Acte d'entrega dels premis 2010
SENYORS DELS MOTS
(V Premi de Narrativa 2010 de Sant Narcís, Girona)
En aquest
país nostre tan donat a la convocatòria de premis literaris de tota mena,
secundats per una veritable rècula d’aspirants a les més o menys consistents
glòries literàries, el benefici o perjudici dels quals és objecte de més d’un
dubte i de dos, n’hi ha alguns l’existència dels quals se justifica sola, i és
que oferir la possibilitat i l’espai, l’estímul, a una part bàsicament
delimitada de la població i amb un horitzó d’”expectatives” dins del camp
literari també acotat, de fer conèixer, de treure a fora coses que un o una
qualsevol de nosaltres ha anat escrivint sense pensar en la seva publicitat
directa o bé que un o una porta a dins sense haver-se atrevit a fer el pas
endavant d’escriure-les, sense cap altra prima que el pur plaer (o dolor)
obtinguts a l’hora d’escriure-ho i el de mostrar-ho als altres, és raó
suficient perquè se li atorgui (al premi) cèdula d’habitabilitat completa dins
el devenir social i cultural de cada dia. És, de fet, la microactivitat maonera múltiple realment existent arreu
que basteix o permet (en fertilitza el sòl) que es basteixin a la llarga els
casals literaris principals de la llengua. Al capdavall, la llengua és de tots
i entre tots la fem. Passem.
Enguany, el
primer i el segon premis de la convocatòria han estat adjudicats,
respectivament, a Miquel Pascal i Pujadas, d’Olot, i Oriol Ponsatí-Murlà, de
Girona. Tots dos per un recull de contes de substància palpable si bé de
característiques diferents.
El conte ha
estat definit de moltes maneres i sovint i no tornarem ara sobre el tema.
Diguem només que dels diversos trets que se li atribueixen n’hi ha dos que, al
nostre parer, són més definidors, més essencials que els altres: la intensitat i la densitat. És a dir, la situació o argument han d’estar plantejats
d’una manera intensa, i han de ser dits amb la més gran economia de paraules
possible, hi han d’estar condensats. Ni un mot de més. Aquesta és la raó que
subjau a l’èxit dels anomenats micro-relats o microcontes, que poden consistir
en una sola frase. Un dels més famosos, si no el que més, del gran uruguaià Augusto
Monterroso, fa així:
Cuando despertó, el dinosaurio
todavía estaba allí.
Autors de l’anomenada
de Poe o Txèjov, per posar tan sols dos exemples entre moltíssims més, han
estat autors remarcables de contes, igual que, en català, Calders o Trabal i,
ara, Monzó, tots ells autèntics senyors
d’aquests dominis.
Anant als
premiats. Miquel Pascal, el primer premi, presenta un bloc de 32 contes, que
titula “Instantànies urbanes”, tot fregant la ratlla no ben determinada que
separa el conte normal del micro. Els seus textos s’avenen consaiderablement,
pel que fa a la forma, als dos trets que s’han esmentat abans com a bàsics del
gènere: la intensitat, tot i que desigual de l’un a l’altre text, es conjumina
amb una condensació duta a l’extrem, fins al punt que ara i adés adquireixen
color gairebé d’aforisme, de paradoxa o de proposició, a voltes amb caramulls
d’absurd. Dos exemples:
Set
Era jove i tenia una gran set de
coneixement. Sadollava precàriament aquesta ansietat dia rere dia. Finalment va
trobar una font de raig ample i abundós cabdal. Gaudí de cada instant, de cada
segon, mentre saludava el senyor de les tenebres.
Exactitud
Vaig ser tan exacte expressant la
meva opinió que el meu oponent no va dubtar en construir-me en la meva cara un
massís muntanyós. Vist el detall es diria que pot ser Montserrat i tot.
Oriol
Ponsatí-Murlà obtingué el segon premi amb un recull de 10 contes (ell en diu
microcontes) que titula “I no saber què fer-ne”. Els seus textos són
manifestament més llargs, segueixen un discurs lògic de final quasi sempre
sobtós, imprevisible o il·lògic, i són d’un nivell literari alt i treballat,
vull dir que l’espontaneïtat (aparent) que sovint es percep en Pascal aquí és
elaboració i polit final, per dir-ho d’alguna manera. L’autor sap què mourà al
lector (i a ell mateix, esclar: si ja no “funciona” en l’autor no funcionarà en
el lector) i en busca la complicitat. I ho aconsegueix. Coi que sí. És
impossible, per la llargada dels textos i les característiques d’aquest espai,
reproduir-ne íntegrament cap, però us en faig a mans un fragment del que m’ha
semblat un dels millors per obrir boca:
El llum
Un repic violent de campanes
desperta E en el precís instant que endinsava per quarta vegada el ganivet de
l’embotit entre les costelles del seu pare. Gira maquinalment el cap per veure
quina hora marca el ràdio-despertador. Gairebé tres quarts d’onze. Aleshores
s’adona que entre ell i la tauleta de nit, hi ha un altre cos. E enfonsa la
cara plana en el coixí, aguanta un moment la respiració i s’esforça a recordar.
Res. Li balla vagament pel cap haver quedat amb algú, la nit abans, segurament
per anar a prendre alguna cosa. És evident que no va tornar sol a casa, però
amb qui ha dormit? ...
Us en
recomano la lectura. No us n’imaginaríeu el que segueix i de quina manera.
Els podeu
trobar publicats al diari digital El
dimoni de Santa Eugènia (http://www.eldimoni.com/)
Busqueu-los,
val la pena.
.jpg)
