labes, sovint de tres versos, que per la seva capacitat de síntesi i senzillesa formal no requereix ni signes ortogràfics ni puntuacions. Provinent en principi del Japó, si bé amb antecedents a la Xina, el nom d’haikú —haikai sembla més primitiu— es consolidà al segle XIX al Japó i així passà a Occident, on fou rebut com una manera de fer poesia menys complicada i racionalitzada que la que s’estava fent per aquests verals. En l’adaptació occidental s’alliberà així mateix, ara i adés, de la referència quasi obligada a la natura i/o a l’estació de l’any.

Roger Costa-Pau, un dels poetes qui sap si més (relativament) desconeguts en relació amb la qualitat de la seva obra, no excessiva però intensament poètica, fou el guanyador del premi Joan Teixidor, d’haikús, l’any 2009, premi que ha estat editat per Viena amb el títol I en qui, l’ofec?, per ell mateix ja prou suggeridor. El llibre és compost pels vint-i-un haikús que optaven al premi i s’hi ha afegit, a efectes de publicació i amb sort per al lector, una selecció de poemes brevíssims, a tall d’kaikús també o tankas, que emmarquen i ajuden a completar el sentit del cos d’haikús central. Conté, així mateix, diverses il·lustracions, al meu parer extraordinàriament potents i ajustades al que l’haikú és, fetes per l’artista Roser Bover. Gosaria dir que són en si mateixes haikús buidats de síl·labes, reduccions d’una poètica als seus camps d’energia darrers, una mena d’equivalents, dins el visible, de la partícula de Déu de la física. El llibre inclou tres cites, una de Isidre Martínez Marzo, una altra de Víctor Sunyol i la tercera d’Agustí Bartra; jo diria, compte fet del que s’ha apuntat abans sobre l’autor, que és tota una declaració d’intencions. El recull d’haikús pròpiament dit comença així,

sagnosa i fonda

la llum que l'heura augura

silent en l'amunt

i el darrer diu,

i en qui als ulls l'ofec

-reprès l'ullal en daga-

ingràvida mar?

Al fons la sang augura, què?, esperança?, l'heura s'enfilarà i trobarà la llum, la claror o la calidesa necessàries per una vida, diguem-ne, realment existent, això és, sentida, pensada, com una mena de itaquiàssic camí d'una autoconsciència cap a la consciència de si, què és, en el fons, un nosaltres. Passa que aquest viatge no és gratuït, ni planer ni calm: hi ha esculls, pedregams, defalliments, cadàvers i/o trossos de carn i esperits propis que cal anar-se deixant, sisplau-amb-grat-o-força, pels congosts i escarpadures de la ruta, que són multitud. Sobretot perquè es tracta d'un trajecte bàsicament interior.

Diu el poeta en l'últim poema del llibre,

hi hagué més temps de caure avall i de més foc

i volíem el càntic i el verd malva de les aigües abraçants...

i és que tota cosa viva es troba en el viatge, no pas en l'illa, lloc, ell mateix, que per ser punt i final, arribada, és d'una absoluta feredat.

Els haikús de Roger Costa-Pau són d'una bellesa extraordinària, només equiparable a la seva rica, complexa simplicitat,

...si negra a l'avenc

la sembra i tota l'ombra 

de no saber-te

Us adoneu, és clar, com el lector que això escriu, de com significants i significats s'ajoquen junts, de la bellíssima combinació sonora dels dígrafs -gr,br-, de la força com som abraçats pel joc de les vocals obertes, de l'oposició i resignificació mútues de la sembra i l'ombra, de la germanor entre l'avenc negre i el desconeixement de tu... O aquest altra,

i en qui al cos l'ofec

-fulgent en el bleix la sal-

sinuosa mar? 

Una mar sinuosa? Més aviat és, el nostre, un rumb sinuós, en mar tant com en terra. I què me'n dieu de la -permeteu-me l'adjectiu, gens encomanat del poeta, fragorosa contradictio in terminis, però plena de sentits fulgent en el bleix la sal...?

Fa ja molts anys, els de l'Amèrica del Nord editaren el llibre d'un economista, Schumacher, titulat Small is beautiful, que ha estat qualificat com un dels més influents en el seu camp durant anys i panys. Doncs bé, és cert, la minimalitat aparent de Roger Costa-Pau -gens inesperada, és continuació i evolució de la seva veu poètica, vegeu-ne els poemaris anteriors -és bellíssima, densíssima, i, fet i fet, immesurable ja que ateny al fonament més soterrat de tots nosaltres. I el destorba. I el trava, com un amant a l'altra llit.

Llegiu el poeta. En un pais de felinies maules, com el nostre, que un nom, una poesia, no soni o no retrunyi abans, ara i després arreu, no vol dir que no resplandeixi tant o més que els altres. Llegiu-lo, no us en penedireu.

*** Roger Costa-Pau, I en qui, l’ofec?, Viena, 2009 (XLII Premi de poesia Joan Teixidor)

Manuel Ballester

EL NOSTRE BLOG DE CONTES "LLENÇAT" A L'UNIVERS BLOCAIRE

El nostre blog  Contes al blog  , l'hem "llençat a l'univers blocaire", amb la intenció de que moltes més persones que escriuen contes o que en tenen d'escrits, i no sàpiguen on poden publicar-los, tinguin un espai per a poder-ho fer.


Qui llegeixi aquest apunt ens podria ajudar a fer-ho saber. Només cal enviar-los a lluisgil@eldimoni.com, i els transcriurem tot seguit. Cal que amb el text ens envieu una imatge que s'adigui amb el conte, sinó nosaltres en cercarem una.


A veure qui comença -apartir d'avui-, perquè ja n'hi ha uns quants.